Museos, inmigración e interculturalidad. Reflexión, estrategia e intercambio para la definición de museografías ciudadanas.

1-3 octubre de 2008
Sant Adrià de Besòs, Espanya
Informe final
1
Taula de continguts
Introducció.......................................................................................................... 3
1. Què és la interculturalitat?.............................................................................. 4
En un pla personal ............................................................................................. 4
En un pla internacional....................................................................................... 5
En un pla nacional.............................................................................................. 5
En un pla local.................................................................................................... 6
2. Com presentar la interculturalitat?.................................................................. 7
2.1. Els museus de la migració: quin objectiu tenen?......................................... 8
2.2. Per què?...................................................................................................... 9
2.3. Com?........................................................................................................... 9
2.4. Fins a quin punt?....................................................................................... 10
3. Com afrontar els diversos reptes?................................................................ 12
3.1. Com arribar al públic general? .................................................................. 12
3.2. Com assegurar-se la rellevància?............................................................. 14
3.3. Com assegurar la participació i l’arrelament dels migrants? ..................... 16
3.4. Com causar impacte sobre les percepcions, comportaments i actituds
envers l’Altre? ........................................................................................... 17
3.5. Els museus locals —i en particular els museus de la Diputació de
Barcelona—, com poden contribuir al diàleg intercultural? ....................... 18
3.6. Com convèncer les institucions i incrementar les subvencions?............... 19
Conclusions...................................................................................................... 21
Annex I: Programa de les Jornades ................................................................. 23
Annex II: Llista de participants.......................................................................... 25
Annex III: Actes ................................................................................................ 29
2
Introducció
Les jornades internacionals titulades Museus, immigració i interculturalitat.
Reflexió, estratègia i intercanvi per a la definició de museografies ciutadanes va
ser organitzada pel Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC), de
l’1 al 3 d’octubre de 2008, a Sant Adrià de Besòs, Espanya, amb els suport
institucional de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, la Diputació de Barcelona,
la Generalitat de Catalunya i la Xarxa Internacional de Museus de la
Immigració.
Més enllà de l’oportunitat oferta per l’Any Europeu del Diàleg Intercultural, les
jornades van permetre als museus de la migració d’arreu del món compartir
l’experiència i la pràctica en qüestions culturals i socials des d’una perspectiva
museogràfica.
Més de 89 experts van participar en aquest esdeveniment, incloent
representants d’institucions locals, territorials i institucionals, museus de la
migració, així com professionals, investigadors i acadèmics.
Les jornades de tres dies de durada es van centrar en tres qüestions:
⎯ Què és la interculturalitat? Quin objectiu té?
⎯ Com mostrar la interculturalitat? Els museus de la migració, poden ajudarhi? Fins a quin punt?
⎯ Poden els museus —i en particular la Xarxa Local de Museus de la
Diputació de Barcelona— contribuir al diàleg intercultural?
Aquest informe posa de relleu els resultats principals del debat, mentre que es
pot disposar de les actes de les conferències a l’Annex III.
3
1. Què és la interculturalitat?
Les jornades van ser inaugurades el dimecres dia 1 d’octubre per alts
representants d’institucions locals, territorials i internacionals de la Diputació de
Barcelona (Àrees de Cultura i Igualtat), de la Generalitat de Catalunya
(Departament de Patrimoni Cultural i Secretaria per la Immigració), i de la
UNESCO (Secció Internacional de Migracions).
La conferència d’obertura va permetre establir el context i més concretament
emfasitzar la necessitat de:
⎯ Reconèixer la importància de la migració com a característica de les
societats modernes «La migració és aquí per quedar-se», a Catalunya i al
panorama internacional.
⎯ Mirar, més enllà de les xifres (econòmiques, demogràfiques, de la força de
treball i dels enviaments de diners), cap a les cares humanes i les històries
personals, atès que la migració tracta de les persones, la seva cultura, la
llengua, la xarxa social i els valors.
⎯ Reflexionar sobre el significat d’acolliment, és a dir, no només demanant als
altres que s’integrin, sinó també reconèixer i acceptar la seva diferència.
⎯ Desenvolupar les polítiques d’integració en un pla territorial i local per rebre
migrants, reconèixer el valor de la diversitat cultural i donar suport a la
inserció.
⎯ Considerar els museus de la migració, i els museus en general, com a
actors socials que connecten amb el passat, el present i el futur, tot
preservant el patrimoni cultural i aprenent de la història per aconseguir un
futur millor.
Davant de les qüestions de la integració, la diversitat cultural i la cohesió social,
quines respostes tenim des d’un punt de vista internacional, territorial, nacional
i local?
En un pla personal
Segons el conferenciant Philippe Legrain, economista i periodista, autor de
l’obra Immigrants, el país us necessita.
⎯ La migració no és un moda nova i és aquí per quedar-se.
⎯ La migració és un dret humà.
⎯ La migració i la diversitat són una riquesa que cal preservar en termes
d’economia (tenim l’exemple dels EUA al segle XX), en termes de ciència
(premis Nobel) i de creativitat (Silicone Valley, per exemple).
⎯ L’acarament amb altres cultures ens ajuda a progressar com a individus i
com a societat.
⎯ S’ha de considerar la migració com una oportunitat més que com una
amenaça, atès que el control de la immigració implica la mort de milers
d’homes, dones i nens, i pot generar criminalitat, il·legalitat i tràfic humà,
4
mentre que la regulació podria ser molt més segura i eficaç.
⎯ Europa pot voler reconsiderar la seva posició ambivalent, ja que centenars
de milions d’habitants gaudeixen de la llibertat de moviment a l’interior de
les fronteres mentre que es «denega» el dret dels altres a entrar a la
«fortalesa».
