Dos tractats sobre el govern civil; John Locke

El concepte de propietat privada segons John Locke en el Segon Tractat sobre el govern Civil
John Locke.
Introducció
Els Dos tractats sobre el govern civil van ser publicats a Anglaterra al 1689, any en que triomfava la
Revolució Gloriosa i s'establia en aquest país una monarquia parlamentaria pràcticament ininterrompuda fins
als nostres dies. L'objectiu del llibre es defensar i legitimar la revolució, desacreditant en el Primer tractat les
tesis de Robert Filmer sobre el poder absolut del rei ( exposades en el seu llibre Patriarcha, or the natural
power of king) i demostrant, en el Segon tractat, que tots els sers humans són iguals per naturalesa i que ningú
pot governar sobre els altres sense el consentiment d'aquests. La obligació política es basa en el consentiment,
i d'aquí es justifica la rebel·lió o resistència quan es violen els acords del contracte social.
El Segon tractat planteja molts dels problemes que s'han mantingut vius fins als nostres dies, com la igualtat,
la llibertat, la funció dels exèrcits, l'organització del poder polític, la funció del diner, etc.
En aquest treball em centraré en la idea de Locke de propietat, entesa per ell de manera molt global,
incloïent−hi la vida, la llibertat i les propietats, i la contrastaré amb opinions que van des de els seus
contemporanis fins als nostres dies. La forma de la propietat, l'origen de la propietat i els efectes d'aquesta en
la societat es un debat que considero de gran actualitat, i trobem en Locke un dels primers filòsofs que
planteja la legitimació i els límits a la propietat privada.
Locke i la idea de propietat de l'època
A mitjans segle XVII, un primer conflicte a nivell de nació entre burgesía i monarquia enfronta, per una
banda, els grans propietaris i les faccions realistes, associades amb l'església, i de l'altra, els industrials de la
llana, els petits comerciants i propietaris, en general puritans. El conflicte te relevància per que conduirà,
passant per la ma de Locke i Smith, fins a la il·lustració i el liberalisme.
El conflicte sorgeix quan apareix un moviment de caire bastant radical, els Levellers (Nivelladors), artesans,
comerciants i petits propietaris que reclamen el dret a vot per a la totalitat dels propietaris, enfront d'un
parlament prepotent i dominat pels puritans. Als Levellers, però, no els interessen els assalariats ni els pobres:
Només denuncien la desigualtat entre propietaris, que permet que els grans explotin als petits. Alguns sectors
més radicals −liderats per Lilburne− van encara més lluny i somien amb una república igualitària amb una
societat cristiana que implicaria a tots els homes i posaria fi a la monarquia.
L'oportunitat d'entrar en acció dels Levellers esdevé el 1640, quan per un cop de força el rei Carles I intenta
recuperar el dret a decidir els impostos al parlament. El rei es aturat pels exèrcits parlamentaris, dirigits per
Cromwell, i els Levellers n'exigeixen la deposició, però Cromwell, per no anar en contra de la burgesia,
intenta negociar una monarquia parlamentària, que queda frustrada amb la fugida del rei a Escòcia.
Els Levellers publiquen, al 1648, un nou programa molt avançat pel seu temps, on es perfila el que serà el
liberalisme de Smith: reclamen l'elecció anual de diputats, la submissió dels reis, la abolició dels monopolis,
els impostos, les taxes i els delmes.
El 1649 el rei es executat i Cromwell proclama una república amb el suport dels mercaders. Els levellers, que
han anat aconseguint les seves demandes, es radicalitzen encara més: Ja no són només uns liberals, sinó també
uns enemics declarats de la propietat privada. Els més extremistes, els Diggers, liderats per Gerard
Winstanley, consideren la propietat privada (principalment la terra), com la font de tots els mals, que podreix
1
la societat i ha de ser eliminada.
Davant d'aquesta situació, Cromwell instaura una mena de dictadura: reprimeix la dreta aristocràtica i captura
als líders Levellers, alhora que pren mesures favorables als mercaders.
En aquest context apareix, el 1651, la filosofia de Hobbes, que considera que la propietat ha de ser un artilugi
construït per l'autoritat civil, i que pertany a Leviatán, tot i que pot, si es necessari, delegar−la als homes.
El 1657 mor Cromwell i amb ell la república. Dos anys més tard s'organitza el retorn al tro d'un Estuard,
Carles II, i dels diputats exclosos del parlament. Es tornen les terres comunals als Lords, a l'església i a la
Corona.
