Alta Edat Mitjana

HISTÒRIA DE L'ART DE L'ALTA EDAT MITJANA
El programa es pot trobar en les fotocòpiés a djuntes. La bibliografia es comentarà més endavant.
L'examen constarà de tres o quatre diapositives, les quals s'hauran de comentar. I dos tema a desenvolupar−ne
un. Les diapositives no es poden comentar lliurement es donarà la imatge i un enunciat del que s'haurà de
comentar (pot ser temàtic, formal, tècnic, iconogràfic...
TEMA 1.
Introducció: les nocions d'Edat Mitjana i art medieval; periodització i geografia artística. Bibliografia.
El territori de l'alta edat mitjana el podem emmarcar entre les fronteres territorials de l'Imperi Romà:
l'Occident europeu, la Mediterrània oriental (Bizanci) i l'Islam. L'origen de l'art medieval recau, dons, en l'art
de l'antiguitat tardana.
Roma unifica culturalment la política i la cultura a una àrea geografia molt extensa. L'art de l'Alta Edat
Mitjana es donaven aquests límits amb algunes extensions (en el món nòrdic d'Europa) i l'extensió de l'Islam
cap a l'Orient.
Al segle XVI es donen nous horitzons geogràfics com Amèrica o l'Orient (Iran i l'Índia). Amb la qual cosa la
Mediterrània deixarà de ser en centre de gravetat.
A l'època medieval, però, les tres cultures interactuen, s'intercanvien obres, mestres... Les influencies es
desenvolupen d'est (mes estable des del punt de vista polític) a oest (que regenera l'art occidental).
Al segle VIII hi ha un èxode d'artistes bizantins cap a Itàlia donant−se així una renovació cultural en aquesta
zona. Cap a l'any 1000 la cort germànica també rep aquests artistes per tant hi ha una influència oriental
(bizantina) cap a occident.
En resum es realitzen viatges, tant d'obres com d'artistes, d'Orient cap a Occident constantment. Això
impedeix, a vegades, establir fronteres geogràfiques concretes.
En quant a l'Islam existeix, a mes, una barrera religiosa que limita el diàleg.
L'art del segle X a la Península Ibèrica és un art mossàrab, rep influencies tant de l'art islàmic com del cristià,
existeix una relació directa.
El mateix passa entre els bizantins i els musulmans a Sicília, on s'intercanvien experiències.
Es produeix un fort impacte de Bizanci sobre l'Islam. Al segle XV els turcs envaeixen Constantinople i
construeixen les seves mesquites seguint el model de l'edifici bizantí per antonomàsia: Santa Sofia de
Constantinople.
Es denota la pervivència de models d'altres cultures i, en aquest cas, de la cultura bizantina.
També es produeix aquest impacte des del Món Antic a l'art medieval.
A l'Alta Edat Mitjana es viu del passat de la Roma cristiana de Constantí, Teodosi i Justinià, i de Ràvena.
1
Hi haurà renaixements o renaixences medievals en les quals es produirà un redescobriment de l'Antiguitat
(renovatio imperii romani). Un d'aquests renaixements el patirà l'Imperi Carolingi.
Es trobaran, a mes, models tardoantics en determinats moments.
Al 1200 durant el Romànic hi haurà tendències classicistes provinents de l'antiga Roma.
Diversitat de fenòmens:
• Carolingi.
• Astúries.
• Mediterrània Oriental (Bizanci).
• Art europeu del segle XII.
Trobarem aquests models tant en la pintura com en les miniatures. També en escultura, l'escultura de petit
format realitzats en ivori, metall, obres d'orfebreria, complements esmalts... I en arquitectura.
El concepte medieval apareix al Renaixement, gràcies o a causa d'uns humanistes italians. El segle IV és un
període de decadència del període clàssic (Grècia−Roma), desprès es va produir un període medio ego o Edat
Mitjana, període sense entitat entre dos moments àlgids. És a dir entre l'Imperi romà i el Renaixement. L'Edat
Mitjana es produeix una decadència cultural i artística, és un període de regressió, no de progressió, una època
de foscor... Totés a questes idees van ser introduïdes pels humanistes italians.
Aquesta visió es va trencar al segle XIX, quan es fa un replantejament artístic.
La praxi artística està fonamentada en principis classicistes del Renaixement i del Barroc.
Al segle XIX es produeix un descobriment del passat medieval, dels aspectes més quotidians. Durant el
Romanticisme i el Realisme.
Límits cronològics.
Del segle IV al XV hi ha una descomposició de l'estructura de l'Imperi Romà.
Al 313 Constantí introdueix la tolerància cap al cristianisme.
Al 295 l'Imperi es divideix entre l'Imperi d'Occident (es manté) i el
d'orient (germànic).
Entre el 406 i el 409 les invasions del territori italià.
Al 476 el primer regne germànic en territori italià. Els ostrogots.
Del segle IV al VII es destrueix l'Imperi romà (Antiguitat Tardana o Món Tardoantic).
Al segle XV, l'any 1453 es va produir la caiguda de Constantinople. És la mort de l'Imperi Bizantí. I al 1492
paral·lelament es descobreix Amèrica.
2
Del 1450 al 1550 és un període de transició, dit Prerenaixement. A Itàlia el segle XIV Giotto introdueix el
paisatge i el naturalisme. Abans, durant el segle XIII la pintura no era naturalista. Els Pisano introdueixen un
nou art dins l'Edat Mitjana. En escultura se segueixen els models de l'estatuària antiga (de l'època
paleocristiana). En literatura trobem Boccaccio i Dante.
Del segle XV al XVI es desenvolupa el Renaixement.
Podem dir que l'època o edat medieval es divideix en tres grans períodes (els quals no seguirem en aquesta
classe): l'Alta Edat Mitjana (IV/VIII− X), el Romànic (XI−XII) i el Gòtic (XIII−XV). Una altra divisió és la
d'Alta Edat Mitjana, que duraria fins el 1200 (segle XII, Gòtic) i Baixa Edat Mitjana.
13−02−01
TEMA 2.
La cort carolíngia i la renovatio imperii romani. La seva repercussió artística.
Context històric i cultural.
Arquitectura palatina i monàstica.
La il·lustració de manuscrits i la talla de l'ivori. Tallers i tendències.
• Mapa de l'Imperi Carolingi.
L'Imperi Carolingi s'origina al territori dels francs (regne bàrbar) amb una posició determinant.
A principis del segle VIII la dinastia dels francs, en poder dels merovingis, es troba en una difícil situació:
desprès d'un breu període d'auge, torna a trobar−se en decadència.
Llavors una altra dinastia els usurpa el poder: la dinastia dels Pipinedes, amos de l'aristocràcia, gràcies a les
bones relacions amb el papat i amb l'església en general. La monarquia franca necessitava el Papat para
consolidar la seva pròpia dinastia. Aquesta la van formar Pipí el Breu (Jupille, c. 714−Saint−Denis, 768), i el
seus fills Carlemany (Neustria, 742−Aquisgrán, 814) i Carlemany. Aquests van ser els precursors dels
carolingis.
Per tant tenim el regne dels Francs ocupant França, el territori que van cedir al Papa va donar lloc als Estats
Pontificis. La unió d'aquests dos poders és la base de la unificació d'Europa i de la formació de l'Imperi
Carolingi.
Posteriorment el regne franc s'estén per tota Itàlia, excepte pels Estats Pontificis (la franja central i Ràvena).
La culminació d'aquest Imperi es troba en la coronació de Pipí el Breu pel Papa Bonifaci, amb la intenció de
crear un Imperi que rivalitzi amb el Bizantí.
Carlemany.
Amb Carlemany arriba el triomf del cesaropapisme. La seva coronació, vista des d'un punt de vista simbòlic,
s'assimila a la coronació d'un nou Constantí. Aquisgrà serà la seu del nou Imperi Carolingi i considerada com
la nova Roma.
Els emperadors precedents basaven el seu poder en els territoris, en la quantitat que en posseïen, els francs o
3
carolingis no, aquests basaran el seu poder en la gràcia de Déu, el poder els ve d'ell.
A nivell cultural denoten un procés de clerarquització de la cultura.
Hi ha una proliferació d'escoles catadralicies, per monjos i clergat (canonges). Comença un canvi en
l'escriptura dins el marc carolingi: la miniatura carolíngia, clara i ràpida. També trobem una unificació
litúrgica, de tots els textos litúrgics.
El Renaixement carolingi és més polític i religiós que estètic i cultural.
Les intencions de Carlemany eren restablir l'Imperi Romà. En àmbits palatins serà on es duran a terme les
obres on es reflecteix el tarannà antic. La Roma cristiana, la del segle de Constantí, serà la que inspirarà les
obres de l'època carolíngia.
El contacte amb el món antic era més fàcil, Itàlia formava part de l'Imperi carolingi i per tant els vestigis
romans els tenien en el seu mateix marc geogràfic.
• Planta es tracta d'un palau de l'Imperi Carolingi. D'aquest tipus de construccions n'hi havia unes 65,
però només se'n conserva una a la capital, Aquisgrà aquests palaus eren vivendes per la representació
imperial, construccions de la cort i de l'estat. [Història de l'art, pag 105]
En aquesta diapositiva podem observar la reconstrucció d'aquesta única construcció que es conserva. Només
es pot veure la capella palatina, de planta centralitzada.
Pipí el Breu crearà aquest palau com a centre de residència, era la vivenda de representació i de culte
(ambaixades, capella...).
Des d'aquí s'organitzava l'administració, l'oci... el centre era la capella que es connectava amb el palau.
Les obres es van iniciar al 789 (cap a finals del segle VIII), el mestre d'obra va ser Eudes de Metz (ell va
projectar l'obra).
Per alguns aspectes simbòlics recorda la Jerusalem celestial. Alcuí comparà la capella amb el temple de
Salomó per la seva magnificència.
La construcció estava basada, des del punt de vista mètric, en el numero dotze, totes les mides són divisors i
múltiples del dotze.
[La capella es trobava dins la catedral, el monument més notable, l'arquitectura la qual reflexa la influència de
diversos estils artístics. La part més antiga és la capella palatina rematada per una cúpula que forma el cos
principal de l'edifici. Començada el 796, seguint el model de les esglésies bizantines, i acabada cap al 805 pel
mestre Eudes de Metz. La sepultura de l'emperador es troba sota una de les a rcades de la capella.
La capella palatina d'Aquisgrà forma part del palau que hi ha a Aquisgrà, capital de l'Imperi carolingi. El seu
arquitecte, Oto de Metz, parteix d'un nucli central de planta octogonal, rodejat per un deambulatori, que
formen un polígon de setze costats. Aquesta planta segueix el model martyrial, imitació de San Vitale de
Ravenna.
La construcció en dos nivells permetia destinar la planta baixa als fidels. La tribuna o galeria sostinguda amb
pilars era reservada a l'emperador i la seva cort. Aquest espai, equivalent al matrinium paleocristià on eren
relegades les dones, és ara utilitzat per manifestar el poder polític, tal com s'havia fet a Santa Sofia. Corona
l'edifici una cúpula central sobre tambor amb finestres.
