Economía española en el siglo XIX y XX

Història Econòmica d'Espanya
SEGLE XIX
Al començament del segle XVIII hi havia al voltant de 7 milions d'habitants i al final del segle a prop
dels 10 milions. Podem dir que el segle XVII és un període de crisi. Aquest creixement pot ser degut a
canvis estructurals o econòmics. És un moment de transició demogràfica. Al model antic hi havia una
alta mortalitat i també natalitat. En el nou model es redueixen totes dues, però amb més mesura la
mortalitat, per això el creixement.
Degut a aquest creixement és necessari respondre:
− Augmentar la producció d'aliments, ja sigui per la via extensiva o per la intensiva.
− Emigració i reducció de la natalitat (controls de natalitat o retardar l'edat de matrimoni)
− Comerç, indústria i manufactura (poder satisfer la demanda de la creixent població)
A principis del segle XVIII la densitat de població era de 15 hab/ km², i a finals era de 20. Podem veure
que tot i que ha augmentat en els dos temps, la densitat d'Espanya és molt baixa en comparació amb
altres països europeus, com per exemple GB (47 hab / Km²). El ritme de creixement demogràfic a
Espanya és de 0.47 % anual, mentre que a GB és del 0.55 %. Els països del nord van créixer molt més
ràpid que els del sud, ja que Itàlia és similar també a Espanya.
Aquest creixement es realitza doncs dins els paràmetres demogràfics i econòmics d'una economia
tradicional, sent fonamental l'extraordinària reducció de la mortalitat (absència de pestes i guerres,
millora de la dieta amb la introducció de la patata i el blat de moro, etc.)
Els nous conreus com la patata i el blat de moro importats d'Amèrica, permeten un rendiment més
elevat en el mateix tros de terra. També són importants les decisions polítiques adoptades pels il·lustrats
del moment, com la política sanitària o la colonitzadora per repoblar zones buides com Sierra Morena.
Un dels il·lustrats més importants és Jobellanos, que va planificar diverses vies d'actuació.
Línies d'actuació:
− Actuar en contra de les terres vinculades, i posant límits a la creació de nous mayorazgos.
− També s'impulsen mesures en contra de l'església, com la expulsió dels jesuïtes o l'aplicació d'una
política desamortitzadora al 1798 afectant a bens eclesiàstics.
− Posada en conreu de terres de titularitat pública, tals com terres de pastura o boscos.
− Creació de póssitos i liberalització dels preus agraris.
− Incideixen en la formació argonòmica dels pagesos.
− Es fomenta a través de privilegis la manufactura rural.
− Política de infrastructures (ports, camins i canals). Al 1761 s'impulsa un projecte de camins amb
estructura radial, que tindrà més transcendència als anys 80. S'intenten fer canals navegables, tals com
1
els de Castella, el de l'Ebre, etc, però molt inferior a la resta d'Europa.
− S'aboleixen els privilegis de la Mesta i es millora la circulació de cereals.
− Es fa també en aquesta època una política colonitzadora, per cobrir la manca de terres posant
conreus en terres deshabitades.
MODELS REGIONALS (EN TERMES AGRARIS)
Model Cantàbric
Elevat grau d'intensificació per condicionants meteorològics i per una major integració
agricultura−ramaderia. Hi ha dèficit de cereals panificables, cobert de mica en mica pel blat de moro i
la patata, consolidant així una rotació de conreus molt més complexa, és a dir, l'agricultura tradicional
cantàbrica. Gran presència de ramaderia bovina la majoria del quals anaven destinats al transport.
Existència d'un mecanisme jurídic alhora d'accedir a la terra, un contracte anomenat Foro, de durada
temporal, a canvi de una quantitat fixa de la producció. D'aquesta manera el Foro es podia deixar en
testament, cedir−la a altres i dividir la extensió de terra en varies parts. Tot el que hem dit causava
emigracions, sobretot a Galícia.
Model Mediterrani (connexió entre mercat interior i exterior)
Catalunya des de l'edat mitjana es va consolidant el grup social anomenat pagesia de mas. És benestant
i és una de les bases del desenvolupament econòmic a Catalunya.
La manera d'accedir a la terra és amb el contracte enfitèutic o d'establiment. Consisteix en dividir la
propietat en dos esferes, un domini directe i un de útil. El pagès ha de pagar cada any i el propietari no
el pot fer fora, cosa que dona seguretat al pagès. També es pot transmetre per herència.
L'expansió de la vinya va ser possible gràcies a un contracte d'aquest tipus, el de rabassa morta.
Catalunya s'especialitza en la vinya exportant sobretot a Holanda, cosa que motiva una primera
expansió (1730 − 1750) i més tard una segona (1760 − 1780). La rabassa morta consisteix en què el
pagès té assegurada la propietat de la terra mentre el cep no mori, de manera que feien tot el possible
per allargar−ne la vida.
També són importants altres tipus de conreu com els fruits secs i els olis. Al llarg del segle XVIII el
conreu d'oliveres es fa important cap a la zona de Lleida, que fins ara feia el paper de aprovisionadora
de cereals.
País Valencià l'agricultura predominant és de regadiu. L'arròs (que troba limitat el seu creixement per
problemes sanitaris) i la seda, són els conreus predominants. Esdevindrà un dels principals productors
de seda de tot Europa, on la gran part anirà destinada a Lion (central del teixit). Aquí els contractes es
troben vinculats a arrendaments de curt termini, cosa que no dona seguretat al pagès. El sistema feudal
aquí és més important i exigent.
Andalusia la vinya és la més important. A Màlaga s'especialitzen en les panses i a Càdiz en els vins
d'alta qualitat. El destí principal d'aquests productes és GB.
Model del Centre
Els cereals és el conreu més important, amb el matís que al sud predominava la olivera. El tipus de
2
contracte és d'arrendament a curt termini, el qual és un sistema agrari amb molts privilegis.
Per tant hi ha varies diferències entre l'interior i el litoral: al litoral l'agricultura genera dinàmiques
per industrialitzar−se, mentre que al interior no se'n generen. L'agricultura proporciona homes, medis
i capitals per industrialitzar−se.
FALLIDA DE LA MONARQUIA ABSOLUTA (HISENDA PÚBLICA)
Hi ha una incapacitat de generar i captar nous recursos. Al segle XVIII hi havia una bona dinàmica
econòmica que va permetre la captació de molts recursos, assolint la màxima expressió a finals de segle.
Després s'entra en una espiral de guerres contra GB i França, enfrontant el sistema fiscal a un gran
nombre de despeses. Espanya era molt dèbil en comparació a aquestes potències.
Les colònies actuaven d'equilibri, ja que eren origen de mercaderies i suposaven una gran font
d'ingressos. També actuaven de compradors pel mercat espanyol i amb la plata s'equilibrava el dèficit.
De mica en mica les colònies es van independitzar, cosa que provocà la caiguda de la renda, deflació,
endeutament i també la presa de consciència de la burgesia de que calia alterar el marc institucional
vigent.
El fet de perdre les colònies, significà també la pèrdua de uns mercats molt importants, per tant es
produí una acumulació d'estocs, traduint−se en una baixada de preus. Es trenca el flux de plata, de
manera que es redueix l'oferta monetària. De mentre l'endeutament va creixent i l'hisenda pública
aplica algunes solucions: segueix aplicant els impostos flexibles (ingressos ordinaris), rentes provinents
de les duanes, i també l'entrada de metalls preciosos. Ja es va intentar modificar el model fiscal, però els
grups privilegiats s'hi van oposar. Les guerres acaben empitjorant la situació.