Davant d'aquests fets, els propietaris es plantegen dues preguntes bàsiques: ¿L'estat ha de ser necessàriament
dictatorial per a defensar la propietat privada? O pel contrari, ¿la propietat pot ser a la vegada un dret natural,
basat en el treball i un dret positiu, basat en el contracte social entre propietaris lliures?
La burgesia no pot decidir−se a acceptar les respostes que ha donat Hobbes, Cromwell o Carles II a aquesta
pregunta. Aquí apareix la filosofia de Locke, i les seves teories conciliadores són ràpidament interioritzades
pels moviments liberals. Locke demostra que es possible donar uns drets als individus i un estatut jurídic als
béns privats. Va obtenir gran èxit i la seva influència a Europa i a Amèrica va ser considerable.
La propietat de Locke
Al llarg del Segon tractat sobre el govern civil trobem idees bastant disperses respecte de la propietat, ja que
és un tema al que remet amb freqüència. No obstant, Locke dedica tot el Capítol 5 (de la propietat), a explicar
amb detall la seva teoria essencial.
Segons Locke, el treball és la via d'accés a la propietat. Em pertany tot allò que pugui apropiar−me amb el
meu treball, doncs el treball es el més personal i la més innegable propietat de l'home. Mitjançant el treball
s'aconsegueix una fusió entre la persona i l'objecte que transforma, al que posa un segell personal. Aquesta
mateixa via d'accés a la propietat és la que, al mateix temps, estableix els límits a la capacitat d'adquisició de
béns: Només ens pertany allò que ens apropiem amb el treball. Més enllà d'això i del que un necessita ja no és
propietat nostra, sinó d'algú altre. Així, si un home és capaç de llaurar un gran terreny de camp i obtenir una
gran collita, tota la recol·lecta serà legítimament seva, sempre i quan aquesta no se li faci malbé per no haver
pogut consumir−la o utilitzar−la. No obstant, la possibilitat de que els béns es facin malbé (la fruita i la carn
es podreixi, el vi s'agri o els ramats morin) s'elimina amb la invenció de la moneda, un objecte durader que els
homes poden guardar sense que es podreixi, i que per consens mutu, poden utilitzar per a canviar per altres
béns. Segons el que explica Locke que són els límits de la propietat, sembla que el filòsof entén per el que un
necessita exactament el mateix que per el que un pot arribar a utilitzar al llarg de la seva vida. Doncs la
acaparació de diners sí que és legítima. En paraules de Locke, algú traspassa els límits del que li correspón en
justa propietat no per acaparar moltes coses, sinó per permetre que se li facin malbé inútilment en el seu
poder.
La premissa de la teoria lockiana de la propietat és que Déu va ordenar als homes sobreviure, i va donar a tots
en comú la terra i els seus fruits per a que poguessin realitzar aquest propòsit. Per tant, la propietat privada no
s'estableix per consens de tota la humanitat, sinó per dret natural.
Tanmateix, Locke s'esforça en demostrar que el treball és sempre legítim, per que és productiu, i per tant la
propietat privada és beneficiosa per la humanitat, per que deriva del treball.
Posteriorment, en el capítol IX (De les finalitats de la societat política i el govern), Locke amplia el concepte
de propietat, i el fa extens, a part de les rendes obtingudes pel treball, a la vida i a les llibertats. Això ho
2
considera per que aquests tres conceptes són els que els homes volen preservar al unir−se en societat política, i
els que tot governant te que protegir i garantir als seus súbdits.
Anàlisi de la Propietat de Locke i contrast amb l'opinió d'altres autors.
Locke, Hobbes i Rousseau son autors agradables de comparar perque tenen teories sobre les mateixes matèries
i fins i tot les anomenen pel mateix nom. Així tots tres tenen les seves idees pròpies sobre l'Estat de
naturalesa, sobre el contracte social, sobre els motius del contracte social i sobre els fonaments del poder
polític.
Sobre la propietat, Locke considera que ja existeix en l'estat de naturalesa, doncs qualsevol persona que
apliqui treball propi a una matèria ja ha creat propietat privada. En l'estat de naturalesa hi ha pau, bona
voluntat, assistència mutua i conservació. El problema es que no hi ha organització en institucions que posin
en pràctica les normes de la justícia. Està molt lluny de ser l'estat de Naturalesa perfecta de Rousseau, on la
propietat privada no existeix perquè no es necessària, doncs es viu en una espècie de comunisme primitiu. I
entra en contradicció amb l'estat de naturalesa ferotge de Hobbes, on la propietat privada no existeix perque és
impossible garantir−la i no és reconeguda pels altres.