El conferenciant va preguntar també al públic què passaria si no hi haguessin
fronteres, basant-se en el cas europeu, abans de concloure parlant de la
necessitat de desenvolupar una comunicació per al canvi i de confeccionar
missatges específics sobre els beneficis de la migració i de la diversitat cultural,
tenint en compte el públic i com a resposta als estereotips, donant arguments
en contra del prejudici.
La riquesa dels debats va raure també en la diversitat de tons i estils.
Tanmateix, tant des del punt de vista personal del conferenciant com des de la
posició de les Nacions Unides, de l’enèrgic Philippe Legrain fins al diplomàtic
Paul de Guchteneire, els drets humans en van ser el focus.
En un pla internacional
Segons Paul de Guchteneire, UNESCO, les negociacions i convencions de les
Nacions Unides constitueixen una orientació molt potent en polítiques d’alt
nivell, malgrat que són un procés lent i dolorós. Aquests èxits de l’Organització
de les Nacions Unides inclouen:
⎯ La Declaració Universal dels Drets Humans, que 60 anys enrere va
plantejar el dret humà bàsic de la migració a l’Article 13, és a dir, que
qualsevol individu té el dret de deixar el seu país. Tanmateix, mentre que el
dret a emigrar és universalment conegut, el dret a immigrar és una decisió
que pren cada estat.
⎯ La Convenció de l’ONU per als drets dels migrants que actualment existeix
malgrat els molts esforços que encara calen per convèncer cada vegada
més governs i per fer que els països d’acollida la ratifiquin.
⎯ Altres convencions de les agències de l’ONU, per incidir en els drets dels
nens migrants (UNICEF), dels treballadors (ILO), etc.
Es va fer també referència a experiències territorials en què la llibertat de
moviment és efectiva, per exemple a la UE (Europa), però també a l’ECOWAS i
el SADEC (per a l’oest i el sud d’Àfrica respectivament), així com
organitzacions territorials similars d’Amèrica Llatina i Àsia. Caldria estudiar
aquests exemples i possiblement ampliar-los.
En un pla nacional
⎯ Els països estan buscant models nous. Segons els nostres col·legues del
Països Baixos i França, els dos models —respectivament— de societat
multicultural i de societat d’assimilació («el model republicà») necessiten ser
reconsiderats tenint en compte el nostre món canviant.
⎯ Vivim en societats canviants: efectivament la migració és un impacte en les
societats d’acollida, que estan experimentant transformacions enormes. Per
5
Robert M. Boonzajer Flaes, natural dels Països Baixos, «escoltar els
nouvinguts pot ajudar-nos a entendre millor qui som com a nació». D’una
manera semblant, per Aytaç Erylmaz, ciutadà alemany nascut a Turquia,
director del DOMiD, el Museu i el Centre de Documentació Alemany de la
Migració, és important que les històries dels nouvinguts siguin compartides i
reconegudes per la societat acollidora, per tal que els migrants se sentin
part de la nació.
Aquest primer dia va permetre d’establir el context i descriure exemples
pràctics procedents de tres països europeus: la xarxa Atana i les juntes de les
institucions públiques dels Països Baixos; Egalité républicaine, una associació
que pretén (re)atorgar un contingut pràctic al principi de l’equitat a França;
Recerca amb el National Museums of Northern Ireland, Irlanda.
En un pla local
L’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, la Diputació de Barcelona i la Generalitat
de Catalunya van presentar sobre el terreny el seu treball per promoure una
cultura de la integració, coexistència i tolerància, tot valorant la riquesa de la
diversitat per mitjà de serveis i xarxes socials, escoles, educació, salut i
sistemes d’habitatge.
Durant aquesta sessió d’obertura, les autoritats locals també van posar de
relleu la necessitat de crear museus mundials de la migració i una xarxa local
de museus a la província de Barcelona, per connectar el passat, el present i el
futur, i contribuir a fomentar polítiques més adequades a la nova realitat.
Mentre que el primer dia es va posar l’èmfasi en la importància d’aquests
museus, s’esperava per als debats i els dies següents una resposta al «Com».
6
2. Com presentar la interculturalitat?
Quins són els reptes clau de la nostra societat en termes de migració, diversitat
cultural i diàleg intercultural? Poden la migració i/o els museus locals ajudar-hi i,
si és possible, quin és el fonament per a aquestes institucions? Quins són els
objectius dels museus de la migració? Podem aprendre de les institucions
existents? I quins són els reptes abans de començar?
Professionals de museus i institucions de la migració van presentar casos
concrets durant les jornades:
⎯
⎯
⎯
⎯
⎯
Museu de la Immigració, Immigration Museum, Melbourne, Austràlia
Memorial de l’Immigrant, Memorial do Imigrante, Sao Paulo, Brasil
Museu de la Immigració, Immigrant Museet, Farum, Dinamarca
Cité nationale de l’histoire de l’immigration, París, França
Museu i Centre de Documentació Alemany de la Migració, DOMiD, Cologne,
Alemanya
⎯ El Centre Alemany de l’Emigració, The German Emigration Center,
Bremerhaven, Alemanya
⎯ Els Museus Nacionals d’Irlanda del Nord, National Museums Northern
Ireland, Irlanda
⎯ Museu d'història de la immigració de Catalunya (MhiC), Sant Adrià de Besòs,
Espanya
També van intervenir professionals de la Xarxa Local de Museus de la
Diputació de Barcelona com:
⎯
⎯
⎯
⎯
Museu de Gavà
Museu de Sant Boi de Llobregat
Museu d’Arenys de Mar
Museu de Terrassa
Aquests museus són molt diversos:
⎯ Àmbits geogràfics i de gestió diferents: segons si estan inserits al territori
per donar suport a la història local i al patrimoni, alhora que fomentin el
sentit de pertinença i la integració dels migrants al territori, com per exemple
els museus locals de la Diputació de Barcelona i el Museu de la Immigració
de Farum, Dinamarca; segons si són d’àmbit nacional —com a França i
Alemanya, per reflectir i contribuir a la nova identitat del país—, o
interregional —com a Portugal i Brasil, per construir ponts entre continents a
través de la llengua comuna—.
