Diversitat lingüística en España

1ª AVALUACIÓ
− L'ESTANDARD (pàg. 43−45 i apunts)
La funció que recibeix l'estàndard, es la de facilitar la comunicació per sobre de la diversitat lingüística. Te
una varietat de referència i es un model lingüístic.
L'estàndard es una llengua supradialectal, es a dir, que no el parla ningú de forma espontània. No es cap
dialecte i inclou elements de tots els dialectes.
Els usos comunicatius de l'estàndard son els següents:
− En una comunicació interdialectal, l'estàndard es escrit o oral, espontani o no espontani.
− En una comunicació intradialectal, hi ha dos casos:
− la publica, que pot ser escrita o oral, espontània o no espontània ens les quals, s'usa l'estàndard excepte
l'última que pot o no pot ser estàndard.
− la privada es totalment no estandarditzada.
Ademes, es lligat als usos formals; es vehicula a traves dels mitjans de comunicació o l'ensenyament per
difusió; hi existeixen els paraestàndards o estàndards regionals, com el català central, el valencià o el balear;
tot i això, les funcions de l'estàndard son les de unifica la llengua, separa els dialectes, dona prestigi a la
llengua i com a marc de referència (o model de connexió).
El procés d'estandardització te varies fases per la creació i la difusió del estàndard. La primera fase es la de
selecció, que consisteix a prendre opció per una determinada varietat lingüística, a partir de la qual es
desenvolupa el procés d'estandardització. La segona fase es la codificació o normalització de l'estàndard, en la
qual s'estableixen unes normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques. La següent fase es la vehiculació de
l'estàndard, on es difon la llengua codificada mitjançant l'ensenyament o els mitjans de comunicació. I la
última fase es la elaboració, on s'ha d'entendre com l'actualització, l'enriquiment i l'especialització dels
recursos expressius de la llengua, i fins i tot, el desplegament funcional, i també la varietat codificada s'adapta
als diferents àmbits d'us i situacions comunicatives. Les dos primeres fases son les de la creació, es nomenat
vessant lingüístic es fet pels filòlegs i gramàtics de la llengua, en canvi, les dos últimes fases son les de la
difusió de la llengua, que s'anomena vessant social, el qual es transmet mitjançant els poders polítics per la
política lingüística.
− la variacio linguistica ( pàg. 36−37)
Hi ha diferents criteris d'anàlisi de la varietat lingüística:
− Segons les característiques dels usuaris:
a) Segons l'època en la historia de la llengua. És la variació diacrònica o històrica. Consisteix en els canvis
lingüístics que es van produint al llarg de la historia d'una llengua determinada. En aquest aparta s'inclouen
també les varietats generacionals.
b) Segons la classe social del parlant. Es la variació diastràtica o social. Explica les diferencies d'acord amb
l'estructura de la societat. Es utilitzada també per a les varietats socials la designació de sociolectes.
1
c) Segons la zona geogràfica d'un determinat territori lingüístic. Es anomenada com variació diatòpica o
dialectal i es concreta en els conceptes de dialecte i subdialecte. Un dialecte es la forma que presenta una
llengua en un sector geogràfic determinat del seu domini lingüístic.
− Segons els usos de la llengua:
d) Segons la situació comunicativa o variació diafàsica. Hi trobem les varietats funcionals o registres d'un
mateix parlant.
Varietats linguistiques
Diacrònica
Diatòpica
Diastàtrica
Diafàsica
Tipus de variacio
Varietats històriques
Varietats dialectals
Varietats socials
Registres o varietats funcionals
2ª Avaluació
− dialectes (pàg. 78−81)
S'entén per llengua tot sistema de signes orals emprat per una comunitat amb una finalitat comunicativa. Com
a dialecte geogràfic, o varietat diatòpica, cadascuna de les modalitats que presenta una llengua en les diverses
zones del seu domini.