Solucions finançament exterior (crèdits), i finançament interior (+ important). S'intenta augmentar els
impostos fiscals i posar−ne de nous (generant deute públic). Un exemple són els vales reales,
finançament de tipus interior a liquidar en 20 anys. Però mica en mica es van depreciant perquè l'estat
no paga els interessos. Això va ser idea d'un francès, Cavarrus, com també la proposta de crear un banc
nacional, Banc de San Carlos (1782).
Les seves funcions eren reduir els vales en circulació, pagar les despeses corrents de la monarquia,
servir de subministres al exèrcit i la marina, emetre bitllets i dipòsits, etc. A partir del 1793 es recupera
la cotització dels vales per la fi de la guerra amb GB.
S'inicia un període de crisi, començant amb un conflicte amb França (1793−1796) que resultà molt
costós. L'exercit francès ocupà gran part del territori espanyol. Més tard entra en guerra amb GB
(1796−1801), els quals van fer un bloqueig naval provocant la caiguda de ingressos.
Per primer cop s'utilitzarà la desamortització, sobretot pels bens de l'església, per tal de donar
credibilitat al deute públic. Afectà a les terres dels jesuïtes, expulsats al 1767, i també a diverses
institucions eclesiàstiques. Tot el que se'n treia anava a la caja de amortización y descuento de vales.
Més tard la situació torna a empitjorar amb una nova guerra amb GB (1804−1808), situant la cotització
dels vales a la més baixa del període.
L'any 1808 marca l'inici de la guerra del francès (invasió de Napoleó), on hi ha un intent de posar el
liberalisme, però al 1814 Ferran VII torna al poder i imposa el model de antic règim un altre cop. La
monarquia absoluta acaba desapareixent pels propis problemes fiscals. Al 1833 Isabel II hereta el poder
amb el recolzament dels liberals, i més tard el germà de Ferran VII, Carles i els seus partidaris
anomenats carlins s'enfronten amb els partidaris de Isabel II, isabelins, que marcarà l'inici de la
primera guerra carlina, i anys més tard dues més.
3
LA REVOLUCIÓ LIBERAL
És un fenomen de naturalesa política amb conseqüències en tots els àmbits. Consisteix en la presa de
poder, la constitució de un nou estat i la utilització d'aquest per impulsar la nova societat, sent la
burgesia el principal sector que ho durà a terme. Es volia eliminar els obstacles jurídics i
constitucionals que impedien el desenvolupament del capitalisme, i així augmentar la renda. Calia una
transformació lenta i evolutiva, i seguir el model de França (Napoleó).
Els pagesos i l'església surten perdent en el pacte. L'objecte del pacte és redefinir un model de propietat
de la terra, cosa que suposa arribar a una propietat plena i perfecte. Així doncs podem situar la
revolució a Espanya entre el 1808 i el 1845 aprox., conduïda pels elements més moderats. S'aboleix
doncs el règim senyorial, del que hi ha dos tipus diferents:
Senyorio−jurisdiccional implica la capacitat per part del senyor de emetre lleis (els més usuals)
Senyorio−territorial representava la propietat de la terra.
L'agost del 1837 comença l'abolició que pretén convertir els senyorios en propietat absoluta, amb el
matís que els senyors feudals no tenien que demostrar la propietat de la terra. Els tribunals van dictar
sentencies favorables als senyorios, però a Catalunya van ser favorables als pagesos i els municipis.
− Desamortització civil (Madoz, 1855) afectava a bens municipals i exigia el pagament de la quantitat a
satisfer en metàlic, però s'establia el pagament fraccionat. Cada cop més, els pagaments eren amb títols
de deute púbic. El distí d'aquests diners era amortitzar els deutes. Va ser positiva perquè va reduir la
càrrega financera.
− Desvinculació està relacionada amb el fet de declarar bens lliures aquelles propietats de la noblesa
que fins llavors havien estat inalienables. També l'abolició de contractes tradicionals.
− Canvis en el sistema fiscal monetarització de l'economia i els pagesos ja que abans es pagava amb
espècie, com per exemple el delme, del qual l'església rebia el 70%, l'estat un 20% i els senyors laics al
voltant del 10%. Aquest impost entrà en crisi i fou substituït per un model modern de 1845. Fixava un
sistema mixta d'impostos directes (contribució territorial, i la industrial i de comerç − no superiors al
35%) i indirectes que gravaven la riquesa (impost del consum, les rendes estancades [tabac i sal] i
rentes de duanes).
CONTRIBUCIÓ DE L'AGRICULTURA AL CANVI ENCONÒMIC
L'agricultura moderna és necessària per impulsar el canvi. Té capacitat de generar molt bens per a una
població cada cop més urbanitzada, i es converteix en un mercat més dinàmic. Genera fluxos migratoris
que reticulen el sector de la indústria i els serveis.
L'agricultura que hi havia era intensiva en factor treball, i no evolucionava per ser precària en termes
tècnics. Tenia un baix nivell de productivitat, un dels més baixos del continent. Faltava una bona
comunicació entre mercats, ja que no eren integrats. Això si, de mica en mica es pot observar un lleuger
augment de la productivitat gràcies a la creixent articulació del mercat nacional, als canvis de la
revolució liberal, per la pròpia dinàmica de la demografia, per la especialització espanyola en
determinats productes demandats pel mercat internacional, etc.
Estem davant doncs de una agricultura dual, per una banda destinada al comerç i per l'altra destinada
al consum, i precisament aquesta diferenciació introdueix aquest país dins el model de l'Europa
mediterrània. Espanya doncs formava part dels països perifèrics, amb la funció d'aprovisionar als
demés de productes agraris, matèries primeres i minerals.
4
Podem fer diferents fases en l'evolució de la producció:
1820−1850 Expansió
1850−1870 Relentització del creixement
1870−1885 Creixement molt important
1885−1898 Crisi
1898−1914 Expansió amb l'assentament de l'agricultura moderna
Augmenta molt la producció agrària, ampliant la zona de conreu. Es redueix la superfície dedicada al
guaret. Tendència cap a la diversificació dels conreus on els cereals surten mal parats, mentre que la
vinya i la olivera són molt més dinàmics, amb el creixent protagonisme de la patata. Els conreus
minoritaris, com la taronja o la remolatxa, adquireixen més importància a finals del segle XIX.
Anàlisi dels diferents conreus
Cereals la producció es multiplicà casi per tres. Guanyen en importància els cereals destinats a
l'alimentació del bestiar degut a la creixent estabulització i la reducció de les pastures. La patata però
els anirà substituint.
Vinya entre 1790 i 1888 la producció de most es va multiplicar gairebé per quatre. Fins ara s'havia
desenvolupat pel mercat domèstic (espanyol) i el mercat exterior, més de la meitat amb destí a Amèrica
llatina. Va patir molts canvis degut principalment a dues plagues, que van provocar la reducció de la
productivitat durant dos anys. El problema s'intenta solucionar amb el sulfat, augmentant el cost final
de la vinya i marginant aquella que no era productiva. Un altre dels canvis que va patir va ser l'entrada
a nous mercats, sobretot el francès, per la demanda creixent de vi comú, ja que aquest país havia patit
la plaga de la filoxera. Al 1882 es signa un tractat entre els dos països reduint els drets aranzelaris de
vins espanyols i de manufactures franceses.
