Deuda extrena

EL DEUTE EXTERN
en els països del tercer món
ÍNDEX
1.ORIGENS DEL DEUTE
Al inici de la dècada dels 70s amb les Crisis del Petroli hi ha una acumulació de capital per part d'alguns
països i un augment dels ingressos per exportacions dels països del l'OPEP, fet que aquests diners van anar en
busca de rendiments majors, per dues vies diferents:
• Part dels ingressos es dediquen a les pròpies economies
• Part se'n va a l'estranger, entre 1973 i 1981, uns $460 miliards repartits de la següent manera:
A)230 miliards PD: Inversió Directa, Accions/ Obligacions, Préstecs.
B)160 miliards Banca Occidental.
C) 60 miliards en préstecs als PVD.
D) 10 miliards FMI i BM.
Els $160 miliards que van anar a la Banca occidental després es van acabar transformant en préstecs tant per a
PD ( per pagar el petroli) com per a PVD (pagar el petroli i per industrialitzar−se). Hi ha un reciclatge del
petrodòlars:
Els països en vies de desenvolupament s'havien endeutat als anys 70s en aparents bones condicions. Tot
indicava que podrien tornar el deute:
i)El preu de la resta de matèries primeres també creix , cosa que afecta només alguns països, bàsicament PVD.
Com per exemple els cereals i minerals a principis 70.
ii)La demanda de països manufacturats per part dels PD creix, afecten també alguns països a finals del 60s i
principis del 70s: Corea del Sud, Taiwan, Mèxic, Brasil i Argentina.
iii)El tipus real d'interès és molt baix oscil·len entre el −1% i 1% afecten a tots els països.
Podem parlar, en termes generals, de dos grans tipus de països que s'endeuten:
• Solvents: s'endeuten amb la Banca Internacional, i dels quals els podem subdividir en tres:
− Exportadors de manufactures: Corea del Sud, Taiwan, Filipines, Xile,Brasil i Argentina.
− Països Socialistes: Polònia, Romania i Hongria
− Exportadors de petroli: Mèxic, Veneçuela, Equador i Algèria, els quals van diversificà l'estructura
productiva i augmentà el consum.
2)No Solvents (o poc fiables): reben crèdits del FMI i BM, països de Centre−Amèrica, Àfrica Sub−Sahariana
1
i Àsia Meridional.
Esclat del deute
La crisi esclata a principis dels 80s i es deriven d'un conjunt de causes que van succeir a finals dels 70s i
principis dels 80s. Els principals motius són:
A)Nou increment del preu del petroli, al 1979 es produeix la segona crisis del petroli. El preu del barril de
petroli pasa de $14 al 1978 a $34 al 1979, això fa incrementa molt el preu de les importacions d'una matèria
prima bàsica. Obligant així el seu endeutament a la majoria de països.
B) Augment del tipus d'interès( EUA):La política econòmica de Reagen ( popularment anomenada
Reaganomics) va fer incrementat el tdi nominal dels EUA del 8% al 1979 al 17% al 1981, i el real del 0'5% al
8'5%, respectivament . Els motius d'aquest increment és per dos elements claus:
−Disminució de la inflació a través d'una política monetària restrictiva.
−Augment del dèficit públic, que va provocar un increment del deute públic que a la vegada va fer augmenta
el tdi.
C) Apreciació del dolar. Derivat del major tdi EUA, comparat amb els altres països, va produir l'entrada
massiva de capitals en aquest país, apreciant així el dolar i depreciant la resta de monedes, fent encarir el
deute ( contret en $)
D) Caiguda del preu dels productes primaris. La crisis del PV i la reacció dels PVD va fer disminuir la
demanda del productes primaris i en conseqüència els preus.
E) Neoproteccionisme: Perjudica alguna països, com EUA i Europa Occidental, per l'efecte de la primera
crisis del petroli. Aquests països havien adoptat polítiques proteccionistes a través de diferents instruments
(quotes, anti−dumping, VER) cap a diferents sectors com el tèxtil, automòbil, siderúrgia)
F) Inversions no productives, entre elles destaquen:
−Inversions no eficients, aquelles que no van resultar tant bones com es pensaven.
−Despesa militar
−Fuita de capitals i corrupció (desviació de fons), enviar diners que proven del endeutament extern cap al
estranger (accions, obligacions i dipòsits), fet que fa que no s'inverteixin en el país.
Durant els últims cinquanta anys Amèrica Llatina ha sofert un procés de desenvolupament en condicions
extremadament exigents. Es va experimenta un profund canvi demogràfic triplicant la població i arribant a un
nombre d'habitants similar a Europa, al mateix temps que aquesta població ha passat a ser predominantment
urbana, el que suposa un gegantesc esforç en inversió i de transformació productiva i cultural. Com
exportadora de productes primaris, ha degut superar una evolució marcadament negativa en la relació dels
preus de l'intercanvi.
La pobresa ha registrat variacions importants, ha crescut a 220 milions d'habitants. Van regressar les malalties
endèmiques eradicades en la dècada del 50. Persisteixen elevats nivells de desigualtat i rigidesa en la
distribució de l'ingrés, fins i tot en els països que han assolit altes taxes de creixement, fet que en 1982, la
impossibilitat, primer Mèxic i després altres països, de fer front als seus pagaments internacionals va posar de
manifest un problema que ja venia des de feia temps: el endeutament extern dels països en desenvolupament.
2
Condicions que van generar el deute
Existeixen tres raons, que expliquen la necessitat del crèdit exterior
que se sintetitzen en les necessitats de creixement de les economies i de progrés
social de les nacions:
• El desequilibri dels comptes públics a causa del excés sobre els recursos governamentals, denominat dèficit
fiscal. Una part molt important de la sortida de divises en els països del Tercer Món es produeix com a
conseqüència de compres de bens i serveis que poc tenen a veure amb l'estat del benestar de la població, i si
en canvi molt amb els interessos dels grups privilegiats. La compra d'armes, d'importació de productes de
luxe, les obres amb finalitats de prestigi polític o les fugides de capital són els elements més representatius
d'aquest tipus de cost absolutament improductiu però que per contra incrementa fortament el deute.
• El dèficit dels comptes externs, derivat, d'una banda, de l'excés de les
importacions de mercaderies sobre les exportacions i per una altra a causa del
desequilibri estructural de les transaccions de serveis entre els quals s'inclouen
assegurances, turisme, royalties, als quals s'addicionen els serveis financers
com els interessos del deute i les transferències netes d'utilitats de les
empreses i particulars estrangers radicats en el país, denominat dèficit de Compte Corrent.
• La insuficiència estructural de l'estalvi nacional (dèficit financer) per a atendre les demandes d'inversió
pública i privada que motoritzen el creixement de l'economia. En països perifèrics l'escassesa de capitals
per a la realització d'inversions productives ha estat una nota dominant en les últimes dècades, no obstant
això és poc estudiat el fenomen de la fugida o exportacions de capital des dels països emergent cap als
països centrals o desenvolupats.
El conjunt d'aquestes raons constitueix la base de la inconsistència
macroeconòmica que afecta a la majoria dels països endeutats, aquesta sol
explicar−se com un excés en l'absorció de recursos per sobre de les
possibilitats del producte nacional.
L'existència del dèficit fiscal i el dèficit del compte corrent excedeixen capacitat de l'estalvi intern per a
atendre les demandes d'inversió de l'economia, restringint
seriosament les possibilitats de creixement econòmic que en conseqüència
dependran del flux de capitals externs i major endeutament. Donada aquesta
condició, l'única possibilitat de recompondre l'equilibri macroeconòmic és recórrer a l'aportació de l'estalvi
extern per a aconseguir una sendera de creixement econòmic amb
nivells d'ocupació acords amb harmonia social.
La persistència d'aquests tres desequilibris determina l'acumulació de
l'endeutament extern, davant dificultats d'accés al crèdit extern i/o restriccions
a la inversió externa directa, una recomposició de l'equilibri macroeconòmic
resulta en abruptes ajustaments de la despesa, reducció del consum i importacions i
interrupcions del creixement econòmic amb caigudes del ritme d'activitat i de l'ocupació
amb totes les conseqüències socials que això implica.