4
El pòrtic, elevat en forma de torre, té dues escales laterals per accedir a la tribuna. Al costat de l'entrada hi ha
un absis de forma rectangular amb altar per la celebració de les cerimònies. Al pis de tribunes i davant
d'aquest absis hi ha el tron des d'on Carlemany (768−814) assistia als oficis religiosos. Des d'aquesta altura,
era com si l'emperador se situés en l'esfera celestial, prop dels mosaics de la cúpula (obra de Salviati realitzada
a Venècia) que representaven Déu assegut en el seu tron i rodejat dels 24 ancians de l'Apocalipsi (Maiestas
Domini). Aquesta disposició respon al sentit jeràrquic d'aquella societat Carlemany sent el poder emanat de
Déu i per això en el seu regnat es fa difícil de diferenciar art sacre d'art palatí. La riquesa d'aquesta capella és
un exemple de l'anomenat Renaixement carolingi, una breu flama d'esplendor durant el llarg període de
decadència que viu Europa occidental a l'alta edat mitjana. [Història de l'art, pag 105][Enciclopedia
Multimedia Planeta DeAgostini]
La capella palatina d'Aquisgrà seguia models d'altres construccions anteriors com:
• Secció de la capella palatina d'Aquisgrà. Trobem la relació entre aquesta capella i les de
Constantinople. Es tracta d'un edifici de planta centralitzada. [Història de l'art, pag 105], interior
[Història Gráfica del Arte Occidental, pag 51][Ars, pag 101]
Les construccions centralitzades poden tenir planta de creu grega o circular i són diferents de les plantes
basilicals.
• Interior de San Vitale de Ravenna. Segle VI, construïda sota el domini bizantí de Justinià. Aquesta
església està en relació amb la de San Sergi i San Bacus, és a dir, amb Constantinople. És aquesta la
que inspira l'edificació de San Vital. [Història de les civilitzacions i de l'art, pag 177]
L'organització de l'alçat, la divisió en registres: arcades amb arcs de mig punt, espais tripartits (trifores) en
pisos superiors... tots aquests aspectes els trobem a Sant Vital en tots els nivells.
La disposició dels espais i volums interiors és gairebé la mateixa en San Vitale i la capella palatina
d'Aquisgrà.
Adrià I autoritzà a Carlemany a treure marbres de Ravenna (l'extracció va ser controlada per Eudes de Metz,
el mestre d'obres de la capella palatina. En aquella ocasió l'arquitecte va poder veure i copiar l'organització de
San Vitale, per aquest motiu podrien ser tant similars. En va poder imitar les construccions.
La cúpula de la capella estava recoberta de mosaics. Un dels més destacats és el que representa Crist amb els
vint−i−quatre vells de l'Apocalipsi oferint les corones de glòria. [Ars, pag 101]
La decoració en bronze, una tècnica molt antiga que s'havia perdut durant el primer cristianisme, es recupera
en aquest cas. [Ars, pag 101]
• Planta Santa Maria in Pertica. Segle VII (va ser destruïda al segle XIX). Es coneix gràcies a un
dibuix que encara es conserva.
La planta és d'estructura centralitzada coberta per una cúpula i un corredor deambulatori anular que circumda
l'estructura central. No està dividida en tres nivells, ni tampoc té tribuna.
• Secció capella palatina d'Aquisgrà. Aquesta és molt més consistent i voluminosa que l'anterior més
austera i sòbria. [Història Gráfica del Arte Occidental, pag 51][Ars, pag 101]
• Planta Santa Sofia de Benevento. Segle VIII. Situada al sud d'Itàlia, a la Itàlia Longobarda.
Aquesta església és singular per la seva forma en ziga−zaga del perímetre dels murs, normalment poligonals,
5
en forma estrellada. Seguia la tradició longobarda de les construccions de la cabana del príncep, en tela...
• Interior de Santa Sofia de Benevento. Podem observar el doble deambulatori. És un edifici de
caràcter centralitzat, amb columnes i capitells clàssics.
Conseqüències o influencies de la Capella palatina en altres construccions posteriors o paral·leles.
Cap al segle XI la capella palatina era considerada un model prestigiós a seguir, podem veure, per exemple:
• Planta capella de San Miquel de Hildesheim. (1010−1034). La capella és un octògon centralitzat
coberta amb una cúpula i envoltada per un deambulatori i amb tribuna.
• Interior església de San Miquel de Hildesheim?. Podem veure les trifores. És idèntica a la capella
palatina, exceptuant la decoració. [Història Gráfica del Arte Occidental, pag 52]
• Interior Trinitat d'Essen. La planta d'aquesta església, a diferència de les anteriors anteriors, és
longitudinal. Però la composició dels volums és idèntica a la capella palatina.
• Planta Trinitat d'Essen. La part que segueix el model de la capella és l'extrem oposat a l'absis, el cos
occidental té l'aspecte d'una construcció centralitzada. No és una copia tant clara, però està clar el
patró seguit per realitzar−la.
La casa utònica del segle XI es produeix per l'ingrés de princeses utòniques, per reestructuracions en el poder
que el deixen en mans dels hereus de la dinastia carolíngia: els Utons (o Otons).
Arquitectura religiosa.
Es conserven poquíssimes obres de l'arquitectura religiosa d'aquesta època. La producció que ens ha arribat se
centra en catedrals i monestirs.
Sabem que Carlemany incità a construir i a renovar esglésies, però no en coneixem els resultats pràctics. La
teoria, és a dir, els textos on es parla d'aquesta producció, els trobem a La regula comuniforum.
Al segle VIII San Croregan??? era l'autor d'aquesta regula, amb la qual obligava a viure en comunitat als
canonges.
Als costats de les catedrals s'hi van construir palaus episcopals, institucions docents... Tot el que necessitaven
els canonges per viure−hi. Això provoca la monumentalització dels centres de les ciutats. Els voltants de les
catedrals esdevenen complexos monàstics. La monumentalització aportà una millora de les infraestructures,
que es construeixen amb materials extrets de les antigues muralles.
La reforma monàstica de Benet de Nursia ? (480− 547), reformà la regla benedictina.
Durant els segles VIII i IX es van construir uns 400 centres monàstics, els quals no s'han conservat.
L'arquitectura monàstica es basa en l'autonomia del monestir, aquest ha de ser com una petita ciutat integrada
per diferents edificis.
Es conserva un únic document gràfic de l'època, un mapa, on es reflecteix com havia de ser un monestir
carolingi ideal. Aquest mapa coincideix amb la idea dels teixits antics.
• Lectura d'un d'aquests textos. Es descriu com es vivia en una abadia i es fa un comentari de la regla
6
benedictina.
Parla de les parts del monestir: trobem tallers (de sabates, de cosir, d'espases...), sales de lectura, de cant, la
cuina, l'àmbit claustral de l'Abat, l'infermeria, la cel·la de l'Abat, les habitacions dels monjos...
19−02−01
• Document pergamí on es pot veure el dibuix de l'arquitectura, el plànol de l'alçat del monestir de San
Galle. Aquest plànol permet la reconstrucció d'una abadia benedictina ideal a l'època carolíngia.
• Plànol de San Galle (actual Suïssa).
El bisbe de Basilea Leido I envià aquest plànol a Gausbert, l'Abat de San Galle, al segle IX.
Les excavacions han posat de manifest que alguns aspectes del plànol es van poder seguir en la realització del
monestir. S'ha arribat a la conclusió que el plànol no volia ser el projecte d'una construcció concreta, era un
punt de partida que, des dels grans centres de poder, s'enviava a les altres a badies en construcció, era un
plànol ideal. Aquestes realitzaven el monestir amb les característiques pròpies de cada zona, ho adaptaven a
les seves possibilitats econòmiques, necessitats.. Però seguien més o menys el plànol, tot i que no s'havia de
seguir al peu de la lletra.
Constitueix una imatge d'una ciutat monàstica.
• Plànol transparència del plànol que es pot veure en el pergamí. L'esquematització dels edificis.
Se senyalen les funcions de cada un dels espais, en inscripcions. És un projecte regit per un mòdul. El mòdul
central base és el quadrat del transsepte de quaranta peus. Segueix un rigor geomètric (relació 4*3). El
perímetre del monestir és de 30 * 40 peus.
La relació claustre−església la trobem en moltes altres a badies carolíngies. A més és una disposició que ha
transcendit en l'arquitectura.
Com a precedent d'aquesta estructura de claustre adossat a l'església no és propi de l'arquitectura monàstica,
ho és més de l'arquitectura catadralicia. (claustre−església envoltats de dependències).
Les dependències exteriors són més pròpies de construccions en àmbit rural.
Descripció dels elements:
L'edifici estructurador del conjunt, l'església, és de planta basilical, damunt un eix longitudinal, segueix una
tipologia arquitectònica diferent a la capella palatina d'Aquisgrà (de planta centralitzada). Aquesta església
aporta un element innovador respecte basíliques paleocristianes: la bipolaritat. La basílica constantiniana ja
tenia l'absis orientat cap a l'est, però, en aquest cas, aquesta estructura es repeteix en l'altre extrem de l'edifici
(al massís occidental o westkerk) on situaríem la façana. Per tant hi ha dos centres d'interès físicament i
litúrgicament. En l'extrem est s'hi continuava celebrant la litúrgia religiosa, dedicada a Crist, i a l'altre s'hi
celebrava la litúrgia al sant de l'abadia (San Gal). Per tant aquesta nova estructura ve donada per una
necessitat litúrgica, i està formada pels dos extrems amb una estructura semicircular.
Davant l'església, a la part occidental, als costats d'aquests westkerk, trobem dues torres dedicades als
arcàngels. Element que persistirà a l'arquitectura Occidental.
Altre cop a l'interior de l'església es descriu, al plànol, el mobiliari litúrgic i la posició dels altars que podem
7
trobar−hi.
Un element singular és que al recinte basilical hi havia un scriptorium i una biblioteca, al primer pis prop de
l'absis (en construccions posteriors són estances més autònomes).. A l'altre costat (a la dreta) hi trobem la
sagristia (situada en el lloc tradicional).
El transsepte és gairebé inexistent, no està desenvolupat, és una estructura que forma part del claustre. És més
aviat una basílica en el sentit més pur.
Al claustre s'hi desenvolupava la vida en comunitat, té un paper organitzador d'una sèrie de dependències de
la vida dels monjos.
A la part oriental, al pis inferior, hi podem trobar el caldari, és a dir, la calefacció, i al pis superior el dormitori
dels monjos, amb 72 llits, a traves del qual s'accedia a l'església directament per facilitar el descans i el ràpid
accés en cas d'oracions a hores intempestuoses (característiques d'aquestes comunitats).
Al costat del dormitori s'hi situaven les letrines o lavabos.
Al sector sud del claustre hi havia el refectori, on es menjava comunitàriament, i la cuina comunicada amb la
fleca i la cerveseria.
Al sector oriental? podem trobar−hi la bodega, al pis inferior, i el rebost, al pis superior. Així veiem que a
prop del claustre estan les dependències dedicades a les necessitats bàsiques: dormir i menjar.
A la part contraposada al claustre respecte l'eix de l'església, al nord del monestir, se succeeixen una sèrie
d'edificacions amb una certa autonomia: els serveis d'hostatgeria amb els seu corresponent forn, la cerveseria i
cuina, pels hostes per tal que no es barregessin amb els monjos tal com dictava la regla. Desprès l'hostatgeria
pròpiament amb subdivisions jeràrquiques els rangs dels hostes que s'hi acomodaven.
En altres construccions hi instal·laven l'escola, amb una gran aula envoltada per altres de més petites.
Prop de l'església, comunicant−se amb el transsepte, hi construïen les cambres de l'Abat, aquestes cambres
incloïen solàrium (una terrassa a la part superior).
