El verí del teatre; Rodolf Sirera

Fitxa tècnica
Informació tècnica
Nom: El verÃ− del teatre
Autor: Rodolf Sirera
Edició: 9ª edició
Editorial: Edicions 62
Autor
Nascut a l'any 1948. En els seus inicis podem distingir tres etapes: va començar muntant l'avantguarda
europea i espanyola (Beckett, Arrabal) amb uns companys de les Escoles Pies. Després es va plantejar la
possibilitat d'un teatre popular i naix el Centro Experimental de Teatro. Al principi els muntatges són
clà ssics en castellà però és aquÃ− on va muntar el seu primer text en català , La pau (retorna a Atenes)
i va obtenir un important èxit. El grup es va dissoldre en dos corrents irreconciliables: els culturalistes i els
polÃ−tics. Rodolf Sirera va optar per aquesta darrera opció i es quan va fundar el grup El Rogle
(1972-1977). Aquest grup era format pels germans Sirera, Alfred Mayordomo, Juli Real, Marilena Casanovas
i Claudi Arenas. Intervingueren directament en el Manifest del Teatre Valencià que va publicar el diari
Levante el 5 de febrer de 1974. AllÃ− s'hi reivindicava la necessitat d'un teatre actual, que tingués present
la lectura històrica de la tradició, la incorporació d'autors clà ssics i contemporanis universals, la
normalització del llenguatge, i l'obtenció d'un ampli suport econòmic i social.
En un context espanyol de final de dictadura i començament d'una nova etapa que simbolitza la redacció
de l'Estatut d'Autonomia la ciutat de València bullia en tensió, especialment en l'à mbit cultural. A
València comptaven amb dos teatres, un premi cada quatre anys i un públic en clara retracció. Contra
aquesta situació es rebel·la un sector de la intel·lectualitat valenciana que entenia el teatre com a servei
públic. I Rodolf Sirera va començar la seva trajectòria com a gestor teatral. Va iniciar una polÃ−tica de
produccions pròpies i va obrir el Teatre Principal a altres activitats com la dansa, el jazz, o el teatre infantil.
Malgrat això, va ser à mpliament criticat des de tots els sectors, tant del públic tradicional com del públic
suposadament afÃ−. Del 1981 a 1984 va gestionar els teatres de la Diputació, gestionava el Teatre Principal,
la Sala Escalante i el festival de teatre de Sagunt i inicia un canvi d'imatge i de preus al teatre Principal. L'any
1984 es nomenat cap del Servei de Música, Teatre i Cinematografia de la Generalitat Valenciana.
Escriu, sovint en col·laboració amb el seu germà Josep LluÃ−s. El seu teatre adopta una actitud crÃ−tica
i posa en qüestió la Renaixença valenciana (Homenatge a FlorentÃ− Montfort, 1971) o la repressió de
l'última postguerra: Plany en la mort d'Enric Ribera (1975). Ha escrit, amb el seu germà Josep LluÃ−s,
sobre la realitat social i polÃ−tica del PaÃ−s Valencià durant la Restauració. El desenvolupament del teatre
al PaÃ−s Valencià ha estat relacionat de manera molt directa a la intervenció dels germans Rodolf i Josep
LluÃ−s Sirera.
Les dues grans idees de Rodolf Sirera pel que fa al teatre són: el compromÃ−s de l'intel·lectual amb la
societat ocupant una posició sempre combativa i militant i la segona convertir la pròpia matèria teatral en
base substancial de les reflexions personals més o menys teòriques -i sempre crÃ−tiques- sobre el tema.
VerÃ− del teatre és l'obra més traduïda i editada de Sirera i la que li va possibilitar accedir a l'escena
espanyola i internacional. Ha estat traduïda a l'anglès, al castellà , al francès, al polonès, a l'italià , al
1
portuguès, al grec i a l'eslovac.
Des del 1984 és director de música, teatre i cinema de la conselleria de cultura de la Generalitat
Valenciana.
L'any 1997 va guanyar el premi Nacional de Cultura de Teatre per la representació de Maror i per la seva
trajectòria. Ha estat guardonat amb molts d'altres premis.
Ha escrit també sobre Joan Brossa, Baltasar Porcel, Joan Oliver, Salvador Espriu, Jordi Teixidor i Xavier
FÃ bregas.
Localització
Escrita en el 1978, quan es reprenia en la vida pública el debat polÃ−tic sobre les desigualtats socials, El
verÃ− del teatre, a més d'interessar-se per la capacitat de ficció del teatre, tracta del tema dels prototips
socials, de les diferències que sempre hi ha hagut i que encara persisteixen. En aquells moments de
reivindicació de llibertats individuals i col·lectices, Sirera també planteja el tema de la llibertat de
l'artista o la sea submissió al poder (cal recordar que durant la dictadura franquista la censura afectava tants
les publicacions com les representacions teatrals). L'autor s'identifica amb les classes desfavorides, reflex del
teatre progressista de compromÃ−s social que es produÃ− els anys setanta. Com a integrador del teatre
independent, Sirera investiga sobre el teatre amb una proposta que convida al receptor a meditar sobre la
temà tica, li demana, per tnat, una reacció activa.