Aquests fets s'agreugen encara més per la suma de la utilització inadequada dels capitals rebuts, uns crèdits de
caràcter tous amb baixos interessos i llargs períodes d'amortització per potenciar el procés de
desenvolupament paral·lel a la nova entrada com a membres dels organismes financers internacionals, i també
per les perjudicials modalitats de renovació a causa de raons vinculades al funcionament dels mercats
financers internacionals.
En definitiva, podem dir que l'anàlisi dels orígens del deute recauen de manera genèrica en el conjunt de
relacions econòmiques internacionals i de una manera especifica tant en l'evolució dels mercats financers
3
internacionals com en el comportament de deutors i creditors.
2.ESTAT ACTUAL DEL DEUTE
Des de la crisi del petroli del 1971, el deute ha anat augmentant continuadament en termes de valor absolut,
com podem veure en la següent taula i gràfic, cal tenir en compte que els anys 2005 i 2006 (que estan en groc)
són previsions. Aquestes previsions del BM són optimistes en el cas d'Àfrica, però en la resta es preveu que el
deute creixerà els pròxims anys.
Deute extern Valor Absolut (Bilions de U.S. dòlars)
Evolució del Deute Extern (Bilions de $U.S.)
Ara podem observar el deute en funció del termini de venciment:
ANY
1997
1998
1999
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
DEUTE CURT PLAÇ
14,83%
13,31%
12,85%
12,53%
13,02%
12,26%
13,84%
15,44%
16,81%
17,57%
DEUTE CURT PLAÇ
85,17%
86,69%
87,15%
87,47%
86,98%
87,74%
86,16%
84,56%
83,19%
82,43%
Apreciem que la major part (més del 80%) del deute és a llarg plaç, fruit de les renegociacions. El curt plaç
(stand−by) és de 12 mesos, cosa que per molts països és difícil que puguin tornar en tant poc temps, ja que
difícilment les inversions (polítiques) fetes hauran obtingut el suficient resultat com per generar divises per
retornar el crèdit a curt plaç. Normalment aquest crèdits són per a crisis greus, que necessiten ajuda urgent
perquè el país amb problemes no té divises.
4
Deute extern sobre Exportacions de Béns I Serveis (%)
Aquesta taula representa el percentatge de que han d'exportar, és a dir generar divises, per tal de poder fer
front el deute. La major part dels casos aquest percentatge és major de 100 cosa que significa que si tots els
diners que s'aconsegueixen de vendre a fora es destinessin a pagar el deute, molts d'aquest deutes encara
quedarien pendents de pagar. Podem veure com a l'Àfrica i Amèrica Llatina (Hemisferi oest) aquests
percentatges estan pels voltants del 200%: només exportant dos vegades el que exporten podrien fer front al
deute. Això també implica deixar d'invertir en el país i per tant que no hi hagi cap mena de desenvolupament,
perquè es pugui pagar el deute.
En els següents quadres podem veure el pes del servei del deute sobre les exportacions. El servei del deute és
la suma del interessos més el capital que s'amortitza cada any. Aquesta mesura és molt significativa ja que ens
expressa els diners obtinguts de les exportacions del país han de ser destinades a pagar el deute, això vol dir
que no pot ser destinat a la inversió productiva.
Servei del Deute Extern sobre Exportacions de Béns i Serveis (%)
Observem com en general la mitjana a rondat el 20% fins al 2003, després a començat a reduir−se en part
gràcies a les condonacions del deute. En el següent quadre, que és dels PPAE (països pobres altament
endeutats) encara és pot apreciar millor el descens: aquest països si que han tingut importants cancel·lacions
del deute els últims anys, sobretot a partir del 1998, quan és posa en marxa el programa HIPC−2.
PPAE, servei del deute sobre exportacions (%)
ANY Interès
Amortització
1997
1998
1999
2000
2001
2002
32,1
16,2
12
13,9
15,5
9,6
12,9
7,2
7
7,8
7
4,9
Servei Total
del deute
45
23,4
19
21,7
22,5
14,5
5
2003
2004
2005
2006
4,8
3,5
3,5
2,8
7,5
7,1
6,2
5,5
12,3
10,6
9,7
8,3
Si passem a analitzar el deute en funció dels creditors, veiem que el pes dels creditors oficials (estats més les
IFI's) es troba pels voltants del 40%. Els bancs tenen el 30% i altres entitats privades 30% restant a nivell
mundial.
Deute segons el Creditor
ANY
1997
1998
1999
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
OFICIAL
41%
40%
40%
40%
40%
40%
38%
36%
34%
32%
BANCS
30%
28%
28%
27%
26%
25%
25%
26%
27%
28%
ALTRES PRIVATS
29%
32%
33%
34%
35%
35%
37%
38%
39%
40%
Però si ho analitzem per regions la cosa canvia molt a l'any 2004.
REGIÓ
Àfrica
Sub−Sahara
Europa
OFICIAL
76%
76%
12%
BANCS
15%
13%
39%
ALTRES PRIVATS
9%
11%
49%
6
Estats del Comonwealth
Asia (PVD)
Orient Mitjà
Hemisferi Oest
31%
42%
43%
30%
25%
25%
30%
22%
44%
33%
27%
48%
L'Àfrica i l'Àfrica sub−sahariana tenen la major part del deute amb les IFIs i els estats, mentre que la resta, el
deute esta molt més repartit. Això és degut a que les institucions privades no tenen confiança en que els
préstecs siguin retornats en algunes zones (com el Sud del planeta) i també perquè el que busquen,més que
ajudar, són rendiments del capital. A l'Àfrica el creixement econòmic mig dels últims 20 es cero. Per altre
banda països com els de l'Europa del Est i Central, el deute privat és quasi la meitat del deute, ja que amb
l'entrada de molts d'aquest països a la UE ha fet que les expectatives de creixement siguin molt bones i en
conseqüència els bancs han orientat les seves ajudes i inversions cap a ells.
Ara podem veure una llista del BM, on és veu la posició creditora o deutora de les regions endeutades:
Podem veure que els països exportadors de petroli en general tenen una posició de creditors net (que poden
deixar els diners a la resta). Encara que no hi hagi països africans, en la llista, països com Nigèria que tenen
petroli tampoc apareixerien en la posició de creditors nets per la mala gestió que s'ha fet en aquells països amb
governs corruptes (entre ells el general Sani Abacha).
7
3.LES CONSEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES I SOCIALS DEL DEUTE
El deute extern té una dinàmica pròpia que al mateix temps constitueix uns efectes econòmics propis,
juntament amb els problemes de subdesenvolupament:
· Efectes econòmics del deute
1) Impotència de l'esforç exportador. El deute extern era equivalent
en la dècada del 80 a la meitat del seu producte anual, i el servei del deute extern absorbia el 38% del produït
de les exportacions. A finals de 1995, el deute extern representa el 38,6 del PIB, el percentatge de les
exportacions és de 255,6, representa el 42,5 del pressupost i el servei del deute en 1993 representava el 30%
de les exportacions. La resposta de la regió a la càrrega creixent del deute, va incloure un considerable
increment de les exportacions que no ha estat suficientment comprès, ni en la seva magnitud ni en la seva
frustració. El volum de béns exportats va augmentar més de 60% en el decenni.
No obstant això, la baixa dels seus preus en un mercat mundial adulterat pel proteccionisme, els subsidis i el
dúmping, va confiscar més de la meitat d'aquest augment.
En conseqüència, les exportacions només van créixer el 24% entre 1980 i 1989. Durant aquest període, els
preus de les importacions es van mantenir constants i a causa de l'escassesa de recursos, el seu volum va
decréixer un 9% escanyant cada vegada més les possibilitats de creixement. El gran esforç exportador va
resultar impotent, per a sacsejar el pes del deute.
Igualment, el fet que una part de l'ajuda al desenvolupament es comptabilitzes com la condonació del deute,
desviava recursos per possibles projectes que normalment es dedicarien a satisfer necessitats primàries de les
poblacions.
2) Caiguda de la Inversió. El fort descens de la inversió és altre dels efectes econòmics de l'endeutament, que
contribueix a tancar el cercle viciós de la regressió bloquejant
tota sortida. El busca la reducció del dèficit pressupostaria implicava una disminució de les prestacions socials
i de les subvencions als bens de primera necessitat. En dècades precedents, l'expansió de la capacitat
productiva havia estat possible per les taxes d'inversió, publica i privada, comparativament elevades.