Les edificacions de l'est estaven formades per les cambres del metge, amb un jardí amb plantes medicinals, la
infermeria i el noviciat. Aquestes dues ultimes construccions gairebé simètriques seguint l'eix longitudinal que
partia de l'església.
El cementiri i l'hort estaven junts. S'especifiquen el tipus d'arbres que s'haurien de plantar i els productes que
s'haurien de cultivar a l'hort. En aquest sector hi havia les cambres del jardiner.
El costat meridional es dedicava a les activitats agrícoles i artesanals: la granja i els tallers d'obradors.
S'especifica quines feines es feien i quins fabricants hi havia: trobem fabricants de cordes, d'espases i escuts,
orfebres, fusters, teixidors.
A més hi havia serveis diversos com ara el molí, un sequer per la fruita, una fabrica de botes, graners
estables... S'especificaven els animals que s'hi criaven. L'objectiu de tot això és l'autonomia de l'abadia,
intentar fabricar tot allò que necessita.
No se sap que s'hi ubicava al flanc esquerre del perímetre (al nord). S'ha perdut aquesta part del pergamí, ha
estat rascada i reutilitzada per escriure−hi quelcom. En aquesta zona es deia quina utilitat tenia aquell sector.
(Palimpsest)
8
L'abadia de San Galle podria haver estat una abadia carolíngia important.
Una altra abadia important és la de Saint−Riquier.
La base pel seu estudi és un gravat del segle XVII. Es tracta d'un conjunt molt ric en quant a tipologies
d'edificis sacres. L'abadia és important ja que està vinculada a la cort;
• Dibuix principis del segle XVII. Podem observar−hi la imatge del monestir de Saint−Riquier, la
construcció del qual va ser impulsada per l'Abat Angelbert, el qual va ocupar una posició important a
la cort d'Aquisgrà, amb el suport de Carlemany.
Aquest monestir es podria relacionar o connectar amb l'anterior per l'església, l'edifici principal. Però el
conjunt monàstic no hi té rés a veure. El conjunt està format per un claustre irregular amb tres santuaris, dos
als angles i un a un dels flancs del claustre.
Les construccions dels angles eren: una petita esglesiola dedicada a San Bebet, una construcció senzilla de
planta basilical, modesta, i una església més complexa dedicada a Santa Maria, de planta basilical i amb una
rotonda adossada (de planta centralitzada, copia de la capella palatina d'Aquisgrà). Un element centralitzat
coronada amb cúpula i rematada amb una gran llanterna de tres cossos que donava sensació de verticalitat a
l'edifici.
Hi ha un gran temple que ocupa tota una ala del claustre hi tenim com a element definidor l'alçat. Es tracta
d'edificacions singulars per la bipolaritat, desenvolupament important del sector oriental i l'occidental com
Saint Galle. En aquest cas el sector oriental és el dedicat al Sant Patró per la inscripció, i l'altre segurament
seria el lloc de la litúrgia al Salvador. Se sap per cròniques de l'època que aquí s'hi reunia la comunitat per
celebrar les grans festivitats de Crist: Nadal, Pasqua i l'Ascensió; s'hi afegien als 300 monjos els 99 escolans.
Això és possible als diferents nivells verticals, les tribunes al voltant de l'espai central. Hi ha tres naus, i en
relació als dos santuaris, els dos extrems, la nau perd importància. En aquest tram de naus hi havia altars on
s'aturaven els seguicis processionals.
• Foto cos Occidental, planta i alçat de la Catedral de Corvey.
Ciutat situada al nord de l'Imperi Carolingi fundada l'any 822; es tracta d'una abadia important fundada a
principis del segle IX per Lluís el Pietós que la va dotar de relíquies i enriquir amb privilegis i drets. L'església
va ser consagrada l'any 844, però la part occidental o westkerk se li afegí a finals de segle, entre els anys 873
− 876.
La importància d'aquesta abadia es deu ala fet que és l'única conservada que permet formar una idea de com
era un westkerk carolingi. Les naus de l'església van ser destruïdes al segle XIV i reconstruïdes al segle XVII.
Als sectors occidentals s'hi concentrava la litúrgia del Sant Patró o de Crist, però en cas d'abadies importants
lligades a l'imperi no es descarta que tingués funcions cerimonials per la presència del sobirà amb una llotja
dedicada a l'emperador.
En secció veiem que el nivell inferior constituïa una espècie de cripta, perquè no estava comunicada amb la
part superior. Al voltant de l'espai central hi trobem tribunes als costats Oest, Nord i Sud que permetien
observar l'espai. Les torres han estat remuntades, no eren tan altes; en aquestes torres hi ha les escales que
donaven accés a les tribunes.
LA IL·LUSTRACIÓ DE MANUSCRITS I LA TALLA DE L'IVORI. TALLERS I TENDÈNCIES
Aspectes generals i comuns
9
Hi ha una sintonia pel que fa a l'estil entre les tendències de la miniatura i la talla del vori. Molts dels voris
conservats són plaques que tenen com a funció fer de cobertes dels llibres manuscrits als quals hi trobem les
il·lustracions també.
Amb la il·lustració de manuscrits es pot donar una visió molt rica de la pintura carolíngia, de pintura mural hi
ha però s'ha conservat molt poc i no és per tant representatiu.
Es fonamenta en dos tradicions: per una banda dels còdex o llibres il·lustrats dels segles V i VI de Bizanci a
l'antiguitat tardana, però també hi conflueix la tradició dels manuscrits il·lustrats irlandesos al segle VIII.
Irlanda havia estat cristianitzada i un instrument per aconseguir−ho havien estat els llibres per instaurar una
xarxa monàstica molt poderosa que a l'època carolíngia crearà moltes fundacions al continent. Així és un art
que era una síntesi de la tradició mediterrània bizantina i la tradició anacrònica cèltica, basada en entrellaços,
zones zoomòrfiques estilitzades.
Sobretot s'han conservat llibres religiosos, en l'època carolíngia aquesta producció es va potenciar des de
monestirs i catedrals per instaurar regles comunes que precisaven uns llibres. També s'han conservat textos
científics copiats de l'antiguitat. Els llibres religiosos són reculls d'evangelis, Bíblies, saltiris o llibres de
salms, sagramentals,... Són escrits amb lletra miniatura carolíngia i són de gran correcció literària amb
influència clàssica, es feien estudis de textos antics però com a instrument per entendre els textos sacres.
En quant a anàlisi estilística s'han establert tres grans centres de producció:
• Escola palatina o cortesana d'Aquisgrà, molt vinculada a les necessitats de la cort.
• Tallers de Reims−Hantvilliers.
• Centre de Tours
L'ivori és talla, escultura en petit format, se n'han conservat moltes, la majoria del segle IX. És una producció
que permet apropar−nos a l'ambient cortesà de Carlemany.
La classificació de tallers per la miniatura va ser adoptada al 1914−26 per un estudiós del vori carolingi,
Goldschmidt, va fer l'inventari. Estableix una sèrie de tallers que coincideixen a grans trets amb els de la
miniatura.
Les fonts d'inspiració són bàsicament el món tardoantic i Bizanci als segles V i VI; i és tan forta la influència
que en el cas d'algunes plaques hi ha divergències respecte la seva datació i uns diuen que són bizantines i
d'altres que són carolíngies.
20/02/01
Taller palatí o cortesà d'Aquisgrà (il·luminació de manuscrits)
Els evangelis de Godescalc conservat a la Biblioteca nacional de París és una de les primeres mostres de
pintura carolíngia. Aquest nom correspon al que apareix als evangelis, potser el monjo que els va escriure, no
se sap si també va ser l'il·luminador. És un encàrrec de Carlemany i de la seva dona Hildegarde escrit entre els
anys 781 i 783.
La miniatura carolíngia sintetitzava la tradició mediterrània dels segles V i VI i l'estímul de l'època daurada de
la miniatura irlandesa. És més clara la influència de models italians, bizantins i es veu una ruptura amb el
passat franc (merovingis). S'han establert relacions amb la pintura romana del mateix segle VIII.
10
• Miniatura de Crist de l'Evangeli de Godescalc.
Hi podem veure la imatge Crist imberbe amb aura oriental, benedicció que reflecteix l'estil d'obres romanes
pel tractament de la figura allargada. Visió molt frontal amb elements puntuals per fer un tipus de pintura rica
de detalls i hi ha una sanefa que tanca la composició d'inspiració irlandesa (celta). A la miniatura irlandesa hi
ha pàgines sense imatge i aquest tipus de figuració.
• Miniatura de l'evangelista Sant Mateu de l'Evangeli de Godescalc.
També hi ha les representacions dels evangelistes, dedicant una pàgina a cadascun d'ells, en d'altres casos
excepcionalment, reunint−los en una sola pàgina. Generalment les representacions de cada evangelista no van
a l'inici dels respectius evangelis, sinó moltes vegades s'arrepleguen a l'inici del llibre.
En una representació de Sant Mateu identificable per l'àngel i la inscripció superior. Confrontant les imatges
veiem que l'artista no es repeteix. Fons de la figura humana amb formes arquitectòniques amb merlets; ¿¿¿a la
de Sant Mateu li dóna rigidesa, es trenca en el cos de l'evangelista???. També canvia el marc d'influència
irlandesa.
• Miniatures de Sant Mateu (lleó) i Sant Lluc (bou) de l'Evangeli de Godescalc.
Aquestes dues representacions són més iguals. Al fons de la imatge hi ha més paral·lelismes, s'ha prescindit de
la decoració arquitectònica i hi ha unes faixes de colors creant un espai atmosfèric que denoten
antinaturalisme malgrat l'existència de breus motius vegetals que omplen la composició, però no li donen
sentit, són decoratius. Els seients i el peu són similars. El nimbe, lletres d'inscripcions i alguns detalls estan
coberts de pa d'or, característics del llibre il·lustrat.
• Miniatura de la font de la vida a l'Evangeli de Godescalc.
És l'última imatge d'aquest llibre, més simbòlica, que és, segons Dodwell, com una representació de la font de
la vida, la puresa, tema típic paleocristià, la funció purificadora de l'aigua, el baptisme.
És un temple de tipus classicista en tholos amb capitells corintis, volutes jòniques... La fauna a l'entorn de la
font (templet) mostra la capacitat naturalista del pintor, transcriu al detall observant la realitat, els ocells es
podrien identificar: gall, paó... parlem de l'inici de la pintura naturalista comparant−ho amb el nivell
d'abstracció de la miniatura precedent merovíngia.
Aquesta imatge està inclosa a l'evangeli, perquè es relacionaria amb el bateig del fill de Carlemany que va ser
al 781, cosa que ha permès datar l'obra. La simbologia bateig−successió del poder la trobem a l'antiga Roma.
Malgrat el naturalisme de les aus, la miniatura d'aquest llibre no arriba al grau d'organització i al naturalisme
de la resta d'obres de l'escola palatina Es tracta d'una obra de transició d'una il·lustració molt esquemàtica,
geometritzant, poc figurativa (merovíngia i irlandesa) i una miniatura més orgànica i naturalista.
• Miniatura de Sant Mateu dels Evangelis de la coronació del taller aquisgranès també.
Obra de començaments del segle IX, porta la inscripció a un marge dóna un nom: Demetri que es referia a
l'escrivà, l'il·lustrador o tots dos si és el mateix.. És un nom habitualment grec, per això es pensa es pensa que
va ser grec. Llegendàriament aquests evangelis foren dipositats a la tomba de Carlemany i van ser recuperats
quan Otó III les va treure any 1000.