J. Touchard atribueix l'èxit de Locke a la seva justificació de la propietat privada com a dret natural, teoria que
dona testimoni dels origens burgesos del seu pensament. Com hem explicat anteriorment, la teoria de Locke
permet reconciliar llibertats personals amb propietat privada. Jo crec que aquesta es la clau del seu éxit, per
que encaixa perfectament amb el que buscava la burgesia de l'època.
Touchard afirma que aquesta teoria demostra el pensament burgés de Locke. Jo considero que si Locke no
defensés la propietat privada tal i com ell l'entén, tota la seva filosofía perdría coherencia, doncs tots els
conceptes están relacionats entre ells. (l'objectiu del contracte social es vetllar per les propietats, la moneda
permet ampliar la propietat privada, només els que tenen propietat poden formar part de la societat civil...)
Així crec que podem dir que la filosofia de Locke en general és d'origen burgés, peró no podem agafar una
única teoria com a insignia del pensament d'un filòsof tan complet.
El contracte social de Locke garantitza els drets individuals, i suposa un contracte bilateral pel qual els
particulars cedeixen els seus poders a un home o a un grup d'homes. La funció del contracte és, en primer
terme garantir la propietat dels individus. Manté alguns trets comuns amb el contracte social de Hobbes, que
es basa en la dimissió de tots a favor d'un poder absolut d'un home o d'una assamblea. L'objectiu sembla
similar al de Locke: garantir la pau i la tranquilitat. L'obediència al poder absolut ha de ser total, de lo
contrari, es corre el risc de tornar a l'estat de naturalesa, salvatge i despiedat.
El contracte social de Rousseau va més enllà, i suposa una creació de nova planta a base de negar els estrats
precedents: El fet més característic és la creació d'un cos social nou, on el mecanisme de decissió és la
voluntat general, que és la font de tot poder polític.
A partir dels objectius dels contractes socials, G. Sabine desenvolupa una crítica contra les funcions del
govern civil de Locke. Sabine considera que les consequències polítiques i socials que sorgeixen del contracte
social de Locke, fan que la seva teoria sigui tan egoista com la de Hobbes. Tant el govern com la societat
existeixen per a mantenir els drets de l'individu, i la inviolavilitat de tals drets és la seva pròpia limitació. Per
tant, en una part de la teoría de Locke l'individu i els seus drets figuren com a principis últims; en una altra és
la societat la que realitza aquest paper. Sabine critica que la conducta humana s'expresa en termes de plaer i
dolor, i no, com la de hobbes, en termes de la pròpia conservació. Sabine opina que el càlcul del plaer es tan
egocèntric com el càlcul de la seguretat.
En la meva opinió, Sabine intenta trencar un tòpic que estableix a Hobbes com a un filòsof egoísta i a Locke
3
com a un filòsof d'idees més obertes. Estic d'acord en que les dues tendències poden tenir un esperit igual
d'egoísta, però considero a Hobbes com a un filòsof que, sota una monarquia absolutista s'hagés sentit igual de
satisfet que en la monarquía parlamentària que va conèixer. En canvi, Locke presenta una ideologia molt
moderna en la seva época, i amb les seves idees va ser un precurssor del liberalisme, que actualment jo entenc
com una etapa per la qual la humanitat tenia que passar per a poder seguir el seu desenvolupament industrial i
social.
Considero més profunda una altra crítica de Sabine a la filosofía de Locke, tot i que també és aplicable a la de
Hobbes: tots dos autors lliguen a la teoria social la presunció de que l'egoisme de l'individu es clar i vigorós,
mentres que un interés social o públic és dèbil i sense importància. De Hobbes no ens ve de nou, doncs el seu
individu solitari ja és prou egoista, però de Locke ens pot sorprenddre. Això possiblement expressa un
sentiment de l'època, en que els ciutadans no estaven acostumats a rebre serveis de les institucions públiques, i
tenien molt sabut que s'havien de solucionar ells els seus propis problemes.