No obstant això, la inversió situada entre el 22% i el 25% del Producte per al conjunt d'Amèrica Llatina va
caure a 16,5% en 1988; òbviament, el nivell va ser divers segons els països. Havia estat molt alt en aquells
d'intens desenvolupament amb poblacions fortament expansives; i considerablement inferior en països
relativament estacionaris, com Argentina o Uruguai. En els anys vuitanta el descens va ser tan general, que el
nivell d'inversió va quedar, en països molt dinàmics, per sota de l'indispensable per a plantar cara al
creixement poblacional; i en països estacionaris, fluctuant fins i tot per sota de la taxa de reposició. Amb
aquests nivells d'inversió, la regressió no deixa escapi.
3) Desequilibris macroeconòmics i la inflació. No pot sorprendre, en conseqüència, que els desequilibris
macroeconòmics s'hagin vist aguditzats en la regió i que ells, al seu torn, obstaculitzin la implementació de
polítiques per a atenuar o superar la crisi i els seus efectes.
D'una banda, com a conseqüència immediata de la recessió i de les polítiques d'ajustament, la desocupació
urbana va augmentar en terme mitjà un 50% en la regió, es va duplicar en diversos països i en alguns va
superar àmpliament aquesta xifra. Passat cert temps, la desocupació oberta va ser tornant als seus nivells
històrics, i l'efecte de la crisi sobre el mercat de treball va prendre formes menys visibles i més insidioses.
En dècades anteriors havia crescut l'ocupació en el sector modern de l'economia, en llocs de treball cada
vegada més qualificats, mentre la mà d'obra no qualificada de l'agricultura disminuïa proporcionalment.
Ocorreguda la crisi de l'endeutament, el nombre de llocs de treball en el sector modern va deixar d'augmentar
8
o es va reduir, i va créixer en canvi l'ocupació en categories residuals, especialment en el sector informal urbà.
Paral·lelament, els salaris van caure i els ingressos laborals van reduir la seva participació en l'ingrés total.
Per altra banda, les pressions inflacionàries i en general els desequilibris macroeconòmics es van tornar més
incontrolables. Mentre en 1981 l'augment mig
dels preus en la regió havia estat 58%, en 1988 va arribar 758%, en 1989 a 1.161% i en 1990, 1.191%, parell
descendir a partir de 1991, amb becs que van arribar en
1992 a 420%, 1993 a 890% i 1994 a 340% arribant a dos dígits en els últims anys. Diversos països de la regió
van conèixer processos hiperinflacionaries totalment
descontrolades, que van superar àmpliament aquestes xifres i només dues dels més petits van poder
mantenir−se per sota dels dos dígits. En aquestes condicions, gairebé tots van haver d'aplicar severs i reiterats
programes d'ajustament dictats pels organismes creditors amb resultats generalment modests o francament
frustrants,
quant a l'objectiu d'estabilitzar la moneda. El control de la inflació s'intenta mitjançant la congelació dels
salaris i de les pensions, però fet que disminueix la capacitat adquisitiva de la població i amb ella la demanda
cap a moltes petites i mitjanes empreses que per aquesta raó entren en crisis i en ocasions acaben tanquen.
Tals polítiques d'ajustaments van tenir costos molt alts en termes de creixement econòmic i de
desenvolupament social.
Sens dubte la incompetència i encara la corrupció, han tingut en totes les èpoques, un lloc en el govern. No
obstant això, només la supèrbia podria pretendre explicar per aquest tipus de causa, semblant inversió de
tendències en l'evolució de tot un continent.
· Efectes socials del deute
Efectes a través del cost social. La recessió, la contracció dels ingressos salarials
dintre de l'ingrés total; la caiguda de vegades dramàtica del poder adquisitiu del salari; la deformació del
mercat de treball caracteritzada pel fort creixement del sector informal urbà i l'atur; la reducció de la despesa
social públic en sectors claus com a conseqüència de la creixent absorció dels recursos pel servei del deute; o
simplement, de la compressió causada per la reducció de l'ingrés per càpita i les polítiques d'ajustament; són
causes del fort impacte sobre el desenvolupament social.
Els processos d'ajustament van incloure substancials retalls de la despesa pública en la regió. Si bé la despesa
pública en salut es va mantenir, en terme mitjà, en 1,8% del Producte, va resultar afectat per la reducció del
producte per habitant, i en diversos països va experimentar "caigudes vertiginoses". Quant a la despesa en
educació,situat en el 3,4% del Producte en el decenni dels setanta, va descendir acumulativament a un ritme
terme mitjà del 2,4% anual entre 1980 i 1988. Durant 1990−1995 es va expandir la despesa publico en el
terme mitjà de la regió com percentatge del PIB, en 8 països on es van registrar caigudes, va existir un
increment de la prioritat assignada al social en la despesa fiscal. Els sectors de l'educació i la seguretat social
és atribuïble la major part de l'augment de la despesa publico social.
Les condicions socials no s'han deteriorat uniformement en tots els aspectes. Algunes conquestes en matèria
de salut, com el descens de la mortalitat infantil, només han mostrat estancaments francs o reculades
transitòries, en alguns països o en els anys de l'impacte més agut. De la mateixa manera, la quantitat de
matriculats en les escoles dels distints nivells, va continuar augmentant amb molt poques excepcions, tot i la
despesa decreixent. Una part de les conquestes socials, deriven de progressos en la tecnologia assistencial, de
polítiques més eficients o de canvis culturals profunds, que la crisi econòmica no ha interromput.
No obstant això, no ocorre el mateix amb aquells aspectes lligats, per exemple, a l'ingrés de les famílies o als
nivells d'inversió pública en el camp social: alimentació, habitatge, inversions educatives o de salut, aigua
potable, clavegueram, medi ambient.
Existeix seriosa preocupació sobre els efectes a llarg termini de la reducció en les inversions socials. Al
contreure's la despesa pública, el que se sacrifica en major proporció és la inversió, més fàcil de postergar que
els salaris i les despeses corrents. L'efecte immediat és menys visible, però el seu efecte acumulat en molts
9
anys és igualment greu i molt difícil de revertir. Existeixen evidències de deterioracions notòries en la qualitat
de l'ensenyament, per efectes combinats de la insuficiència d'edificis o equipament escolar, per la pèrdua de
personal qualificat a causa de la reducció dels salaris. Una mica semblant ocorre en matèria hospitalària i de
salut. Quant a les inversions en aigua potable i clavegueram, han estat tan insuficients que les metes
prèviament establertes per al decenni, s'han tornat totalment inassolibles.
4.LA SITUACIÓ DE L'ESTAT ESPANYOL
L'Estat Espanyol no està exclòs de deute extern, i el problemes que han sorgit a partir dels anys 80 per la
dificultat dels països del tercer món per a poder ser solvents. La orientació política que s'ha portat a terme per
la gestió del deute extern la podríem resumir en las següents línees:
1)L' objectiu prioritari ha estat la gestió del cobrament dels deutes que tercers països havien contret amb la
Administració, ja fos per operacions comercials o per l'Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD).
2) En relació amb la condonació del deute, l'Estat, en termes generals, segueix la línea dels acords que
subscrits al Club de París.
3) L'Estat Espanyol ha participat en operacions de conversió del deute per inversions privades.
4) La pràctica totalitat del deute contret per els PVD (Països en Vies de Desenvolupament) amb l'estat
Espanyol tenen el seu origen en operacions de promoció pública de les exportacions, a través de los crèdits
concessionats FAD (Fons d'Ajuda al Desenvolupament) i l'assegurança del crèdit a la exportació de CESCES
(.Compañía Española de Seguros de Crédito a la Exportación)
El Informe sobre el deute extern a l'Estat espanyol senyala que, a finals de 2002 hi havia 82 països endeutats
en més de 11.500 milions de euros. Això suposa el 1,7% del PIB espanyol. Així, doncs, el deute extern
continua impedint que els països es desenvolupin, exceptuen el propi país que concedeix el crèdits, ja que
molts dels crèdits s'han realitzat pensant en la internacionalització de la economia espanyola, que no pas
enfocant la visió internacional de solucionar el problema. El govern del PP no va fer quasi res pel que fa a la
condonació del deute dels països pobres. Desde 1996 fins el 2002 (últim any del qual es disposen de dades) el
nombre de països deutors del Estat espanyol ha augmentat, passant de ser de 73 a 82.
font: SubdirecciónMinisterio de Economía
10
La major part del pes del deute es concentra en pocs països: el 80% del deute total és de vint països. Els 10
primers països endeutats amb l'Estat Espanyol son: Argelia (9,9% del total), Rússia (8,3%), Xina (7,1%),
Cuba (6,8%), Angola (6,3%), Egipte (5,1%), Mèxic (4,8%), Perú (4,5%), Indonèsia (4,2%) i Argentina
(3,4%). No és per casualitat que tots ells tinguin estretes relaciones comercials i de inversió directa estrangera
amb empreses espanyoles.