Taronja entre el 80 i el 90 % de la producció s'exportava. És un conreu de regadiu i intensiu en capital.
La zona més important és València i més al sud.
Olivera hi ha dos grans centres productius d'oli: Andalusia, i la part de sud de Catalunya i el baix
Aragó. Cada un dels nuclis elaborava un tipus diferent d'oli, l'andalús era de més grau i menys qualitat
amb finalitats industrials, mentre que el català era tot el contrari. Això és degut a l'explotació de la
terra: a Andalusia hi havia la gran propietat, per tant es tardava més a arreplegar la oliva i no es collia
en el moment oportú. A Catalunya hi havia petites explotacions, per tant la oliva es podia collir en el
moment oportú.
Ramaderia perd pes la ramaderia d'ovelles i cabres en favor a la de vaques, especialitzant−se en carn i
llet. La creixent urbanització fa necessària aquesta especialització. Hi havia un gran arcaisme tècnic, en
que Espanya utilitzava molts pocs fertilitzants químics i no hi havia màquines. Les cooperatives són un
dels mecanismes de difusió per la utilització de fertilitzants i maquinària.
CRISI AGRARIA FINSECULAR (segle XIX)
Crisi provocada per la caiguda de preus dels productes agraris, resultat de la introducció de productes
substitutius o bé per l'arribada de nous competidors al mercat internacional. L'agricultura espanyola
no pot produir en excedents ja que fins i tot té problemes per arribar al mínim de sosteniment. El
5
mercat té una demanda baixa i és molt tancat i estret, de manera que l'agricultura el que fa és frenar el
creixement econòmic i la modernització del país.
Els cereals van presentar aquesta caiguda de preus des del 1870, fruit de l'aparició de nous països com
EUA, Canadà, Argentina o Austràlia, que a la vegada eren destí de molts emigrants europeus. Això va
fer caure molt els preus, al igual que amb la olivera i la vinya. La resposta d'Espanya a la crisi és posar
aranzels, allunyant així els preus espanyols dels estrangers.
Els olis són substituïts en molts usos, sobretot en la indústria, a favor del petroli i derivats. Això afecta
sobretot al oli andalús, de manera que els pagesos han de mecanitzar el sector per tal de fer−lo apte pel
consum humà.
El vi el mercat francès n'era el principal destí. Amb la fi del tractat i la replantació de la vinya morta a
causa de la filoxera, van quedar molts excedents, utilitzats pel mercat d'alcohol i la diversificació del
mercat de vins. La filoxera també arribà a Espanya entre el 1878 i el 1879, i que al matar el cep va
acabar amb el sistema de vida dels pagesos degut al contracte de vincle amb la terra (contracte de
rabassa morta), provocant un moviment rebassaire. Molta gent va emigrar amb la idea de fer fortuna i
tornar al cap de un temps. Anaven principalment a Amèrica llatina, però també a França i altres països
europeus i també del nord d'Àfrica.
ELS INICIS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ
Per esbrinar a quin lloc hi ha més pes industrialment a Espanya, és suficient en mirar on hi ha més mà
d'obra. El número de treballadors es manté estable durant tot el període, de manera que no es dona
una gran industrialització. Podem distingir dues etapes:
1) 1830 − 1860 és un creixement excepcional i permet situar l'arrancada de la industrialització a
Espanya. S'havien incorporat noves tecnologies i s'havia modernitzat l'aparell productiu. Al 1840
s'inicia un període d'estabilitat que dona seguretat als inversors per tal de incorporar noves tecnologies.
2) 1860 − 1913 a partir d'aquí, Espanya es va tancant i al 1873 es quan assoleix la màxima rellevància.
Catalunya, Andalusia i el País Basc, són les zones més industrials, però cap a finals de l'etapa,
Andalusia és veu superada per València, la qual és molt dinàmica.
El sector alimentari La farina era un dels sectors més importants, però només funcionava
estacionalment. Era situat a Valladolid principalment. Més tard es va introduir el mètode
austro−hongarès, molt més eficient i de més qualitat alhora de fer la farina. Amb el ferrocarril va ser
possible la creació de una gran indústria farinera al voltant de Barcelona.
La variable energètica hi ha manca d'energia sobretot barata. El carbó que s'utilitzava era importat ja
que l'espanyol era de baixa qualitat i difícil d'extreure, per tant més car d'extreure. La utilització de
l'energia hidràulica no és viable ja que no hi ha grans rius i pocs salts d'aigua.
La indústria cotonera
El tèxtil es va centrant cada cop més en el cotó, sent les indústries més importants a Catalunya
(Sabadell i Terrassa). Per tant estem davant d'un procés de cotonització i de catalanització. A
Catalunya, a finals del segle XIX, un 90% del tèxtil que es produïa era cotó. La principal característica
de Catalunya era la seva superioritat empresarial, però també la alta qualificació i abundància de mà
d'obra. Hi havia una concentració territorial, és a dir, en poc espai moltes fàbriques cotoneres i a més
eficientment connectades entre sí. D'aquesta manera s'aconseguien economies externes i es podia
transmetre mà d'obra i maquinària entre elles. Hi havia poques indústries grans i moltes de petites, ja
6
que és més fàcil alhora de adaptar−se a canvis estructurals. Solien ser empreses familiars. Podem fer
tres etapes diferents: 1) etapa de naixement (1820−1830), 2) període de mecanització (1830−1860), 3)
estancament (1860−1913).
A Espanya es prohibeixen les importacions de indianes asiàtiques al 1718 i al 1724 es prohibeixen totes.
Així s'inicia la pròpia producció d'indianes al nostre país. Al principi només s'estampaven i més tard es
van començar a teixir. El fil era comprat al estranger, sobretot a Malta, però al 1802 se'n prohibeix la
importació. Hi havia una forta dependència dels mercats americans i amb la pèrdua de les colònies va
significar la crisi del sector. De mica en mica hi comencen a haver els primers sistemes de mecanització:
water−frames i mule−jennies, que a Catalunya eren accionades per tir de cavall. Aquest procés de
creixement queda frenat per la fam del cotó amb floca, per problemes a EUA d'on era importat.
Raons de la mecanització la demanda de teixits s'activà molt durant aquests anys. La relació
treball−capital va ser molt favorable, ja que la falta de mà d'obra per culpa de les guerres que hi havia
hagut en el passat es va veure suplida per la repatriació de capitals, provinents de les colònies
americanes que s'havien independitzat. També van ser factors decisius les reformes politicosocials i
institucionals que faciliten aquesta mecanització i també per la estabilitat que hi havia després de la
primera guerra carlina. Un factor extern molt important és la gran quantitat de oferta de cotó amb
floca provinent dels EUA i també del llevant mediterrani (Egipte, Turquia, etc). La mecanització acaba
generant un nou tipus d'empresa de gran dimensió, i gairebé totes organitzades sota la forma de S.A.
També cal dir que aquesta mecanització es va haver d'afrontar a accions de resistència per part dels
treballadors (moviments ludistes), els quals cremaven les fàbriques per evitar el progrés tècnic.
