Documento 2630776

El cas de la misteriosa
epid mia del professor“
Títol original: 4 1/2 Freunde und der rätselhafte Lehrerschwund
© 1996 by Thienemann Verlag (Thienemann Verlag GmbH), Sttutgart - Wien
© Ed. Cat.: edebé, 2015
Passeig de Sant Joan Bosco, 62
08017 Barcelona
www.edebe.com
Atenció al client: 902 44 44 41
[email protected]
Directora de la col·lecció: Reina Duarte
Il·lustracions: Edebé Audiovisuals
Traducció: Equip Edebé
Disseny: Book & Look
1a edició, setembre 2015
ISBN 978-84-683-2223-0
Dipòsit Legal: B. 11218-2015
Imprès a Espanya
Printed in Spain
EGS - Rosari, 2 - Barcelona
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta
obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions
previstes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos)
si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra. (www.conlicencia.com;
91 702 19 70 / 93 272 04 45)
El cas de la misteriosa
epid mia del professor“
JOACH IM FRIEDRICH
1a regla: Confia en el teu instint
2a regla: Mantingues la calma encara
que l’afer es compliqui
3a regla: Una bona tàctica val una fortuna
4a regla: Malpensa i encertaràs
5a regla: No confiïs mai en la competència
6a regla: Els bons interrogatoris t’asseguren la meitat del camí cap
a l’èxit
7a regla: De vegades, els camins insòlits et condueixen a la meta
8a regla: Qui vulgui resoldre un cas, s’hi
ha d’arriscar
9a regla: El teu gos és el teu millor amic
10a regla: De vegades, és millor no buscar els desapareguts
< 5>
Confia en el teu instint
Era un d’aquells dies que no prometien res de bo.
Quan em vaig despertar, ja vaig notar aquell nus a l’estómac que avisa el gos rastrejador expert que ha d’estar
disposat per al que sigui. Però només està preparat qui
sàpiga desxifrar els senyals.
Després d’una dutxa refrescant, vaig posar-me ràpidament els texans, el meu suèter favorit i vaig anar a
esmorzar. Les meves antenes estaven activades. Escorcollaven amb la sensibilitat d’una màquina de raigs infraroigs qualsevol moviment, per insignificant que semblés,
al meu voltant. El do de l’observació és l’instrument més important per a un detectiu d’èxit.
A la cuina ja m’estaven esperant els altres membres
de la comunitat domèstica. El pare, un directiu d’èxit, estudiava la secció d’economia del diari. Em va saludar amb
un gruny amable. La mare seia al davant seu, bevia el seu
cafè i em va somriure contenta. Duia un vestit blau, que
probablement havia comprat, com de costum, en una boutique cara, i anava perfectament maquillada i pentinada.
De manera que segurament havia quedat amb algunes amigues per fer algunes coses de les quals no tenia
< 7>
ni idea per a què havien de servir. Tot això ho vaig rumiar
mentre posava en marxa la torradora amb unes quantes
maniobres hàbils. Els meus germans feia temps que havien girat l’esquena a la nostra família i havien marxat fora
a estudiar. Només tornaven per vacances per empiparme amb la seva presència. Afortunadament, allò només
durava un parell de mesos. Així que aquesta casa, amb un
pare molt ocupat, una mare molt sovint absent i uns germans del tot absents, hauria pogut ser el lloc ideal per
a una feina de detectiu d’èxit, si ella no hi hagués estat.
Havia de tornar a ser el motiu dels meus mals pressentiments? No pensava perdre-la de vista. Si estava preparant res, es descobriria. No se m’escaparia cap mirada,
cap moviment sospitós, cap paraula insignificant. Havia
comprimit la seva figura prima en un vestit força estret
i s’havia pintat la seva insuportable cara amb molts colors
per atreure pobres éssers masculins ignorants, els quals
no coneixien el seu veritable caràcter. No li vaig treure
l’ull del damunt ni un segon. Tot i que els seus ulls blaus
sense brillantor em van mirar dissimuladament, vaig mantenir la calma i la vaig continuar observant. Ni tan sols
podria despistar-me fent-me l’ullet.