⎯ Més de deu anys d’experiència en el cas de les institucions d’Austràlia i
Brasil; institucions noves a França, Espanya i Portugal, o projectes de
museus.
⎯ Referències i punts de vista diferents ja sigui de la immigració, de
7
l’emigració, de la migració o dels museus locals.
⎯ Estatus i orígens diferents —ONG, institucions de la comunitat o
nacionals— però sempre amb un plantejament multi-stakeholder.
⎯ Amb èxits importants o encara amb recursos escassos.
Malgrat totes aquestes diferències, els exemples concrets dels professionals
van demostrar una visió comuna, amb regles, objectius i activitats similars,
abans de reconèixer els diversos reptes que encara cal tractar.
2.1. Els museus de la migració: quin objectiu tenen?
Segons els conferenciants:
⎯ La memòria és un deure, una riquesa que cal apreciar. És urgent reunir
les històries i testimonis dels migrants, sobretot tenint en compte que les
generacions són cada vegada més grans, si no han mort (DOMiD,
Alemanya).
⎯ La nostra societat canviant necessita reflexionar sobre la seva nova
identitat. Això és crucial ja que les nostres societats «progressen» i la
nostra identitat col·lectiva és cada vegada més complexa, multicultural,
integrada, des que la migració és aquí per quedar-se i inclou onades
successives de migració i comunitats diverses.
⎯ Una història de la migració que destaqués que les històries dels
migrants poden ajudar a entendre millor la societat d’acollida i facilitar
la integració.
1. La història de la migració permet entendre més profundament les
nostres societats.
2. Integrar i potenciar les històries dels migrants al país d’acollida (tal
com va suggerir el DOMiD d’Alemanya) i/o al territori (als museus
locals de la Diputació de Barcelona o a l’Immigrant Museet de
Dinamarca) ajudarà els migrants a «sentir-se part» del context
nacional i/o local i a fomentar un sentit de pertinença.
3. Els museus de la migració ofereixen una seu per al diàleg
intercultural i intracultural per establir un enllaç i abordar conflictes
potencials.
8
2.2. Per què?
Objectius i procediments similars
Els representants dels museus de la migració van recordar la seva missió. En
conjunt, i més enllà de l’exemple d’Ellis Island, es van referir a un procediment
similar: donar suport a la integració dels migrants, a la diversitat cultural i al
diàleg intercultural, tot reunint, preservant i exhibint la història de la migració i
les històries individuals.
Més específicament, els objectius dels museus de la migració són els següents:
⎯ Fomentar l’empatia entre la població d’acollida i eliminar els estereotips de
la immigració per mitjà de les històries individuals.
⎯ Reconèixer les contribucions dels migrants a les societats d’acollida, així
com la diversitat i riquesa de les cultures d’origen.
⎯ Potenciar les històries dels migrants envers la història del país d’acollida,
per tal de promoure el sentit de pertinença entre els migrants i les
comunitats, mentre es construeix un sòl comú i es reflexiona sobre la nova i
complexa identitat del país.
2.3. Com?
Tots els museus de la migració representats duen a terme les mateixes
activitats per reunir, preservar i difondre la història dels migrants tot incloent:
⎯ Exposicions permanents per narrar la partença, el viatge en si mateix,
l’arribada, les tradicions dels migrants i les cultures d’origen, així com la
seva nova vida i integració al país d’acollida, a la feina i als barris, etc.
⎯ Exposicions temporals
⎯ Recerca i bases de dades
Així mateix:
⎯ Programes educatius per arribar als nens i a la joventut que donaran forma
al món de demà
⎯ Establir contactes amb les comunitats i amb els diversos stakeholders
(associacions, institucions governamentals o locals, etc.), per tal
d’assegurar la participació i la pertinença al territori d’arribada
⎯ Fòrums, conferències i entreteniment per arribar a un públic extens
9
2.4. Fins a quin punt?
El primer dia, quan tot just s’estava definint el context, els més alts
representants de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, de la Diputació de
Barcelona, i de la Generalitat de Catalunya, van estar d’acord sobre la
necessitat urgent de crear museus de la migració arreu del món i una xarxa
local de museus, per reunir, preservar i compartir un llegat que és part de la
història de la humanitat (i de Catalunya).
La seva pregunta va recaure en el «Com»: els museus de la migració, de quina
manera esdevenen museus reals, si s’incorpora un enfocament científic? Com
es pot incidir en les percepcions, comportaments i actituds envers els migrants?
Com arribar al públic general, i no només als visitants de museus habituals?
Durant aquests tres dies es van formular altres qüestions, temes i reptes que
aquí s’han estructurat en sis grups.
1. Com arribar al públic general?
Els museus no són democràtics: generalment són visitats per persones amb
nivells d’estudis superiors. Com atraure el públic estranger? Com arribar als
migrants, a tots aquells que tenen prejudicis contra la migració i als creadors
d’opinió com ara els periodistes?
⎯ Per què hi haurien d’anar els migrants? «Per què hauria d’anar a un lloc si
no hi ha res que tingui a veure amb mi?»
⎯ Com arribar al públic general? O com fer arribar els museus a les persones?
2. Com es pot assegurar la rellevància?
⎯ Com conciliar història i memòria? Com desenvolupar una memòria i un
patrimoni de la immigració? Com demanar ajudes econòmiques?
⎯ Com tractar una controvèrsia com aquesta, un tema tan complex i difícil com
és la migració?
⎯ Els museus de la migració poden contribuir a crear una nova identitat plural
a nivell individual i de país?
⎯ Les persones, poden trobar les seves pròpies històries als museus?