Cap a la dècada dels '60 el creixement va disminuint d'intensitat perquè la demanda de cotó
s'estabilitza per la caiguda de la renda dels pagesos a causa de la crisi agrària finsecular. Hi havia molts
excedents de teixit i calia que fossin venuts, cosa que es va aconseguir amb la mútua de teixits, que
consistia en un ajut per exportar.
Una altre estratègia ve del canvi tècnic, amb la Ring−frame que reduïa molt els costos però només
elaborava productes de qualitat mitja−baixa, així es reduïen preus i els pagesos augmentaven el seu
consum. S'incrementen les exportacions de teixits gràcies al marc aranzelari favorable. També cal dir
que fracassa la industrialització a l'anglesa per la falta de carbó, sent la gran alternativa la utilització
de energia hidràulica amb turbina. Per tant al principi les fàbriques estaven a la costa ja que hi havia
facilitats pel transport del carbó, però amb la turbina moltes d'elles van marxar al interior, al voltant
dels rius Llobregat i Ter, creant així el model de colònia industrial on els treballadors feien vida a la
mateixa colònia.
La Indústria Siderúrgica
Tradicional hi havia dues grans concentracions, al interior de Catalunya i també al País Basc. Com que
calia molta fusta per funcionar aquest va ser el sostre del desenvolupament. La primera guerra carlina
trenca amb aquesta hegemonia, i impossibilita la creació de una siderúrgia moderna.
Malaguenya és on s'inicia la de tipus modern (1826). Aquesta fàbrica buscava jaciments de ferro
importants al voltant de Marbella, i el primer mercat va ser la fabricació de ferros per les botes. Els
malaguenys dominaven el 72% de la producció espanyola. El principal problema que tenia era la
manca de carbó, que porta a construir un ferrocarril que connectés amb Còrdova, però els costos no
eren competitius i això va fer col·lapsar la indústria malaguenya i provoca el tancament de totes les
indústries al 1880.
Asturiana és hegemònica ja que els costos de producció eren mínims. Té els seus orígens als '40, gràcies
a les inversions angleses, i es comença a desenvolupar als '60. El predomini es troba en dues empreses
7
que tenen moltes facilitats per la seva proximitat amb les mines de carbó i per la bona comunicació amb
Gijón. Aquest creixement es troba frenat per les altes tarifes ferroviàries i també perquè el port de
Gijón no era molt gran i modern. Més tard es van introduir canvis tècnics que permetien estalviar
carbó, i Astúries va perdre el lideratge.
Biscaïna assoleix la hegemonia als '80, gràcies a l'abundància de mineral de ferro amb baix contingut
fosfòric, el més demandat de tot Europa. El carbó també era necessari, i la tàctica era vendre el ferro a
països europeus i aprofitar el mateix viatge transportant carbó. Són mines de cel obert, cosa que
significa menys cost d'extracció i a més tenen capitals estrangers.
San Francisco del desierto, S.A. de metalúrgias y construcciones Bizcaia, i Altos hornos y fábricas de
hierro de Bilbao, són les empreses més importants. La demanda baixa molt i aleshores han de trobar
refugi al mercat domèstic. També s'apliquen aranzels proteccionistes i polítiques cartelitzadores. Al
1902 totes les empreses siderúrgiques es fusionen i creen una de única anomenada Altos hornos de
Bizcaia.
La Indústria Mecànica
Sorgeix per la introducció del canvi tècnic canviant la maquinària de fusta per la de ferro. Aquesta
indústria es concentrava sobretot a Barcelona i a València. Feien transformats de productes agraris i
no tenien la qualitat per concebre ni màquines de vapor ni locomotores. La maquinista terrestre i
marítima és la primera que ho va intentar, però es troba amb els límits del mercat espanyol i per no
estancar−se ha de diversificar el seu producte.
BANCS I SISTEMA FINANCER
Per solucionar la crisi bancària es va arbitrar la fusió entre els dos bancs (San Fernando i Isabel II)
creant El Banco Español de San Fernando. Al 1849 es va reorganitzar a partir del monopoli d'emissió
de moneda, exceptuant Barcelona i Cadis.
El govern progressista promulga dues lleis, bancs d'emissió i llei de societats de crèdit que intenten
dinamitzar el sistema bancari espanyol. Aquestes lleis permetien la creació de societats de crèdit i un
sistema bancari d'emissió de moneda. A Madrid hi havia el Banc d'Espanya (San Fernando reformat),
però també es potenciava la creació de bancs emissors en altres ciutats. A partir del 1860 es comencen a
crear aquests nous bancs amb limitació per emetre bitllets al triple del capital aportat, i es tenien que
sotmetre a la revisió del govern.
Les societats de crèdit van ser el mecanisme utilitzat per canalitzar les inversions franceses del
ferrocarril, i en el moment que aquest deixa de créixer, les societats de crèdit també són arrossegades
cap a baix. Al 1874 el Banc d'Espanya aconsegueix el monopoli d'emissió de moneda a tot el país i per
tant tots els bancs es converteixen en sucursals del primer. També cal mencionar la Febre d'Or, en que
l'especulació borsària dona a la creació de petits bancs.
Així doncs al final del segle XIX el sistema bancari estava molt concentrat i on l'element central era el
banc d'Espanya, que tenia com a principal funció concedir crèdits al estat per tal de finançar−lo.
Endeutament del sector públic i nou sistema tributari
Hi havia un nivell de frau molt important, i per augmentar la recaptació es feia a partir dels impostos
directes. L'administració dels diners era molt dolenta. Calia que l'estat pogués sobreviure, i per això es
van fer els Arreglos: consistien en manipulacions del deute en els seu nominal o en l'interès que
produïen. Els més importants van ser els següents:
8
Bravo Murillo (1851) conservació forçada del deute espanyol fins al 3% (abans estava al 5%). A partir
d'aquí Espanya fou col·locada en el grup de països insolvents. La situació va millorar cap al bienni
progressista amb les desamortitzacions, però les intervencions en algunes guerres ho van tornar a
empitjorar. La solució fou oferir les riqueses mineres com a garanties dels emprèstits, però al 1873 les
garanties s'havien exhaurit i la hisenda espanyola es declarà en suspensió de pagaments. És el moment
en que s'atorga el monopoli per l'emissió de moneda al Banc d'Espanya.
Camacho (1882) simplificar el tipus de deute públic i disminuir l'endeutament de l'estat. Va reduir el
nominal dels títols de deute a la meitat, però amb la garantia de cobrar el nominal en pessetes d'or cosa
que va fer reduir la posició d'Espanya en reserves d'or.
Fernandez Villaverde (1899) resposta al dèficit per la guerra amb Cuba, introduint un nou impost (de
utilitats) que gravava les societats anònimes, rendes de capital, beneficis empresarials, etc. Això porta al
equilibri de l'hisenda pública durant uns 10 anys fins al 1913, que tornen a aparèixer els dèficits.
Política Monetària
Amb la inflació es va finançar aquest deute. Espanya tenia un sistema bimetàlic, or i plata constituïen la
base d'aquest sistema monetari. Amés es veia condicionada per una sèrie de desequilibris: dèficit
públic, dèficit a la balança de pagaments o la caiguda dels preus de la plata.
