Documento 2631254

LA FÚRIA
PEDRO RIERA
LA FÚRIA
edebé
© Pedro Riera, 2012
© EDEBÉ, 2012
Passeig de Sant Joan Bosco, 62
08017 Barcelona
www.edebe.com
Disseny de coberta: Francesc Sala
© Traducció: Xavier Timoneda
Primera edició, octubre 2012
ISBN 978-84-683-0705-3
Dipòsit Legal: B. 12921-2012
Imprès a Espanya
Printed in Spain
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus
titulars, llevat de les excepcions previstes per la Llei. Adreceu-vos a CEDRO
(Centro Español de Derechos Reprográficos - www.cedro.org) si necessiteu
fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com;
91 702 19 70 / 93 272 04 45).
Per a l’Ali.
1
L
’Alba no tan sols s’havia refet de l’enorme decepció que li va significar descobrir que s’havia passat més d’un any enamorada d’un imbècil com el
Furtiu, sinó que havia superat la seva expulsió de
Les Lladres de Cossos i el profund dolor que li va
causar la carta que Leo Bataglio els va deixar a ella
i a la seva mare abans d’escapar-se de la presó i en
la qual, en poques paraules, els deia que les odiava
i que era un plaer perdre-les de vista per sempre.
L’Alba s’havia passat un temps llarg llepant-se les
ferides, però s’havia tornat a redreçar i havia emprès
nous projectes amb la seva habitual energia i il·lusió.
I ara, per primera vegada en mesos, se sentia atreta
per algú, un estudiant de periodisme que havia contactat amb ella a través del seu bloc.
Oblidar el Furtiu no havia estat una tasca gens
fàcil.
El dia que el Furtiu la va visitar per dir-li que era
un home llop, es va posar tan furiosa que es va passar
la tarda tancada a l’habitació insultant-lo en veu alta.
No aconseguia entendre quin plaer podia treure de
7
burlar-se’n d’aquella manera. Li semblava massa cruel
i gratuït. I durant els dies següents, el record de la
seva visita la va continuar assaltant en el moment més
inesperat, tot posant-la de molt mal humor.
No va considerar la possibilitat que el Furtiu fos
realment un home llop fins un parell de setmanes
més tard. Una nit en què no aconseguia agafar el
son i no parava de fer voltes al llit, es va preguntar
què passaria si el Furtiu fos de debò un licantrop i,
en fer-ho, va comprovar estupefacta que aquella
hipòtesi, per absurda que fos, aclaria la majoria de
les incògnites que havien quedat sense resoldre
de l’enrevessada història en la qual s’havia vist embolicada durant l’últim any.
A l’Alba sempre li havia semblat molt estrany que
el seu pare confongués el Furtiu amb un llop. Quan
li va disparar, els focus del jardí estaven encesos, i
ell tenia molt bona vista. No obstant això, havia obert
foc quatre vegades contra ell. Un psicòleg havia atribuït la seva conducta a un episodi d’alienació. Però
i si aquest no era el veritable motiu? I si del bosc,
n’havia sorgit realment una fera? Això explicaria els
rugits que ella havia sentit des de l’habitació i, el que
era més important, aclariria per què el Furtiu no
havia cridat quan el seu pare l’havia atacat. Si ella
s’hagués trobat en una situació semblant, s’hauria
posat a xisclar com una boja per alertar el qui li
estigués disparant que estava cometent un error. I
en cas que el pànic l’hagués deixat muda al principi,
com a mínim hauria cridat de dolor quan les bales
l’haguessin colpit. En pensar-hi, va recordar que
després del primer tret havia sonat l’udol d’una bèstia, i va sentir que se li glaçava la sang a les venes.
8
Es va incorporar al llit, confosa. Malgrat que aquell
lament li sonava nítid al cap, va tractar de convèncerse que la memòria li estava jugant una mala passada. Havien transcorregut molts mesos des d’aquella
nit. Va agafar el despertador de la tauleta de nit.
Eren les dues de la matinada. Va suposar que el
cansament li estava afectant l’enteniment i va baixar
a la cuina. Després de beure’s un got de llet es va
sentir més deixondida, però no pas més tranquil·la.
Les peces del puzle continuaven encaixant i el seu
desconcert anava en augment.
Que el Furtiu fos un licantrop explicava per què
havia desaparegut sense deixar ni rastre. Ella hauria fet el mateix si un caçador d’homes llop hagués
descobert el seu secret. I també explicava com havia
aconseguit entrar en els Bersekir. Els Bersekir eren
una secta molt hermètica que només acceptava paios
amb un passat extremadament violent, delinqüents
consumats, i tan sols després de fer-los superar
moltes proves. En principi, era inconcebible que
l’haguessin admès. Però els Bersekir també eren
adoradors dels homes llops. I si el Furtiu era realment un licantrop, tal com ell assegurava, era lògic,
no tan sols que l’admetessin, sinó que el respectessin i que tingués prou ascendència damunt seu per
evitar que matessin l’Erik d’una pallissa.