Entre els 72 països restants (que representen el 40% del deute a l'Estat espanyol) hi trobem 24 països que
pertanyen al grup dels PPAE (països més pobres i altament endeutats) i 6 d'aquests països (Guinea−Bissau,
República Democràtica del Congo, Etiòpia, Moçambic, Burkina Fasso y Níger) es troben entre els 10 països
amb menor índex de desenvolupament humà del planeta. Per l'Estat espanyol cancel·lar el deute d'aquest
països no suposaria un gran esforç financer, mentrés que per aquests països, el pagament del deute si que
suposa no poder tenir les necessitats més bàsiques. Tot i així, el govern espanyol en la època Aznar, va optar
per continuar exigint el pagament del deute en comptes de fer gaires cancel·lacions.
Veiem el gràfic:
El nivell de cancel·lacions no ha estat mai superior al 4% del total, la mitjana està als voltants del 1%.
Fins que fa poc no hi hagut condonacions importants del deute. Encara que han tardat una mica. El 2005 s'han
anunciat: la Condonació del 100% del deute contret del Fons d'Ajuda al Desenvolupament (FAD) anteriors al
20 de juny de 1999. Això suposa alliberar uns 38 països d'haver de pagar aproximadament uns 2.000 milions
d'euros. També s'ha anunciat que l'Estat Espanyol canviarà el deute per finançar programes d'educació, medi
ambient i desenvolupament d'infraestructures ja que es consideren un dels pilars essencials en el
desenvolupament. En principi el crèdits FAD haurien de desaparèixer. Els crèdits FAD han rebut moltes
crítiques per la seva falta de control i supervisió, en la qual queda bastant en dubte la seva ajuda al
desenvolupament del país al qual va orientat.
També s'ha anunciat que s'incrementarà l'Ajuda Orientada al Desenvolupament (AOD) fins a un 0.5% del
PIB, de cares al 2008. I dins els programes socials n'hi ha un d'especial que és de l'Àfrica: es reconvertirà el
deute de certs països (Uganda, Tanzània, Etiòpia, Burkina Faso, Mauritània i Senegal) en projectes.
−Distribució Geogràfica del deute espanyol (al 1999):
1)AmèricaLlatina(38%).
Principals deutors (PD i PVD): Argentina, Mèxic i Cuba, Nicaragua i
República Dominicana.
2)Nord de Àfrica (25%). PD: Argèlia, Egipte y Marroc.
3)Àfrica subsahariana (14%). PD: Angola i Costa de Marfil.
4)Països asiàtics (11%). PD: Xina, Indonèsia y Filipinas.
5)Orient Mig (4%). PD: Iraq y Jordània.
6)Europa del Est (8%).
11
Principals causes del deute: crèdits FAD
El dos mecanismes que generen el deute extern amb l'Estat espanyol són les assegurances de la Compañía
Española de Seguros de Crédito a la Exportación (CESCE) i els crèdits del Fons d' Ajuda al Desenvolupament
(FAD), que es continuen usant amb intensitat. Des del 1996 fins al 2002, els crèdits a la exportació que
concedia el CESCE van augmentar un 33%, mentre que els crèdits FAD van créixer un 105%. Els dos
instruments s'utilitzen bàsicament per internacionalitzar les empreses espanyoles, (els interessos d'aquestes
empreses tenen prioritat abans que les necessitats de desenvolupament). Com exemple d'això podem observar
els destins del FAD a Xina, (principal país receptor al 2002). Analitzant els crèdits veiem que la majoria tenen
una clara orientació comercial. El 67% dels crèdits són de la empresa Indra 4, de fabricació militar.
La AOD
Aquesta taula presenta la evolució quantitativa de la AOD espanyola del 1996 al 2002. Si observem l'AOD
sense deute (és a dir sense FAD, ni contribucions a les IFI i les operacions de reorganització), la AOD
espanyola arriba com a màxim al 0,18% del PNB.(xifra bastant distant del famós 0,7% compromès pel govern
amb la comunitat internacional ).
12
Pel que fa al servi del deute, en el període 1996−2002, el govern va recaptar, un total de 4.400 milions de
euros (quasi un 50% del que atorgaren totes les administracions públiques espanyoles en concepte d' AOD).
Això significa que, quasi la meitat del que s'ha concedit com AOD ha estat ja retornat pels països pobres.
Prioritats del futur: La nova gestió del deute extern
El que fins ara a quedat clar és que la política d' Ajuda Oficial al Desenvolupament ha estat bàsicament per
l'expansió internacional de la economia espanyola. Prioritzaven més els interessos empresarials espanyols que
no pas les garanties dels drets de les persones dels països ajudats: el desenvolupament ha estat més espanyol
que no pas dels altres, amb el greuge afegit d'endeutar−los cada any més.
Per tal de que les coses canviïn s'ha de canviar la gestió. Això implicar deixar d'emetre els crèdits FAD, ja que
no hi ha ningú que controli els seus suposats beneficis al desenvolupament. Un dels casos més exagerat és de
una empresa anomenada CELGUSA: una paperera espanyola construïda al 1980 a Guatemala a base d'ajudes
per 180 milions de dòlars. A les poques setmanes de entrar en funcionament va quebrar (per falta de matèria
prima i per no complir els requisits medioambientals). La ajuda el desenvolupament queda bastant en dubte.
Tot i així durant vint anys l'Estat Espanyol ha estat cobrant el deute!!
En un principi la gestió del deute ha d'estar en coherència amb alguna política de cooperació que tingui per
objectiu eliminar la pobresa i ajuda en el desenvolupament humà. És necessari la coordinació de polítiques
entre els tres ministeris que actualment
tenen competències en el deute: el Ministeri de Economia i Hisenda, el Ministeri de Indústria, Comerç i
Turisme i el Ministeri de Assumptes exteriors i Cooperació. També cal coordinar un pla estratègic del deute
extern de forma conjunta entre grups polítics, grups socials i el govern. També caldria fer auditories sobre el
progrés de les ajudes, perquè d'acord amb els objectius d'aquestes (escrits en la Llei de Cooperació) molt
deutes es poden considerar il·lícits, i per tant no s'haurien de cobrar.
També caldria més transparència en la concessió de crèdits. El CESCE (que és en 50,25% d'accions
públiques) no publica quines empreses són les beneficiades per les ajudes així ningú pot queixar−se, ni evitar
que s'aprovin aquestes ajudes. Tot això hauria de canviar perquè la AOD fos realment ajuda orientada al
desenvolupament.
5.POLÍTIQUES ECONÒMIQUES
En la teoria podem parlar de tres grans línies d'actuació a la hora d'intentar resoldre el problema del deute
extern:
• La Renegociació del deute.
• Els Programes D'ajust Econòmic del FMI (PAE).
• La Condonació del deute.
El que s'ha dut a terme a la pràctic habitualment a ha estat una combinació de les tres vies teòriques.
Ara passarem a analitzar−les:
1)La Renegociació:
Es basa en nous terminis d'amortització, allargant−los perquè si actualment no és pot pagar que és pugui fer
més endavant. Hi ha dues vies
13
a)Club de Paris: És un grup informal que reuneix els països industrialitzats i que funciona des del 1956 que
no té estatuts, ni personalitat jurídica, ni institucions que el controlin. El seu propòsit és coordinar els termes
generals (cobertura, venciment, període de gràcia) dels refinançaments del deute oficial (creditors públics)
amb els PVD. Es fa a través de refinançament bilateral. Condicions especials per prestar diners als països més
pobres del planeta. És concedeixen crèdits en condicions més favorables. Els acords de negociació més
destacats son: Londres (1991) i Nàpols (1994)
b)Club de Londres: És una entitat semblant al club de Paris, però es tracta d'una entitat creditora de caràcter
privat. Al igual que el Club de París manca de personalitat jurídica o regles estrictes, però a diferència del
Club de París, el Club de Londres existeix físicament i s'hi fan reunions periòdiques. El Club de Londres fa
referència al convencionalisme entre entitats privades per identificar tot el procés de renegociació del deute d'
un país amb la banca internacional.( és a dir que tracta dels problemes dels bancs per cobrar el deute).
