Dret objectiu. Dret Civil

Tema 1.- El Dret objectiu. El concepte de Dret Civil.
• Dret Objectiu i Norma JurÃ−dica. L'estructura de la norma jurÃ−dica: Supòsit de fet i efecte.
El Dret Objectiu és el dret com a NORMA JURà DICA. Estableix l'ordre dictant les normes. Però hi ha
una altra manera de veure el Dret, és el Dret subjectiu.
L'Ordenament jurÃ−dic és el conjunt de normes jurÃ−diques (inestables) per les que en un
determinat moment històric es regeix una comunitat. La norma jurÃ−dica és tot precepte nascut
d'aquella autoritat (Estat o poble) que regula una parcel·la concreta y determinada de la vida
comunità ria.
La norma atribueix als individus una esfera de poder davant l'altre o altres. La persona que rep aquesta esfera
s'anomena SUBJECTE ACTIU de les relacions jurÃ−diques. Les persones a qui la norma jurÃ−dica obliga un
deure s'anomena SUBJECTE PASIU. Les normes són la cara y la creu d'una moneda. Las normes
estableixen fins a on arriba l'esfera de poder d'un, els drets i els deures.
NORMA = DRETS + DEURES
El Dret es fa real quan hi ha un subjecte a qui se li reconeix un dret o un deure. (Disposició transitòria 5:
Als 23 anys des de que es va fer el Codi (1898) s'estableix la pà tria potestat. Aquesta és una norma
desfasada i buida de contingut (obsoleta), per que avui en dia les persones que en la seva època tenien 23
anys estan mortes o són molt grans.
NORMA JURÃ DICA
Però les normes jurÃ−diques no s'expressen de la mateixa manera. Por això algunes normes no parlen de
drets sinó de obligacions, però això se deu a que implÃ−citament ja conte el dret. Tot hi això, hi ha altres
articles que no se sobreentenen.
La norma jurÃ−dica es desenvolupa establint una norma de conducta (dret i deure) més una sanció.
Perquè si no existeix sanció, no es garantitza el seu compliment, per això s'ha de preveure, per això la
sanció ha d'establir l'ordre ja sigui voluntari o forçós.
AixÃ− diem que el Dret Subjectiu només serà efectiu quan:
- es compleixi voluntà riament,
- es pugui exigir que es compleixi (mitjançant sanció).
Sempre hi haurà algú que s'encarregui de que s'estableixi l'ordre jurÃ−dic. I com a última instà ncia tenim
als tribunals (acció judicial).
• Els carà cters de la norma jurÃ−dica. Els diferents tipus de normes.
obligatòries
coactives
NORMES
1
generals
abstractes
La norma jurÃ−dica, d'entrada, és OBLIGATORIA, imposen un ordre de convivència que ha de ser
respectat. La norma es crea per que es compleixi. Lo obligatori és respectar l'ordre que la norma jurÃ−dica
pretén imposar o garantitzar (obligatorietat). Però pot ser molt rÃ−gid imposant un mandat Rà GIT o
ELÃ STIC.
Mandat rÃ−gid. Una norma que imposa un mandat rÃ−gid seria l'art. 1.2. No tindran validesa les disposicions
que contradiguin a una altra de rang superior.
Mandat flexible. Quan la norma ofereix un marge d'actuació.
Les normes també són COACTIVES (es poden imposar per la força). Si l'ordre que pretén establir
una norma jurÃ−dica no es compleix, la vulneració de l'ordre que pretén establir, està garantitzat que
s'imposa una sanció.
Les normes a més ha de ser GENERALS o expressar - se en termes de generalitat. Perquè s'apliquen a
persones, però mai esta pensat en persones concretes (particular) sinó en la figura genèrica (general).
Perquè la norma pretén mantenir un ideal de justÃ−cia, just, igual per a tots. Una norma jurÃ−dica pot
tenir un à mbit d'aplicació enorme.