J. Touchard també fa una observació al respecte i ens recorda que Locke utilitza indiferentment les
expressions societat civil i govern, i creu que segons Locke la funció del govern consisteix més en administrar
i legislar que en governar. Així, sembla que els dos estudiosos están d'acord en que la societat de finals del
segle XVII no esperava gran cosa dels seus governants, apart de que els fessin pagar tot tipus d'impostos.
Abans d'acabar amb aquest apartat considero interessant fer una al·lussió a l'origen de la desigualtat. John
Locke no sembla que li doni gaire importància a l'assumpte, però deixa implícit que la invenció de la moneda
es el que permet acaparar i crear les desigualtats. No obstant, en el Segon assaig sobre el govern civil això no
es vist com un problema.
Rousseau, bon coneixedor de l'obra de Locke, dedica tot un llibre (el Discurs sobre l'origen i fonaments de la
desigualtat entre els homes) a demostrar que la propietat privada es l'origen de tots els mals de la societat.
Òbviament, Rousseau coneixia el concepte de l'origen de la propietat de Locke quan escriguè:
Només el treball es el que, donant dret al cultivador sobre el producte de la terra que ha llaurat, el dona també,
consequentment, sobre la terra, al menys fins a la collita, i així [...] fàcilment es transforma en propietat.
Actualitat de Locke.
John Locke va ser probablement un dels primers filòsofs en exposar les tesis liberals. Economistes com Adam
Smith o David Ricardo desenvolupen, donen fonament econòmic o reajusten els principis que Locke deixava
entreveure en la seva obra. Si realment John Locke va portar el liberalisme al món, la seva influència en
l'actualitat es inmensa.
La seva idea de propietat privada podem dir que, amb certs matissos, s'ha acceptat i generalitzat arreu del
món. Tant en la concepció global de Locke de incloure−hi la vida i la llibertat, que avui en dia es consideren
drets inalienables (reconeguts així pels Drets Humans i per la carta de les Nacions Unides, com per nombroses
constitucions i declaracions de drets arreu del món) o com el dret literal a la propietat privada, entenent com a
particular tot alló que una persona s'ha guanyat amb el seu treball. En la constitució espanyola, l'article 33.1
reconeix el dret a la propietat privada i a l'herència, i en artícles posteriors es regulen altres principis
econòmics, com la llibertat d'empresa, els convenis col·lectius o la planificació. Podriem divagar sobre la
realitat que les grans fortunes corresponguin realment al treball d'algú (o dels seus antecessors), però de
manera global la humanitat ho entén així. Els països d'inspiració socialista que van intentar altres sistemes de
propietat han vist caure el seu sistema, i encara està obert el debat de si aixó es deu a la inviabilitat de
l'abolició de la propietat privada o a altres causes que van afectar aquests països en el context històric en que
ho van intentar.
La moneda, i actualment el sistema finançer internacional, han fet possible les teories de Locke de
4
l'acaparació més enllà de les necessitats (quantes pomes podrides als magatzems!) Contra tot això ja van
advertir Marx i Engels en el Manifest comunista:
El que caracteritza al comunisme no es l'abolició de la propietat en general, sinó l'abolició del règim de
propietat de la burgessía [...] expressió última i més acabada del règim de producció i apropiació de lo produït
que reposa sobre l'antagonisme de dues classes, sobre l'explotació d'uns homes pels altres.
D'altra banda, els sistemes polítics actuals (principalment els europeus) disten molt, i en moltss aspectes,
d'allò que Locke imaginava com a Estat. A ell li debem la divisió de poders, que ens sembla tan l·lògica
actualment, i la instauració de sistemes parlamentaris, que han evolucionat en sistemes democràtics.
Personalment, el que considero més interessant del que queda de la filosofía de Locke, és la idea bàsica per la
qual va ser escrit el Segon tractat sobre el govern civil, això es, la concepció de que l'estat el creen els homes
per a garantir els seus drets, i que aquests, si l'estat no els correspón, tenen el dret legítim a canviar−lo.
Bibliografia
Attali, J. Historia de la propiedad Ed. Planeta. Barcelona. 1989
Dunn, J. Locke Oxford University Press. Oxford. 1984
Iversen, K. J. Locke, economista i siciólogo University of Cicago Press. Chicago 1980
Locke, J. Dos ensayos sobre el gobierno civil Espasa−Calpe. Madrid. 1991
Sabine, G. Historia de la teoria política Fondo de cultura económica. Méjico. 1990
Touchard, J Historia de las ideas políticas Tecnos. Madrid.1977
5