L’Alba va buidar la resta de l’ampolla de llet en
el got amb mans tremoloses i en va vessar també
sobre la taula. Durant uns minuts va arribar a estar convençuda que el Furtiu era un home llop i, tot
i que la idea l’aterria, se’n sentia més enamorada
que mai. L’excusa que li havia donat que la seva
vida era molt complicada i que no s’havia sentit amb
9
el dret d’arrossegar-la a una existència tan penosa
va deixar d’irritar-la i li va semblar, no tan sols lògica, sinó també molt bonica. I la va emocionar
profundament aquell complicat número que havia
muntat a l’hospital per desempallegar-se’n. Creia
amb tot el cor que el Furtiu havia sacrificat la seva
felicitat per la d’ella. I aquest sacrifici li va semblar
la més bella prova d’amor que mai ningú li pogués
donar.
Tanmateix, l’encantament va durar poc.
De sobte, l’Alba es va adonar d’una cosa que desbaratava del tot aquella hipòtesi. Si el Furtiu hagués
estat realment un licantrop, mai no s’hauria associat
amb el seu pare per matar un home llop. I ella havia
estat testimoni de fins a quin punt s’havia abocat el
seu amic en aquella tasca. A l’Alba encara li dolia el
comportament del Furtiu el dia que van entrar a casa
del seu avi, a Castañares, per buscar les pàgines que
havien desaparegut del diari de Mauricio Carrasco.
Després que aquell home misteriós l’ataqués i la
tanqués a l’armari, havien trobat un mapa en el qual
estaven marcades unes coves. El Furtiu va deduir
que s’hi amagava l’home llop i, tement que se li escapés si no actuava amb celeritat, li va demanar el
mòbil a l’Alba per posar-se d’acord amb el seu pare.
L’Alba es va negar a donar-li el telèfon. Llavors, el
Furtiu la va amenaçar de prendre-l’hi per la força.
L’Alba, dolguda, li va deixar triar entre el mòbil i la
seva amistat. I ell no va dubtar ni un instant a agafar el telèfon. Sí, estava clar que el Furtiu no era un
licantrop. A tot estirar, era un imbècil. I si no era un
imbècil, és que estava completament boig. La qual
cosa era fins i tot pitjor. L’Alba va netejar amb un
10
drap la llet que havia vessat, va llençar l’ampolla
buida a les escombraries i se’n va anar al llit.
Durant les setmanes següents, es va sorprendre
a si mateixa pensant sovint en el Furtiu, abatuda.
El trobava a faltar, però el desengany amorós es va
anar fent més suportable.
A l’estiu, l’Alba es va trobar amb molt temps lliure i
amb la necessitat de trobar una activitat que la
mantingués ocupada, així que va crear el seu bloc.
La idea de tenir un bloc ja li rondava pel cap abans
que l’enviessin a viure a Castañares amb el seu pare,
però, a causa de les vicissituds de la seva vida, havia
hagut d’anar ajornant el projecte. Volia fer una mena
de fòrum per discutir de música i, alhora, tenir un
espai on ella pogués reflexionar sobre qüestions
quotidianes.
El bloc de l’Alba es va convertir en un èxit de visites al cap de pocs dies d’haver-lo iniciat, a finals
de juliol, tot i que no pas pel motiu que a ella li hauria agradat. El va anomenar Morticia, la lladre de
cossos per atreure els antics seguidors del seu grup.
No obstant això, no va trigar a descobrir que la «Morticia» era molt més coneguda pel fet de ser la filla de
Leo Bataglio que per ser la cantant d’un grup de
música sinistra. Des del principi va rebre desenes
de visites d’admiradors del seu pare que opinaven
sobre tota mena de temes relacionats amb la licantropia.
L’Alba va suposar que devia ser un fenomen passatger. Confiava que s’afartarien d’escriure-li quan
11
veiessin que en el seu bloc només hi publicava notícies de música i que no contestava cap dels comentaris sobre homes llop. Però no va ser així. Aquells
paios no la necessitaven per a res. Es responien els
uns als altres i, dia rere dia, atreien nous internautes. L’Alba es va veure tan superada que es va plantejar bloquejar els comentaris. Al final, tanmateix,
va trobar una solució millor. Va obrir una pàgina
secundària en el bloc dedicada a la licantropia i va
desviar-hi tots aquells sonats. En un rampell de
cinisme, la va anomenar La croada inconclusa de Leo
Bataglio.
L’Alba no tenia cap intenció de fer un seguiment
del que s’hi debatia, així que va buscar un moderador perquè se n’ocupés. Un dels més actius d’entre
els admiradors del seu pare era un vell conegut: Nico
Noctàmbul. Mesos enrere, quan l’Alba estava desesperada per localitzar el Furtiu, n’havia enviat una
foto per correu electrònic a tots els seus amics i coneguts, demanant que la reenviessin al seu torn
i l’avisessin immediatament si algú sabia on era. Nico
Noctàmbul va ser l’únic que va contestar. Li va dir
que l’Eduardo anava al seu institut. L’Alba va anar
un migdia a comprovar-ho amb l’Erik. Es van plantar davant de la porta i van esperar que sortissin tots
els alumnes. L’Eduardo no va aparèixer i el tal Nico
Noctàmbul va resultar que era un penjat. Es va presentar amb un pòster fet esquinçalls de Les Lladres
de Cossos perquè l’hi signés.
L’Alba sospitava que Nico Noctàmbul no estava
bé del cap. Així i tot, el va triar com a moderador. La
resta dels seguidors del seu pare tampoc no semblava que fossin gaire més assenyats que ell. Per a tots
12
ells, Leo Bataglio era un heroi. L’espectacularitat de
la seva fugida i la incapacitat de la policia per capturar-lo alimentaven la seva llegenda. La majoria
donaven crèdit al rumor que se l’havia vist als Alps
italians, i auguraven que faria una reaparició
estel·lar, eliminant algun «gos rabiós», tal com s’havia
posat de moda d’anomenar els homes llop a la xarxa.