Al 1868 es produeix una reforma monetària introduint la pesseta, produint equivalències entre la
pesseta i l'or, i l'or i la plata. Les solucions eren dues: ajustar l'evolució dels preus espanyols a l'evolució
dels preus internacionals per intentar mantenir fixa el tipus de canvi de la pesseta i així poder entrar al
patró or; o bé, prescindir de política monetària i subordinar−la a la política fiscal, o sigui supeditar les
necessitats de la hisenda sota la política monetària. Aquesta última és la solució que es pren. Al 1883 es
declara la suspensió de la convertibilitat de la pesseta.
El paper del capital estranger
El dèficit que hi havia era el normal de un país perifèric exportador de matèria primera i importador
de maquinària i productes manufacturats. Feien falta recursos provinents del exterior i invertir−los en
el deute públic i la mineria. Els principals inversors foren el França (63% de les inversions), el Regne
Unit (21%) i Bèlgica (11%).
Els efectes d'aquest capital sobre l'economia espanyola van ser els següents: el capital francès finançava
la construcció de tota la xarxa ferroviària menys a Catalunya. Fou molt inadequada i poc eficient per
l'estructura radial que tenia. Això va arrossegar al sector siderúrgic. Aprofitar la demanda per
desenvolupar la siderúrgia no fou factible perquè els drets aranzelaris havien disminuït, per tant era
millor importar−los de França. En el sector miner les inversions es van realitzar sota els paràmetres de
les economies d'enclau (altres països eren els que explotaven les mines espanyoles).
SECTOR EXTERIOR I POLITICA COMERCIAL
Les economies dels països cada cop estan més especialitzades. Es transportaven les matèries primeres
dels països pobres i consumides pels països rics, sent Espanya una d'aquestes fonts. Podem distingir
entre tres etapes diferents:
1) 1792 − 1830: etapa determinada per la necessitat de reestructurar les relacions comercials amb
l'exterior. Les colònies americanes representen la part més substancial de les exportacions, però també
estava amb França i el Regne Unit. Aquests tres grups representaven el 72% del total de les
exportacions i el 62% de les importacions espanyoles. La pèrdua de les colònies va suposar el tancament
9
del grau d'obertura. Al 1792 s'exportava matèries primeres, aliments i poques manufactures. El primer
lloc estava ocupat per l'alcohol i la llana. Les principals exportacions a les colònies eren productes
manufacturats i les importacions matèria primera i aliments principalment. A finals de l'etapa, això va
variar, pel fet de perdre les colònies i també per la revolució industrial a Anglaterra.
2) 1830 − 1890: etapa de gran creixement del comerç exterior espanyol. Podem dividir l'etapa en tres
apartats diferents per analitzar−ho de manera més detallada:
1830 − 1849 les pèrdues es veuen ràpidament superades. Al 1835 ja s'havien recuperat els nivells del
1792. Aquest període es va iniciar amb l'aranzel de 1825 per articular el mercat nacional, que es
traduïa amb l'establiment d'una llarga llista d'importacions prohibides, vigents fins al 1849. Vi, blat,
farina, plom, oli i panses representaven el 68% del total de les exportacions. Pel que fa les importacions
hi havia sucre, cacau, bacallà, carbó, fusta, cotó en floca i productes industrials semi elaborats com el
fil.
1849 − 1869 és un moment en que el grau d'obertura augmenta molt, passant del 5% al 11,4%. Els
productes prohibits fins llavors deixen de ser−ho i es comença a dur a terme una obertura aranzelària,
reduint−los substancialment. Les franquícies són un exemple d'aquesta obertura.
1869 − 1890 el grau d'obertura s'eixampla més, arribant al 25,5%, gràcies a la promulgació de l'aranzel
de Laureà Figuerola que significava una idea lliurecanvista. Aquest aranzel preveia una reducció
gradual d'aquestes tarifes aranzelàries fins al punt que al 1881 no n'hi hagués cap que superés el 15%,
sent abans del 20%. L'aranzel de 1877 introduïa la doble columna, en que un país pagava diferents
aranzels a altres països fruit dels tractats de comerç que implicaven reconèixer al país en qüestió com a
nació afavorida aplicant aranzels i tarifes més reduïdes. El més important és el tractat amb França de
1882 i el de 1886 amb el Regne Unit.
3) 1890 − 1913: desacceleració de l'activitat comercial. S'apliquen molts aranzels proteccionistes,
començant per el de 1891. Es rebia pressió dels cerealistes castellans, els fabricants de teixits de
Catalunya i els siderúrgics biscaïns. Aquest aranzel fou una eina de pressió en front a la renuncia del
tractat de 1882. També es fa protecció depreciant la pesseta. El següent va ser el de 1906, amb la
peculiaritat que aquest introduïa més proteccionisme per a productes industrials. S'aprecia una
diversificació pel que fa a les exportacions, sent les taronges l'element més creixent en les exportacions.
PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX
El canvi tècnic permet canviar la productivitat de l'agricultura al primer terç del segle XX. Els canvis
estrictament tècnics són: l'arada moderna en substitució de la romana, introducció de tractors i
segadores. D'una agricultura intensiva en el treball, es va passar a una intensiva en capital.
Així doncs s'incrementen les relacions entre agricultura i mercat per l'increment de la població urbana,
augment de la renda, modificacions en la dieta i amés es recupera el nivell de preus. Tot i que
l'agricultura es modernitza, el que no es transforma és l'estructura de la propietat, altament
concentrada. També hi ha diversificació de conreus amb la taronja en creixent protagonisme. És un
moment de gran creixement, i en que l'economia espanyola es transforma. El primer canvi es produeix
en l'agricultura, reduint−se la mà d'obra a causa de la modernització. Com a conseqüència
l'urbanització s'incrementa ràpidament.
Per què Espanya creix més que altres països? Hi ha factors externs, com la bona conjuntura econòmica
mundial que arrossega l'economia espanyola; o factors interns com per exemple el nou aranzel dels
anys '20, la nova ordenació bancària, canvis tècnics en l'agricultura, i la superació de un obstacle molt
important de l'economia com és l'energia, ja que el carbó era una limitació.
10
Períodes 1914 − 1918, correspon a la 1º GM. Va permetre abordar un projecte de substitució de
importacions, en que Espanya tenia que fabricar els productes que demandaven els països en guerra. Al
ser neutral, li va permetre la obtenció de un gran nombre de beneficis i rendes. Per tant trobem una
expansió de les exportacions i tendència al estancament de les importacions. Del any 1921 al 1925
trobem una etapa de recuperació, de 1925 a 1929 una etapa de molt creixement, i després l'impacte de
la gran depressió.
Durant la 1º GM i entre 1922 i 1931 el creixement industrial és ininterromput, i de mica en mica es van
retallant distàncies amb els altres països. La transformació es realitza dins una línia diversificada,
adquirint més pes la indústria pesant a costes de la indústria de bens de consum. Amés el canvi
energètic de l'electrificació és molt important, per la reducció de les despeses i la motivació al
desenvolupament de sectors intensius en la utilització d'electricitat (per exemple les cimenteres). També
s'inicia la producció de manera important en el sector dels cables, motors elèctrics, etc., fins ara
productes importats d'Alemanya.
La indústria química abans de la guerra depenia de França i el Regne Unit, també es desenvolupa molt
començant a fabricar tints i productes farmacèutics; la indústria siderúrgica es beneficia de les grans
inversions públiques i també de la construcció del ferrocarril, com també de la possibilitat de crear una
gran indústria al Mediterrani (Altos hornos del Mediterráneo, 1923).