3. Com aconseguir la participació i la pertinença dels migrants al territori
d’arribada?
⎯ Com aconseguir que els migrants i les comunitats siguin una part integrant
del procés?
⎯ Quin rol tenen les comunitats i els països d’origen en aquestes iniciatives?
⎯ Com treballar amb les comunitats i amb els migrants per tal de descobrir
que les seves històries hi són representades?
4. Com causar un impacte en les percepcions, comportaments i actituds
10
envers l’altre?
Per tal de causar un impacte en el món de demà i anar en contra dels prejudicis
i de les campanyes en contra de la migració dels mitjans de comunicació,
necessitem no només configurar missatges convincents sinó també
desenvolupar una comunicació rellevant i arribar a un públic ampli.
5. Com poden els museus locals contribuir al diàleg intercultural?
⎯ Com es pot fomentar la igualtat d’accés als museus i al patrimoni cultural?
⎯ Com desenvolupar la confiança entre la població local, p. ex. les dones i els
migrants?
6. Com convèncer les institucions i augmentar les subvencions?
Diversos museus són encara només projectes que esperen una seu i uns
recursos que els permetin mostrar les històries dels migrants i les seves
col·leccions. Com evitar la fatiga dels fundadors i assegurar un interès i una
visió de futur continuats?
⎯ Com aconseguir l’aprovació institucional? Com incrementar les subvencions
per als museus?
11
3. Com afrontar els diversos reptes?
Cara a cara amb aquests temes, les jornades van permetre formular diverses
reflexions, ja que els participants van demostrar un gran compromís i
generositat per compartir els seus coneixements i experiència. S’introdueixen a
continuació les reflexions proposades organitzades en sis grups per a la major
claredat de les propostes.
3.1. Com arribar al públic general?
Davant de la necessitat de democratització, els museus de la migració han de:
⎯ Desenvolupar programes educatius per a escoles i universitats: una manera
proactiva d’atraure visitants i incidir en el món de demà tot involucrant els
nens i la joventut.
⎯ Tenir una estratègia específica i proactiva amb l’objectiu que els periodistes
i altres creadors d’opinió lluitin contra els estereotips i s’animin a comunicarse també amb arguments exitosos.
⎯ Assegurar-se que la gent hi trobarà les seves històries representades per tal
que visitin el museu, atès que les persones tendeixen a ser sensibles a les
seves pròpies històries, a les històries dels seus estimats (p. ex. la família) o
a les històries locals i així descobrir altres cultures.
Tal i com indica el Centre d’Emigració Alemany, la major part dels
visitants emprenen recerques sobre els seus avantpassats.
El 2007 el Museu de la Immigració danès va presentar una exposició
sobre tots aquells que «normalment no es consideren una part de la
història i la tradició», p. ex. «els nois adolescents amb els pantalons
amples, gorra i música hip-hop al mòbil, i les noies amb SMS i un ampli
cercle d’amistats», en definitiva, atraure els adolescents i nous visitants
al Museu.
A Austràlia, el Museu de la Immigració és la seu de les comunitats de
Melbourne; cada comunitat organitza un festival o una exposició. Al llarg
dels seus deu anys d’existència, més de 70 comunitats han creat
aquests programes. Es treballa amb 20 persones d’aquestes comunitats
que duen entre 200 i 300 visitants a cada esdeveniment. Fins i tot les
comunitats que havien organitzat activitats amb anterioritat tornen o
actuen com a ambaixadors d’aquests nous programes.
A França, la major part dels visitants acudien a la Cité nationale de
l’histoire de l’immigration per aprendre les històries dels seus parents
que havien vingut de Portugal, Itàlia o Espanya, abans de descobrir i
12
topar amb les noves onades migratòries.
A Itàlia, els museus de l’emigració locals narren les històries dels italians
sense oblidar mencionar la pobresa, la immigració no documentada i a
vegades la criminalitat lligada a la pobresa, per tal de basar-se en
l’experiència familiar passada com a emigrants i afavorir l’empatia cap
als immigrants d’avui.
⎯ Conèixer el públic abans d’inaugurar les institucions i/o les exposicions
L’èxit de la Cité nationale de l’histoire de l’immigration, amb més de
100.000 visitants en un any, rau en trenta anys de creació de xarxes i
estudis per identificar millor el públic. Abans d’inaugurar la institució o
qualsevol de les exposicions, la Cité té present el públic, els seus
interessos, necessitats i expectatives.
⎯ Creació de xarxes
La xarxa de la Cité, integrada per diversos socis i institucions nacionals,
regionals i locals, del sector privat, de la societat civil i individual,
contribueix no només a determinar i desenvolupar els programes sinó
també al fet que tinguin èxit.
De manera similar, les comunitats que van organitzar o visitar les
exposicions o actes anteriors a Melbourne (Austràlia), a Farum
(Dinamarca) i als museus locals de la Diputació de Barcelona, actuen
d’ambaixadores dels museus de la immigració.
⎯ Basar-se en el turisme i els reconeixements
Molt abans de treballar en els museus de la migració, molts de nosaltres
probablement hem visitat com a turistes l’Ellis Island de Nova York. En
efecte, museus que havien rebut centenars de milers de visitants avui es
basen en el turisme i els reconeixements:
⎯ L’Immigration Museum, Melbourne, Austràlia, (1 milió de visitants en
deu anys d’existència) va guanyar el National Tourism Awards (el
2004 i el 2005) i el Victorian Tourism Awards for Heritage and
Cultural Attraction (el 2003, 2004, 2005 i 2006).
⎯ El German Emigration Center (amb 700.000 visitants des que es va
obrir fa tres anys) va ser reconegut com el Museu Europeu de l’any
2007.
⎯ El Pier 21, el Canadian Immigration Museum (amb 500.000 visitants
en menys de deu anys d’existència) va ser elegit com una de les set
meravelles de Canadà l’any 2007.