—Mare! El Charly ja em torna a mirar fixament com
un babau!
El pare va mirar per damunt del diari.
—Nois, voleu parar d’empipar?
També la mare va mostrar la seva típica reacció.
—Nicole! Que podries perdre el costum de dir aquestes rucades, si us plau?
—Però, mare! De debò que m’ha mirat!
< 8>
—No és veritat! —vaig defensar-me a favor de la veritat—. L’he observat, com a entrenament, per dir-ho d’alguna manera.
La mare va sospirar.
—Ai, amor meu. Ja tornes a jugar als detectius? Ja
saps que ni al pare ni a mi ens agrada veure això.
El meu pare va grunyir, rere el diari, donant-li la raó.
—Amor meu, és millor que vagis a jugar a futbol. Segurament coneixeràs altres nois de la teva edat molt simpàtics.
Sovint em proposo no deixar que em treguin de polleguera, sobretot quan la mare parla amb mi com si tot
just m’hagués tret els bolquers. Però ella aconsegueix
alterar-me un cop rere l’altre.
—Mare! No jugo als detectius! Jo sóc detectiu! Fins
i tot he resolt un parell de casos! I no em diguis sempre
«amor meu». Em dic Charly!
—Sí, sí, amor meu, ja ho sé. Així i tot hauries d’anar
amb compte. I si has de practicar, no ho facis amb la teva
germana.
—Però és que és la més adequada!
Esperava que la meva germana tingués un dels seus
típics rampells de fúria per culpa de la meva observació intel·ligent i graciosa. Tanmateix, em vaig equivocar. En comptes d’això va canviar de cara i va fer un somriure diabòlic.
—Potser aviat algun dia practico amb tu, germanet.
Tot i que m’hi esforço, tot i que poso en pràctica tots
els mètodes d’interrogatori que he anat aprenent amb la
feina de detectiu, no vaig poder descobrir què havia volgut dir la Nicole amb aquelles paraules. Finalment, la ma-
< 9>
re em va fer callar amb el seu famós: «Ara ja n’hi ha prou,
amor meu!»
Així va ser com, encara abstret en els meus pensaments, vaig arribar al pati de l’escola. Allà ja m’estaven
esperant els meus companys de batalla, els membres de
l’agència de detectius Charly & Company, ja coneguda
per la premsa. Us he explicat ja, que vam sortir al diari
amb el nostre darrer cas?
—Compte, no ensopeguis! —va saludar-me l’Estefi.
—Per què?
—Perquè una mica més i et trepitges el morro. Estàs
enfadat o què?
L’Estefi és l’única noia a Charly & Company. És la
nostra experta en informàtica. Una persona així es pot
necessitar quan, per exemple, s’ha d’accedir a arxius secrets per aclarir un cas d’espionatge. En el cas d’una
especialista d’aquesta mena he de dir també que xerra
massa. No passa un dia que no intenti riure’s de mi, i,
sincerament, de vegades se’n surt molt bé.
—Enfadat no seria la paraula. La meva germana torna
a empipar-me. Per què no dec ser fill únic?
—Que has hagut de netejar tot el pis? —va voler saber el Ravenet—. Està ben obsessionada amb la neteja!
El Ravenet és el germà bessó de l’Estefi. De fet, es
diu Òscar Rademacher, però com que és més petit que
la seva germana, tothom li diu Ravenet . El Ravenet
és molt prudent. Veu el perill a un quilòmetre de distància. Per aquest motiu és de molta utilitat en una agència
de detectius. Al capdavall, sempre s’ha de tenir algú que
t’avisi quan ets en perill. En secret, jo li dic «l’antena».
< 1 0>
—Aquest cop, excepcionalment, no es tractava de
netejar. Amb els seus estúpids comentaris ja n’he tingut
prou. Que potser sabíeu que la ben ximple s’ha matriculat
a una assignatura de Pedagogia? Imagineu-vos-ho, serà
professora!
—Eh, tios, eh! —va exclamar el Fred—. Ja em comencen a fer pena els pobres nens!
El Fred és el quart membre de Charly & Company.