És pintura sobre pergamí tenyit de porpra i escrit amb tinta d'orcom es feia a Constantinople des del segle VI
ja que és el color imperial per excel·lència, els còdex de Justinià són així.
11
• Miniatura de l'evangeli Rossano del segle VI que ens permet observar un lligam pel color porpra i
l'escriptura en or i veiem que als evangelis de la coronació s'intenta copiar l'estil de la miniatura
bizantina anterior.
El pintor representa els evangelistes com a ciutadans romans amb toga. No hi ha elements arquitectònics, és
un ambient paisatgístic. Figures amb traços, pinzellades llargues, taques de color que permet relacionar−ho
com a precedent impressionista, no es veu el dibuix, no hi ha línia, és color. Hi ha un paisatge esbossat, de
gran taca de color com la miniatura de Constantinople, tot i que en aquesta hi ha més concepció miniaturista
de la figura comparada amb el monumentalisme dels evangelis de la coronació.
• Miniatura dels evangelistes dels Evangelis d'Aquisgrà, entorn al segle IX, es conserva al tresor de la
catedral d'Aquisgrà
No és concebible això en un artista del Nord, ni tan sols de la Itàlia de l'època ja que són obres més
esquemàtiques, amb un linealisme més acusat, no tant pictòriques; i s'opta per pensar en un artista si no
bizantí, de formació bizantina i hel·lenitzant, aquest estil només era present a Constantinople.
Són els quatre evangelistes en una sola composició cadascun d'ells al seu món, sense relació entre ells, amb
actituds, posicions diferents, vestits a la romana, acompanyats dels seus respectius símbols i de muntanyes de
tons blavosos. L'artista els col·loca de forma diferent i amb diferent mobiliari. L'àngel per exemple es confon
cromàticament amb el paisatge ja que és de caràcter escultòric com una grisalla.
L'emmarcament de la composició parteix de la idea d'un marc d'orfebreria: pa d'or i formes geomètriques
(quadrats i ovals) que volen imitar pedres precioses.
Els apunts naturalistes són mínims, els evangelistes estan situats a sobre de quatre taques de color, el paisatge
posterior en taques també sense detallismes. El modelat de les formes, la roba, els tons pastels i la seguretat
executiva, l'estil, són elements destacables. Aquesta manera de pintar entra en decadència després de la mort
de Carlemany però es manté al taller de Reims amb un tarannà molt propi.
Taller palatí o cortesà d'Aquisgrà (talla d'ivori)
La producció d'aquest taller cortesà no és unitària, hi ha dos corrents de voris que s'inspiren en voris romans
de finals del segle IV i començaments del V i després un altre corrent que mira cap a obres de mitjan segle VI
en voris bizantins.
• Vori Del primer corrent l'obra que millor el representa són les cobertes del Saltiri de Dagulf i que es
conserven al Louvre. S'esculpeixen entre els anys 783 i 795, ¿¿¿Carlemany les va regalar al papa
Adrià I???.
La iconografia gira entorn els salms veient una relació entre la portada del llibre i el contingut, per això hi ha
una relació entre la miniatura i el vori. A la primera fulla quan David encarrega l'elaboració dels salms, altra
escena David interpreta l'arpa i s'envolta d'un marc de fulles molt detallat i trencat per diferents imatges, per
exemple. Al mig hi ha l'agnus deis. A l'altra fulla a dalt trobem l'escena del Bonifaci ???. A sota Sant Jeroni
dicta el text corregit del saltiri.
• Vori d'un díptic conular (representa els cònsols) del 400 fet a Roma o Milà.
És la imatge del cònsol en posició digna amb els seus dignataris. Són peces de caràcter històric i
commemoratiu. Hi ha una possible relació entre aquestes peces amb les carolíngies: compartimentades en
quatre sectors amb sanefes als seus voltants, també qüestions d'estil: al David amb arpa té el cos allargat amb
extremitats inferiors com el Crist imberbe.
12
• Vori L'obra més representativa de la segona tendència del taller d'Aquisgrà són l'anvers i el revers
dels Evangelis de Lorsh;
Les cobertes que estan en diferents llocs: la de Victòria & Albert a Londres i l'altre als museus Vaticans. Són
més grans que les dels saltiris (38X37). De producció cortesana a l'entorn del 810 que reflecteix la influència
dels díptics imperials bizantins que solien composar−se de tres plaques, tres verticals emmarcades per dos
horitzontals.
Iconografia de contingut religiós: la Verge entronitzada amb el nen flanquejada per Sant Joan Baptista a la
nostra esquerra amb rotllo desplegat senyalant i a l'altre costat Sacaries, personatge de l'Antic Testament amb
un pot.
A la taula simètrica, Crist sobre les forces del mal simbolitzades per una bestiola, entre dos àngels. A la placa
horitzontal superior dos àngels hereus de les victòries alades portadores de la imatge de Crist. A la coberta de
la Verge, també a la placa superior trobem els àngels amb un medalló amb la creu.
A les plaques inferiors horitzontals. A coberta de la Verge, Sant Josep dignificat (poc habitual) pensatiu. Hi ha
un naixement, Nativitat, una Anunciació a la part de baix. A la coberta de Crist: Herodes amb seient digne i
les ofrenes (Epifania) dels mags a Jesús.
Aquestes dependències amb l'art tardoantic són tan acusades que alguns autors diuen que la part superior de
l'anvers (Mare de Déu) potser és reutilitzada d'una obra anterior.
• Díptic religiós de mitjans del segle VI de Constantinople.
• Placa de Sant Joan Evangelista al Metropolitan de Nova York del segon corrent del taller
aquisgranès.
Taller de Reims (il·lustració de manuscrits)
Continuador de l'art il·lusionista, pintura de taca a pinzellades on el color modela la figura i dissimula el valor
dibuixístic; aquestes característiques arriben al seu punt més alt amb el taller de Reims, amb relació amb la
figura de l'arquebisbe Ebbon (816−835) Ebbon és un personatge que havia estat l'encarregat de la Biblioteca
Nacional d'Aquisgrà, on hi havia manuscrits tardoantics, ha estat en contacte amb aquests llibres i en ser
destinat a l'arquebisbat potència els seus interessos bibliòfils.
26/2/01
• Saltiri d'Utrech ! taller de Reïms, pertany als anys 816−823.
Hi ha 165 escenes pintades més un centenar sense color. L'autor té capacitat compositiva, les figures són
dinàmiques, es mouen còmodament en el paissatge, no hi ha hieratisme, perque estem en una època que
permet connectar−se amb la tradició antiga. Té una influència clara dels manuscrits de l'Antiguitat Tardana de
producció bizantina.
• Manuscrit ! Physiologus, de contingut científic que parla sobre la fisiologia dels animals, és un text
antic del s. II, copiat i il·lustrat en els tallers de Reïms durant el primer terç del s. IX. És una obra
fonamentada en l'art del s. II la qual no és massa diferent de l'art dels s. III al VI.
• Relleu en ivori ! Cobertes del saltiri d'Utrech, fet a la ciutat de Tours ? per l'emperador Carles II el
Calv durant l'any 860, encara que el llibre que enquadernen és 40 anys anterior (816−823), però hi ha
diferents teories sobre la datació d'aquestes plaques. Peter Lasko sosté que aquestes plaques són
13
cohetànies a les miniatures del llibre i 40 anys després Carles el Calv les utilitza perque les troba
extraordinàries. Les dues teories són vàlides.
Hi ha dinamisme, les siluetes són àgils encara que utilitza un material dur. Per representar la natura
(muntanyes) utilitza elements més abstractes en la talla d'ivori que en la representació de les il·lustracions del
llibre. S'identifica molt amb el seu destinatari, el contingut d'aquests llibres varia segons els destinataris, no
segueixen un model únic.
• Cobertes en ivori d'un llibre ?! taller de Reïms, obra impolsada per Carles II el Calv. Recorda al saltiri
d'Utrech, sobretot, en les escenes de lluita, també hi ha movilitat, dinamisme. Està envoltat per un
marc fet en metall amb incrustacions de gemmes.
Les figures de l'anvers recorda l'escultura del món tardo−antic,són figures de constitució monumental. La
decoració vegetal prové de l'ornamentació de l'arquitectura clàssica (frisos, cornises...). l'ús del trepà que
proporciona un joc amb les llums i les ombres (clar−obscur), són figures quasi exemptes del marc.
• Il·lustració d'un saltiri ! taller de Tours, anys 840−850. Representació majestuosa de l'emperador. A
les obres del taller de Reïms el dibuix quedava supeditat, el que dominava era la pincellada, en canvi
en aquesta obra predomina el dibuix. Aquesta pintura no és tan perfeccionista com les del taller de
Reïms.
• Llibre d'evangelis ! Representació del notari, taller de Tours. Es basa en els díptics consolars del s. VI,
per tant tenim un precedent tardo−antic.
Composició : hi ha jerarquització, en el centre tenim el personatge més important (notari) i als costats
personatges de menor rellevància, segueix el mateix esquema de Crist entronitzat o dels díptics consulars amb
el cònsul en mig i amb representacions de Roma i Constantinopla a ambdos costats encarnades per un
personatge femení i un masculí.
• Cobertes ! amb representació del rei David moment avançat del taller de Reïms (es creu), últim terç
del s. IX. Surt el rei David en mig entronitzat acompanyat de la seva guàrdia. El rei surt representat
més gran que els altres personatges, monumentalisme, mateix esquema que l'obra anterior.
Podem observar petites aplicacions de pa d'or en el marc, en els detalls de l'escut...
TEMA 3
LA COMITÈNCIA DE LA MONARQUIA ASTURIANA : ARQUITECTURA I ARTS SUMPTUÀRIES
Els sobirans i la recuperació de la cultura i l'art visigòtics.
Al marge de l'imperi Carolingi es desenvolupen amb cultura pròpia :
• Astúries (nord península Ibèrica)
• Ambit anglosaxó.
La resta de la península està ocupada pels musulmans.
La monarquia asturiana aconsegueix la seva expanssió màxima al s. IX ?
El rei Alfons III el Gran (866−910) anirà guanyant terreny als musulmans en nom del cristianisme però també
en nom de la seva política i cultura.
14
A principis del s. X la capital es trasllada d'Oviedo a Lleó , Astúries tindrà menys importància.
Reis :
• Alfons II el Cast (791−842) ! primeres obres conservades en torn a l'arquitectura.
• Ramiro I (842−850) ! regnat molt curt.
• Alfons III el Gran (866−910) ! regnat molt llarg.
Les obres neixen de la religió i també per potenciar la monarquia, perque es pugui considerar hereva de la
monarquia visigoda, per remarcar el seu passat.
És un art àulic, els promotors són els reis, però en canvi no sabem res dels executors.
Hi ha un lligam entre la creació hispano−goda (d'època tardo−antiga) i la creació dels s. VIII i IX de l'art
islàmic, el qual no crea una barrera entres aquestes dues tendències com es creia abans.
Els cristians intentaran recuperar les tradicions de palau de l'arquitectura visigoda.
La pintura asturiana es deriva de la pintura visigoda encara que no es conserva res d'aquesta última.
27/2/01
L'arquitectura en temps d'Alfons II : San Julián de los Prados i la decoració
pictòrica :
Alfons II tenia la intenció de construir les seves esglèsies i palaus imitant les construccions visigòtiques de
Toledo, volia imitar el passat tardo−antic del món hispànic que utilitzava en les seves construccions voltes de
canó, també trobarem un cicle pictòric de tradició visigòtica encara que d'aquesta no s'ha conservat res i no
podem establir un lligam directe.