⎯ Dirigir-se a les persones. No esperar que vinguin.
«Si la gent no ve, hem d’anar-hi nosaltres, sortir i exposar on són ells».
El Dutch Immigration Museum exposa on es troba la gent, a la platja, als
carrers, etc., per arribar al públic i donar visibilitat a la seva feina.
13
3.2. Com assegurar-se la rellevància?
Els museus de la migració representats a les jornades han de:
⎯ Connectar els temes de la mobilitat, immigració i emigració en una sola
paraula, migració.
⎯ Comunicar-se en museus de la migració i no en museus de migrants.
Els museus de la migració són un reflex de la societat nova i canviant i
contribueixen a fomentar un sentiment de pertinença i la cohesió social
si s’hi integren totes les històries i són fundats per tothom.
⎯ Desenvolupar una història conjunta, per tal de superar les memòries
dividides, ja que els ressentiments no parlats són més perillosos que les
legítimes visions divergents sobre temes tan complexos com la
postcolonització o colonització i les polítiques d’immigració.
Per al DOMiD, d’Alemanya, els migrants d’origen turc i el govern
d’Alemanya que han dividit la memòria, han de treballar conjuntament
per incloure totes les històries, per tal de desenvolupar una història
conjunta i rellevant del país.
⎯ Considerar els museus de la migració com a museus d’idees, més que
d’objectes.
Tal i com han demostrat els museus estudiats a Austràlia, Dinamarca,
França i Espanya, la història de l’objecte, el significat per al
migrant/donant i la percepció del visitant superen l’objecte en si mateix.
⎯ Reflectir la nova societat canviat, per mitjà d’un joc de miralls.
Els museus de la migració reflecteixen i donen forma simultàniament a
una nova identitat a nivell individual i col·lectiu. Per al Museu de la
Immigració danès, el museu és un mirall de la nostra societat, però hi ha
també un joc de miralls entre els objectes del museu i la mirada del
visitant, que dóna sentit a aquests objectes. Així mateix, segons
l’Immigration Museum de Melbourne o segons la Cité nationale de
l’histoire de l’immigration, no s’ha de centrar en els objectes, sinó en els
visitant, en les seves emocions i percepcions davant dels objectes i de
les històries dels migrants.
⎯ En moviment.
L’aproximació és dinàmica. Els museus de la migració volen incidir
positivament sobre els visitants, en la seva percepció, actitud i
comportament cap als altres. Però alhora reben l’impacte dels visitants,
no només de les donacions dels visitants al museu i de les històries de
migració addicionals que enriqueixen les seves bases de dades, sinó
14
també dels visitants que expliquen la història dels objectes i reflexionen
sobre el significat de les col·leccions existents.
⎯ Basar-se en l’aproximació multidisciplinar per conciliar la memòria i la
història —involucrant diverses institucions i experts, tot incloent centres
de recerca, arxius i biblioteques— i per promoure una millor comprensió
de la migració entre els públic general.
La Xarxa Internacional de Museus de la Immigració i l’Associació de les
Institucions de la Migració Europea (AEMI) organitzaran una trobada
conjunta l’octubre de 2009 a Alemanya, que reunirà els museus de la
migració i els membres de l’AEMI, incloent-hi els instituts de recerca,
arxius i biblioteques, per tal de compartir l’experiència, els coneixements
i els recursos.
⎯ Estendre la discussió fora d’Europa.
Si col·laborar i compartir recursos comença a ser efectiu a Europa, els
museus de la migració europeus acabats de crear es beneficiaran de les
experiències desenvolupades a Austràlia, Brasil, Canadà i els EUA, que
fa deu anys o més que existeixen.
⎯ Treballar amb els països d’origen per integrar-hi la seva visió i completar
la història.
⎯ La Xarxa Internacional de Museus de la Immigració va començar a
establir contactes amb Marroc, Turquia i Líban.
⎯ L’exposició sobre els turcs a Austràlia realitzada per l’Immigration
Museum de Melbourne es va enviar i presentar a Turquia, on va tenir
un gran èxit. La societat turca estava molt orgullosa de presentar-se
com a part del projecte australià.
⎯ No s’ha de reduir els testimonis dels migrants a històries exitoses, cal
homenatjar també tots aquells que no han pogut entrar.
⎯ Ellis Island és també la història de tots aquells que «no ho van fer».
⎯ De manera similar, els milers de migrants indocumentats que han
mort ofegats juntament amb les seves històries al silenciós mar
mediterrani, quan miraven de fugir de les guerres o la fam abans
d’arribar a Europa, mereixen també un treball de recerca i memòria.
Les seves històries poden ajudar-nos també a sensibilitzar els
ciutadans europeus sobre els destins dels homes, les dones i els
nens, que són éssers humans abans que clandestins.
⎯ Assegurar una visió científica, abordar totes les històries i no perpetuar
els estereotips.
⎯ Exercir també un rol polític i social.
Segons el Memorial do Imigrante, de São Paulo, Brasil, el paper dels
museus de la migració és també:
15
⎯ «Promoure una comprensió excel·lent del fenomen humà de la
migració» per lluitar contra els estereotips i contra la imatge negativa
transmesa per algunes campanyes dels mitjans de comunicació.
⎯ Ser llocs de trobada i diàleg que es basin en la cultura per abordar
millor un tema tan complex com la migració; citant Noiriel, «la cultura
pot esdevenir un mitjà per a l’acció cívica».
⎯ Conèixer les lleis i les convencions del país per informar millor els
migrants sobre els seus deures i drets.
⎯ Obrir les fronteres nacionals per recuperar els moviments, els
itineraris i les relacions entre els països d’origen i d’acollida, entre les
primeres generacions i els seus descendents.
⎯ No sobreestimar la capacitat i impacte dels museus de la migració i
integrar-los en un enfocament més holístic, basant-se en un ampli ventall
d’àmbits i seus.