És el responsable del nostre gos. I a la feina s’hi deixa el
cor. Si algú critica el Preciós (així es diu el nostre gos),
el Fred es torna una fera, per dir-ho d’alguna manera.
Jo estic molt content que tots dos treballin amb mi.
Al cap i a la fi, una agència de detectius sense gos és
com un cotxe amb tres rodes. No obstant això, el nostre
gos no és precisament el gos detectiu que un s’imagina.
El Preciós sembla més aviat una escombreta del lavabo
que borda. És força petit, li falta mitja orella i un parell
de dents. A través d’aquests forats a les dents xiula com
una olla de pressió. Aquest és, precisament, el millor
camuflatge. Quan se l’hagi acabat d’instruir bé, serà un
membre ben important a Charly & Company. Fins aleshores, però, em temo que encara queda molt. Per això,
des que va arribar als braços del Fred, l’hem fet només
mig membre i l’hem acomodat a l’hort de la meva tieta
Hilde.
D’aquesta manera, doncs, cadascú dels meus treballadors és un especialista en el seu camp. Plegats formem
l’equip perfecte.
—I què és el que t’ha dit la teva germana de dolent?
—va voler saber l’Estefi.
< 1 1>
—Doncs, de fet, res d’especial. Només ha fet una estúpida observació i m’ha somrigut amb cara d’idiota.
—Eh, tio, eh! I això és tot?
—Sí, però tinc un pressentiment estrany. I ja sabeu
que els meus pressentiments no m’enganyen gaire.
—I ara! M’havia oblidat que ets un gran detectiu!
—va afirmar l’Estefi.
Ja començava de bon matí.
—Estefi, no em pots prendre seriosament per una
vegada?
—Pareu de discutir —va ficar-se el Ravenet pel mig—.
No cal exagerar. Mentre no ens obligui a netejar la casa...
El Ravenet tenia raó. Probablement només eren imaginacions meves. I de segur que tot era perquè la Nicole
contínuament em burxa. Sempre que ens trobem els de
Charly & Company a casa meva, acaba trobant una excusa per afirmar que hem embrutat alguna cosa i ens
persegueix arreu de l’habitació amb l’aspiradora i amb
draps fins que tot brilla de net.
—Que avui el Gran Siggi ens preguntarà on volem
anar d’excursió de final de curs? —va interrompre el Ravenet els meus pensaments.
El Gran Siggi és el nostre tutor. El seu nom se l’ha
guanyat, ja que com a mínim és tan ample com llarg.
—Potser viatgem a Itàlia —va afirmar el Fred—. Seria
una passada!
L’Estefi va negar amb el cap.
—No ho crec, és massa car.
Quan la classe era pràcticament acabada, el nostre
tutor va anunciar finalment:
< 1 2>
—Ja he reservat un bonic allotjament aquí a la vora.
Un alberg molt especial!
Vaig intercanviar una mirada amb l’Estefi que ho deia
tot, mentre que a la classe s’escampava un murmuri de
decepció.
—Ja sé que us hauríeu estimat més anar a Itàlia —va
continuar el Gran Siggi—, malauradament, però, és massa car. No obstant això, i ara agafeu-vos fort, l’alberg és
al Rin, en un castell de debò!
—Que fort! —va exclamar algú—. En un castell de debò?
—En un castell de debò! —va dir el Gran Siggi encantat—. Tot i així, nosaltres no hi viurem directament. Allà
només hi ha el menjador i els habitatges dels treballadors.
Nosaltres viurem en petits bungalous allà mateix. A cada
bungalou hi viuran sis alumnes i un acompanyant.
Vaig comptar ràpidament: com que n’érem trenta-sis
a classe, llavors necessitaríem sis bungalous.
—De bon començament, vam pensar que no sortiria
bé —va explicar el Gran Siggi—. Com que necessitem
sis bungalous i de fet només ens poden acompanyar dos
professors, tenim molt poc personal acompanyant. Però
hem fet una sol·licitud i ara ens podran acompanyar dos
professors més.
—Aleshores encara en falten dos! —va exclamar un
setciències.