Durant les dues primeres setmanes, l’Alba va
estar vigilant Nico Noctàmbul i en va quedar molt
satisfeta. Exercia de moderador amb molt de zel. No
permetia insults personals i expulsava immediatament els graciosos que només obstaculitzen la pàgina per rebentar les discussions. L’Alba va comprendre que havia estat un encert triar-lo i es va
desentendre de l’assumpte.
Per fi es podia dedicar a solucionar el seu altre
problema.
Alguns dels seus seguidors s’havien interessat pel
seu bloc al principi i després havien deixat de visitarlo, sobretot per culpa de l’allau de comentaris sobre
licantropia, però també per la pesada insistència
d’una dotzena d’internautes que asseguraven que el
bloc de la Morticia era una còpia de Quina música
escolten les vampiresses al llit?, ni més ni menys que
el bloc de la Graciela.
La Graciela i l’Alba havien iniciat el seu bloc amb
una setmana de diferència. Tots dos tenien un apartat principal dedicat a la música i hi havia fortes
semblances entre ells, tant des del punt de vista estètic com en els continguts. No era casual. Quan les
dues noies eren a Les Lladres de Cossos i encara
confiaven a poder arranjar les diferències entre elles,
van decidir compartir un bloc que quedaria integrat
13
a la pàgina web del grup. Com que la Graciela estava molt ocupada exercint de mànager, l’Alba va assumir la responsabilitat de crear el bloc. El projecte
estava molt avançat quan es van barallar definitivament i l’Alba va ser expulsada del grup. Les Lladres
de Cossos es van dissoldre tan sols tres setmanes
més tard. La Graciela va decidir llavors crear el seu
bloc i es va apropiar de les idees de l’Alba. L’atzar va
voler que l’estrena de tots dos blocs coincidís en el
temps. La Graciela, conscient que la millor defensa
és un bon atac, va muntar una campanya de desprestigi contra l’Alba. A través de diversos nicks que
es va crear, bombardejava diàriament el bloc de l’Alba
amb missatges en els quals l’acusava de plagi. La
tàctica va fer efecte i li va robar molts dels seus seguidors.
L’Alba no havia presentat batalla encara perquè
abans volia posar ordre en el seu propi bloc. Però ja
tenia l’arma amb la qual destrossar la Graciela.
Des de feia un parell d’anys, l’Alba es mantenia
al dia de les novetats sobre música sinistra a través d’una dotzena de blocs estrangers. Tots ells eren
molt seriosos i professionals. Quan es va plantejar
crear un bloc, els va prendre com a model, i de seguida es va adonar que mai no podria oferir la qualitat que aquells blocs tenien. L’Alba no en sabia tant,
de música, i no estava disposada a dedicar-se en cos
i ànima al tema. Així que va canviar de plantejament.
Va decidir que el seu bloc serviria per recopilar les
notícies i les crítiques més interessants que trobés
a la xarxa. Les traduiria i hi inclouria un enllaç per
a tots aquells que volguessin llegir l’article en l’idioma
original. De passada, ajudaria a donar a conèixer
14
aquells blocs excel·lents. Aquesta era una de les idees
que li havia robat la Graciela, tot i que amb una gran
diferència. La Graciela visitava regularment aquells
blocs, triava els articles que li agradaven més i els
traduïa, però s’oblidava d’esmentar que no eren seus.
De fet, intercalava alguns comentaris personals en
el text, perquè semblés que els havia escrit ella.
L’Alba sabia que seria un joc de nens desemmascarar-la. La seva única por era que algú se li avancés
i li arrabassés el plaer de posar-la en evidència.
El mateix dia en què l’Alba es va deslliurar per fi
de tots els admiradors del seu pare, no tan sols ningú havia esbrinat que la Graciela era un frau, sinó
que Quina música escolten les vampiresses al llit? va
aparèixer en una llista dels deu millors blocs de
música en el suplement de tendències d’un diari.
L’Alba s’ho va prendre com una picada d’ullet del
destí. Ara que la Graciela començava a assaborir
l’èxit, era el moment ideal per esclafar-la. Aquella
mateixa tarda va obrir una secció en el seu bloc que
va anomenar: D’on afusellen les vampiresses els seus
articles abans de ficar-se al llit? Al costat d’un dels
articles signats per la Graciela, va col·locar -hi
l’original que havia traduït i va marcar-hi en groc les
poques frases que ella hi havia aportat. En destacarles, les treia de context, i ressaltava tot el que tenien
de pompós i ridícul. Immediatament, va enviar
l’enllaç a tots els seus coneguts i per descomptat que
el va anar deixant cada mitja hora en els comentaris
del bloc de la Graciela.