− Divisió entre oriental i occidental
Català oriental
a) fonètica
1− confusió de a, e àtones en una
vocal neutra [ ]
Català occidental
1− distinció de a, e àtones
Pare i para [pár ]
2− neutralització de o àtona en [u]
2− distinció de o i u àtones
Posar: p[u]sar; carro: carr[u]
3− e tancada del llatí vulgar []
Ceba, anglès
4− [] fricativa inicial o
postconsonantica
Xerrar, panxa
5− [] intervocàlica o final no
precedida de iot (i)
3− e tancada del llatí vulgar []
Anglés
4− [t] africada inicial o
postconsonantica
5− [] intervocàlica o final
precedida de iot (i)
Caixa: [káa]
b) morfològica
6− 1ª persona present indicatiu
Caixa: [kája]
Cant[i]: rossellonès; Cant[u]:
Cant[o]: nord−occidental; cant[e]:
6− 1ª persona present indicatiu
2
central; cant[ø]: balear
7− desinències del present de
subjuntiu
valencià
7− desinències del present de
subjuntiu
−i, −is, −in
−e, −es, −en
8− plural d'antics esdrúixols llatins
8− manteniment de la nasal
sense −n−
Homines: homes
iuvenes: joves
9− increment amb −e− als verbs
incoatius
Serveix, serveixi, servesca
c) lexic
10− lèxic específic
Xai, mirall, noi, escombra
Homines: hòmens
Iuvenes: jovens
9− increment amb −i−
Serveix, servisca, serveixen
10− lèxic específic
Corder, espill, xic, granera
− Valencià
− vocalisme
La e sol realitzar−se amb un major grau d'obertura (escola).
− consonantisme
El manteniment de la −r final, la pèrdua de la −d− en posició intervocàlica, la distinció entre la pronuncia de
/b/ i /v/ (l'apitxat no fa la distinció), i l'articulació clara dels grups −nt, −lt, −ng (o −gn) en posició final.
− morfosintaxi
El manteniment de la triple gradació locativa dels demostratius (este, eixe, aquell), dels pronoms neutres (açò,
això, allò) i dels adverbis de lloc. Els adjectius possessius presenten les formes meua, teua, seua, meues, teues,
seues en les formes femenines en lloc de meva ,teva... Les combinacions pronominals valencianes d'OD (el,
la, els, les) amb OI de tercera persona (li) són fidels a la llengua clàssica. La conservació de la desinència −e
per a la 1ª persona del singular del present d'indicatiu dels verbs de la 1ª conjugació. La pervivència de les
desinències −ara (cantara), −era (temera), −ira (partira) de l'imperfet de subjuntiu.
− lèxic
Es caracteritza per: la conservació d'arabismes, mossarabismes, el manteniment d'arcaismes, mots amb la
mateixa base lèxica del castellà/ aragonès, presència de determinats castellanismes, alguns ja antics.
− subdialectes valencians
L'entrecreuament des de diferents isoglosses fa difícil establir límits clars, i per això han aparegut distintes
propostes, com ara incloure el parlar de les comarques del nord de Castelló en el mateix grup que el tortosí.
− l'apitxat
3
Ensordiment de les alveolars i palatals sonores, neutralització de b/ v/ en /b/. Manteniment de l'ús del perfet
simple (aquest text confereix també a l'apitxat una cert personalitat).
− el valencià meridional
La pèrdua de la −d− intervocàlica s'accentua més en aquesta zona. L'article plural esdevé es davant paraula
començada per consonant. Cal remarcar la presencia en aquesta zona d'un altre subdialecte amb
característiques peculiars.
3ª avaluació
joan fuster (sueca)
(1922−1992)
− advocat i escriptor (professionalitzar−se com a escriptor). Fins mitjans anys 50 (moment en que decideix
centrar−se en assaig, en periodisme i en crítica literària) va publicar poesia. Va conrear l'assaig sota moltes i
diverses formes (llibres, dietari personal, aforismes, articles, diccionari, etc.).
− algunes característiques de l'assaig fusterià: gran penetració intel·lectual i vasta cultura; el seu estil es àgil,
incisiu i llegivol; alta presencia de l'ironía; lèxic culte i col·loquial (modismes, frases fetes que apropa al
receptor) en un to espontani; humanisme, racionalisme, escepticisme ( influencia de Montaigne i dels
il·lustrats francesos del s. XVIII); llibertat de pensament, en això qüestiona i per tant critica les veritats
oficials.
− dos vessants de l'assaig fusterià: temàtica humanística i reflexió sobre l'identitat col·lectiva (des del punt de
vista valencià).
A) ASSAIG HUMANÍSTIC: el descrèdit de la realitat (1955); indagacions possibles (1958); judicis finals
(1960); diccionari per ociosos (1964); l'home mesura de les coses (1967); consells, proverbis i insistències
(1968); examen de convivència (1968); babels i babilònic (1972); sagitari (1982).
B) REFLEXIÓ SOCIAL, CíVICA i POLíTICA: nosaltres els valencians (1962); qüestió de noms (1962);
combustible per a falles (1967); un país sense política (1976); ara o mai (1981); destinat (sobretot) a
valencians (1979).
C) ESTUDIS ERUDITS SOBRE LITERATURA I HISTORIA CULTURAL: estudis sobre Ausias March,
Jaume Roig, Isabel de Villena, Vicent Ferrer,...; poetes, moriscos i capellans(1962); heretgies, revoltes i
sermons (1968); la decadència al País Valencià (1974).
4