Els sectors tradicionals també augmenten molt la seva producció, recuperant telers i medis tècnics
aportats anys abans. Això però provoca una productivitat decreixent, al ser tecnologia obsoleta.
Sector exterior es redueix el grau d'obertura degut als aranzels cada com més proteccionistes (com el de
1922, anomenat aranzel Cambó). La diversificació també creix en els socis comercials, perdent pes
relatiu França i GB, i augmentant la importància d'EUA, Alemanya i Argentina. El mercat ètnic era
molt important, és a dir, espanyols instal·lats al estranger, els quals demandaven productes de la seva
terra. El nombre de països amb els que comerciar va creixent.
Sector serveis també és excedentari. Els beneficis més importants provenen de les companyies navals,
degut als alts costos del transport marítim. També hi ha companyies que reparteixen dividents del
200%, provocant un superàvit molt important a la balança comercial. La partida important que fa
desenvolupar molt l'economia és la repatriació de capitals que treballen als països en guerra, ja que els
ingressos procedents dels emigrants eren molt importants. Es consolida la tendència inflacionista que hi
havia. Els beneficis anaven destinats a la recompra de títols espanyols, a la compra d'accions, i a
reserves al Banc d'Espanya. La manera de repartir els beneficis no agrada, provocant gran quantitat de
vagues.
LA DICTADURA DE PRIMO DE RIBERA (1923−1923)
Intervencionisme
Vessant corporativa, canalitzat per associacions d'empresaris que permetien recolzar el règim. Es crea
el consell d'economia nacional al 1924 en substitució de la junta d'aranzels i la comissió protectora. El
comitè regulador de la producció nacional, creat al 1926, regulava la sobreproducció del país. A partir
d'aquí no es podia crear, liquidar o disoldre un negoci sense el consentiment del comitè en qüestió. Ha
estat representat com un oligopoli.
CAMPSA es va crear al 1928, i trencava amb el domini de les companyies estrangeres, obtenint el
monopoli a tot el país menys a les Illes Canàries. Volia entrar en un sector cada cop en més expansió
degut a l'aparició de un gran nombre de automòbils, però també per obtenir ingressos per la hisenda.
Molts bancs van participar en l'accionariat de la companyia.
11
Política d'infrastructures 5.200 milions de pessetes, dels quals 2.600 es van adreçar a la nova política
ferroviària, 1.000 a les confederacions i la resta a diferents projectes de construcció com ponts, ports o
carreters. Els tres projectes van ser: reorganització i aprofitament de l'aigua, obres en els transports
per la construcció de camins i carreteres i per últim ampliació de la xarxa ferroviària.
1. Al març del 1926 es creen les confederacions hidràuliques, per tal d'explotar de millor manera els
recursos hidràulics, finançades per l'emissió de deute de l'estat. Es van multiplicar el nombre
d'embassaments i pantans per augmentar l'estoc energètic i la superfície de regadiu.
2. Els camins i carreteres s'amplien fins a un total de 2.500 Km més. Durant la dictadura però, es va
arribar a la xifra de 10.000 Km, degut a la creixent quantitat de vehicles a motor.
3. Es modernitza la xarxa ferroviària. Feia anys que els beneficis no eren positius, per tant l'estat va
estudiar la possibilitat de participar en el sector creant El Consejo Superior de Ferrocarriles. L'objectiu
principal era renovar el parc mòbil (trens, locomotores) i la xarxa ferroviària. Per finançar tot això es
creà la Caja Ferroviária del Estado, que a través de l'emissió del deute finançava l'esforç de l'estat. Les
empreses gestionaven el negoci, mentre que l'estat facilitava el capital i posava les tarifes.
La dictadura de Primo intenta saldar de forma equilibrada els saldos pressupostaris. Per amagar
l'endeutament crea les cajas abans mencionades, i el pressupost extraordinari iniciat al 1926 amb una
vigència de 10 anys. 1.000 milions anaven al ministeri de foment, 1.500 al ministeri de defensa. La
dictadura finalment deixà un gran dèficit i una moneda en ràpida caiguda, amés de l'inici de la crisi
dels anys '30.
En les eleccions guanyen els partits no dinàstics, significant l'inici de la república al 14/04/31, amb
autonomia per Catalunya i el País Basc. Es du a terme una política de rigor pressupostari que eleva el
tipus d'interès (mesures deflacionistes). Els socialistes opten per pujar els salaris, provocant un
augment dels salaris reals. La indústria pesant es veu perjudicada per l'abolició de molts projectes que
es tenien que fer, sortint beneficiats els productors de bens de consum.
També trobem una conjuntura agrícola molt important, sent el 1932 i el 1934 dos anys marcats per
dues grans collites. La depressió agafa de ple l'Espanya republicana. Les exportacions espanyoles es
redueixen, sobretot amb la caiguda de les taronges i el vi comú. Els factors interns juguen molt més que
els factors externs degut al poc grau d'obertura que tenia el país.
Reforma agrària milloren el salari i les condicions de treball dels jornalers. També es fixa el decret de
laboreig forçós, el qual obligava als propietaris a posar en conreu les seves terres, si no les hi eren
confiscades i repartides entre pagesos sense terres. També les propietats amb més de 300ha de cereals
serien ocupades de forma temporal, per tal de ser controlades. La reforma agrària s'aplicà sobre 2,5
milions d'hectàrees, però la institució que la tenia que abordar tenia pocs medis i poc temps.
Apareix un nou govern liderat per la CEDA que paralitza la reforma agrària, fent com a contraposició
una nova llei d'arrendaments que afavoreix els interessos dels propietaris de manera que aquests
puguin expulsar als arrendataris de les terres. Es posen controls en els preus i taxes, sempre actuant
sobretot en el sector del blat. Al febrer del 1936 es fan unes noves eleccions portant al poder una
coalició d'esquerres, el Front Popular, el qual va reactivar algunes reformes que havien estat suspeses
en el passat. Això provocà el mal estar dels conservadors, els quals van recolzar el fet de fer un cop
d'estat.
EL PRIMER FRANQUISME. AUTARQUIA (1939−1956)
Característiques
12
Autarquia reduir al mínim les relacions amb l'exterior. Els principis eren l'ús de la reserva del mercat,
amb limitacions, contingents i permisos; la progressiva nacionalització dels interessos econòmics, i el
protagonisme del sector públic en paper subsidiari i complementari. La idea era produir sense atendre
als costos i dur a terme un autoabastiment general. L'estat intervenia molt amb un sentit patriarcal,
abarcant preus, salaris, distribució d'aliments, etc.
Aïllament internacional només hi havia relacions diplomàtiques amb Portugal i Argentina. La política
ho supeditava tot a assegurar la supervivència del règim: contenció de les importacions basades en
tractats bilaterals, restriccions quantitatives, control i monopoli de les divises, recolzament del sector
bèlic, etc. Això també dificultava l'arribada de nova tecnologia.
Demografia la guerra també va suposar pèrdues demogràfiques molt importants i exiliats al estranger,
pèrdues per tant de mà d'obra jove en edat reproductiva, i de mà d'obra qualificada. Les inversions
anaven destinades preferentment a la indústria de defensa, dificultant així la inversió en
infraestructures.
La indústria restriccions energètiques, manca de matèria primera, i repressió de la mà d'obra obligant
als treballadors a sindicar−se en els anomenats sindicats verticals, que reunien tant treballadors com
empresaris; eren alguns dels problemes del sector. Les conseqüències foren la caiguda dels salaris reals,
subalimentació i pèrdua d'incentius del treball.