2)Programa Ajustament Econòmic (PAE):
%Pla Baker (1985): És l'antecedent dels PAE del FMI, el Pla Baker és més general. James Baker, secretari
del tresor del EUA al 1985, va presentar el primer programa per intentar solucionar el problema del deute,
anomenat Programa pel Creixement Sostingut (més conegut com a Pla Baker). Aquest programa estava dirigit
a través del BM i FMI. El missatge principal del Pla Baker era augmentant l'estalvi domèstic, s'incrementa la
inversió interna i així es pot aconseguir un creixement sostingut. Les línies principals a seguir són:
1)Augment del suport financer a països amb problemes via increment de préstecs per ajustos estructurals i
sectorials.
2)Augment de les interaccions amb els països per acordar les mesures de política econòmica i reformes
estructurals a dur a terme.
3)Manteniment del finançament de projectes destinats a la rehabilitació, reestructuració i ampliació del estoc
de capital per a les empreses i sectors econòmics
4)Recolzar els programes de caràcter social per als sectors amb escassos recursos.
5)Increment del rol catalitzador respecte altres fonts de finançament (comercials o oficials).
Tot això s'havia de portar a terme a través de programes a mig plaç (Medium Term Programs) definits per a
cada país en funció de les seves pròpies característiques. En total es van refinançar amb 29 mil milions de
dòlars (entre la Banca i els organismes internacionals). El Pla Baker no fou massa efectiu ja que en pocs anys
els països van augmentar el seu deute.
% PAE: Es van crear amb l'objectiu que els països endeutats puguin aconseguir, a través d'un ajust econòmic
(disminuir les importacions i augmentar les exportacions), els recursos/divises necessàries per retornar el
deute. L'Ajust es composa de mesures estabilitzadores per reduir la demanda i mesures estructurals que actuen
sobre la oferta. És tracta de purgar el sistema seguint el pensament econòmic ortodox (el neoliberalisme
imperava en la època del 80's, en Reagan i la Tatcher).
Els PAEs és basen en una recepta màgica que el FMI ha anat fomentat els últims anys (a més de 90 països),
les mesures típiques del qual són les següents:
1) Reducció del dèficit públic: a través de la reducció de la despesa i la inversió pública, es controla la
inflació.
2) Control de la inflació: política monetària adequada (emissió de diner controlada) per aconseguir un tdi
14
positiu i això fomentaria la inversió estrangera.
3) Devaluació de la moneda acompanyada d'obertura comercial: per aconseguir equilibri en la balança de
pagaments.
4) Congelació salarial: per disminuir la despesa externa i reduir els costos productius. Això provoca una
millora en la competitivitat i millora la balança comercial.
5) Liberalització dels preus: introducció del mercat lliure en l'economia per tal d'augmentar l'eficiència del
sector productiu (els productors ineficients/ no−competitius desapareixen quan els preus s'acosten als del preu
mundial).
6) Privatitzacions: Per tal d'aconseguir reestructura el sector públic, igual que liberalització de preus, també
ajuda a reduir el dèficit de l'estat ja que aquest redueix la seva dimensió.
7) Liberalització del mercat de capitals: Per tal d'aconseguir atraure Inversió estrangera, s'incentiva millor si
no hi ha traves, també a través de la introducció de l'economia de mercat. També aconseguir uns tipus
d'interès adequats lluny dels que imposi l'estat, que no són els de mercat.
Els PAE eren condició necessària per diferents motius:
− Renegociar el deute
− Condonar el deute
− Obtenir nous crèdits
− Demanar un crèdit al FMI, com a última font de finançament. Sobretot per països que tenen fama de poc
solvents( com la majoria dels africans), i les entitats privades no els concedeixen préstecs.
3) La Condonació :
Per aplicar el perdó del deute hi ha dos mecanismes bàsics:
%Pla Brady (1989): és tracta d'una condonació parcial del deute a canvi del Programa d'Ajust Econòmic del
FMI. Seguit d'unes mesures complementàries: recompra del deute (Brady−bons), canvi del deute per accions i
canvi del deute per la protecció del medi (a través de ONG normalment), reducció, per diversos procediments,
de la suma i els interessos dels deutes dels governs amb la banca privada, combinades amb reestructuració de
la mateixa a terminis més llargs i, en alguns casos, amb períodes de gràcia. Accés limitat a fons frescos,
especialment per la recomprar d'una part del deute en el mercat secundari. Per a això, els països deutors
haurien de portar a terme polítiques d'ajustament.
Amèrica Llatina: Pautes pels països més pobres (Toronto, Nàpols, Londres)
Data Països beneficiaris
Oct, 20 entre 1988 i 1991.
1988 Entre ells Bolívia
Des,
Londres
23 entre 1991−1994
1991
Nàpols
Toronto
Descripció
(crèdits No ODA) a
− Acord a favor del països més
−Reducció del 33.33% del
pobres.
deute no−AODb
− S'analitza cas per cas pel Club de −Reducció del 50% del
Paris
deute no−AOD
Condicions de Elegibilitat
15
Des, Fins avui 30 països.
1994 Entre ells Hondures,
Nicaragua, Bolívia
− S'analitza cas per cas pel Club de −Reducció del 67% dels
Paris
crèdits no − AOD
− Record creditici amb el FMI.
−PIB per càpita menor a US$ 755.
−Implementació de
tractaments cas por cas sobre
accions
−Alts nivells endeutament
a Els crèdits AOD en els tres casos van ser reprogramats a taxes d' interès concesional, incloent−hi en alguns
fins a 14 anys de gracia i període de repagament de 30 anys.
b Assistència Oficial pel Desenvolupament
Font: Club de París
Els Països acollits en el Pla Brady són:
ANY
1989
1990
1991
1992
1995
1996
1997
PAÏSOS
Mèxic
Costa Rica
Uruguai
Uruguai
Argentina
Brasil
Equador
Panamà
Perú
%El programa per els Països Pobres Altament Endeutats (PPAE, HIPC en anglès): És un programa
conjunt del BM i del FMI que neix el setembre del 1996 per el fracàs del objectius (l'últim fou Nàpols al
1994) de reduir el deute. La idea original és condonar parcialment el deute als països més pobres del planeta
que estiguin altament endeutats a canvi de:
• aplicar programa d'ajustament típic
• reben un ajut extra en forma de crèdits preferents (són els crèdits que concedeixen per la Pobresa i per el
Creixement) per a destinar−los a despeses socials com sanitat i educació
Així s'aconsegueix per primera vegada ocupar−se del problema de una forma global, amb els creditors
comprometent−se a reduir part del deute, per tal que els països puguin aconseguir nivells predefinits i
possibles de suportar del deute. Encara que el PPAE fou criticat perquè tenia uns nivells de sostenibilitat del
deute insuficients perquè els països altament endeutats poguessin desenvolupar−se. En el primer programa per
els PPAE hi havia 42 països definits com altament endeutats i només 6 van poder completar, en uns tres anys,
tot el procés: Bolívia, Burkina Faso, Mauritània, Moçambic, Tanzània i Uganda. Només 6 països (14% dels
països inscrits com HIPC) van poder assumir el programa cosa que suposava beneficiar−se d'uns descomptes.
Tot i això els països més beneficiats per aquesta iniciativa continuaven presenten nivells de deute
insostenibles.
En vista del poc èxit, del PPAE, el G−7, al 1999 a Colònia (Alemanya), va posar en marxa la iniciativa de
forma reforçada: el PPAE−II, convinguda pel G−7. En aquesta nova iniciativa es redefinia el concepte de
16
sostenibilitat i es cancel·laven $50 mil milions de deute si aplicaven un conjunt de condicions que va publicar
el BM:
1)Tenir un programa per a reduir la pobresa en punt de decisió, és a dir, en el moment que els creditors es
comprometin a condonar part del deute.