—Sí, sí, ho sé. Deixeu-me acabar! De la necessitat,
n’hem fet una virtut!
De sobte, em va mirar tot i que no m’havia mogut en
absolut. El meu infal·lible olfacte em va dir aquell moment
que allò no volia dir res de bo.
< 1 3>
—Així que hem pensat que hauríem de donar l’oportunitat a alguns alumnes més grans de la branca de Pedagogia, perquè vagin agafant una mica d’experiència. Dos
d’ells vindran amb nosaltres com a acompanyants.
Vaig sentir com un calfred em pujava per les cames i
alhora el cap se m’escalfava com el carbó en una barbacoa.
—Segurament t’alegrarà saber, Charly, que la teva
germana gran Nicole n’és una.
Mentre encara lluitava contra la meva impotència,
vaig sentir de lluny el timbre que anunciava l’esbarjo.
—Eh, tios, eh! —va exclamar el Charly quan érem al
pati—. Fins avui sempre he trobat que el Gran Siggi era
bona persona. Però que ara ens llenci la Nicole al coll...,
això ja és el pitjor que ens podia fer!
—Em sento com la gent de Roma —va afirmar el Ravenet—, quan se la llençava als lleons com a àpat.
L’Estefi va assentir.
—Però amb la Nicole probablement haurien hagut de
netejar l’amfiteatre abans que se la mengessin.
Encara no podia parlar. Una vegada i una altra veia
la Nicole com m’havia somrigut mentre esmorzàvem plegats. Així que això és el que havia volgut dir quan va dir
que volia practicar amb mi. De bona gana hauria enviat
el Gran Siggi a la lluna! El meu instint no m’havia abandonat; aquest cop, però, hauria desitjat tant haver-me
equivocat.
—Es pot saber què feu aquí palplantats? —vaig sentir
una veu rere meu.
Era el Sergi. El trobava a faltar. És el cap de la Banda
dels Homes Dinosaures. Són un parell de bojos de la me-
< 1 4>
va classe. Juguen amb uns ninots petits de plàstic musculats que cavalquen sobre els saures, amb la sella de muntar i pistoles làser. Vénen a escola amb aquests estúpids
ninots i hi juguen a l’hora del pati. És a dir, se’ls col·loquen
davant seu i els mouen cridant «tras! i peng! i uah! M’ha
tocat!» Com he dit, una bestiesa monumental.
—I què busques tu aquí? —vaig contraatacar—. Au!
Fot el camp i vés a jugar amb les teves nines!
El Sergi va aixecar els punys enlaire.
—S’han acabat els Dinosaures! A partir d’ara tindreu
competència!
—Eh, tio, eh! Què vol dir això?
—Vol dir que nosaltres ara també hem creat una agència de detectius. El que vosaltres podeu fer, nosaltres ho
fem de llarg, i fins i tot molt millor!
—Vosaltres, els ximples dinosaures, voleu resoldre
casos?
El Sergi va respirar amb gest de menyspreu.
—La Banda dels Homes Dinosaures ja no existeix.
Ara som els Bad Boys! I a més, només hi formem part el
Xavi, l’Oliver i jo. Amb nosaltres ja n’hi ha prou per deixarvos de banda!
—Bad Boys! —va exclamar l’Estefi—. Realment us heu
rumiat un nom força maco! En certa manera, ja us escau.
—No us durarà gaire aquest somriure! Aviat també
sortirem als diaris. Potser fins i tot després de l’excursió!
—va dir el Sergi amb el cap alt, i tot d’una va fer mitja volta i va marxar.
—Què és el que ha volgut dit amb això? —va voler
saber el Ravenet—. D’on ha tret l’article del diari?
< 1 5>
—Potser de mi —vaig reconèixer—. Algun o altre cop
ho he explicat després de resoldre el nostre últim cas.
—Que graciós! Algun o altre cop diu! —va afirmar
l’Estefi—. En tres setmanes no vas parlar de res més.
No vaig voler discutir-me per assumptes sense importància i irrisoris.
—Tant és! —vaig desviar l’atenció—. La qüestió és
que aquests idiotes ens volen fer la competència.