L'estructura industrial es transforma fruit de la pèrdua de pes relatiu del sector dels bens de consum,
adquirint més protagonisme la indústria pesant a causa de l'augment de producció del carbó. Pel que fa
a les zones geogràfiques, perden importància aquelles que fins a llavors havien set potencials en la
indústria, com és el cas de Catalunya i el País Basc, i en guanyen zones com Madrid, Aragó o Castella.
L'INI és creat al 1941, amb una intenció dominant fins al 1950 de tipus autàrquica. L'INI és una còpia
exacte de un institut d'igual característiques a Itàlia. Els objectius eren facilitar l'envol d'Espanya,
superar la incapacitat i per últim superar les limitacions financeres d'algunes inversions. Moltes
d'aquestes empreses tenien una clara intencionalitat militar, i d'altres amb orientació autàrquica amb
intenció de fabricar productes substituïdors d'importacions. La financiació d l'INI prové de l'emissió de
deute públic, provocant així efectes inflacionaris.
Eixos de la política indústrial regulació de les ampliacions de la capacitat industrial, beneficis extra a
aquells sectors considerats de interès nacional, participació de l'estat en la indústria a través de l'INI.
També es van promulgar algunes lleis bastant importants com:
Ley de Protección i Fomento de la Industria Nacional: fixava els privilegis, com l'expropiació de
terrenys, desgravacions fiscals, garantia de rendivilitat mínima, etc.
Ley de Ordenación i Defensa de la Industria Nacional: fixava permisos per la inversió industrial, per
criteri de capacitat, manca o no de matèria primera, i si la zona ja estava industrialitzada. També
limitava la participació de indústries estrangeres.
ANYS `40
Agricultura va patir una depressió molt important durant el primer franquisme, ja que s'afavoria a la
indústria pesant. L'economia pateix un procés de ruralització, havent més població al camp als anys `50
que als '30. L'intervencionisme era la característica més important, sobretot en el blat, creant al 1937 el
Servicio Nacional del Trigo, que regulava els excedents de blat per impedir la caiguda de preus sobretot
a la zona de Castella.
13
Disjuncions l'oferta no s'ajustava a les necessitats de la demanda, apareixent així el mercat negre, però
amb preus sempre més alts que els oficials. També cal esmentar que en comptes de dur a terme una
política agrària, va dur a terme una política colonitzadora, posant en conreu zones abandonades per
després explotar−les.
ANYS `50
Dècada de transició i inici cap a l'obertura, en que els indicadors són molt més saludables. Per exemple
l'agricultura perd una mica de protagonisme, i la indústria passa ocupar un 20% del PIB als anys '50 i
un 35% als '60. Tot això és degut a una millor conjuntura en termes polítics i industrials. Els govern
comença a canviar de mica en mica amb la incorporació de nous ministres, i també neix el ministeri de
comerç i el de turisme. També augmenta la política colonitzadora.
Fi de l'aïllament internacional la majoria d'acords són amb USA (1953), tractats realitzats en el context
de la guerra freda i que suposen un flux important de capital cap al país. Espanya a canvi s'ofereix a
comprar soja, cotó i material bèlic, i permet la cessió de bases militars nord americanes. També cal dir
que al 1956 s'entra a la ONU.
Nova indústria la producció es multiplica per 2 durant aquest temps, concentrant−se en els sectors de
materials pel transport, metal·lúrgia, transformats metàl·lics, etc. Disminueixen les restriccions
energètiques i es moderen les intencions intervencionistes assignant de millor manera els recursos. La
empresa característica és la de una petita empresa amb tecnicisme molt arcaic.
Agricultura els anys '50 són els últims de l'agricultura tradicional, intensiva en mà d'obra i poca
maquinària, i la família com a forma agrícola. Malgrat tot, es produeix un fenomen socioeconòmic que
provoca l'emigració del camp a la ciutat.
Debilitat estructural dèficit i inflació. El dèficit comercial es motivat per l'increment de les
importacions, en contrast amb unes exportacions molt limitades; però el turisme, les inversions
exteriors i les remeses d'emigrants, van actuar d'agent compensatori. La inflació era del 6,5%,
traduint−se amb un descontent general que va arribar a provocar moviments socials. Espanya depenia
molt de l'exportació de taronges, per això una gelada del 1956 que matà tota la collita, va provocar un
colapse a tota l'economia.
Amb la reforma fiscal es volia fer un ordre intern i regular el comerç exterior i frenar la sortida de
divises. Al 1958 Espanya entra a la OCE i el mes de setembre al FMI i al Banc Mundial. La sortida
lògica del procés va ser el Pla d'Estabilització de 1959, definit per Joan Sardà i redactat en un
memoràndum i posteriorment entregat al FMI.
Per aplicar−lo feia falta finançament, 544 milions de $ provinents de EUA i el FMI. L'impacte de totes
aquestes mesures a curt termini va ser negatiu, ja que va provocar una devallada del PIB, però a llarg
termini va resultar ser un èxit.
Vies d'actuació del Pla
Sector públic ajustar la despesa pública a ingressos ordinaris, eliminar la inflació.
Política monetària política restrictiva limitant el creixement del crèdit i la quantitat de diner.
Flexibilitat de l'economia limitar l'intervencionisme i limitar els controls
Obertura del comerç exterior establir un canvi únic, liberalitzar el comerç, inversió estrangera al sector
14
privat, etc. Es preparava un programa de sanejament de l'economia per tal de que el creixement fos
més sòlid, i aconseguir així una millor integració a l'economia internacional.
ANYS `60
Les mesures liberalitzadores van triomfar, cosa que provocà una lleugera tornada al intervencionisme.
És un període de creixement sense precedents, fent que ocupés el primer lloc de tot Europa en el
creixement del PIB. De 1961 a 1965 trobem l'etapa de més creixement, mentre que de 1966 a 1973 es
redueix lleugerament. El 1973 suposa l'aturada del creixement per la crisi del petroli.
7 raons de creixement
· Existia una voluntat social de desenvolupar−se.
· Enderrariment acomulat.
· Importació de nova tecnologia.
· El ràpid creixement del consum a causa de la millor renda per càpita.
· Obertura exterior de l'economia.
· Estalvi i treball.
· Relació d'intercanvi favorable amb els preus de l'energia, les matèries primeres i els aliments.
També es dona un canvi estructural al país a part del creixement. La incorporació de nova tecnologia és
la clau del creixement, però la importació de materials provoca dèficit comercial, compensat amb el
turisme i les transferències.
Turisme La secretaria de turisme controlava els preus, planificava les zones turístiques, concedia
crèdits per posar en funcionament hotels i realitzar la publicitat dels país al estranger. Pel que fa als
emigrants, fins llavors Amèrica del Sud havia set el destí principal, però això canvià a partir d'aquesta
dècada per països europeus com França o Alemanya.
Planes de desarrollo Comencen a néixer amb la creació de la Comisaria de los Planes de Desarrollo
(1962). Tenien una doble vessant: contingut obligatori pel sector públic, i una altra pel sector privat. Hi
va haver tres Planes diferents:
1964 − 1967: Es pretenia l'inici del desenvolupament.
1968 − 1971: Aquest ja incidia específicament sobre diversos sectors.