2)Arribar al punt de culminació: quan el deute sigui totalment perdonat.
Evolució Deute PPAE (% sobre Exportacions) 1
Interessos, Amortitzacions i Servei Total dels PPAE (Percentatge sobre exportacions)
En els dos gràfics podem apreciar com en els últims anys el deute extern ha anat disminuint (excepte al 2001),
però en general les PPAE aplicades han resultat ser efectives per reduir el deute en els països pobres altament
endeutats.
6.PRINCIPALS PROBLEMES DE LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES:
La majoria són politiques portades a terme per els creditors, i en el seu objectiu queda bastant clar que el que
es busca, bàsicament, és procurar per ells i els seus interessos. Poques són les iniciatives que s'han fet mirant
cap els deutors (la condonació del deute ha estat una cosa més aviat de lògica al veure que no hi hauria cap
manera viable de cobra el deute).
També cal esmentar el fet de que les politiques econòmiques no es duen a terme fins al final de la guerra
freda, a finals dels 80 i principis dels 90 (el Pla Baker deixa molt a desitjar com a possible solució, és més una
prevenció egoista dels EUA i dels altres creditors). El fet que es tardes tant en actua va fer que el problema fos
molt greu i les actuacions insuficients i ínfimes.
Un exemple clar de qui ha fet les PPEE és la recepta màgica del FMI i BM, on els principals afectats han estat
les classes socials més pobres, que no han estat mai els que s'han endeutat, sinó els seus governs o els seus
empresaris (ambdós, sovint corruptes ). I per suposat que el fet d'obligar a liberalitzar el mercat i obrir−se en
economies basades en l'agricultura i una industrialització dèbil, moltes vegades, ha estat per guanyar mercat,
sense deixar protegir possibles sectors estratègics que serien bàsics per el creixement sostingut d'aquells
països. També resulta curiós que s'obligui aquest països a obrir els mercats quan els països anomenats
desenvolupats tenen restriccions encara molt importants al comerç en alguns sectors (el pitjor exemple de tots
seria, segurament, la PAC: Política Agrària Comuna, que tan de mal ha fet als països exportadors de productes
agrícoles i ramaders, generalment els més endeutats).
També ha quedat patent que la recepta màgica del FMI i BM, és d'un clar tall neoliberal, és de dubtós efecte:
la inversió no és la `única panacea per al creixement ja que des del 1980 fins entrat el segle XXI els
creixements mitjans de molts dels països del tercer món ha estat rondant el zero i, a l'Àfrica, en molts casos,
fins i tot negatiu. No en va, a la dècada dels 80s també s'anomena la dècada perduda.
Com a conclusió general es pot extreure que les polítiques d'ajustament no han estat eficaces i impopulars:
tothom ha sentit ha parlar del deute extern i de la condonació, per exemple el famós 0,7%.
Alguns del motius dels fracassos continuats:
17
%Pla Baker (1985): L'origen del Pla es fruit dels desequilibris dels EUA: en el qual alguns sectors productius
(el financer) i la Balança de Pagaments estaven en crisi. Aquest pla va fer que els països tinguessin més
facilitats per endeutar−se. Aquest nou finançament va ser onerós (obligava a la despesa) i conseqüentment
restrictiu pels deutors, estava lluny d'aconseguir trobar el Creixement Sostenible. Al principi del Pla Baker es
van començar a donar crèdits fàcilment, cosa que va fer que el BM fos més cautelós (demanant més ajustos),
al veure que els anys següents el deute s'havia incrementat.
% Problemes del PAE: Aquest programes són fruit del pensament únic de la època: el neoliberal. Han rebut
moltissimes crítiques (les més radicals diuen que el FMI no es pot posar en la sobirania dels països).
Algunes entitats com UNICEF o OIT, no qüestionen les necessitats de reformes estructurals però si que
divergeixen sobre els objectius prioritaris del finançament i sobretot del mitjanats emprats. El 1989 la
UNICEF va publicar un treball anomenat Ajust amb rostre humà on s'intentava protegir els més vulnerables
(pobres, dones i nens) i critica fortament els PAE després de veure els seus importants efectes negatius han
tingut sobre les parts més dèbils de les societats. UNICEF també crítica als PD perquè moltes de les mesures
que promou no les apliquen en els seus propis casos (obertura de mercats), els països desenvolupats també
s'haurien d'ajustar a ells mateixos i no ho fan.
Els principals problemes que presenten els PAE són:
a) Quan s'aplica una reducció del dèficit el primer que es retalla són programes socials, cosa que afecta més a
la gent de classe baixa ( que usa molt aquest bens bàsics subvencionats) que no a la gent de classe alta (que
normalment no els utilitza). Aquesta reducció el que fa és augmentar les diferències en la societat. Hi ha tres
maneres de perjudicar els ciutadans:
1)Personal: retallades de plantilla i/o rebaixes salarials
2)De funcionament: reduint la despesa en sanitat, educació i altres bens que proveeix l'estat.
3)Eliminant les subvencions al consum de bens essencials: com aliments bàsics, transport col·lectiu i d'altres.
4) Eliminant les subvencions a la explotació d'empreses públiques.
b) La devaluació de la moneda comporta dos problemes:
1.− Si s'exporten productes primaris, com el cafè i el cacau (com la majoria de països endeutats del tercer
món), i en un període (pel motiu que sigui) el preu d'aquest productes en el mercat mundial cau, la devaluació
no ha servit de res.
2.− La devaluació també encareix els productes que s'han d'importar, cosa que pot contrarestar els efectes del
guany de competitivitat, i s'hi aquest són dels inputs necessaris per desenvolupar la indústria del país encara
pitjor (perquè a mig/llarg termini hi haurà un increment de la inflació).
c)La congelació del salaris comporta, la pèrdua de poder adquisitiu, la degradació de les condicions de vida de
les classes mitjanes als Països en Vies de Desenvolupament ( que normalment no són tan nombroses com als
països occidentals, i que també són necessaris en el procés econòmic ja que també consumeixen béns i
serveis).
d)La liberalització dels preus comporta un increment a curt termini, sobretot en productes bàsics o essencials
com ara són el transport o l'habitatge, cosa que també afecta els sectors més pobres de la població.
e)El problema de la privatització pot sorgir quan està feta a gran escala i de cop, creant problemes perquè s'ha
18
venut a un preu baix (com Argentina), o a qui s'ha venut la empresa (difícil evitar els interessos econòmic, i en
països on hi ha una alta corrupció encara pitjor; com Rússia).
Un altre dels principals problemes dels PAE és que són una recepta universal, no s'ajusten a les realitats
econòmiques de cada país. Aquest programes, no només han estat aplicats per els països amb problemes de
deute extern, també es van aplicar als països comunistes en la seva transició capitalista. El desenllaç fou el
mateix: un clar fracàs. Aquest països van tenir greus crisis econòmiques i socials.( creixements negatius i
altíssimes inflacions )
A més, encara que el PAE puguin aconseguir un creixement, és dir que el números els avalin (per exemple: hi
hagi bones taxes de creixement del PIB), aquests programes queden molt lluny d'un redistribució equitativa.
Els costos socioeconòmic, ecològics i polítics han estat importants i difícils de mesurar.
Després d'una dècada perduda el BM ha suavitzat un mica l'enfocament neoliberal (molt més radical durant
els 80s). Encara que a la pràctica l'únic que han fet el FMI i BM ha estat crear programes per els més
desafavorits fruit dels seus propis programes.
% Problemes dels programes PPAE: Són difícils d'assolir, inclús amb els suposats avantatges i facilitats.
Molts d'aquest països beneficiats de la iniciativa, segueixen presenten nivells insostenibles del deute, a pesar
de les condonacions.
%La gent respon als incentius: Aquest és un (potser el més important) dels principis bàsics de la economia.