—Potser a l’excursió voldran caçar el fantasma del
castell —va afirmar l’Estefi.
Era evident que la meva companya no s’havia pres el
problema seriosament. No obstant això, vaig notar un
sentiment estrany amb l’observació del Sergi. I com ja
he esmentat abans, el meu instint poques vegades m’enganya.
—Tot i així cal que mantinguem els ulls ben oberts.
La competència mai no dorm! Però d’altra banda, la competència dóna vida al negoci. Ara podem demostrar que
som bons.
—Que potser vols seguir la pista de presumptes casos? —va exclamar l’Estefi—. Però si rere cada cantonada
et penses que hi ha una banda de gàngsters!
—I què? —vaig replicar a la meva companya—. Si no
hagués insistit tant, mai no hauríem descobert la banda
dels Pare Noel! I mai no hauríem sortit als diaris!
—Sí, sí! —va gemegar el Ravenet—. Quants cops ens
ho vols repetir?
—Tants cops com calgui, fins que hàgiu entès que
s’han de buscar els delictes! Llavors se’ls troba! Vull estar preparat , i per això us proposo que ens trobem
< 1 6>
aquesta tarda a casa meva, per discutir sobre aquesta
situació.
—Eh, tio, eh! A casa teva? Però no si hi és la Nicole!
El Preciós sempre s’ha de quedar fora!
—No pateixis —vaig tranquil·litzar el responsable del
nostre gos—. Aquest matí ha dit que, en sortir de l’escola,
aniria a casa d’una amiga. Tenim via lliure.
En dir allò, tots hi van estar d’acord. Sempre hi estan
quan els proposo de venir a casa meva i la Nicole no hi és.
A casa nostra sempre hi ha refrescos i patates fregides
per a tothom. És l’avantatge de tenir un pare que només fa
que treballar.
* * *
—La competència no fa mai aquestes afirmacions
sense tenir-ne un motiu. Hi ha d’haver molt més darrere
de tot això —vaig obrir la nostra sessió després que se sentissin els primers cruixits de patates i el Preciós rosegués content el seu os de goma que sempre tenim per a
aquesta mena d’ocasions.
—I què és el que hi ha d’haver al darrere? —va preguntar el Ravenet—. Creus que ja tenen un cas?
—Eh, tio, eh! —va exclamar el Fred—. I quin cas se
suposa que han de tenir aquells? Primer de tot, el Gran
Siggi ha dit avui on anirem d’excursió i després, els delinqüents no cauen del cel. Tu mateix saps com n’és, de difícil, aclarir un cas de debò.
—És veritat —vaig donar-li la raó—. I per aquest motiu
aquests Bad Boys no tindran mai èxit.
< 1 7>
—Així que no cal que ens preocupem per ells —va replicar l’Estefi—. I nosaltres podem viatjar ben tranquils al Rin.
—Jo diria que no! No crec que ja tinguin un cas, però tal com conec aquesta banda de traïdors, aquests en
porten alguna de cap. De ben segur que ens volen jugar
una mala passada perquè estan gelosos del nostre èxit.
Potser simulen un delicte i fan veure que el resolen.
—Eh, tio, eh! El Sergi, jo el veig capaç d’una cosa així!
—És cert —va afirmar també el Ravenet.
—Tant és! Tothom està d’acord que hem d’estar a
l’aguait —vaig dir.
—Eh, tio, eh! Emportem-nos el Preciós! Sense gos
no tindran cap oportunitat contra nosaltres!
—I què n’hem de fer en una excursió, del gos? —va
exclamar l’Estefi—. A més, el Gran Siggi no ens ho permetrà mai de la vida!
Em vaig adonar que encara no havia comunicat als
meus companys una novetat important.
—Quan he dit que hem d’estar a l’aguait, és cert que
no pensava en el Preciós, però em temo que així i tot cal
que ens l’enduguem. De fet, no tenim ningú que li doni
menjar.
—Que no ho volien fer la teva tieta i el teu oncle? —va
preguntar el Ravenet.
—Això és el que jo també em pensava. Però quan els
he trucat abans per això mateix, la tieta Hilde m’ha dit
que ells també volen marxar de vacances aquests dies.