L’Alba va haver de publicar a la secció set dels
articles copiats, abans que la Graciela admetés públicament que ella no els havia escrit, tot i que va
15
assegurar que no es tractava d’un plagi, sinó d’un
recurs literari. La Graciela s’havia creat un personatge per al bloc, una vampiressa que es deia Melinda, i que ella mateixa encarnava. La Graciela es
feia fotografies a si mateixa disfressada de vampiressa en decorats gòtics i cementiris, sempre seminua. Totes les escenes tenien un destacat component
eròtic i, amb ella, sovint posaven altres noies, també
seminues, que feien el paper de víctimes. Aquesta
Melinda, la vampiressa, era la que signava els articles. La Graciela assegurava que la Melinda habitava en un castell de passadissos freds i masmorres
humides, envoltat de pantans i boscos sinistres infestats de llops, en un món de fantasia gòtica en el
qual no existia Internet. Per això no havia citat les
fonts dels articles, ja que, si ho hagués fet, hauria
trencat tota la màgia del personatge i del seu món.
Assegurava que a ningú no li hauria agradat imaginar-se la Melinda asseguda al teclat d’un ordinador.
Aquell petit escàndol amb prou feines va fer baixar
un quinze per cent el nombre de visites que tenia el
bloc de la Graciela, ja que el gruix dels seus assidus
eren paios que es posaven calents amb les fotos i els
insinuants comentaris que feia la Melinda sobre les
seves solitàries nits al castell, i als quals els importava poc o gens la música. Però l’Alba li va servir a
per recuperar la majoria dels seus seguidors i sobretot per deixar ben clar a la Graciela que, si s’atrevia
a immiscir-se de nou en la seva vida, la faria miques.
A mitjan setembre, Morticia, la lladre de cossos ja
s’havia convertit en el bloc que l’Alba havia somiat:
en un fòrum on la gent xerrava lliurement sobre
música, i ella es limitava a destacar algun article o
16
entrevista interessant que havia trobat a la xarxa.
Va ser llavors que es va posar a treballar en una nova
secció del bloc més personal, que va anomenar Instantànies, i en la qual tractava qüestions quotidianes,
des de comentar alguna escena curiosa que havia
presenciat al carrer fins a fer reflexions més profundes i vitals, que, en general, acompanyava de fotografies que ella mateixa feia amb la càmera digital
que duia a tot arreu.
Allí va ser on es va enamorar del Fum.
17
2
E
l malson es va estar repetint tot l’estiu amb poques variants.
L’Eduardo fugia per un bosc mort, i tan frondós
i embullat que les branques dels arbres i els arbustos secs li dificultaven enormement avançar i li ferien
braços i cames. Malgrat les dificultats i el dolor, ell
continuava endavant, pas a pas, obstinat, enfonsant
els peus en un humus putrefacte i pestilent. Es dirigia cap a una zona en la qual s’intuïa una certa
claror, i on suposava que trobaria la sortida d’aquell
tètric paratge. Un corrent d’aire glaçat li colpejava
l’esquena. Per damunt del seu cap, la veu de la tieta
Sara l’advertia que escapar-se no servia de res, ja
que aquell bosc creixia a l’interior del seu cor i el
portaria amb ell allà on anés.
Lluny de convèncer-lo, les paraules de la Sara
l’incitaven a continuar endavant amb una renovada
obstinació.
Per fi, després de molt d’esforç, l’Eduardo aconseguia arribar al límit del bosc. En apartar les últimes
branques, s’obria davant seu un bellíssim paisatge
18
de verds prats, il·luminat per un sol resplendent
i càlid. La intensa fragància de les flors cobria de
sob­te l’olor de podridura que l’havia acompanyat fins
aleshores. L’Eduardo s’omplia els pulmons d’aquell
aire dolç amb un enorme alleujament.
Allà lluny, a la part alta d’un petit promontori, albirava aleshores la figura d’una noia, i tot i que era diminuta, ell sabia que era l’Alba. Sense pensar-s’ho, sortia
corrent per anar a trobar-la, però el terra cedia, tou,
sota els seus peus, i li impedia avançar a un ritme
normal. En abaixar la vista, descobria que cada cop
que trepitjava l’herba, aquesta es marcia ràpidament
i el terreny es cobria d’uns cucs negres que es retorçaven frenètics a mesura que ell els esclafava.
Al davant, l’Alba agitava la mà des de dalt del
promontori i li pregava que no s’aturés. L’Eduardo
continuava endavant, malgrat que els peus se li enfonsaven més i més en aquell mantell de cucs.
Per fi arribava fins a l’Alba, panteixant i esgotat.
Ella el mirava amb una expressió d’enorme tristesa
des de dalt del petit promontori.
—Per què ho has fet? —li preguntava—. Per què
has destrossat el prat? No t’agradava?
L’Eduardo mirava aleshores al seu voltant i descobria que, fins on li abastava la vista, tot era cobert
de cucs negres. L’única herba que quedava era la
del petit promontori sobre el qual es dreçava l’Alba.
—Em sap greu —deia ell—. Jo no sabia... Només
volia estar amb tu.
—Ets aquí i això és el que importa.
Mentre parlaven, l’Eduardo s’anava enfonsant en
el mantell de cucs que l’estirava com si es tractés
d’arenes movedisses. Ja el cobria fins a mitja cuixa.
19
L’Alba li allargava la mà i l’Eduardo s’hi agafava.
Recorrent a totes les seves forces, aconseguia enfilarse al promontori i es quedava mirant l’Alba, que
s’havia posat molt pàl·lida.
—Estàs bé? —preguntava ell, amoïnat.