L'arquitectura asturiana té característiques que la diferencien de les demés construccions :
Són edificis força alts per la seva planta que és basilical, l'aparell és irregular, és una arquitectura massisa,
rotunda amb poques obertures en el mur i petits contraforts exteriors.
Característica molt específica de l'arquitectura asturiana : utilització de cobertes sobre l'àbsis formant una
cambra amb una finestra de triple arqueria que la il·lumina.
• Planta, alçat i foto ! San Julián de los Prados o Santollano projecte ambiciós d'Alfons II, finals del s.
VIII, per donar prestigi a la monarquia asturiana, volia fer d'Oviedo una nova Toledo (capital
visigòtica), una de les construccions també impolsades per Alfons II va ser la Càmara Santa de la
catedral d'Oviedo, capella palatina de la qual només conservem el plànol, és l'únic que coneixem de
l'arquitectura de palau.
San Julián de los Prados està dedicada a San Julián i a Santa Basilia. Té planta basilical de tres naus, la nau
central, amb un arc major, està separada de les laterals per pilars de secció quadrada que sostenen arcs de mig
punt, al mur s'obren finestres arquejades que il·luminen l'interior. El transepte és molt ample, està molt
desenvolupat, és probable que hi hagués una tribuna pel monarca perque pogués presidir la cerimónia.
Característica de l'arquitectura asturiana : la capçelera és tripartida amb tres estançes, les línies són més rectes
que a l'arquitectura paleocristiana que té l'àbsis rodó.
15
• Foto interior ! Pintures de San Julián de los Prados, ornaments de tipus candelieri d'ascendència
romana imitant marbres policroms, casetons i una arquitectura estilitzada amb greques, també hi ha
influéncies del moviment anicònic del món musulmà, la tridició jueva tampoc era partidària de
representacions de figures sacres. El símbol de la creu apareix de vegades en aquestes decoracions,
aquesta creu imita la creu d'orfebreria amb les lletres apocalíptiques (alfa i omega) que indiquen a
Déu com a principi i final de totes les coses.
L'auge arquitectònic de l'època ramirense : Santa María del Naranco.
• Foto ! Santa María del Naranco originariament no era una esglèsia, sino un palau d'esbarjo o segona
residència a les afores d'Oviedo. És una construcció de dos nivells superposats : una cambra ample i
il·luminada i una altra més petita i obscura, pot ser que aquestes dues estructures superposades
provinguin de la Càmara Santa d'Oviedo.
La planta baixa, està coberta per una volta de canó feixuga amb arcs feixons com a reforç que divideixen
l'espai en cinc trams. En la part inferior de l'edifici hi ha petites cambres però no es sap bé la seva funció. El
pis superior, més monumental, li dóna un aspecte teatral a la construcció, té una volta de canó sostinguda
també per arcs feixons.
Decoració escultòrica : col·lumnes adossades al mur rematades per capitells tronco−piramidals amb decoració
geomètrica amb formes triangulars i animalístiques, també hi ha decoració vegetal i humana, però no es creen
escenes , només funciona de forma ornamental.
Els capitells són com els corintis però és una fulla molt esquematitzada, ha perdut la plasticitat dels capitells
de l'antiguitat clàssica. A l'interior hi ha arqueries cegues.
El mestre és desconegut.
• Foto interior i exterior ! San Miguel de Lillo estava destinat a capella palatina de Ramir I. Ús de
cobertes abovedades que després es consolidaran. Els capitells són diferents als de Sta. Maria del
Naranco, són capitells tronc−piramidals amb decoració geomètrica. A la nau sud del transepte hi ha
una finestra amb celosia que il·lumina la tribuna reial. A les jambes de la porta principal es troben
esculpides escenes molt semblants als díptics consulars bizantins, pot ser per donar importància a la
funció del rei.
• foto exterior i interior ! Santa Cristina de Lena gran paral·lelisme amb Santa Maria del Naranco.
Utilització de cancells o icnostasi que separa l'altar, llavors l'àbsis queda amagat darrera d'aquesta
estructura. El nom d'iconostasi prové de l'arquitectura bizantina perque en aquest indret es posaven
icons de la verge, de Crist...
Els temes de decoració estan inspirats en el món tardo−antic i en els teixits orientals. L'escultura
tridimensional del món antic es va convertint en una escultura més plana, més esquemàtica. És possible que
els elements escultòrics anessin policromats. En els seus inicis aquestes construccions no eren tan austeres ja
que hi havia mobiliari litúrgic, decoracions tèxtils (cortines), canelobres, vaixella litúrgica..., igual que a
l'arquitectura visigòtica.
Té una sola nau, amb cambres als laterals de nau major i a l'entrada. A la zona del presbiteri i de l'iconostasi
les col·lumnes i el cancell són de reutilització visigòtica.
05/03/01
L'orfebreria : tipologies i tècniques.
16
• Creu dels àngels ! de la Càmara Santa de la catedral d'Oviedo.
Donació d'Alfons II. Hi ha una llegenda sobre la seva ejecució, deien que era obra dels àngels, perque en
aquesta època no hi havia un grup d'artistes orfebres a Oviedo, llavors amb aquesta llegenda volien amagar la
idea de què fossin artistes ambulants probablement provinents d'Itàlia els que l'havien feta.
És una creu grega, els braços són de la mateixa mida, està feta en fusta folrrada amb llàmines d'or i pedres
precioses incrustades, tenia penllolls amb els signes de l'alfa i l'omega que pejaven dels braços, aquesta
característica també la tenen les peçes bizantines i les visigòtiques, de fet amb aquestes creus es vol retornar al
passat visigòtic. Aquestes obres també poden estar inspirades en peçes carolíngies.
Hi ha una inscripció a la creu que diu que es castigaria a qui canviès de lloc la creu ?
La creu és un signe de victòria sobre l'enemic, triomf de Crist sobre la mort.
TEMA 4
LA ICONOCLÀSTIA I LA RENAIXENÇA ARTÍSTICOCULTURAL SOTA
LES DINASTIES MACEDÒNICA I COMNENA
Marc geogràfic.
És un imperi amb un marc geogràfic molt extens :
Capital : Constantinopla
Nuclis : Grècia i Turquia
Occident : Itàlia (molt important)
Orient : Turquia, Armènia, Geòrgia...
Nord : Kief, àrea balcànica.
L'època de la lluita contra les imatges sacres (726−843). Arquitectura i teixits.
S. VIII−IX : Bizanci viu una etapa llarga amb la problemàtica iconoclasta que durarà 120 anys.
L'època explendorosa de Bizanci arriba fins l'emperador Heracli, a partir d'aquest moment s'entra en una
decadència cultural i artística, és un període obscur que s'agreuja amb la prohibició i destrucció de les imatges,
aquest empitjorament ja havia començat a formar−se durant el segle anterior.
Prohibeixen la representació de les imatges sagrades perque la gent feia idolatria, els hi atribuien miracles,
massa fanatisme, fins i tot havia la idea d'icones no fetes per la mà de l'home : icones acheirobietes.
També els textos del Deuterenomi neguen la possibilitat de representar a Déu, és una tradició bíblica jueva, a
això se li suma la tradició islàmica, que influenciarà de manera important amb l'expansió islàmica del s. VIII,
època de màxim explendor, ja que hi ha un contacte directe entre Bizanci i l'Islam.
D'altra banda el món occidental, el món pre−carolingi (s. VII− VIII) es troba en el punt de baixada màxima de
la figuració, està derivant més cap a motius ornamentals o figuracions molt simplificades i esquematitzades.
17
S'està seguint un determinat concepte d'imatge : representar la divinitat a travès de formes i colors, aquest fet
també té resonàncies antigues, de l'època clàssica amb Plató.
Hi ha diferents períodes de prohibicions més intenses i més relaxades, també hi ha diferents grups :
• Cultura monàstica : clergat baix i mitjà, sector religiós que defensa la imatge, Les imatges poden
apropar l'home a Déu, a través de la matèria ens podem apropar a allò espiritual, l'art té una funció
sustitutiva.
• Emperador : està en contra, serà el grup que triomfarà. La imatge desvia l'home del seu veritable
camí, quan es representa la divinitat es falseja la seva imatge.
Els emperadors més radicals que volen matar als iconoclastes provenen d'Orient, la filosofia oriental mantè
que la matèria contè el mal, els emperadors comdemnaven als artistes, als que poseien obres i a qui les
veneraven.
Els clergues de monastirs allunyats podien de manera clandestina conservar icones i també fabricar−los.
Molts artistes bizantins van haver de fugir per poder representar, encara que fos, art laic als palaus califals.
El papat romà no estava d'acord amb la iconosclàstia perque ho considerava una heretjia.
Continuarà havent arquitectura, es representaran escenes de tipus laic, per exemple l'emperador,... a les
esglèsies, també es faran decoracions vegetals, se l'ha anomenat « els jardins de les esglèsies ».
L'estatuària entrarà en desús.
Arquitectura.
És una arquitectura de mides reduides, coservadora en relació amb les construccions anteriors de l'època de
Justinià.
Sta. Sofia de Constantinopla (mitjans s. VI) serà l'última obra grandiloqüent de l'art romà ?
Característiques de l'arquitectura :
• Cúpules sobre tambor amb finestres, element que farà que vagi guanyant alçada. Per exemple les
esglèsies de Sant Sergi i Sant Bacus ( mitjans s.VI) no tenen tambor, però tenen les finestres en un
altre lloc, les cúpules són més axatades ?
• Major definició dels espais que composen la capçelera, aquesta serà tripartida : àbsis central + dos
cambres perfectament delimitades. La capçelera tindrà pastofora amb : pròtesi i diacònico.
• Els edificis des del punt de vista estructural realitzen una síntesi : planta basilical + cobertes per cobrir
edificis de planta circular o poligonal, amb una cúpula central. La planta es derivarà en una planta de
creu grega inscrita en un quadrat.
• Planta i foto ! Esglèsia de Santa Sofia de Salònica, té planta de creu grega inscrita en un quadrat. Cal
remarcar l'alternança de l'àbsis poligonal al mig i semicirculars als costats.
El tambor té un aspecte eixut, no és lleuger, sobre aquest es situa la cúpula.
Sobre les naus laterals tenim tribunes que s'obren amb trífores de doble arc.
18
Aquestes esglèsies tenen elements arquitectònics més rics que les basíliques paleocristianes.
L'àbsis : símbol de la creu de Crist
Baldaquí : lloc de la crucificció.
• planta i foto ! Esglèsia de la Koinesis, significa « dormició de la verge ». El constructor és Jakimtos.
06/03/01
La producció trextil no es va veure tan perjudicada per la icoclastia perquè no estaven destinats a la idolatria o
veneració. Tampoc hi trobarem temàtica religiosa, sinó civil: retrats d'emperadors en lluita, curses de cavalls,
caceres, decoració vegetal o geomètrica; temàtica imperial que coincideix en quant a técnica i iconografia als
teixits perses molt influents en la producció de Constantinople.
• Teixit ! amb l'escena d'una quàdriga en seda se suposa que provinent de Constantinople o de la zona
de Síria. Se'n conserven retalls a diversos museus.
Hi ha un motiu figuratiu central enmarcat per medallons de formes vegetals, es tracta d'una quàdriga i dos
personatges als laterals que entreguen corones i fuets als vencedors.