I tampoc no conec ningú més que se’n pugui encarregar.
Els meus pares no ho faran de ben segur. I què passa
amb els vostres?
< 1 8>
Tots tres van fer que no amb el cap.
—Eh, tio, eh! Ja us ho dic, que ens l’enduguem.
—I com t’ho penses fer, capsigrany? —es va enfadar
l’Estefi.
El Fred va arronsar les espatlles.
—No ho sé. Potser el Gran Siggi sí que ens dóna permís. De segur que li agraden els animals.
Vaig despertar el responsable del gos dels seus
somnis.
—Ja te’n pots oblidar. Hauries de conèixer millor el
Gran Siggi. Ho farem d’amagat.
—El podríem amagar en una maleta —va proposar
el Ravenet.
—O l’enviem per correu —va afegir l’Estefi amb un gran
somriure—. El fiquem en una capsa, hi retallem un parell
de forats perquè passi l’aire i hi enganxem el segell.
—Eh, tios, eh! Però què us empatolleu?
Com si volgués defensar-lo de nosaltres, el Fred va
llançar-se damunt de l’ignorant Preciós i el va abraçar
amb força. Ell li ho va agrair xiulant excitat.
Vaig aprofitar l’enrenou general per concentrar-me.
Em va ser útil, com gairebé sempre. Uns moments després vaig veure la solució com aigua clara.
—La idea de la maleta no és cap mala idea —vaig
afirmar als meus sorpresos companys—. Però seria millor
una bossa de viatge. Si la deixem una miqueta oberta perquè el Preciós tingui aire suficient, el podrem pujar al tren
d’amagat.
—I després? —va preguntar la inflexible Estefi—.
Aquest no aguanta tranquil tot el viatge.
< 1 9>
Vaig mirar el nostre gos. Tenia raó. El Preciós xiulava més que una cafetera vella. Quan s’assegués dins
d’una bossa fosca, tot plegat seria pitjor. Vaig raonar de nou:
—No serà cap problema a l’estació. Allà hi ha tant xivarri que no se sentiran les xiulades. Hem d’aconseguir
d’alguna manera que algú de nosaltres viatgi tot sol amb
ell en un compartiment.
—I com? —va preguntar el Ravenet.
Era increïble.
—Bé, cal que faci tota la feina jo tot sol? A veure si
teniu mai cap idea vosaltres també!
Vaig llançar una mirada interrogativa a cada un dels
meus amics. No obstant això, només vaig veure cares
perplexes. De manera que vaig fer el que acostuma a fer
un mestre en aquestes ocasions: vaig rumiar.
Aquest cop, però, va ser el Ravenet qui, excepcionalment, va tenir la idea final.
—Què us sembla si un de nosaltres simula tenir una
malaltia contagiosa? Llavors s’haurà d’asseure tot sol en
un compartiment perquè no l’encomani als altres.
—Aquesta idea és fantàstica! —vaig lloar el meu company—. El millor serà una grip intestinal. Un cop en vaig
enxampar una de la Nicole. Una cosa ben fastigosa. Fem
això, doncs!
Només l’Estefi, com sempre, tenia una cosa a objectar.
—No sortirà mai bé! Si arribes a l’estació i expliques
això d’una grip contagiosa, el Gran Siggi t’enviarà immediatament cap a casa. No deixarà viatjar ningú que estigui malalt.
—Que potser tens una idea millor? —vaig respondre.
< 2 0>
—Eh, tios, eh! I què us sembla si ho diem al Gran Siggi un cop siguem al tren i ja hàgim marxat? No el podrà
aturar i no em penso que ens enviï a casa quan arribem.
Estava totalment orgullós del meu equip.
—Així ho farem! Hi té algú res en contra?
Vaig mirar al meu voltant. L’Estefi va fer de fet una
cara d’escepticisme, però no va dir res.
—I qui és qui ho farà? —va voler saber el Ravenet.
—Jo mateix me n’encarregaré —vaig dir de seguida.
Tenia por que en una missió tan difícil, els nervis poguessin trair fàcilment els meus companys.
< 2 1>