L’Alba assentia i tractava de somriure, subjectantli la mà, però la seva mirada era plena d’angoixa
i serrava els llavis com si intentés de retenir alguna
cosa a l’interior de la boca. A poc a poc, entre els
seus llavis tancats començava a apuntar una matèria
viscosa i negra, semblant al petroli. L’Alba patia un
sotrac i adoptava una ganyota d’intens dolor. Del pit
li brollaven unes diminutes branques negres i seques. L’Eduardo comprenia que era ell qui li provocava allò amb el seu simple contacte, i volia deixarla anar, però ella se li aferrava a la mà i els seus ulls
li deien amb immens amor que ara que l’havia recuperat no el deixaria escapar. L’Eduardo tractava de
deixar-se anar, però ella el retenia amb massa força.
Llavors sonava la detonació d’un tret. L’Eduardo
notava com alguns perdigons li perforaven la galta.
El gruix de l’impacte havia colpit l’Alba a l’esquena.
La noia li llançava un darrer somriure abans de
desplomar-se a terra, morta. Darrere seu, apareixia
Leo Bataglio, amb l’escopeta encara fumejant. Leo
Bataglio mirava cap al cos exànime de la seva filla,
negava amb el cap amb evident menyspreu i, després
de girar-li l’esquena a l’Eduardo, s’allunyava.
—I jo? —li cridava l’Eduardo—. A mi no em mates?
Leo Bataglio es tombava cap a ell, somrient.
—I acabar amb el teu sofriment? No. Ni hi somiïs.
L’Eduardo es despertava amb les riallades de Leo
Bataglio ressonant-li encara al cap.
20
3
T
an bon punt va pujar a l’avió a Tòquio, l’Alberto
va avisar l’hostessa de primera que tenia la intenció de dormir la major part del viatge i li va pregar
que no el despertés sota cap concepte. Va demanar
un got d’aigua, es va prendre un somnífer, es va des­
calçar i es va cobrir amb una manta. La seva estada
al Japó havia acabat fatal i no sabia què li oferiria
el retorn a casa, però fos el que ho fos, li convenia
estar descansat per poder afrontar-ho en condicions.
Es va adormir quan l’avió encara feia cua al costat
de la pista principal per enlairar-se.
Després de matar Jacob Hofer i acabar amb els
Bersekir, l’Alberto va passar unes setmanes pletòric.
Havia derrotat una de les sectes més temudes i violentes del país, i ho havia fet sol, sense l’ajuda de
ningú. L’únic que li sabia greu era que aquells perdonavides que li havien faltat al respecte i l’havien
tractat amb tant menyspreu no sabessin que ell era
el causant de la seva desgràcia. La temptació d’anar
a visitar el Manuel a la presó per dir-li que ell havia
lliurat a la policia les proves que havien permès
21
tancar-los a tots era enorme. Sabia que d’aquesta
manera faria la seva reclusió encara més miserable.
Tanmateix, va saber contenir-se. Era massa perillós.
De segur que el Manuel tenia amics fora de la presó
disposats a venjar-se per ell. I no havia d’oblidar que
la genialitat del seu pla consistia precisament en el
fet que ningú sospités mai que ell els havia delatat.
Va decidir desaparèixer durant un temps i, de
passada, acomplir un vell somni que mai no havia
cregut que arribaria a realitzar: un viatge gastronòmic pels restaurants més selectes del món. Els diners
havien deixat de ser un problema per a ell. En una
de les caixes fortes del Jacob havia trobat un maletí amb una fortuna en metàl·lic, més que suficient
per viure la resta de la seva vida envoltat de luxes.
Durant uns mesos va arribar a creure que per fi
havia trobat l’equilibri que li permetria ser feliç. La
seva existència era fàcil i plaent, sense tensions,
i els atacs d’ansietat pertanyien al passat. Vivia en
suites d’hotels de cinc estrelles i no es privava de
res. Cada mes, enviava a una agència de viatges la
llista dels restaurants que volia provar i ells
s’ocupaven d’organitzar-ho tot. Per tenir temps
d’aclimatar-se, arribava a cada ciutat tres o quatre
dies abans del vespre en què li havien aconseguit
reserva en el restaurant de torn. Mentre esperava,
feia turisme, visitava els mercats, sortia d’excursió
a algun parc natural proper, anava a pescar o a fer
submarinisme, el que més li vingués de gust d’entre
les activitats d’oci que li proposaven. Les nits que se
sentia animat, sortia als locals més exclusius de la
ciutat, on era ben rebut, i on sempre trobava alguna
dona jove i maca interessada en ell.
22
Un cop per setmana, es cuinava el seu propi sopar
a l’hotel. Era una de les condicions que imposava
l’agència de viatges a l’hora de reservar-li una suite
i per la qual Alberto pagava un extra generós. Els
xefs acceptaven de mala gana la intromissió d’aquell
excèntric client en els seus dominis, però quan
l’Alberto començava a combinar els ingredients amb
mans expertes, sentien curiositat i s’interessaven
per la recepta. Fins i tot n’hi va haver un que va
acabar incorporant el plat al menú de l’hotel.
El dia del gran sopar, l’Alberto es llevava tard, es
prenia un cafè vora la piscina i es passava un parell
d’hores al gimnàs o nedant. Prenia alguna cosa lleugera per dinar i feia una migdiada. Després anava a
fer una passejada per la ciutat per anar obrint la
gana. Quan es feia fosc, tornava a l’hotel, es dutxava,
s’afaitava, es posava el seu millor vestit i acudia al
famós restaurant pel qual havia viatjat fins allà.