3.3. Com assegurar
migrants?
la
participació
i
l’arrelament
dels
⎯ És essencial no estigmatitzar els migrants i integrar-los com a part de la
societat. Efectivament, volen i mereixen ser reconeguts com a mares,
professionals, col·legues o veïns.
Cal recordar les lliçons apreses de l’experiència Atana als Països
Baixos, una xarxa que va encoratjar les institucions públiques a incloure
experts amb un rerefons de migració a la seva junta:
1. Les persones no volen ser els representants de la migració; volen ser
reconeguts per la seva professionalitat i busquen col·legues.
2. Com més exclusiu s’és, més persones s’atraurà.
3. La gent no vol ajuda, vol una posició profitosa. L’interès mutu és la
clau.
⎯ És un deure adoptar un enfocament participatiu i multistakeholder, que
asseguri que els migrants i les comunitats no només tenen un lloc on
viure sinó també que són decisius en la fundació dels museus de la
migració (com a membres de les seves juntes) i en l’elecció de les
exposicions i dels programes culturals i socials.
Alguns museus representatius han desenvolupat pràctiques profitoses a
través d’una perspectiva comunitària (com ara l’Immigration Museum
d’Austràlia) o en col·laboració amb totes les onades d’immigració (tal
com han entès la diversitat els museus de la immigració de París i de
Sant Adrià del Besòs —basant-se en la seva identitat comuna com a
francesos i catalans—).
⎯ Reconèixer la contribució local i nacional dels migrants.
16
Els museus de la migració homenatgen el migrants per les seves
aportacions, per la seva contribució al patrimoni de la migració i/o la
seva implicació directa amb els programes comunitaris.
⎯ A Espanya, la façana del MhiC incorporarà els noms de tots i cada un
dels migrants que hi han contribuït.
⎯ A Austràlia, el Melbourne Award va ser rebut conjuntament amb
l’Immigration Museum i els representants de la comunitat.
3.4.
Com
causar
impacte
sobre
comportaments i actituds envers l’Altre?
les
percepcions,
Per tal d’influir sobre la percepció del públic general, els museus de la migració:
⎯ Recorden als visitants que, en una generació o altra, tots hem estat
migrants.
⎯ Narren històries o experiències locals properes a les històries dels
visitants. En particular, es basen en els casos de les famílies dels
visitants, veïns i conciutadans per sensibilitzar sobre les darreres onades
d’immigració.
En els antics països emigrants (com Itàlia, Espanya, Portugal o Noruega)
i en les àrees tradicionalment d’immigració (com França), les institucions
es basen en l’empatia vers l’experiència migratòria dels avis, i miren de
traslladar-la cap a territoris d’Àfrica, l’Orient Mitjà o de l’Europa de l’Est.
⎯ Segons el MhiC, «en el moment en què Europa comença a avaluar la
necessitat de crear una política comuna en què la diversitat i la
multiculturalitat siguin part de la comprensió dels ciutadans, algunes
ciutats i territoris que, com Catalunya, tenen una història de la
migració, creuen que és recomanable recuperar aquesta història
perquè pot ajudar a entendre i integrar les migracions actuals».
⎯ Aquestes jornades van permetre al Centre d’Emigració Alemany i al
DOMiD (focalitzant en la immigració alemanya) trobar i iniciar la
col·laboració, i connectar finalment els temes de l’emigració i
immigració al país.
⎯ Es basen en l’humor com a eina potent i eficient per abordar el complex
tema de la migració.
⎯ Donar l’oportunitat als migrants per tal que ens puguin dir com en som
d’estranys.
En un programa meravellós anomenat Un lloc estrany” (TV3, Televisió
de Catalunya), Fúlvia Nicolas va donar l’oportunitat a 70 migrants, que
de manera alegre i per mitjà d’exemples, mostraven com en som
d’estranys els catalans, fins i tot convidant la societat d’acollida a
reflectir-s’hi i lluitar en contra dels estereotips, tot escoltant els altres i
17
basant-se sempre en l’humor per intentar de fer-nos riure.
3.5. Els museus locals —i en particular els museus de la
Diputació de Barcelona—, com poden contribuir al diàleg
intercultural?
L’exemple de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona
presentat el divendres 3 d’octubre va emfasitzar–ne la importància i habilitat
per:
⎯ Exercir un rol social i cultural, tot fomentant el diàleg obert a l’interior de
la nostra societat plural per donar suport a la diversitat i cohesió social.
⎯ Mostrar com les dones i els migrants contribueixen a la història del
territori i a definir el patrimoni local.
Trajectes. La veu de les dones immigrants al Museu de Gavà és un
projecte que se centrarà en la figura de la dona com a protagonista de la
història de Catalunya, per tractar el fenomen de la immigració a Gavà
entre el 1939 i el 1979 per mitjà de testimonis de dones que van arribar
en aquesta ciutat procedents de diverses regions espanyoles.
El projecte de la memòria de les dones rehabilita la memòria local tot
donant veu a les dones la història de les quals ha estat ignorada al
llibres de text, mentre que proporciona un panorama de la vida diària al
municipi d’Arenys de Mar, des del franquisme a l’actualitat. L’exposició
Memòria de dones —organitzada per l’Associació de Dones per a la
Igualtat, d’Arenys de Mar, amb les contribucions d’homes i dones que
van cedir o prestar les seves pròpies fotografies i objectes— il·lustra
l’evolució de la condició femenina en diversos contextos, p. ex. el
domèstic, l’educatiu i el laboral, basant-se en records personals.
⎯ Afegir noves històries relacionades amb individus i grups a la comunitat
local per tal d’omplir els buits de la història i contribuir a la història i al
patrimoni local.