L'increment de la inversió/ajuda ha estat un dels principals motius pels quals el deute extern ha anat
augmentant any rera any. Causat per la forma d'entendre certs model de creixement econòmic, com el
Harrod−Domar (1946). El principi en el qual s'entén que quan es genera inversió això repercuteix
proporcionalment en el creixement econòmic de forma fàcil i ràpida (cosa que, empíricament, s'ensorra per si
sola en veure el nombre de préstecs donats a països del tercer món i els creixements que han tingut els últims
20 anys). La inversió pot esdevenir fruit d'un increment de la taxa d'estalvi o, en els països pobres amb dèficit
financer (la diferència entre la inversió necessària i l'estalvi domèstic), amb ajudes de l'estranger
(endeutar−se). És lògic que si no hi ha diners al país, es busquin fora.
Però, i els incentius de la gent? Està clar que són poques les persones que funcionen per si soles, per amor a
l'art i no se les acabi titllant de boges. El més racional és que hi hagi un motiu que mobilitzi a l'ésser humà. En
referència a la economia, que la inversió sigui un dels pilars del creixement econòmic no implica que sigui
l'únic i sobretot com s'ha de fer perquè hi hagi incentius respecte a ella: com atreure la inversió i com no
anul·lar−la?. En cap moment es té en compte els països i les divergències que poden tenir a la hora d'aplicar
models, com el de Harrod−Domar, que sempre havien estat pensats i modelats arran de mostres de països rics.
Podríem començar parlant dels incentius que han tingut els creditors del deute: les polítiques que s'han dut a
terme estan pensades per a poder cobrar el deute i per internacionalitzar les empreses domèstiques: les ajudes
a la exportació, els crèdits FAD. També cal esmentar l'ús de la condonació del deute ja que tot sovint és
condicionada a la cancel·lació del deute als beneficis que en puguin obtenir les empreses d'aquestes
operacions. En el cas espanyol aquestes operacions son conegudes com conversions del deute per inversions.
Molts països han aplicat descomptes fiscals per les ajudes externes, en conseqüència la major part de les
ajudes no ha estat precisament per caritat cristiana. S'han donat i venut bons del deute, a tort i a dret, sense
procurar la viabilitat del cobrament. En la Declaració del Mil·lenni, un resolució aprovada per l'Assemblea
General de les Nacions Unides (organització que busca un món pacífic, més pròsper i més just) l'article nº15
parla una atenció especial al països menys adelantats demanant als països industrialitzats entre d'altres coses:
1)que s'apliquin, sense més retards, els programes de condonació del deute per els països més endeutats i
també que es cancel·li tot el deute bilateral oficial d'aquest països; i, 2) Que es concedeixi una assistència més
generosa pel desenvolupament ja que molts països tenen greus problemes amb la pobresa. Això encara està
per veure en molts casos. Quan es fan plans de condonació, no s'entén molt que hi hagi 42 països inscrits i que
19
al final només siguin 6 els que se'ls i perdona part del deute al cap de tres anys, mentres el problema va
creixent any rera any. L'article següent de la declaració del mil·lenni,el nº 17, diu que s'ha d'abordar de manera
global el problema del deute, cosa que al veure les reunions del G−8 (que són els 7 països més rics més
Rússia(?)) queda clar que el problema no s'aborda globalment, entre tots els països implicats, sinó que els
països deutors se'ls deixa al marge.
Després tenim els països pobres i els seus incentius. El principal incentiu d'aquest és la supervivència. Molta
de la ajuda ofertada no s'ha acabat destinat a la inversió (com es suposaven els teòrics), sinó que a anat
destinada al consum. Està clar que si una persona es mort de gana avui, el que no farà, al obtenir diners, és
destinar−los a invertir en el futur quan potser que ni hi arribi. Per molt que les IFI (Institucions Financeres
Internacionals) intentin invertir diners en educació, molts d'aquest infants són mà d'obra per les seves pròpies
famílies. Necessiten treballar per menjar i el fet d'haver d'anar a l'escola suposa, en termes econòmics, un alt
cost d'oportunitat: renuncia a una renda actualment bàsica per viure, perquè en el futur en tingui una de major.
Aquest raonament és aplicable en els països rics, on no s'han de preocupar per menjar, però no en els països
pobres. A nivell estatal també passa el mateix, el govern no destinarà a inversió, sinó que el dèficit públic
anirà augmentant per tal d'intentar donar el mínim necessari als seus ciutadans. El tercer món actualment té
molts incentius per destinar la ajuda externa a consum i/o sanitat abans que inversió. Però també hi ha altres
incentius que són més aviat de corrupció (que és el següent punt). El fet d'aplicar males polítiques (com ara
tipus de canvi no adequat o aranzels i llicències d'exportació) fa que la gent es busqui la vida en el mercat
negre per aconseguir diners o a vegades de forma lícita, com ara la fuga de capitals queda lluny de l'intent de
inversió d'alguns països, com Argentina. En el gràfic veiem com, el deute que entrava també sortia a
l'estranger. Als argentins els hi sortia més acompte invertir a l'exterior que no pas a dins del propi país.
Un altre dels incentius que desmotiva a la inversió és que la major part del deute és a llarg plaç, cosa que fa
pensar a la gent que ja el tornarà un altre, o ja ho farà el govern més endavant (teoria del polissó). També un
dels mals incentius pot ser que quan un país rep ajuda per el deute i les coses surten malament, el FMI i BM
concedeixen de nou més préstecs per aquell país (ja que està en una situació pitjor). Això pot incentivar als
governs deutors a fer les coses malament (retrocedeixen) per rebre encara més ajudes (i augmentar més el
deute). Per exemple, si hi ha una alta inflació (cosa habitual en aquest països) la concessió pot servir per
augmentar−la però també, si es vol eliminar el problema és necessària una ajuda externa Els països més
pobres saben que com més malament estiguin més ajudes rebran, això acaba en un cercle viciós. Com
exemple tenim Kenya, la revista THE ECONOMIST ho descriu així: El ritual kenyàels passos que segueix
són:
1) Kenya rep els compromisos anuals d'ajuda externa.
2) El govern no fa els deures que el FMI li havia dit, no dur a terme les reformes econòmiques.
3) Reunió dels països donants: es prepara el càstig per a Kenya.
4) El govern de Kenya demana disculpes i torna a demanar més ajuda.
5) Els països donants es calmen i obliden el càstig i concedeixen més ajudes al país.
6) Kenya torna a rebre ajuda externa: i tornem−hi des del primer pas.
Així podem veure com hi ha una sèrie de països que han obtingut un munt de préstecs del BM i FMI en pocs
anys i que han anat de malament en pitjor:
País
Països Ex−comunistes
nº de
Crèdits
124
Temps
1991−1995
20
Haití
Pakistan
Ghana
Kenya
Costa de Marfil
Libèria
Equador
Argentina
Zàmbia
Maurici
Mauritània
Corea
22
22
19
19
18
18
16
15
12
7
6
5
1980−1994
1970−1997
1980−1994
1979−1996
1980−1994
1980−1994
1980−1994
1980−1994
1980−1994
1982−1989
1980−1994
1982−1989
% Corrupció: Un dels principals motius pels quals les polítiques econòmiques dutes a terme per a solucionar
el problema creixent del deute extern no han tingut l'efecte esperat és la CORRUPCIÓ. Pel que fa a la
literatura econòmica, la corrupció quasi ni s'esmenta. El tema només ha començat a preocupar els últims anys,
quan s'ha vist que hi havia alguna cosa que no funcionava, perquè s'ha comprovat que frena el creixement
econòmic. La corrupció és una mala assignació dels recursos econòmics cap a activitats no productives,
buscadors de rendes però de forma il·legal.
Tipus de Corrupció:( segons Easterley, en el seu llibre: En Busca del Crecimiento)
A)Centralitzada: Succeeix quan un alt funcionari del govern organitza la operació corrupta i determina la
participació de cada un dels recaptadors il·legals. Exemple: el Cas Roldan; Mobutu Sese Seko.
B)Descentralitzada: Es caracteritza per una gran presencia de receptors de pagaments il·legals, sense que hi
hagi cap mena de coordinació entre si. Exemple: els policies de Mèxic D.F.
La corrupció descentralitzada és la que és més difícil de controlar, ja que fàcilment es pot entrar en un cercle
viciós. Depèn de la capacitat de l'estat per condemnar els corruptes i del nombre de funcionaris que ho són o
s'hi convertiran si la llei no es fa complir. A més, com que no hi ha coordinació entre els corruptes, cada un
d'ells pretén aconseguir el màxim possible.