A la representació tot i ser frontal i simètrica hi ha el seguiment d'un model precedent en les visions variades
dels cavalla; Les figures tenen un moviment que mostra un seguiment dels models tardo−antics
preiconoclastes.
Per trobar arts textils que s'aproximin a la pintura hem d'esperar fins el Renaixement.
• Teixit ! realitzat en seda possiblement a Constantinople al segle IX.
Té un tema concret: hi ha un cavaller (duplicat simètricament) que llença una fletxa i travessa dos animals en
lluita. El relat d'una fletxa única que travessa dos animals, se sap que és un episodi de Bahram−Gorr sobirà
sessànida del segle V. Aquest fet de la seva biografia és per destacar les seves habilitats com a caçador.
Així podem parlar d'una relació entre bizanci i Orient, influència més pròpiament iconogràfica.
• Teixit ! Mostra de teixit fragmentària, escena de cacera en un gran medalló cacera del lleó simètrica
d'un arbre, personatges vestits luxosament a cavall, hi tenim els gossos.
A diferència de l'anterior on podriem parlar de dinamisme, aquí tenim figures més estàtiques que segueixen
linies verticals que organitzen tota la composició. Costa suggerir volum als teixits i hi posen èmfasi a allò
ornamental de superfície, pels valors decoratius.
Aquestes mostres textils s'han conservat perquè van ser apreciades a Occident, s'oferien als sobirans coma
regals diplomàtics i degut al seu valor es feien servir per embolicar relíquies i s'han preservat, normalment són
fragments diversos, troços de peces. També hi intervé en aquest sentit més endavant el col·leccionisme.
El restabliment del culte a les imatges. El renaixement artístic i cultural.
Després d'aquesta etapa de crisi en quant a testimonis artístics, contrasta com a partir del segle IX tenim un
periode especialment productiu i creatiu a Bizanci que recorda al segle VI amb Justinià, l'imperi no arriba en
extensió, però en art sí.
19
Es tracta d'una época d'éxits politics i militars, Bizanci és capaç de conquerir territoris als àrabs, hi ha una
renovació de l'activitat comercial i la consolidació del poder religiòs que utilitzarà l'art per defendre la seva
ideologia; l'art també servirà com a propaganda imperial.
Del llarg periode del què estem parlant (843−1204) veiem que no tot és igualment brillant, des de la
iconoclastia fins el 1050 es parla d'una época especialment triomfant de la dinastia macedònica. Entre
1050−1080 tenim una davallada en tots els sentits, época que es supera amb la dinastia dels onmens i
l'esplendor es perllonga fins a finals del segle XII on la presència d'occidentals en àmbits bizantins arribarà a
la conquesta al 1204 de Constantinople per Occident (venecians). ¿¿¿1204−1260 Periode llatí????
Sobretot durant el període fins el 1050, l'època macedònica és brillant, creativa i s'ha denominat època de
renaixença macedònica. Renaixement dels sentits en sentit polític, voluntat de restauració de l'imperi a
imitació de Justinià, però també s'aplica el renaixement a la renovació cultural i artística: La iconografia es
desenvolupa, augmenta la producció sumptuària, llibres il·lustrats, orfebreria.
És molt habitual la iconografia que exalta l'emperador i remarca l'origen sagrat del seu poder honorat per crist;
es reprenen les velles teories d'un emperador cristià universal en emperadors bizantins, que serien
capdavanters com a lloctinents de Déu a la terra; en comsonancia amb l'imperi cristià, el poble es considera el
nou Israel, el poble escollit per Déu. Art imperial i religiòs s'expressen amb els mateixos termes i no es `pot
disociar l'esglèsia de l'estat. Es tornaran a buscar models a la Bíblia: l'iconografia de David és nmolt
representada.
El terme de Renaixement també al·ludeix a la renovació de les arts i les lletres, renovació gairebé exclusiva a
la zona central de Bizanci: Constantinopla. A la capital s'hi desenvolupa un moviment humanista entorn a la
cort i es concreta en la còpia de textos de l'antiguitat; la dinastia macedònica reestableix la universitat de
Constantinople, impulsa la recuperació de textos antics: homèrics, d'Eurípides, textos científics... A Bizanci
s'abandona la minúscula uncial i una nova escriptura minuscula cursiva permet més textos i més
coneixements. Aquest fenòmen de la recuperació de l'antiguitat fomentada també per part de l'emperador
Constantí VII que té un rol important en el retorn dels coneixements clàssics. Com al món carolingi la còpia
del contingut havia pogut conduir a la còpia d'imatges, ara també la còpia de textos científics vindrien
acompanyats d'un art de característiques classicitzants. En quant a la recuperació de patrimoni artístis és
l'antiguitat tardana, els primers emperadors cristians com a l'imperi carolingi es va fer. Renovació no nomès a
nivell d'estil, també d'iconografia clàssica generades prioritariament per l'aristocracia: temes mitològics.
També hi ha influències islàmiques en alguns casos.
L'expansió de la planta de creu grega inscrita.
L'arquitectura bizantina gairebé sempre és arquitectura monàstica i no pas episcopal o parroquial; hi ha un
percentatge molt alt d'arquitectura religiosa monàstica, destinada a petites comunitats de monjos amb unes
infrastructures pensades per a ells. Malgrat ser edificis petits, presenten varietats arquitectònica que mostra la
capacitat creativa dels constructors del periode.
Són monestirs de fundació privada, sovint al marge de la institució eclesiàstica, lligats a rics propietaris que
l'havien fundat i emperadors laics religiosos. Aquestes personalitats eren propietaries dels monestirs que
podien heretar−se, produien rendes, beneficis per al propietari. Generalment aquestes fundacions tenien un
mòbil econòmic clar però tampoc descarten els motius vocaionals, també amb intenció de tenir un lloc per
retirar−se a la vellesa, on enterrar−se, lloc coma comunitat religiòs que esls tinguessin presents i oressin per
ells. El nombre de fundacions és important i molts monestirs es funden dins de les pròpies ciutats degut a la
disponibilitat de sòl urbà.
Altra diferència amb els complexos occidentals és que l'esglèsia monàstica (Katholikon) està dins del calustre,
no ocupa una ala i les dependències estan adossades al recinte enmurallat. A més tenim una sèrie de
20
dependènciaes que no s'han conservat mai, nomès s'han conservat les esglèsies, Katholikon i si s'ha conservat
és que han estat refetes, per això costa molt saber−ne les funcions; per fonts escrites se sap que el menjador
era una construcció important comunicat amb la cuina, a prop de magatzems i estructures secundàries comel
forn, albergs... No hi ha tallers, no eren monestirs tan autàrquics com els monestirs rurals d'occident.
La tipologia dels katholikon monàstics és la planta de creu grega inscrita: quandrat i dins una construcció en
creu grega, una cúpula central i generalment braços coberts per voltes de canó i la volta d'aresta. Generalment
són edificis de mida discreta i destaquen perquè són obres molt proporcionades en la seva construcció:
cúbiques (tres dimensions equilibrades). Hi ha teories diverses de l'origen d'aquesta estructura arquitectònica:
estan d'acord en que el primer exemple l'hem de buscar a finals del segle IX a Constantinople en l'esglèsia
Nova o Nea fundada al 881 per Basili I, emperador macedònic, que no es conserva. En aquest cas els braços
de la creu estaven coberts per cúpules i no per voltes. Les tesis del sorgiment d'aquesta Nea indiquen qu hi ha
una influència de l'arquitectura iraniana directament dels temples sessànides o Armènia; o hi ha qui diu que
aquesta estructura és una evolució dels esquemes de Santa Sofia: idea de tres naus i braços de la creu molt
més curts, els braços superen les naus laterals i s'allarguen fins els murs perimetrals.
En els primers anys del segle X tenim a Istambul Constantinople dos esglèsies que adopten aquesta tipologia:
• Foto ! Esglèsia de la Fenari Isa Camii (esglèsia de Constantino).
Al 908 Constantino Lips és dedicada a la verge de l'esglèsia i és finançada per un impiortant almirall de la
flota bizantina.
Ara és més complexa perquè s'hi va adossar una altra esglèsia alterant alguns elements de la primitiva i s'hi
afegeix un nàrtex. Té l'esquema de creu grega amb braços amb voltes de canó laterals no tan allargats com els
eixos. Les cambres angulars estan cobertes de voltes d'aresta. S'hi afegeix un nàrtex, un pòrtic i una torre
adossada al nàrtex amb la finalitat que els monjos accedissin a les cúpules i voltes.
La capçalera és la part més rica amb un absis molt profund amb el bema i la pastaforia: petits absis amb
exedres o lóbuls als seus voltants i dos cambres que servien de capelles funeràries o paraklesia; això vist des
de l'interior dóna un gran dinamisme.
• Foto ! Exterior de la zona de l'absis.
Hi trobem la combinació de l'ús del material amb finalitat decorativa; es combinen filades de pedra i filades
de maó amb el qual s'intenten aconseguir decoracions variades: arquivoltes, nínxols, hi ha decoracions
geomètriques seguint les dovelles dels arcs. Així podem observar una gran riquesa decorativa jugant amb la
col·locació del maó.
S'utilitzen elements basats en l'antiguitat i peces expoliades, varietat motivada per la voluntat d'igualar
l'esplendor de les capelles palatines.
• Foto ! Absis cambra lateral
12/3/01
L'expansió de la planta de creu grega inscrita.
(Esglèsia de Constantino Lips : dia anterior)
• Foto exterior ! Esglèsia del Myrelaion o Bodrva Camii a Constantinopla és de finançament imperial,
aquesta esglèsia es convertirà en panteó familiar i el palau anex a l'esglèsia en monastir, per tant és
21
una esglèsia monàstica, anomenada catolikon.
Aquesta esglèsia és doble, té dos pisos. Com a característica especial té petits contraforts semicirculars que no
es troben a la resta de l'arquitectura bizantina, són de maons especials amb forma corbada.
El sistema de coberta és la volta de canó i la d'aresta, la capçelera és tripartita, a l'entrada té un gran nàrtex
també tripartit, els extrems són corbats, hi ha un interès excepcional en corbar les superfícies.
El pis inferior és més senzill que el superior.
A l'exterior hi ha un minaret afegit posteriorment, a l'actualitat encara funciona com mesquita.
La decoració interior era molt rica, però ha perdut els seus revestiments murals al ser convertida en mesquita.
La primera arquitectura religiosa conservada a Constantinopla en època de la iconoclàstia ? :
• Constantino Lips
• Myrelaion.
La decoració parietal. Els programes religiosos (Hósios Lukàs) i l'exaltació imperial (mosaics votius de Santa
Sofia)
• Foto interior/exterior ! Esglèsia monàstica d'Hósios Lukàs o Sant Lluc a Grècia. Monastir de principis
s.XI dedicat a Sant Lluc, sant local, no és un evangelista.
Esglèsia + monastir (catolikon).
Adossada a Hósios Lukàs trobem l'esglèsia dedicada a la verge Teotokos del s. X.
La disposició dels maons del mur exterior és anomenada seudo cúfica, perque no estan disposats
horitzontalment.
És una construcció centralitzada, però no és ben bé una creu grega inscrita en un quadrat, és una planta
octogonal cruciforme.
Decoració interior :
• Cúpula ! la decoració original no es conserva.
• Trompes ! amb el dodekaorton, els 12 episodis de la vida de Crist : mosaic amb l'escena de la
nativitat, és el més ric en quant a elements.