⎯ Donar validesa als rols de les dones i dels migrants, a les famílies i a les
comunitats i reconèixer la seva contribució a l’hora de definir i constituir
les comunitats.
⎯ Reforçar la col·laboració i cooperació entre els museus i els residents
locals per participar en el desenvolupament i preservació de la història,
per donar suport a la participació cívica i constituir un fòrum per a la
creativitat tot establint connexions amb altres dones i migrants.
El museu de Sant Boi de Llobregat ha reforçat l’enllaç entre el museu i
diversos barris del municipi. Institucions, associacions i la confiança
individual en el projecte han aconseguit reunir diversos documents i
testimonis que es difondran per un ampli ventall de mitjans, incloent
18
publicacions, exposicions, vídeos, Internet, etc.
⎯ Basar-se en la paraula per incrementar el nombre de participants en els
projectes dels museus, etc., tenint en compte que els museus són
conscients dels dubtes i de les pors individuals i col·lectives, per
exemple d’aquells que no han participat abans en projectes com
aquests, que subestimen les seves capacitats per contribuir-hi o se
senten intimidats.
Trajectes. La veu de les dones immigrants al Museu de Gavà va
permetre incrementar la confiança i vèncer la reticència inicial. El resultat
és la participació proactiva en el projecte de vint-i-cinc dones que van
incorporar-hi els seus record i testimonis.
3.6. Com convèncer
subvencions?
les
institucions
i
incrementar
les
⎯ Cal recordar que crear un museu de la migració és un procés llarg
La Cité nationale de l’histoire de l’immigration es va inaugurar fa només
un any, l’octubre de 2007, és a dir, 30 anys després de constituir un «lloc
per a la memòria».
Tots els exemples presentats —la Cité de París, el MhiC de Sant Adrià,
el Museu de la Immigració danès, el DOMiD i el Centre Alemany de
l’Emigració, així com el Museu de l’Emigració i de les Comunitats de
Fafe, Portugal, o el projecte de Museu de la Migració suís— mostren
clarament que la creació d’un museu sobre un tema tan complex i
polèmic és un procés llarg (i a vegades dolorós).
⎯ Si el futur és un museu de la migració, existeixen algunes fites...
1. Començar amb el desenvolupament d’una xarxa i un enfocament
multistakeholder, per assegurar la sostenibilitat.
2. Reunir un conjunt de testimonis individuals per preservar la memòria
dels migrants, abans que les generacions grans ja no puguin narrar i
transmetre les seves històries.
3. Constitució de col·leccions i recerca d’un lloc per exposar-les
4. Primeres exposicions i catàlegs per donar credibilitat i donar visibilitat
als equips de treball i a les seves capacitats.
5. Un cop constituïda la seu, en el mateix museu, preservar, compartir i
exhibir les col·leccions, la memòria dels migrants i els patrimoni de la
immigració.
Establir contactes, la comunicació i l’esforç de recaptar fons són un
procés continu que comença molt abans que la constitució de les
col·leccions.
⎯ Incorporar la força i la proximitat
19
L’Immigrant Museet, de Farum, Dinamarca, va obtenir el finançament de
les institucions públiques, ja que està considerat més un museu local
que un museu de la immigració. Alhora, la població local hi acut i el visita
perquè consideren que la seva història local hi està representada.
⎯ Incorporar la Xarxa Internacional de Museus de la Immigració
Tal com es fa al DOMiD d’Alemanya o al Museu de l’Emigració i de les
Comunitats de Fafe, a Portugal, els col·legues poden treballar i
comunicar-se a través dels intercanvis i projectes transnacionals, o com
a membres de la Xarxa Internacional de Museus de la Immigració per
aconseguir reconeixement nacional.
20
Conclusions
Més enllà de l’oportunitat oferta per l’Any Europeu del Diàleg Intercultural, les
jornades internacional Museus, immigració i interculturalitat. Reflexió, estratègia
i intercanvi per a la definició de museografies ciutadanes, organitzades pel
Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC) de l’1 al 3 d’octubre de
2008, a Sant Adrià del Besòs, Espanya, van permetre que 89 representants de
museus locals i/o sobre la migració, institucions governamentals, centres de
recerca i acadèmics, de Catalunya i de la resta del món, compartissin
l’experiència i els coneixements en art i cultures per donar suport a la
integració, a la diversitat cultural i a la interculturalitat.
Per les institucions que van donar suport i van obrir aquesta conferència,
principalment l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs, la Diputació de Barcelona,
la Generalitat de Catalunya i la UNESCO, la migració, igual que la diversitat
cultural, és una característica de les societats modernes i caldria veure-la com
una oportunitat, més que com una amenaça: la diversitat cultural i de la
memòria són tresors que cal valorar; destacar la història de la mobilitat i les
històries dels migrants dins de la història del país ajudarà a entendre millor les
societats canviants actuals, alhora que es contribuirà a la inclusió i cohesió
social; els museus locals i de la migració tenen un paper principal com a actors
socials i com a fòrums per al diàleg intercultural, atès que connecten el passat
amb el present a fi de construir un futur millor. Aquestes institucions van incidir i
posar èmfasi en el «Com»: Com arribar al públic en general? Com es pot
assegurar la rellevància, així com la participació de migrants i les seves
comunitats? Com incidir en les percepcions, comportaments i actituds envers
l’Altre?, etc.
El valor dels debats, juntament amb el compromís i la generositat dels
participants a l’hora de compartir experiències i coneixments, va permetre
formular unes quantes reflexions: basar-se en la inclusió i els valors compartits;
comunicar-se pel que fa a la mobilitat com a éssers humans més que no pas en
una dicotomia migrants/societat acollidora; començar a col·laborar, més enllà
d’Europa, amb els països d’origen; assegurar-se que els museus de la migració
no són només espais oberts on la gent trobarà les seves històries, sinó que
també arribaran proactivament a la gent; establir comunicació amb les
comunitats i amb tots els col·laboradors importants per fomentar la participació,
la pertinença al lloc d’arribada i la presa de decisions.