Abans d’entrar-hi, ja havia estudiat la carta amb
molta atenció i sabia el que demanaria i amb quin vi
acompanyaria cada plat. Aquell vi era l’únic alcohol
que consumia, i mai no n’abusava. Sopava sol, per
assaborir els plats sense distraccions. Allargava les
sobretaules fins que la cuina tancava i demanava
felicitar el xef en persona. La majoria de les vegades
aconseguia que s’assegués a la seva taula, i es quedava xerrant amb ell fins ben entrada la matinada.
En sortir del restaurant, si l’hotel no era gaire
lluny, tornava fent una passejada pels carrers semideserts. En aquells moments d’extrema placidesa, li
agradava recordar que el Manuel s’estava podrint en
una cel·la llardosa i se sentia l’home més feliç del
món.
23
Les coses es van espatllar de cop a Tòquio.
L’Alberto es va despertar violentament d’un somni que havia durat mig any.
Una noia amb la qual havia passat la nit a l’hotel
va desaparèixer mentre ell es dutxava, i li va robar
el rellotge. En principi, l’esdeveniment no revestia
gaire gravetat. No era la primera vegada que li passava una cosa semblant i mai no s’ho havia pres a
la valenta. Amb la quantitat de desconegudes que
s’havia emportat a l’habitació en els darrers temps,
era estrany que no li hagués succeït abans. Però,
precisament, l’Alberto s’havia encapritxat d’aquella
noia. Havia sentit que hi havia una connexió especial
amb ella i volia demanar-li que passessin el dia junts.
El robatori el va agafar totalment per sorpresa i va
fer que fos conscient de la profunda solitud en què
vivia.
L’Alberto sabia que el seu sorprenent èxit amb les
dones i la simpatia que desvetllava allà on anés eren,
en gran mesura, conseqüència de l’ostentació que
feia de la seva riquesa, de la manera despreocupada
amb la qual repartia diners a tort i a dret. Però també creia que hi havia moments en els quals rebia
afecte autèntic, en els quals aconseguia seduir amb
la seva personalitat i el seu sentit de l’humor. Aquell
robatori li va fer comprendre que no era així. L’única
cosa que veia la gent en ell era una cartera plena de
bitllets. Segurament fins i tot els xefs d’aquells restaurants s’asseien a la seva taula per obligació. El
descobriment va fer que perdés peu.
Es va passar el dia tancat a l’habitació, bevent-se
un whisky rere l’altre. Ja de matinada, li van trucar
de recepció per demanar-li que abaixés el volum del
24
televisor. Un client s’havia queixat que no podia
dormir. L’Alberto va reaccionar amb fúria i va estampar el telèfon contra la paret. No content amb això,
va començar a destrossar el mobiliari de l’habitació.
El van detenir i es va passar la resta de la nit en un
calabós. L’assumpte, no obstant això, no va arribar
als tribunals. Quan va pagar les destrosses, l’hotel
va retirar la denúncia.
L’endemà, l’Alberto va agafar un avió de retorn a
casa.
Necessitava la seva família més que mai.
Sabia que aliar-se amb el Jacob per trair el seu
germà havia estat un acte molt mesquí que difícilment es podia perdonar. Així i tot, tenia esperances
que l’acollissin. Ningú no podia negar-li que havia
rectificat a temps. Gràcies a la seva intervenció, el
Mauricio continuava viu i l’Eduardo no havia caigut
a les xarxes dels Bersekir. I per salvar-los havia assumit molts riscos. Si el seu pla hagués fallat, ara
seria mort. L’Alberto tampoc no havia oblidat el gest
d’agraïment que li havia fet el seu germà a través de
les càmeres de seguretat de la mansió del Jacob,
quan ell l’havia alliberat. Potser, en aquell moment,
el Mauricio ja havia començat a perdonar-lo i, ara,
passats uns mesos, estaria disposat a donar-li una
altra oportunitat. Resava perquè fos així. Sense la
seva família, no trigaria a caure en una depressió.
En arribar a la ciutat, va anar directe a la casa gran,
però es va trobar que ja no existia. L’havien ender­
rocat. Un gran rètol anunciava que en el solar s’hi
25
edificaria un bloc de cases protegides. L’Alberto havia pecat d’ingenu en creure que el seu germà continuaria allí. Deslliurar-se de la casa era una mesura de seguretat necessària, ja que els Bersekir en
coneixien la ubicació i encara no se sabia res del que
havia passat amb Leo Bataglio.
Va treure el mòbil i va trucar al Mauricio. Hauria
preferit tractar l’assumpte cara a cara amb ell, però
a hores d’ara, no tenia cap altra opció. Una veu li va
informar que no existia cap abonat amb aquell número. L’Alberto va notar que se li espessia la saliva.
Era una mesura més de seguretat contra els Bersekir o bé era una manera de tallar tot contacte amb
ell? Només hi havia una manera de sortir de dubtes:
parlar amb la Sara. Sabia que la seva germana no li
posaria les coses fàcils. La relació amb ella feia anys
que era pèssima. Va respirar profundament i va
marcar el seu número. La Sara tenia el telèfon apagat o fora de cobertura.
L’Alberto va continuar insistint-hi, a intervals de
mitja hora, cada cop més ansiós, fins que per fi, cap
a les cinc, li va contestar.
—Sabia que acabaries trucant —va dir la Sara,
cínica—. Tot i que reconec que esperava que ho fessis molt abans. Quant has aguantat aquesta vegada?