Per altra banda la corrupció centralitzada es més fàcil de controlar, ja que l'alt funcionari depèn d'una taxa de
robatori que aplica sobre pressupostos de l'estat o d'altres diners públics. Aquest alt funcionari pot robar un
percentatge, però si es passa l'acabaran enganxant. El problema més greu de la corrupció centralitzada són les
Dictadures, on ningú del país pot castigar el corrupte: els altres participants/súbdits li donen suport per el
tracta de clientelisme i el president fa el que li sembla oportú en funció dels seus interessos.
El sistema que s'ha creat al voltant del Deute Extern ha generalitzat una corrupció generalitzada i en alguns
casos escandalosa, beneficiant els creditors i als intermediaris (ja siguin bancs o governs) de forma tramposa i
multimilionària. Generant tràgiques conseqüències per a les possibilitats de desenvolupar−se d'alguns països:
molts països només poden demanar préstecs al Banc Mundial per la seva fama de mal pagadors. Això sense
tenir en compte que aquestes guerres d'interessos que genera la corrupció sempre acaba afectant al nivell de
vida i perjudicant als mateixos: les classes baixes. Horacio Verbitsky diu que el deute ha estat el gran
mecanisme reciclador del poder perquè uns gaudeixen del crèdit i els altres el paguen. La corrupció també ha
generat un augment de la violència ja que en molts països en conflicte bèl·lics han destinat les ajudes per la
compra de armes, amb unes nefastes conseqüències i posant en perill la pau social.
21
En els països endeutats, tenen la majoria, altes taxes de corrupció. Una forma de mesurar−ho a través
d'indicadors com el International Credit Risk Guide, on es mesuren quatre aspectes que afecten a l'activitat
econòmica d'un país:
1)Predomini de la legalitat: capacitat d'aplicar al gust del client o d'ignorar les lleis (en funció de suborns).
2)Qualitat de l'administració pública: Una administració de mala qualitat, la BURROCRÀCIA (que diu Xosé
Saramago), fa que augmenti el temps per tal d'obrir un negoci (en alguns països, com Equador, es pot tardar
un any en obrir un negoci de forma legal, havent de pagar uns suborns mínims!).
3)Compliment dels contractes per part dels governs: les grans obres es fàcil que hi hagi suborns pel mig ( a la
hora de concedir la obra). Si la percepció dels empresaris és que s'ha de subornar, aquest ja ho inclouran dins
del seus pressupostos, cosa totalment ineficient.
4) Absència d'expropiacions
Segons International Credit Risk Guide,els països més corruptes a la dècada del 80 foren: Congo/Zaire,
Bangladesh, Libèria, Haití, Paraguai, Guayana i Indonèsia.
Aquestes quatre mesures poden donar una percepció de la corrupció que hi ha en un país. Quan es percep un
nivell, això desincentiva la inversió. Com a referència tenim la taula següent, on apareixen els percentatges de
les primes de risc. Els PD, normalment no tenen prima de risc perquè la corrupció no es tan alta ni palpable.
També hi ha altres indicadors, com els del BM que són els següents (mesurats entre el 1996−2004):
Voice Accountability (VA): llibertat de premsa/ informació. Political Stability (PS): Estabilitat Política
22
Govern Effectivenes (GE): Efectivitat de les Politiques Regulation Quality (RQ): Qualitat Reguladora
Rule of Law(RL): Domini de la Llei. Control of Corruption (CC): Control de la Corrupció.
23
El vermell i el marró són els colors de les puntuacions més baixes, la majoria són països africans o
sud−americans) que estan altament endeutats. Zaire, Somàlia i l'Iraq (curiosament) són els que estan pitjor,
amb tots els indicadors de color marró.
IPC: És l' Índex de Percepció de la Corrupció, és a dir el grau de corrupció que la gent percep que hi ha entre
els polítics i els funcionaris públics. És una dada relativa, ja que es basa més en reflectir la opinió dels
empresaris i analistes de tot el món, incloent experts locals dels llocs avaluats, però aquesta percepció esdevé
bastant generalitzada i afecta a la direcció de les inversions internacionals. Al 2003, segons les dades de la
organització Transparència Internacional, es dedueixen dues importants conclusions:
24
1) Nou de cada deu països en vies de desenvolupament necessiten
urgentment recolzament per fer front la corrupció.
2)El 50% dels Països en Vies de Desenvolupament van obtenir una puntuació menor de 3 sobre 10.
A continuació presentem un mapa mundial de l'IPC del 2005 de la organització Transparència Internacional.
Podem apreciar com els PD, encapçalats pels països nòrdics, tenen uns elevats nivells de transparència, hi ha
una ínfima percepció de la corrupció (color rosa), per altra banda veiem que els països amb una puntuació
inferior al 5 (colors vermells, de diferent tonalitat): la gran majoria son africans (excepte Botswana, que
puntua amb 5,9), ex−comunistes, d'Àsia (excepte Japó)i d'Amèrica Llatina (exceptuen Xile amb un 7,3). No
és casualitat que la majoria d'aquest països també siguin els països que tenen problemes amb el deute extern.
Aquestes percepcions desmotiven la inversió privada.
MAPA MUNDIAL DEL INDEX DE PERCEPCIÓ DE LA CORRUPCIÓ
25
7. CONCLUSIÓ
Les dades sobre l'evolució del deute ens mostren un creixement constant del seu important global, tot i les
polítiques aplicades, i la consciència que existeix que aquest deute ja ha estat més que doblement pagat, una
part per la gran quantitat d'interessos pagats i l'altra per l' espoli que amb aquest model de funcionament
colonial han sofert durant varis anys.
En definitiva, cal promoure la cancel·lació del deute extern que resulta impagable per als països pobres. Tant
els membres del Club de París com la resta de creditors
bilaterals, comercials i multilaterals, haurien de mostrar un major grau de flexibilitat per a aconseguir una
reducció significativa del deute extern dels països en vies de desenvolupament. Millorar la iniciativa PPAE
per a aprofitar les oportunitats que brinda als països més pobres i endeutats.
S'ha de portar canvis en l'estructura de les relacions econòmiques i financeres internacionals, perquè els països
pobres no segueixin sent els principals damnificats del sistema econòmic internacional.
Adoptar mesures de discriminació positiva internacional en favor dels països pobres.
En l'àmbit de les relacions entre països deutors i creditors, és necessari un tracte equitatiu en l'escenari del
deute, situant com objectiu principal la millora en el benestar de la població.
Vincular la cancel·lació del deute amb la inversió en desenvolupament humà, que les Institucions Financeres
Multilaterals (FMI i Banc Mundial) i el conjunt dels creditors d'una banda, i els Estats endeutats per una altra,
promoguin la vinculació de la cancel·lació del deute a la inversió en desenvolupament humà dels països
endeutats.
Assegurar la transparència en la presa de decisions sobre la reducció del deute. Això suposa que s'ha de donar
publicitat als acords del Club de París i a la resta d'acords entre deutors i creditors. També és convenient la
publicitat dels acords econòmics dels països en vies de desenvolupament amb el FMI, així com la major
presència de la societat civil en el cicle de la presa de decisions que afecten a la societat en el seu conjunt.
8.BIBLIOGRAFIA
Llibres
−En busca del crecimiento.Andanzas y tribulaciones de los economistas del desarrollo.
William Easterly. Editorial Antoni Bosch
−La Deuda externa del mundo en desarrollo. Atienza Azcona, Jaime. Edicions Akal.
−¿Quién debe a quién? Deuda ecológica y deuda externa. Martínez Alier, Joan i Oliveras, Arcadi. Edicions
Icaria.
−La Deuda externa del tercer mundo. Vaquero, Carlos. Editorial Talasa
Webs
• http://www.choike.org
• http://www.meh.es
• http://www.mineco.es
• http://www.bancomundial.org
26
• http://www.imf.org/
• http://www.cepal.org
• http://www.debtwatch.org/cat/
• http://www.socialwatch.org/es/portada.htm
• http://www.un.org/spanish/
• http://www.nodo50.org
42
Reciclatge Petrodòlards
PVD
PD+PVD
Obertura Dipòsits
Bancaris per petroli
Increment ingressos per petroli
Augment Preus del petroli
Finançament processos industrialització PVD
Augment crèdits importacions de petroli
27
28