Al marc històric, ens trobem amb la mort de franco el 1975, i a Joan Carles I coronat rei. A partir d'aquest
moment, sota l'acció del president Adolfo Suárez, s'inicia la reforma polÃ−tica que ha de conduir al
restabliment de la democrà cia. S'esdevenen les primeres eleccions democrà tiques, el 1997, i l'any següent
s'aprova la Constitució, que permet l'elaboració dels estats d'autonomia i el restabliment de les institucions
d'autogovern, com són la Generalitat de Catalunya, la Valenciana i el Consell Insular.
Tant a la Comunitat Valenciana com a les illes, el procés fou més tardà ,perqué es portà a terme un
règim preautonòmic, que a la Comunitat Valenciana es desenvolupà entre el 1978 i el 1982. Però la dreta
valenciana tractà de desestabilitzar-lo amb campanyes ideològiques que dificultaven les reivindicacions
populars valencianes i que insistien a considerar que la catalanitat del valencià formava part de les
estratègies impreialistes del Principat.
Aquests fets i el fracà s del valencianisme polÃ−tic del 1977 van facilitar que l'esquerra estatal acceptara
reconduir les reivindicacions d'un estatut de mà ximes competències -exigit per la majoria dels valencianscap a un altre de competències reduïdes i eliminar, a més, la terminologia i la simbologia històriques
defensades pels partits progressistes.
L'estatut concedit per les Corts espanyoles entrà vigor el juliol del 1982, i l'ay següent, en les primeres
eleccions autonòmiques, el PSOE aconseguÃ− la majorÃ−a i es mantingué en la presidència fins al
1995, en què el rellevà el PP.
Resum
Aquesta història comença quan Gabriel, un afamat actor, espera al senyor Marqués per a una cita
concertada.
Mentrestant un criat li dóna un vÃ− exòtic i començen a parlar de teatre. Poc després, el criat
comfessa ser el mateix amo disfressat, el que provoca la ira de Grabriel, que acava reconeixent-li.
Aleshores el Marqués li proposa representar una obra escrita per ell mateix. Mentre que parlen,
l'actor es sent cada vegada més adormit, i poc després comença a representar l'obra, un passatge
de la mort. Però a meitat de la representació el Marqués l'interromp, discuteixen i Gabriel acava
2
entenent que el vi es un verÃ−.
Llavors, el Marqués li fa entendre que l'única manera de salvar-se és prenent un antÃ−dot que ell
té, però per a aconseguir-lo té que representar una altra vegada el passatge amb més émfasi.
Grabriel, desesperat, s'esforça fins a l'esgotament, i el Marqués li dóna l'ampolla.
Finalment, aquest antÃ−dot és en realitat el verÃ− de veritat, i l'amo es seu, expectant, per a veure
una obra de teatre, representat desde la realitat de l'angoixa i la veritable mort de Gabriel.
Referències estilÃ−stiques
Duant els anys setanta s'incia el teatre independent, que renovà les tècniques escéniques, amb
autors com Benet i Jornet, Jordi Teixidor, Xavier Romeu i Joan Brossa, a Catalunya; Alexandre
Ballester, Joan Soler i Francesc Barceló, a les Illes; i Manuel Molins, Juli Leal, Rodolf i Josep LluÃ−s
Sirera i Ximo Vidal, en el teatre valencià .
Tot i la seua voluntat renovadora, apreciable en la dedicatòria a Joan Brossa, Sirera no rebutja els
referents clà ssics del teatre: ja ens hem referit a la presència en l'obra de les teories de Diderot, però
també hi ha uns altres alaments que ho refermen, com la citació de Jean Racine o la mateixa
situació temporal de l'acció en el segle XVIII, el perÃ−ode neoclà ssic, Però fins i tot els
personatges, cultes i usuaris d'un llenguatge molt acurat, comparteixen l'esséncia de l'obra ben feta.
Si l'escenificació i el desenvolupament de la representació es podrien qualificar de tradicionals, no ho
és gens el plantejament sorprenent de l'assumpte i la presència d'un personatge com el Marqués,
modern i astut, refint i immoral, però sobretot transgressor de les normes. Les seues propostes
provoquen Gabriel, que s'hi juga la vida, però també ho fan amb el receptor. En conclusió, el
lector o espectador actual pot trobar-hi referides qüestions encara vigents i, alhora, gaudir d'un text
intens i intrigant que li captivarà l'atenció des del primer moment.
Opinió personal
Aquesta obra m'ha agradat prou. No sols per la brevetat d'aquesta sinó perque m'ha paregut
interessant, i a més a més la progressió era molt lleugera i rà pida. També m'ha agradat molt
el personatge d'el Marqués, per la seva frialtat amb la mort de Gabriel i la seva passió per el teatre,
aixÃ− com el seu pensament maquiavèlic i calculador.
M'hauria agradat llegir també l'altre llibre que estpa inclós en l'edició, L'assassinat del doctor
Moraleda, però no he pogut ja que el llibre era deixat i tenia que tornar-lo.
A la fi, m'ha sigut prou agradable la lectura, tot i que el teatre no és el meu punt fort.
3