També són ABSTRACTES, es a dir, que va dirigida als destinataris de les normes. Pensa en situacions en
abstracte. Hi ha molt poques normes que es presentin en situacions en concret (tot hi aixÃ− amb carà cter
general). Això es deu a que ha de tenir un carà cter d'igualtat per tots. Tenim l'ordre (normes) i a partir
d'aquÃ− ho hem de relacionar amb els casos.
Els carà cters de la norma jurÃ−dica poden reduir-se a dos:
IMPERATIVITAT, en el sentit en que la norma mana o prohibeix alguna cosa. Les normes han de
complir-se.
COERCIBILIDAD, en el sentit de que el seu compliment pot imposar-se coactivament, be en forma
directa (forçosa) o indirecta (sanció).
La norma RÃ GIDA es fonamenta en la inflexibilitat i seguretat del Dret, i aixÃ− es manifesten
fonamentalment en institucions transcendentals, no deixant el més mÃ−nim marge per apreciar les
circumstancies del cas concret ni per graduar les seves conseqüències.
La norma FLEXIBLE tendeix a recollir les mudables connotacions socials, mitjançant fórmules
amplies e indeterminades, denominades per la doctrina. Conté generalment conceptes jurÃ−dics
indeterminats.
Dispositives / imperatives
substituïbles
supletòries
CLASES D normal / D excepcional
2
D comú (civil) / D especial (mercantil)
D general (civil estatal) / D particular (civil català )
D estatal / D autonòmic
Les normes dispositives són les que ofereixen un marge d'actuació als ciutadans, és tan ampli que es pot
permetre als que ho posseeixen que la eliminin o la substitueixin per la norma contraria. El marge d'actuació
de les normes dispositives sempre es limitat, ja sigui més o menys ampli, per les normes imperatives.
Les normes dispositives són substituïbles si es poden canviar per una modificació. I són supletòries es
poden suplir, i si no es supleixen s'apliquen.
La norma dispositiva o permissiva no implica un compliment forçós, no s'imposa a la voluntat de les
parts si no que supleix o completa aquesta, es a dir, poden ser excloses per les parts.
Les normes imperatives són aquelles que no ofereixen cap marge, no podem modificar-les ni substituir-les.
Estableixen una norma de conducta que s'ha de seguir. Aquestes no són substituïbles ni supletòries.
La norma imperativa conté mandats o prohibicions de forçós compliment, amb carà cter de
necessitat inderogable per la voluntat de les parts. AixÃ− doncs, si la voluntat de las parts viola una
norma de Dret necessari, és nul·la.
Les normes de Dret normal són les normes que s'integren perfectament en un conjunt de normes dintre d'un
sistema.
Les de Dret excepcional són normes que en un moment excepcional trenquen la lògica del sistema. De
manera excepcional, limitada... i per causes justificades.
Les de Dret Comú són molt similars a les del normal, són normes que regeixen una mateixa lògica. Les
normes de Dret comú regeixen a tot el territori d'un Estat.
Les normes de Dret especial estableixen un règim jurÃ−dic lleugerament comú però que no contradiuen
els principis del Dret comú. Són les dictades per una determinada classe de persones, coses o relacions
jurÃ−diques. Normes la projecció de les quals és la de regular matèries concretes.
Les normes de Dret general s'apliquen amb carà cter general i supletori a tot el territori nacional. Són les
dictades per totes les persones, coses o relacions jurÃ−diques. Regulen situacions generals per tota la
comunitat.
Les de Dret particular són les pròpies, particulars d'una determinada part del territori nacional. S'aplica el
particular amb preferència al general en un determinat territori. Regeixen, per raons històriques o
polÃ−tiques, en una part del territori nacional. AquÃ− tenim els drets forals. Si sorgeix un conflicte
entre dues normes, una de D civil i l'altre de D foral o particular, si el conflicte es produeix en territori
foral s'imposarà la norma particular abans que la comú.
Les de Dret estatal són aquelles que en relació al Dret civil, regula totes les matèries que integren el Dret
civil. Absolut.
Les de Dret autonòmic són més limitades en quan a algunes matèries.
• Dret Públic i Dret Privat.