1972 − 1975: Aquest afectava temes socials i educatius.
La Indústria
És el sector que arrossega aquest desenvolupament. Al any 1974 el país ja es considerava
industrialitzat. La demanda canvia en termes quantitatius i qualitatius, es disposa de capital i
tecnologia estrangera, i la política industrial alimenta aquest creixement. La indústria de bens de
consum redueix el seu pes, mentre la indústria mecànica i la siderúrgica augmenten, sent el sector dels
automòbils el que més creix. A més al gener del 1963 es declara lliure la creació de fàbriques, i les
15
existents es podien ampliar o traslladar.
Accions concertades modernització, reestructuració d'empreses concretes.
Plans de reestructuració sectorials incidien sobre tot un sector. Per exemple el del cotó.
Planes especiales nodrien d'informació a la indústria privada.
Localització La localització del sector secundari canvia bastant. Creació de molts polos de desarrollo
(poblacions que calia industrialitzar i on es generaven molts llocs de treball) i polígons industrials, on hi
havia avantatges fiscals.
INI fins al 1969 aquest institut tenia un paper secundari, però entre l'any 1970 i 1975 recupera
protagonisme industrial. La seva funció era la de salvar empreses que havien fracassat en la iniciativa
privada, i també invertia en els sectors on no arribava la iniciativa privada. L'INI assumia els actius
d'aquestes empreses i les intentava reactivar. Un gran exemple és la seva plena participació en el sector
dels hidrocarburs, creant la Empresa Nacional del Petróleo (EMPETROL).
L'energia
La variable energètica fa augmentar molt el creixement. Durant els anys 50 i 60 era molt barata, però el
seu consum no començà a ser important fins al 1965. A més es diversifica el consum d'energia amb els
derivats del petroli com el gas natural.
Electricitat el seu creixement fins al 1960 es cobreix amb energia hidràulica, ja que no es podien
instal·lar més pantans. El supletori es l'energia tèrmica. Al 1973 també hi havia tres centrals nuclears, i
de mica en mica anaven augmentant.
Petroli es posen en funcionament varies refineries a causa del increment de l'ús del petroli. A més la
indústria química es desenvolupa gràcies al petroli. El gas butà arribarà a ser l'energia bàsica a tot el
país, i el natural molt després.
ANYS `70
La crisi és més intensa a Espanya que a altres països, degut a la fragilitat de l'estructura econòmica i la
inestabilitat política. A l'any 1973 molts dels factors que havien afavorit el creixement als anys '60
havien exhaurit el seu potencial. Fins llavors també s'havia consumit energia barata però a causa de la
crisi del petroli els preus van pujar.
L'economia i la política del país era molt rígida, vulnerable i amb bases poc sòlides, evidents problemes
per donar resposta a la crisi. La inflació era la més alta de tot Europa. Es depenia molt de l'energia
importada, per tant el poder adquisitiu va baixar molt degut a l'augment de preus.
També trobem tancament de fàbriques ja que no podien costejar els elevats costos de l'energia, i per
tant es produïa molt atur. Els factors que incentiven aquest atur són el retorn dels emigrants, i també
pels nascuts en l'època del babyboom que entren en edat productiva.
Inici de la crisi els ministres d'economia es van canviant degut a la inestabilitat del sector i de la política
econòmica. Alguns opinaven que la solució seria dur a terme una revolució compensatòria, consistent
en no pujar els preus a tots els productes, mentre l'estat cobriria la diferència. L'estat del benestar va
augmentant, i es financia amb la pressió dels salaris.
16
Nova etapa comença al 1977, amb les primeres eleccions democràtiques. Arias Navarro va ser el primer
en fer−se càrrec del govern després de la mort de Franco, i desprès Adolfo Suarez que fou el guanyador
de les eleccions amb la UCD i es convertí en el primer president democràtic.
Pactes de la Moncloa (sèrie d'ajustos de l'economia del país i una sèrie de reformes)
Ajustos
· política monetària restrictiva basada en el control
· canvi de destí de part de la despesa pública
· fer infrastructures per generar feina
· establir un canvi real de la pesseta i d'una política de rendes basada en puges salarials
· reducció de costos financers i liberalització dels mercats i tots els serveis
Reformes
· millor control de la despesa pública
· reforma fiscal igualant el sistema tributari espanyol als europeus
· reforma del sistema financer
· definir un nou marc de relacions laborals mitjançant l'estatut dels treballadors
· redefinir el paper de l'empresa pública
Conseqüències la inflació es va reduir molt baixant en dos anys del 40% al 16%. Es va eliminar el
dèficit de la balança de pagaments i es saldà amb superàvit al 1979.
Al 1977 un nou conflicte a orient mitjà fa augmentar els preus del petroli, originant una onada de
recessió i agreujada per desajustos estructurals. Aquesta crisi fou entre el 1979 i el 1982. El sector
industrial va ser el més perjudicat amb tancaments de moltes empreses i amés provocant un atur molt
important.
Actuació de la UCD (Programa econòmic a mig termini)
Ajust macroeconòmic mesures anti−inflacionistes basades en la moderació salarial i la política
monetària restrictiva.
Ajust energètic racionalitzar el sector, estalviar energia i diversificar les fonts d'aprovisionament. Van
començar a construir−se moltes centrals nuclears.
Ajust estructural necessitat de reconversió industrial. En algunes indústries hi havia excés de mà d'obra
i per tant es volia ajustar l'aparell productiu a les capacitats comercials de les empreses.
Política laboral Es fa el Acuerdo Nacional del Trabajo, que intentava moderar els costos laborals amb
el compromís del govern de crear 350.000 llocs de treball. Al 1982 l'economia era deplorable: queia la
inversió, augmentava el dèficit públic i l'atur.
17
La UCD s'anava fonent ja que els diputats anaven abandonant el seu grup parlamentari i
s'incorporaven a l'oposició. El govern de la UCD amb Calvo Sotelo era molt fràgil i es va veure obligat
a convocar eleccions, desenvolupades al 28/10/1982. El PSOE guanyà les eleccions.
ANYS '80 − `90
A partir del 1982 a l'economia hi continuen havent canvis estructurals. L'agricultura passa a ser
simbòlica en contrast amb el sector industrial i el sector de serveis que van guanyant pes relatiu.
Espanya continua depenent de la importació d'energia , hi ha tendència al dèficit de la balança de
compte corrent i les divises aconseguides pel turisme continuen sent estratègiques. L'estat augmenta la
seva participació donant sortida al desenvolupament final de l'estat del benestar.
Actuació del PSOE
Política d'ajustos van reduir la inflació gràcies a l'autonomia del Banc d'Espanya, i el saldo negatiu de
la BP es saldà positivament.
Política de reformes A) reconversió industrial: suposava el tancament o reducció de plantilles de moltes
empreses, també incorporant nous processos. B) ajust energètic: suspensió del programa de construcció
de centrals nuclears i desenvolupar la busca de energies alternatives.
Integració a la UE es signa el tracte d'adhesió i s'entra definitivament al 1986 a la CEE, entrada al
sistema monetari europeu al 1989, i tractat de Mastricht al 1992. Tot això suposa l'acceptació d'un
model d'economia oberta: obertura davant l'exterior, prioritat bàsica l'estabilitat, liberalitzar el mercat
de bens i serveis i modernització del sector públic.
1
18