NEBRIJA: Les humanitats per principi
Va ser predominantment un filòleg. Per a tirar endavant algunes de les seues obres va comptar amb l'ajuda
de Juan de Zúñiga. En 1492 va publicar la Gramàtica Castellana. Va topar amb la Inquisició i va haver de
protegir−lo el Gran Inquisidor, aleshores Cisneros. Va donar classes d'Eloqüència i Poesia a Salamanca.
Quan Antonio Martínez de Cala i Jarava, després de molt estudiar, va tornar d'Itàlia «per a desbaratar la
barbàrie per totes les bandes d'Espanya tan ampla i llargament vessada», va decidir batejar−se novament. I
es va posar Eli, en homenatge als emperadors romans de la Bètica; Antonio, nom també romaníssim; i de
Nebrija, perquè Nebrissa era el nom llatí de la seua ciutat natal, Lebrija. Així que, en compte d'Antonio
Martínez El Lebrija, adequadísim per a cantaors flamencs i toreros de rumb, hui hem de parlar de Nebrija,
que tampoc està mal com a nom artístic.
El que segons l'opinió de molts ha de ser considerat com el nostre primer mestre en Humanitats va ser un
d'aquells espanyols ciclopis de la segona mitat del segle XV, feroços i patits, ambiciosos i patètics, que van
llaurar sòlidament − o això creien ells− el perfil modern de la nació durant el regnat dels Reis Catòlics.
Nebrija tenia tanta consciència espanyola com a afecció a la seua poble natal, Andalusia, a la que
agradava anomenar Bètica i proclamava amb justícia com la primera romanitzada −i civilitzada− de les
terres hispanes. Era també d'aquells renaixentistes que, seguint el solc de Petrarca, van veure que la
civilització en el que va anomenar Huizinga «la tardor de l'Edat Mitjana» precisava davant de tot la
recuperació de la cultura clàssica, on jeien oblidats tots els sabers humans i fins a les revelacions divinals.
Per a ells, el llatí era la via que portava a Jerusalem, Atenes i Roma. L'arrel de l'arbre de les Humanitats.
Com típica i voluntàriament espanyola, la de Nebrija va ser una empresa nacional en els seus fins però
individual, personalísima, en la seua execució. Lluci Marineo Sícul, el gran humanista italià adoptat pels
Reis Catòlics i que el volia poc, va dir pensant en el seu llibre més popular, les Introductiones de 1481, que
Espanya li devia tant com els italians a Lorenzo Tanca. Prou més perquè seua és la Gramàtica de la
llengua castellana, de 1492, primera de les publicades en les llengües romanços, ni més ni menys que 37
anys abans de la italiana de Trissino, 44 de la portuguesa d'Oliveira i 58 de la francesa de Meigret, com va
recordar Teresa Jiménez Calvent en un magnífic assaig publicat per Història 16 al complir−se els 500 anys
d'eixa obra. Unicament per ella, mereixeria ja Nebrija un lloc d'honor en la nostra Història i en la
Filologia universal. Però és només una peça de la seua gegantina obra, escrita quasi tota en llatí, llit
universal de la naixent cultura nacional. L'espanyol havia de fer−se a imatge i semblança de son pare
romà.
L'obra de Nebrija es confon amb la seua pròpia vida, que va començar en 1444 i va acabar en 1522. Els
seus pares, Juan i Catalina, eren gent del comú, i ell va tirar a estudiar, com qui diu a caminar, en el seu
natal Lebrija. D'allí va passar a Salamanca, on se li van esgotar prompte mestres molt apreciats com el
matemàtic Apol·loni o els filòsofs Pascual Aranda i Pedro d'Osma. Als 19 anys va donar el bot definitiu a
Itàlia, al col·legi de Sant Clemente a Bolonya. Allí va cursar Teologia, Llatí, Grec, Hebreu i «erudició en
1
totes les arts liberals», llija's Dret, Medicina, Astrologia, Matemàtiques, Geografia, Història i, naturalment,
Gramàtica, on va tindre com a mestre a Martino Galeoto.
El talent de Nebrija era a penes inferior al seu afany de saber i este només cedia davant de la seua ambició,
que era la de canviar d'arrel l'ensenyança de les Humanitats a Espanya, començant pels vells manuals
llatins i pel cap: la mateixa Universitat de Salamanca.
Allí va començar en 1475 a donar classe d'Eloqüència i Poesia. L'any següent, va aconseguir la càtedra de
Gramàtica i va mamprendre la gran batalla per a acabar amb els pèssims textos que els estudiants es
manejaven. Esta lluita contra l'ensopiment intel·lectual i la burocràcia professoral, estudiada per
Francisco Rico en el seu oblidat Nebrija contra els bàrbars, resultaria actual si alguna vegada poguera
deixar de ser−ho. Però a més dels interessos creats de la tropa universitària, el bel·licós gramàtic va
entropessar també amb el que anunciava el nom complet del seu poble, Nebrissa Veneria: el culte a Venus,
el seu insaciable gana sexual, poc compatible amb una ordenada vida eclesiàstica.