Crist dins de l'aigua, personificació del riu Jordan, representant el bautisme de Crist amb àngels darrera.
Escena de la presentació del temple, les figures tenen els trets molt marcats amb el cap i les mans
desproporcionades, però amb una intensitat cromàtica molt rica.
• Arcades ! mosaics amb motius geomètrics, vegetals molt estilitzats amb símbols cristians entrellaçats
com per exemple la creu.
• Iconostasi !(mur que separa el presbiteri de la resta de la nau, molts cops es posa una cortina agafant
un sentit de misteri dels cultes religiosos) imatge de la verge sobre fons de teselles daurades que
22
donen una sensació d'atemporalitat, la verge està entronitzada el tro és bastant sumptuós amb pedres,
és el mateix que utilitzaven els emperadors.
• Mosaic ! Sta. Sofia de Constantinopla : mosaic de la verge que mostra el camí que ha de seguir el
cristià, aquesta té més gràcia, des del punt de vista tècnic el modelat està més aconseguit, encara que
el model iconogràfic és el mateix.
• Nàrtex (porta central) ! representació de Crist, a sobre la verge envoltada per un medalló, a banda i
banda de la verge dos arcàngels.
• Nàrtex (altra escena) ! resurrecció de Crist, en comptes de representar−la amb un sarcòfeg és
representada amb Crist ja viu per salvar als patriarques (anastasis), és una representació pròpia de la
iconografia ortodoxa oriental. Són figures rígides, semblen tallades més que pintades, però la figura
de Crist té més plasticitat.
• Nàrtex (altra escena) ! el labatori dels peus, apareix Crist rentant els peus als apòstols, trobem la
presència de l'antiguitat clàssica, s'han inspirat en l'Espinari.
• Cripta d'Hósios Lukàs ! pintura mural amb l'escena de la mort de Crist i l'anada de les Maries al
sepulcre amb l'àngel que els anuncia la resurrecció. No hi ha restes daurades. És un paissatge solidari
perque està en consonància amb l'escena.
Durant l'època macedònica després de la crisi iconoclasta es fixa un programa iconogràfic adaptat a
l'arquitectura de les esglèsies, mostrant la mentalitat religiosa i els conceptes polítics, es marcarà un model
fixe a seguir.
Als textos del patriarca Foci (Sermó any 864) es parla de les imatges que decoren les esglèsies :
• Imatge del Pantocràtor a la cúpula.
• Verge orant a l'àbsis.
• Episodis bíblics a la resta d'espais.
La cúpula es decora amb el tema prioritari : representació de Crist amb la jerarquia celestial, ja que la cúpula
té un gran simbolisme, representa la imatge del cel, de déu amb els àngels.
A l'àbsis trobem a la verge en diferents actituts : pregant,..., la verge és el vehicle mitjançant déu s'ha fet
home.
Sota la verge en algunes obres es representa un tema exclussiu de les representacions bizantines : els apòstols
comulgant al Sant Sopà, els quals estan distribuits en dos grups de sis.
A la coberta del presbiteri ? es troba la representació del pentacosta o la devallada de l'esperit sant sobre el
lloc on es cumpleix el misteri eucarístic.
Als murs del presbiteri ? trobem episodis de l'Antic Testament : els tres jueus llençats al foc, Daniel amb els
lleons, representen gent torturada que ha patit , però per no haver perdut la fe han sigut salvats.
També hi ha decoracions amb el Dodekaorton : 12 escenes de la vida de Crist.
• Foto ! Esglèsia monàstica de Dafní.
Esglèsia dedicada a la dormició de la verge. A les representacions es reflexa la imatge de la monarquia
23
còsmica que és el prototip ideal, el model de la monarquia terrestre governada per l'emperador.
La cúpula està decorada amb la imatge de Crist Pantocràtor.
Tots els conjunts importants que s'han conservat amb decoració són de principis del s. XI, abans (s.X) no hi ha
res.
A finals dels s. IX principis del X la Grècia continental ja és decorada amb aquest programa, el que fa pensar
que aquesta iconografia s'ha anat extenent a mida que ha guanyat territori amb els programes d'evangelització
per consolidar l'ortodoxia de l'esglèsia constantinopolitana.
Aquest programa serà exportat a les esglèsies sicilianes, però aquestes esglèsies no tenen planta centralitzada i
al no tenir cúpula la imatge de Crist s'ha de traslladar a l'àbsis.
Només a les esglèsies principesques o a les construccions monàstiques com Hósios Lukàs trobarem mosaics,
ja que és una tècnica més cara i mes laboriosa que la pintura mural.
El mosaic s'acostuma a posar sobre suprefícies corbades i no sobre superfícies planes, ja que agafen efectes
espurnejants i donen més lluminositat. Les superfícies planes es decoren amb marbres buscant també efectes
lluminosos.
13/3/01
• Foto ! Mosaics votius de Santa Sofia. És el loc on els emperadors voldran deixar constància del seu
poder plasmant que el poder els hi ve otorgat del cel per la gràcia divina de déu.
Aquestes obres estan fetes sota l'impols de Basili II.
Mosaics :
A la porta que comunica el nàrtex amb la nau central trobem un mosaic amb la figura de Lleó VI el Savi, ens
mostra que l'emperador governa en nom de Crist i de la saviesa divina.
A la porta del nàrtex trobem un altre mosaic del s. X−XI, es diferencia dels demés perque no representa cap
emperador del moment, es tracta d'un mosaic retrospectiu, no ens mostra a Basili II (emperador que governa
en aquest moment). També apareix un altre emperador pre−iconoclasta : Justinià mostrant la maqueta de
Santa Sofia a les mans, significa que demana la protecció de la verge sobre la ciutat i sobre el temple.
També apareix la verge en aquest mosaic, està entronitzada sense cap referència paissagística, ni
arquitectònica, el fons, al igual que en Hosios Lukàs, és daurat (teselles daurades) representant atemporalitat.
Els personatges van vestits a la moda del moment, no com en realitat haurien d'anar vestits.
Al voltant d'aquests mosaics trobem elements geomètrics.
A la tribuna que hi ha tocant l'altar, apareix un mosiac que està realitzat en temps de l'emperador Romà III a
principis del s. XI. Aquest mosaic s'ha anant retocant al llarg del temps : 1er representava a Romà III i ara a
Constantí.
Es tracta d'una ofrena per part de la parella imperial : Constantí i Augusta.
Augusta porta un rotlle a les mans amb els privilegis de Santa Sofia i Constantí una ofrena que consta de
monedes.
24
Van vestits a la moda del moment, és com si fos una foto que representés la etiqueta cortesana dels bizantins :
la capa, anomenada loros amb inscrustacions de pedreria.
La corona de l'emperador, anomenada stemma té un element característic que són els penjolls : perpendulia
amb una creu a la part superior en or amb inscrustacions de pedres precioses.
Hi ha perspectiva jeràrquica, la figura de Crist és més gran, més sòbria, amb menys decoració, porta una
túnica blava amb cenefes daurades típiques de les túniques romanes, anomenades clavus.
Mosaic situat al costat de l'anterior, realitzat uns segles més tard, pertany a la dinastia dels Commes, apareix
l'emperador Joan II, la verge i l'emperatriu Irene, és una imitació de l'anterior però més rígid.
Els scriptoria cortesans i monàstics.
Llibres que tenen molta categoria a Bizanci, presenten una decoració acurada, utilitzen per a la seva
elaboració molt el pa d'or, la fabricació dels llibres són una tasca col·lectiva : il·lustradors, els que fan el text,
els lligadors de llibres... Es donava molt la còpia de manuscrits clàssics científics o pseudocientífics.
La producció literària és variada, és difícil establir grups.
Tenim il·lustracions sobre formes diverses : vinyetes...
La pintura pot ser decoració del text o il·lustracions, la imatge pot ajudar a entendre el text per tant tenen el
valor d'icones sobre pergamí.
Molts dels llibres són fets pels emperadors, són de luxe, el retrat de l'emperador és un dels temes més repetits,
surten a les primeres pàgines i no té res a veure amb el text.
També surten els retrats dels evangelistes als evangeliaris.
El s. X és l'època daurada de la miniatura, presenta un estil acurat, un aire classicista inqüestionable, sobretot
quan parlem de llibres vinculats a l'emperador.
• Saltiri ! amb il·lustracions marginals de Hludov. Moscú, és un dels primers llibres il·lustrats immediat
a l'època de restabliment de l'ortodòxia després de la iconoclàstia.
Aquest tipus de llibres estan fets als monastirs. Els pergamins es podien reutilitzar com és aquest cas, ja que hi
havia dificultat per trobar un bon pergamí.
El text es troba en una banda i al costat, al marge hi ha les il·lustracions complementant el text.
El text és de l'Antic Testament amb escenes del Nou Testament anticipant el que podria passar, aquest text té
una certa intencionalitat.
Representa la crisi iconclasta : apareix per una banda un home esborrant una icona i per una altra els torments
de Crist, està relacionant la crisi iconclasta amb les tortures de Crist, ja que es va fer el mateix que amb Crist.
És un estil diferent al d'Hosios Lukàs que no té plasticitat aquí en canvi les figures són més soltes.
• Llibre de sermons o d'homílies ! és un encàrreg important de Basili I entre els anys 879−883 (s. IX),
els sermons són de Gregori Naciané.
25
És un text menys codificat, més lliure, permet més repertori iconogràfic, s'escapa de tot allò que és habitual.
Recull 58 sermons o humílies, d'aquestes miniatures es conserven 46.
Les imatges són més independents del text. Es considera una obra mestra de la il·lustració bizantina.
• Detall d'una pàgina ! visió d'Ezequiel a la vall dels ossos (text Ezequiel : capítol 37, versículs 1−14) :
Ezequiel és guiat per un àngel a la vall dels ossos i Ezequiel prega a déu que fassi el miracle de tornar
la vida als ossos.
Es una pintura amb tarannà clàssic, sobretot l'àngel que representa un suposat renaixement macedònic,
recupera formes de l'antiguitat, encara que les figures s'han endurit.
Pintura que sembla com una massa o taca de color com l'escola de Reïms que també volia recuperar el món
antic.
• Saltiri de París (Constantinopla) ! mitjans s. X, encàrreg de Constantí VII, és un home de lletres, de
cultura, pertany al grup dels saltiris imperials o aristocràtics.
És un llibre de gran format.
És un recull de salms, les il·lustracions fan referència la protagonista dels salms, apareix el rei David vestit
com l'emperador Justinià dels mosaics de Ravena.
Apareixen representats :
La Profecia + el rei David + la Saviesa.
La perspectiva és aceptable, hi ha intensitat cromàtica, colors vius.
Vol transmetre que el rei David és el model paradigmàtic d'emperador.
• Detall ! imatge de l'Aurora i la Nit amb Isaias i un puti és totalment classicista.
• Detall ! rei David i Saul contemplant la dansa de les dones jueves.
Trobem errades anatòmiques i arquitectòniques a les representacions.
19/3/01
• Rotlle de Josué ! (Roma) en un principi constava de 10'5m. però a principis d'aquest segle va ser tallat
en 15 parts.
L'escriptura es feia sobre rotlles, a l'E.M. es continua utilitzant, no queda desbancat pel còdex. S'utilitza per
les cartes, litúrgia, tot i que la majoria d'obres religioses s'escriuen sobre llibres, aquest és doncs un cas
excepcional.