3
El Dret privat regula les relacions entre particulars. El Dret públic les relacions entre públics, individus.
Però la gran diferencia és que en el Dret privat es poden modificar, però en el Dret públic no existeix
autonomia, es a dir, que te menys marge de llibertat d'autonomia.
El Dret Públic és aquell que regula el funcionament i l'actuació de l'Estat, de les Comunitats
Autònomes o provÃ−ncies i entre locals menors. Són normes anomenades de dret necessari o de dret
imperatiu perquè si es necessari s'imposaran per la força. El Dret Públic és l'integrat per
aquelles normes que regulen l'estructura de l'Estat, el seu funcionament, la obtenció de mitjans per
complir determinats fins i les funcions que l'Estat presta per a la tutela i garantia de l'ordre jurÃ−dic.
El Dret Privat és aquell que regula les relacions entre particulars i l'Estat, i entre particulars i
organismes públics quan actua de forma particular / privada. El Dret Privat és el constituït per
aquelles normes que regulen les relaciones dels particulars entre sÃ− o davant l'Estat desposseït de la
seva potestat d'imperi, ja sigui regulant les relacions entre les persones, o be el comerç i la vida
empresarial, etc..
CRITERIS DE DISTINCIÃ
DRET PÃ BLIC
DRET PRIVAT
Administratiu
Civil
Penal
Mercantil
• La interpretació d'interès: general o particular.
• El principi d'autonomia de la voluntat.
• Les normes imperatives o dispositives.
• El Dret privat regula accions de tipus econòmic i el Dret públic relacions de tipus no econòmic (altres),
es a dir, d'interès general.
• Es porten a terme relacions d'igualtat, en la mida a que s'apropa al principi d'autonomia de la voluntat. El
privat porta a terme relacions en un pla d'igualtat mentre que el públic relacions de subordinació, es a dir,
sense cap igualtat.
• La manera en la que els tribunals van a garantitzar els interessos en una relació de Dret publico i Dret
privat. En la acció privada, i aixÃ− Dret privat, la única persona que pot acudir és el principal afectat.
En canvi, en el Dret públic, les qüestions d'interès general no es poden deixar a carà cter particular.
Per això, qualsevol pot acudir als tribunals perquè legalment pot fer-ho, s'encarreguen de defensar a tots.
El ministeri fiscal ha de denunciar-lo per preservar la seguretat de la societat. El ministeri fiscal actua quan:
menors, incapacitats, pròdigs...(legitimació exclusiva del perjudicat)
• Prescripció extintiva en privat. No es pot penar a algú per alguna cosa que es va cometre anys enrera, ja
que en privat els drets es perden amb el pas dels temps. Tot hi això, en públic hi ha coses que no. Ex: no
es pot perdonar a uns pares que no van alimentar, educar... al seu fill a la seva infà ncia. El dret en públic
no es perd.
• Delimitació del concepte i contingut del dret civil.
El Dret civil és la part del Dret que regula les persones i a les manifestacions que aquestes persones poden
realitzar, es a dir, la protecció de la persona des de que neix fins més enllà de la mort.
L'estructura bà sica del Dret civil, integrada en un Codi Civil.
TÃ−tol Preliminar. De les normes jurÃ−diques, la seva aplicació i eficà cia.
Llibre I. De les persones.
Llibre II. Dels bens, de la propietat i de les seves modificacions.
4
Llibre III. De les diferents maneres d'adquirir la propietat.
Llibre IV. De les obligacions dels contractes
• La doble relació generalitat/especialitat en el Dret civil: especialitat per raó del territori i per raó de la
matèria.
• Per raó de la matèria
D'una banda el dret privat general regula les matèries privades per les que no hi ha dictades normes o
disposicions particulars constitutives d'altres drets privats especials.
D'altra banda, els drets privats especials regulen aquelles matèries privades per les que hi ha dictades
disposicions particulars. Actualment són el Dret Mercantil i la part no pública del Dret Laboral. Formen un
cos legal apart i regulen una institució o matèria determinada.
• Per raó del territori.
5