Va casar Nebrija amb Isabel Solís, que li va donar sis fills i una filla, però no per això va canalitzar el seu
natural doner, que ell mateix va reconéixer alguna vegada. Segons la llegenda, no va deixar d'escampar la
seua llavor fins a l'últim dia de la seua vida. Llegendes a banda, va haver de mantindre, sobre els seus
vicis, una família molt nombrosa que li va fer caminar tota la vida aperreaísim de diners.
Açò explica que baix la protecció de Fra Hernando de Talavera, el confessor de la Reina, mamprenguera
treballs de signe tan erudit com a polític, sense perdonar, ni fer−se perdonar, composicions llatines lloant
tot el lloable.
A Salamanca va començar a editar una Repetitiu després d'una altra, que eren manuals en bon llatí sobre
matèries com a Gramàtica, la pronunciació correcta del llatí, l'hebreu de les Sagrades Escriptures, els
Pesos, les Mesures o els Nombres. Entre els seus llibres de divulgació i consulta poden citar−se els
Aenigmata i el Lèxic juris civilis, de Dret; la Isagoge Cosmographia; una Ortografia; la Taula de la
diversitat dels dies i les hores, que permetia esbrinar els horaris de tot Espanya i Europa: la Mostra
d'Antig|edades d'Espanya, sobre arqueologia i patrimoni artístic; i el seu fill l'impressor va publicar
pòstums, una Retòrica, un llibre sobre educació infantil titulat De liberis educandis i un comentari sobre
Virgili, per a afegir als que havia fet sobre l'obra de Prudencio, Persio o Sedulio.
Per a tirar endavant algunes obres, a més del confessor Talavera, va comptar amb l'ajuda del secretari del
Rei Miquel d'Almazán, de Juan de Zúñiga, Mestre d'Alcàntera, i de Cisneros. A petició de la Reina, va fer
una versió en espanyol de les seues famoses Introductiones llatines perquè les dones ficades en religió
pogueren «llegir−les i entendre−les». I en 1492 Talavera i ell mateix van presentar els Reis la Gramàtica
de la llengua castellana, a fi, deien, de portar la religió i les lleis a les noves terres i pobles conquistats
−l'arxicitat «sempre va ser la llengua companya de l'imperi»−, i ajudar als que no dominaven bé
l'espanyol, com a biscaïns i navarresos, o als estrangers que ho desconeixien i volien aprendre'l. Nebrija va
definir així el seu propòsit: «Fixar i reduir en artifici la llengua pàtria que fins a la nostra edat va caminar
solta i fora de regla i a esta causa ha rebut en pocs segles molts recorreguts». De propina, va publicar un
Vocabulari llatí−espanyol i un Diccionari espanyol−llatí. Sempre pensant en el mateix!
Com escrivia tant faltava a classe i van acabar tirant−li de la Universitat. Quan va voler tornar i va
opositar a una càtedra que tenia als seus Introductiones com a text, van preferir un batxiller, per
humiliar−lo. Va ser la venjança de la porcada acadèmica per haver publicat que els professors no havien
de ser vitalicis sinó mostrar contínuament la seua capacitat d'investigació. Doctrina nefanda! Cisneros el
va cridar per a preparar la Bíblia Poliglota en la seua Universitat Complutense, però Nebrija va renunciar
perquè s'acceptaven els corromputs textos de la Vulgata sense corregir−los a través del caldeu o l'hebreu.
Menys seriosament es va prendre el seu càrrec de Cronista Regi: es va limitar a posar en llatí −i cobrar− la
Crònica d'Hernando del Polze. Llàstima.
2
Va topar amb la naixent Inquisició i va haver de protegir−lo el Gran Inquisidor, aleshores Cisneros. A
canvi, Nebrija va enviar un llibre amb una dedicatòria contra el Sant Ofici que val per una autobiografia:
«Què sinó serà el meu que no sé pensar sinó coses difícils, ni escometre sinó àrdues, ni publicar sinó les
que em donen més disgustos? Què fer en un país on es premia als que corrompen les Sagrades Lletres i, al
contrari, els que corregixen el defectuós, restituïxen el que falsifica i esmenen la falsedat i errònia es veuen
infamats i anatematitzats i inclús condemnats a mort indigna si defenen la seua manera de pensar? He de
dir a la força que no sé el que sé? Quina esclavitud o què poder és este tan despòtic?». Cisneros, ja per
última vegada, ho va arreplegar a Alcalà, «perquè llegira el que ell volguera i, si no volguera llegir, que no
llegira». Nebrija sense llibres! Anava ja costa baix aquell home menut, eixut, de cama flaca, veu
harmoniosa i xicotets ulls brillants. Es li va ser la memòria i havia de donar classe amb apunts, però va
continuar escrivint fins al final, «perquè el meu pensament i gana va ser sempre engrandir les coses de la
nostra nació». En llatí havia escrit abans: «Estic en deute amb la meua pàtria, però ella em deu a mi més».
És veritat.
3
Descargar