Tracta de l'episodi de la conquesta de la Terra Promesa per Déu : Josué a la vora de Jerusalem.
El text està supeditat a la imatge, es pensa que té un caràcter alegòric : s'utilitzaven aquestes batalles bíbliques
per explicar les gestes militars contemporànies.
Al 3er ¼ del s. X tenim la victòria de Joan I Tzimisces (emperador de Bizanci), gesta del qual recuperarà Síria
26
i Jerusalem per l'imperi Bizantí de mans àrabs. ?
No es parla tant d'història com de l'enllaç entre ambdos personatges.
El cromatisme és bastant simple : terres, ocres, blau i gris per a les armadures, ..., paleta molt restringida,
accentua més la relació amb la pintura antiga.
Hi ha relació amb el Saltiri de París des del punt de vista dels personatges, però difereix molt en el color.
Les figures femenines (9 alegories) són d'influència clàssica.
• Thieraca i alexiphanuaca de Licandre ! (París, Biblioteca Nacional), és un llibre de format reduït, és
una còpia d'un text del s. II a.C. escrit per Licandre : mostra l'interès cultural de Bizanci per la cultura
greco−romana.
Tracta dels animals verinosos, parla dels danys que fan i dels contraverins.
La còpia s'ha enriquit, ha adquirit un luxe que va més enllà del llibre estrictament funcional.
Hi ha escenes mitològiques : lluites entre els Titans i les serps.
És un dibuix rapid, segur, pinzellada lleugera, recorda al llibre anterior.
Estilísticament recorda a l'antiguitat. Aquesta fascinació pel món antic sembla un fenomen de certa durada :
durant el s. X els emperadors macedònics van potenciar obres d'estil classicista.
Als s. XI−XII la miniatura canvia i es troben manuscrits amb figures frontals, sense espai, amb fons daurat,
s'obliden de la realitat, s'acosten més als frescos i mosaics d'Hósios Lukàs o Santa Sofia amb més
espiritualitat.
• Llibres de sermons de Sant Joan Crisóstomo ! (antic pare de l'esglèsia nascut a Antioquia, s. IV).
Homílies escrites al 1070−1080 aprox., recull els sermons de Sant Joan anomenat també « Boca
d'Or » ( ) per la seva eloqüència.
Són còpies destinades a l'emperador, elaborades pel taller imperial.
Hi ha personificacions de les virtuts : Justícia, Veritat... Les figures estan sobre fons d'or.
Hi ha una enorme desproporció entre la figura de l'emperador i altres personatges.
Els estampats tenen influència del món oriental.
• Detall ! parella imperial coronada per Crist. L'imperi bizantí ve donat per la gràcia de déu−(...). Els
emperadors són més grans que Crist, però no hi ha perspectiva jeràrquica, només se'ls hi dóna molta
importància als emperadors.
• Detall ! emperador entre un arcàngel i l'autor (Sant Joan Crisóstomo) aquest li fa entrega del llibre de
sermons fets per ell.
També surt la imatge del copista del llibre. Hi ha llibres que presenten la imatge del copista en la mateixa
dimenssió que el destinatari.
27
La superfície és plana, posició frontal −etiqueta de la cort− hieràtica, dura, presència absoluta, luxe −teixits,
marc daurat−.
Ivoris, orfebreria, esmalts i pedres dures.
Ivoris :
Producció de luxe, utilització de materials escasos. La tècnica està relacionada amb el món de l'escultura
(microescultura) de petit format, amb els mateixos criteris estilístics que en l'escultura monumental.
La talla d'ivori està molt acotada a un període concret : dinastia macedònica entre el 950−1020.
Es tracta d'un fenomen que es posa de moda que es difon en el cercle de la cort. Es recupera una activitat que
havia estat intensa en l'època tardo−antiga (s. V−VI)
La classificació dels ivoris parteix d'un llibre de Goldsmiht i Weltzmann (1930), diferencien 4 grans grups :
• ROMANOS
• CLASSICISTA , ANTIQUITZANT O
• TRIPTICS
• ?
Aquesta agrupació avui dia és flexible, la cronologia és incerta, hi ha discussions en quant a les datacions.
• Ivori de Romà i Eudòxia (ROMANOS) ! Tríptic amb ideologia imperial, representa la coronació de
l'emperador Romà i l'emperatriu Eudòxia, tot i això no es pot datar de manera segura ja que hi van
haver varis emperadors amb aquest nom, sgurament que es referix a Roman II (945)
És un coronament simbòlic dels emperadors per part de Crist, legitimant l'origen diví del seu poder.
La figura de Crist assoleix una importància en quant a dimenssió que no té el Crist de la miniatura anterior.
Són imatges històriques amb la indumentària típica del moment : loros amb quadrícula, perles...
Hi ha una placa amb inscripcions de caligrafia molt correcta i proporcions molt elegants.
• Cofret o caixeta ! amb escenes mitològiques « Vodli » ? (CLASSICISTA) obra paradigmàtica, forma
part d'un grup del s. X−XI que es coneix com cofres amb decoració floral o amb rosetes, que tenen
medallons amb flors emmarcant totes les escenes figuratives.
Aquestes plaques segurament es feien en serie.
Hi ha un repertori de temes antics :
• Rapte d'Europa.
• Afrodita.
• Fedra i Hipòlit.
• Pegaso.
• Monstres marins i Nereides.
Hi ha autors que pensen en cicles concrets per exemple cicles dionisíacs i d'altres que no.
28
Aquestes obres estaven pensades per l'aristocràcia per a l'ús profà : joies, ungüents, medicines...
Mecànica molt depurada, cuidada, amb petits personatges amb anatomies marcades : guerrers del món antic
amb els plecs de la roba ben delimitats...
• Tríptic Habaville (TRÍPTIC) ! és de temàtica religiosa. Pertany a un grup de 3 tríptics que es troben a
Roma entre els s. X−XI aprox.
Anvers (tema molt representat a Bizanci):
Crist entronitzat entre la Verge i Sant Joan, a sota apareixen 5 apòstols amb Sant Pere al centre.
Portes (anvers) :
Hi ha diferents sants amb inscripcions, també apareixen militars, civils i religiosos amb la creu.
Portes (revers) : Sants.
Centre (revers) : Una gran creu sobre cel estrellat que sorgeix sobre un jardí flanquejat per dos arbres on s'hi
enrrotlla una parra. La creu representa la font de vida en el jardí del Paradís.
Totes aquestes representacions artístiques amb imatges sacres són icones.
El destinatari pretenia gaudir de la protecció dels Sants i de Crist.
L'estil està en relació amb la placa del tríptic en ivori ROMANOS : claredat compositiva, virtuosisme tècnic,
relleus molt acusats que fan que la il·luminació resalti la figura i deixi el fons fosc (clar−obscur).
20/3/01
Orfebreria :
Dominen els objectes litúrgics, perque encara són els que més s'han conservat : calzes, patenes, icones,
reliquiaris, enquadernacions de luxe, hi ha una gran inventiva en aquest camp. Solen ser donacions, tenen
caràcter votiu.
També hi havia vaixelles, vasos, guarniments de cavalls i de mobiliari.
Van decorades amb esmalt (complement prioritari), no és una tècnica pròpia de bizanci sino que és introduida
des d'occident al s.IX (esmalt carolingi), encara que l'esmalt bizantí presenta diferències. Són esmalts amb
colors vius i brillants.
Són peçes luxoses : aquests esmalts s'associen a l'or, l'argent, també s'utilitzen pedres dures, pedres precioses,
perles, que contribueixen al seu explendor.
Aquestes peçes seran imitades amb metalls menys nobles.
Aquestes peçes tenen una intenció espiritual per apropar millor la gent a la litúrgia cristiana : simbologia de la
llum que es podria comparar amb el valor de les teselles daurades dels mosaics.
Orfebreria religiosa :
29
• Calze de l'emperador Roman ! (tresor de Sant Marc de Venècia) pertany al 950−960 aprox., apareix
una inscripció de l'emperador Roman al peu de la copa, és una pregària. Forma part d'un conjunt de
peçes que els Venecians expolien de Constantinoble al s. XIII.
Copa de sardònix (varietat de calcedònia −quars− que presenta una alternança de franges vermelles i
blanques) del s. III−IV. La montura es fa a Constantinoble durant el 3er ¼ s. X.
A la part superior de la copa hi ha 14 plaques rectangulars en esmalt, apareix :
• La Verge orant.
• Arcàngels ambdos costats vestits com els emperadors bizantins amb el loros imperial.
Al peu hi ha 3 medallons (esmalts) :
• Dos representen l'Anunciació : Verge i arcàngel Gabriel.
• Sant Cosme (dessig especial del donant)
Aquest calze té un caràcter votiu.
Hi ha aplicacions de perles i ònix formant cordons de pedres a la part superior i a la part del peu.
Hi havia penjolls (perpendulia) amb perles que penjaven de les anelles.
• Reliquiari o estauroteca ! de la catedral de Sant Jordi a la ciutat de Limbourg−sur−la−Lahn
(Alemània)
És una peça realitzada per un monarca del 3er ¼ del s. X (Roman II, III o Constantí VII)
Revers : Tècnica del repujat.
Interior : Serafins i àngels enmarcant la vercruz, és una iconografia senzilla.
Té una significació teològica : només els serafins i els àngels poden entrar en contacte amb la relíquia.
• Detall ! sants i arcàngels.
• Enquadernació d'un llibre bizantí de gran format ! pertany al 1000 aprox., apareix la cara d'un àngel
en repujat, és el que més sobresurt. Està fet en or amb pedres incrustades, va vestit amb el loros
imperial, les mans també són repujades.
Utilitza la tècnica del cloisonné a la part de les mànigues i del fons.
Pot ser una icona o la tapa d'un llibre amb usos especials.
Orfebreria civil :
• Corona d'Hongria ! pertany al 1070−1080, és un regal bizantí, regal de l'emperador bizantí d'Hongria
Miquel VII.
• Sudari de Saint Germain d'Auxerre ! pertany al 1000, en aquests teixits apareix un àguila representada
com a símbol de poder.
30
• Pala d'Or de Sant Marc de Venècia ! (peça molt important). És un muntatge del s. XIV fet a partir de
peçes en esmalt que es remonten al s. X.
És un moble litúrgic amb retaules.
Està decorada amb plaques d'esmalt. És una obra mancada de qualsevol coherència estilística però és rica i
opulenta.
Se sap que a Venècia l'emperador Constantí ? va encarregar un retaule però era més petit, menys sobri.
Al 1105 el duc de Venècia va encarregar un retaule d'or amb pedres i esmalts, pot ser que aquest segon retaule
ja en portés parts del primer.
Al s. XIII (1206−1219) el retaule és agrandit considerablement, per la conquesta del 1204 arriben a Venècia
gran quantitat de materials provinents de Constantinoble que s'han d'utilitzar. Prové segurament del catolikon
del convent del Crist Pantocràtor.
A la part superior de la taula es representa l'entrada de Crist a Jerusalem, és una escena de les més grans.
Apareix la imatge de l'emperatriu Irene emmarcada per pinacles amb decoracions geomètriques i
zoofòrmiques a la part inferior de la taula.
També apareix la imatge de la Verge entre pinacles.
Hi ha escenes de la vida i mort de Crist barrejades amb escenes de la vida de Sant Marc, patró de l'esglèsia.
Hi ha diferències entre la tècnica del cloisonné oriental i occidental :
• Oriental : omple més la figura.
• Occidental : omple més el fons.
2
38
31