Quatre mesos? Cinc?
—No em vull barallar, Sara —va dir ell intentant
no sonar desesperat—. Necessito parlar amb el Mauricio. És important.
—Sí, això ja m’ho imagino, tenia onze trucades
perdudes teves.
—És una qüestió de vida o mort.
—És que no et queda ni una miqueta de dignitat?
26
—Tu limita’t a donar-li l’encàrrec, vols? Demanali que em truqui. Ell té el meu número.
—El vas vendre, Alberto. Vas vendre el teu germà.
—Sé que tu ets incapaç d’entendre-ho, però ho
vaig fer pel seu bé. I pel de l’Eduardo. Només volia
que entengués que, si a ell li passava alguna cosa,
l’Eduardo quedaria en una situació de desemparament. I que ens convenia tenir el suport dels Bersekir. En aquell moment jo no sabia que el Jacob era
un farsant. Em va enganyar. Pensava que lluitava
per la causa. Però quan vaig descobrir les seves veritables intencions, hi vaig posar remei, oi que sí?
—Sempre m’he preguntat si de tant repetir-te les
teves excuses acabes creient-te-les.
—No siguis injusta, Sara. Vaig arriscar la meva
vida per salvar la meva família. Les possibilitats de
derrotar el Jacob eren mínimes. Però no vaig dubtar
a fer-ho.
—Alberto, pot ser que tu encara conservis intacta
la capacitat d’enganyar-te a tu mateix, però a nosaltres fa temps que ja no ens enganyes. Quan vas anar
a veure el Mauricio al calabós on el teníeu tancat,
vas reconèixer que l’havies venut a canvi que et fessin segon dels Bersekir. Aquell mateix dia, el Jacob
et va expulsar de la mansió. L’Eduardo ens ho va
explicar. No cal ser un geni per deduir el que va
passar. El Jacob et va utilitzar per capturar el Mauricio i, quan ja no et va necessitar, et va llençar al
carrer com un gos. Només per això vas salvar el
Mauricio. Per venjar-te del Jacob. Si el Jacob hagués
acomplert la seva promesa i t’hagués nomenat segon
dels Bersekir, ara el Mauricio seria mort.
—No ho diguis, això.
27
—Vas triar el Jacob per davant de la teva família.
Era una opció. Ara comporta’t com un home i assumeix-ne les conseqüències.
—Si us plau, Sara, digues al Mauricio que em
truqui. T’ho suplico.
—No et trucarà. No sé en quin embolic et deus
haver ficat aquesta vegada, però t’hauràs d’espavilar
sol. Adéu, germà —va dir en to calmat, i va penjar.
L’Alberto es va quedar uns instants amb el mòbil
enganxat a l’orella.
Se sentia devastat per dins, en gran mesura perquè ara sabia que la seva família no li donaria una
última oportunitat, tal com anhelava, però també
perquè la Sara tenia raó. Ell mai no havia pretès
fer-li mal al Mauricio. No pas de manera conscient.
Però si el Jacob hagués acomplert la seva promesa
de fer-lo segon dels Bersekir, ell no s’hauria posat a
investigar-lo. I, si no hagués descobert a temps que
era un impostor, mai no hauria aconseguit aturar
els seus plans per assassinar el Mauricio. Havia
posat en perill tota la seva família i havia aconseguit
convèncer-se a si mateix que els havia salvat.
Era un ésser patètic.
Es va guardar el mòbil i es va ficar al Tucán, el
bar que li quedava més a mà. Hi havia estat un parell d’ocasions. Era un antre fosc, on es reunia el
pitjor del barri. Quan hi va entrar, tots els clients
van callar de cop i se’l van mirar. L’Alberto va
comprendre’n de seguida el motiu. Allí cridava massa l’atenció. Anava abillat amb un dels seus vestits
més elegants, duia un tall de cabells impecable i lluïa
el bronzejat que havia acumulat per les platges de
mig món. Per a aquells homes representava el que
28
més avorrien de la societat. Va saber que, si volia
evitar problemes, li convenia anar a un altre lloc.
Però ell no volia evitar problemes. Va demanar un
whisky doble sense gel i va ocupar l’única taula lliure. S’acabava d’asseure quan tres individus van
entrar al Tucán. Un el va examinar amb oberta hostilitat. L’Alberto no es va deixar intimidar i li va
mantenir la mirada, mentre aquell paio es dirigia
cap a la barra amb els seus amics. El coneixia de
vista. Era un delinqüent de pa sucat amb oli que
anomenaven el Grill.
L’Alberto es va passar ben bé deu minuts amb la
vista clavada a la taula sense tocar el whisky. Dues
forces oposades lluitaven en el seu interior. Una
l’impulsava a beure. L’Alberto calculava que com a
molt podria aguantar un parell de setmanes abans
d’enfonsar-se en el profund pou de la depressió. La
perspectiva li produïa tant de terror que se sentia
temptat de precipitar la caiguda. Això sabia com ferho. Era fàcil. N’hi havia prou d’emborratxar-se fins
a la inconsciència. La resta arribaria per si sol.
Però no es decidia.
L’altra força l’impel·lia a mantenir-se serè i continuar lluitant fins a esgotar totes les possibilitats.
Encara hi havia una esperança. Si trobava alguna
cosa que l’omplís, podria evitar caure en la depressió.