Elio Antonio de Nebrija

HumanismoSiglo XVBiografíaPrimera gramática españolaPrimer diccionario españolRenacimiento
Art Islàmic

Art Islàmic

Mesquita de CórdobaAlhambra de GranadaHistoria del Arte Islámico # Edificis

(CD) Davant darrere 3ª p.p.: els ; les −los/'ls ;−les

(CD) Davant darrere 3ª p.p.: els ; les −los/'ls ;−les

Pred verbalLengua catalanaPronomGramática

Així com cell qui en lo somni es delita; Ausiàs March

Així com cell qui en lo somni es delita; Ausiàs March

Literatura española de la Edad MediaPoesía y lírica medieval trovadoresca

Contratos y modificación de condiciones

Contratos y modificación de condiciones

Condiciones laboralesDerecho LaboralNormativaContratación de trabajadores

Desconsol; Josep Llimona i Bruguera

Desconsol; Josep Llimona i Bruguera

ArteModernismoPinturaAnálisisInterpretaciónSimbolismoEstilismo

CONTROL DE SOCIALS Estructuració.

CONTROL DE SOCIALS Estructuració.

Intervención españolaGuerra de los treinta añosPintura de VelázquezTransformaciones de la Europa del Siglo XVIICrisisEscultura barrocaMonarquía autoritaria

Descolonització en la Segunda Guerra Mundial

Descolonització en la Segunda Guerra Mundial

Descolonització en AsiaSiglo XXHistoria Universal contemporánea

AUSIÀS MARCH

AUSIÀS MARCH

Poetas catalanesPoesíaAutorBiografíasLiteratura española contemporánea

Giacomo Puccini

Giacomo Puccini

Vida i obraCompositors italiansMúsica clàssica del segle XIXÓperes

Els focs de la memoria; Jordi Sierra i Fabra

Els focs de la memoria; Jordi Sierra i Fabra

ResumTipus de novel-laLiteratura catalanaDescripció dels personatgesEstructuraOpinió personalNarrativa juvenil

Poesía catalana

Poesía catalana

Lengua catalanaLetras catalanasPoetas en catalán

Laura a la ciutat dels sants; Miquel Llor

Laura a la ciutat dels sants; Miquel Llor

PersonatgesLiteratura española contemporáneaNarrativa y novela catalana novecentista # Argument

Ideas gramaticales de Nebrija y de Valdés

Ideas gramaticales de Nebrija y de Valdés

GramáticaLengua latínaLenguas vulgaresDiálogo

Història de la llengua espanyola # Historia de la lengua española

Història de la llengua espanyola # Historia de la lengua española

FoneticEvolución del español # Llatì vulgarSistema morfosintàcticSistema verbal

T.1. ELEMENTS CONSTITUTIUS DE LA LLENGUA CATALANA

T.1. ELEMENTS CONSTITUTIUS DE LA LLENGUA CATALANA

Substrats pre-romansRomanització de CatalunyaLlengües romàniquesCatalán # CatalàFragmentació del llatí

T.3. LA ROMANITZACIÓ Història de la Llengua Catalana I

T.3. LA ROMANITZACIÓ Història de la Llengua Catalana I

La TarraconenseCaracterístiquesLingüística # RomanitzacióEtapesConcepteCatalàLlatí vulgar

La Metamorfosis; Frank Kafka

La Metamorfosis; Frank Kafka

ArgumentoLiteratura universal contemporánea del siglo XXNarrativa fantástica y realistaFilósofos checosTemáticaCuentos kafkianosSentido de la existencia humana