El problema era que l’Alberto feia tota una vida que
buscava debades aquesta cosa, i era molt improbable que ho hagués de trobar en els propers dies.
Només un miracle podia salvar-lo. I ell sabia per
experiència que els miracles no existien.
Va mirar cap al seu got de whisky: l’àrbitre de la
seva lluita de forces. El va subjectar entre els dits
29
amb força, i el va deixar anar sense haver begut.
L’impuls d’aguantar serè anava perdent força, però
continuava sent poderós.
Va anar al lavabo.
Es va refrescar la cara amb aigua freda i es va
mirar en el mirall. La seva imatge el va fer somriure.
Amb aquell pentinat, aquell bronzejat i la seva blanquíssima dentadura semblava un autèntic imbècil.
No era gens estrany que aquella japonesa se li hagués
emportat el rellotge. Ell mateix no hauria dubtat a
robar a un paio amb un aspecte així. L’estrany era
que no li hagués pres també la cartera. De sobte, va
riure. Acabava de comprendre que no hi havia cap
decisió per prendre. Havia entrat en aquell bar a
emborratxar-se, i això era el que faria. Allò de resistir no era res més que un numeret que es dedicava
a si mateix per guardar les aparences. Va buscar
alguna cosa per eixugar-se les mans. No hi havia ni
tovallola ni paper de vàter, així que se les va fregar
amb els pantalons.
Va tornar al bar. El somriure que encara es dibuixava en el seu rostre se li va congelar de cop. Els
tres paios que havien entrat en el local poc després
que ell havien ocupat la seva taula. El qui era anomenat Grill estava assegut de cara a ell, però no el
mirava, xerrava amb els seus amics en actitud conspirativa. El got de whisky de l’Alberto era ara sobre
la barra. L’Alberto es va quedar quiet enmig del local
sense saber què fer. Sempre que el tractaven de forma abusiva, li tornaven al cap totes les humiliacions
que havia sofert de nen i es quedava paralitzat. Mai
no havia après a manejar-se en aquelles situacions,
però sabia que havia de fer alguna cosa. El que fos.
30
Si deixava passar aquell abús, s’estaria dies i dies
odiant-se a si mateix per la seva covardia. Preferia
endur-se una pallissa.
Va caminar fins a la taula.
—Perdoneu —va dir—, aquesta és la meva taula.
Només havia anat al lavabo.
Els tres homes van alçar la vista cap a ell.
—No sé de què parles —va contestar el Grill.
—Jo estava assegut aquí.
—Et confons. Devia ser una altra taula.
—Era aquesta.
—Mira, amic —va dir el Grill amb impaciència—,
tu eres a la barra. Allà hi ha la teva copa, la veus?
Per què no te la beus i deixes de crear problemes?
—És la meva taula —va insistir l’Alberto serrant
les dents—. La meva americana és al respatller de
la teva cadira.
Els dos paios que acompanyaven el Grill se’l miraven ara molt seriosos.
El Grill es va tombar cap al respatller de la cadira
i va descobrir l’americana. Era d’un color molt semblant al de la cadira i no s’hi havia fixat en asseure’s.
La va agafar i la va alçar en l’aire, subjectant-la amb
dos dits pel coll.
—Jo no veig cap americana —va dir—. No et deus
referir a aquesta que és a terra?
El Grill va somriure, va fer que l’americana es
balancegés a la punta dels seus dits i la va deixar
caure a terra. L’Alberto es va posar del color de la
grana. Els tres paios esperaven la seva reacció. Un
agafava amb força la seva cervesa pel coll. L’Alberto
va saber que rebria un cop d’ampolla quan saltés
sobre el Grill i que després li clavarien puntades de
31
peu a terra, però ja no hi havia possibilitat de tornar
enrere. Aquella ofensa no podia quedar sense resposta. Encara que el matessin. Al bar tothom mantenia el silenci. L’Alberto va mirar cap a la seva
americana. Només va ser un gest per endarrerir uns
instants el que era inevitable. Just llavors, mentre
tancava el puny, li va arribar la revelació. Va ser com
un esclat de llum. Una explosió de llum diàfana que
es va apoderar fins i tot de l’últim racó d’aquell local.
Va relaxar el puny i va riure. La seva ira havia desaparegut.
—Tens raó —va dir—, era aquí.
Els tres paios vigilaven ara l’Alberto amb absoluta desconfiança. No entenien què estava passant,
però sabien que aquella reacció era massa sospitosa.
Un va ficar la mà a la butxaca de la seva caçadora.
L’Alberto va recollir l’americana sense fer gestos
bruscos, li va sacsejar la pols molt somrient i va anar
cap a la barra. Va pagar el seu whisky i el que havien
pres el Grill i els seus dos amics. Abans de sortir del
Tucán, es va disculpar amb ells per les molèsties que
els havia causat. Mentre sortia al carrer va sentir
una riallada a la seva esquena i un pessigolleig de
plaer li va recórrer la columna vertebral.
Es va allunyar carrer avall. Estava exultant. Al
final, resultaria que els miracles sí que existien. En
el moment en què més perdut se sentia, en què es
veia a la vora del precipici, se li obria aquella porta
de bat a bat. La solució sempre havia estat allà, davant dels seus ulls i tan a mà. Com era possible que
no se n’hagués adonat abans? Va accelerar el pas.
No veia el moment de posar-se a la feina.
32