Els tres dies de conferències van permetre que algunes institucions es
coneguessin entre elles i iniciessin una col·laboració basada en el fet de
compartir arxius, documentació i recursos (per exemple, entre Brasil i
Alemanya), o que es connectessin els temes de l’emigració i la immigració en
un determinat país (per exemple, Alemanya).
Tenint en compte que el fet de compartir experiències va semblar més rellevant
que mai, atesa la similaritat dels objectius, activitats i reptes, s’han planejat les
següents activitats: col·laboració amb institucions internacionals relacionades
amb els temes debatuts (per exemple, l’AEMI, Migration Network i ICOM)
participant en els seus congressos a finals de 2008 a Gènova i Berlín;
participació a les jornades AEMI de l’1 al 4 d’octubre a Alemanya, reunint totes
21
les institucions que promouen la comprensió de la migració, com ara museus,
biblioteques, arxius i centres de recerca, a fi d’unir esforços i enfortir l’impacte;
associacions amb institucions, i en particular amb la Univesity of Bath, Regne
Unit, el 2009; suport a través de la xarxa i de congressos, com per exemple
Metropolis (octubre de 2008, Bonn), per conèixer també els representants dels
governs i fomentar noves polítiques d’immigració; dur a terme visites i
intercanvis entre els diversos museus d’Amèrica, Europa o el Pacífic.
En efecte, doncs, com va mostrar la visita del MhiC el dijous 2 d’octubre de
2008, els debats i els intercanvis són importants; tanmateix, però, la visita
d’altres museus de la migració és un plaer i una inestimable font de reflexió i
inspiració. Més que mai la nostra proposta és fomentar noves idees i creativitat,
encoratjant els viatges i les visites a les institucions associades.
22
Annex I: Programa de les Jornades
MANERES DE VEURE LA INTERCULTURALITAT
Jornada 1 , dimecres 1 d'octubre
09.00 - 09.30 h - Acreditacions
09.30 - 10.00 h - Presentació institucional
Jesús Maria Canga. Alcalde de Sant Adrià de Besòs.
Josep M. Carreté Nadal. Director General de Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya.
José M. González Labrador. President Delegat Àrea de Cultura. Diputació de Barcelona.
Imma Moraleda. Presidenta delegada de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona.
Oriol Amorós. Secretari per a la Immigració. Generalitat de Catalunya.
Paul de Guchteneire. Cap de la Secció Internacional de Migracions UNESCO.
10.00 - 11.00 h - Ponència marc
Philippe Legrain. Economista, periodista, autor d'Inmigrantes. Tu país les necesita.
11.00 - 11.30 h - Pausa cafè
11.30 - 13.00 h - Immigració, interculturalitat i la promoció de polítiques i programes culturals
Paul de Guchteneire. International Migration Section. Unesco.
Montserrat Solé. Àrea de Programació i Formació. Secretaria per a la immigració. Generalitat de
Catalunya
Marta Solé. Àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona
Modera: Salwa Elgaharbi. Responsable de Drets Humans i Diversitat Cultural Unesco CAT.
14.30 - 17.30 h - Ciutadania, etnicitat i cultura: és allò el que veuen els museus?
Cas 1: Rob Floonzaert. Xarxes informals formals. El Consell de les Arts a Holanda i la entrada de
minories ètniques.
Cas 2: Nordine Henni. Égalité républicaine. Dunquerque. Integració ilustrada? Tot per ells sense ells.
Cas 3: Patrick Fitzgerald. Museus nacionals d’irlanda del Nord.
Modera: Jordi Sánchez. Director Fundació Jaume Bofill.
23
MANERES DE VIURE LA INTERCULTURALITAT
Jornada 2 , dijous 2 d'octubre.
9.30 - 11.00 h - Taula 1. Fons documentals: actualitat vs història
Cas 1: Aytaç Erylmaz. Director Dokumentationszentrum
und Museum über die Migration in Deutschland e.V.Cologne, Germany.
Cas 2: Fúlvia Nicolas. Un Lloc Estrany. TV3.
Modera: Maria Betriz Rocha-Trindade. Museu da Emigraçao e das Comunidades. Universidade Aberta/CEMRI. Lisboa
11.00 - 11.30 h - Pausa cafè
11:30 - 13:00h - Taula 2. Les concepcions museogràfiques
Cas 1: Padmini Sebastian. Manager Immigration Museum Melbourne, Australia.
Cas 2: Cathrine Kyo Hermansen. Director Immigrant Museet Farum, Dinamarca. Farum, Denmark.
Modera: Jusèp Boya. Comissionat del projecte del Museu nacional d’història, arqueologia i etnologia de Catalunya.
14.30 - 17.30 h- Taula 3. Ciutadania diversa / Diversitat ciutadana
Cas 1: Karin Hess Museu de l’emigració de Bremerhaven. Alemanya
Cas 2: Imma Boj. Directora. Projecte MhiC. Sant Adrià.
Modera: Joan Roca. Director Museu d'Història de la Ciutat. Barcelona.
XXI JORNADES DE MUSEUS I ADMINISTRACIÓ LOCAL DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA:
EL REPTE DELS MUSEUS DAVANT EL DIÀLEG INTERCULTURAL
Jornada 3, divendres 3 d'octubre.
9.30 - 10.30 h - Presentació de les jornades
Museus i migració: una qüestió d'identitat
Ponència marc: Andrew Newman, Universitat de Newcastle
10.30 - 11.00 h- Pausa cafè
11.15 -12.30 h Museus, diàleg intercultural i noves i velles migracions
Ana Maria de Costa Leitao Vieira. Directora executiva Memorial do Imigrante. Brasil.
Agnès Arquez-Roth. Manager, Development and Networking. Cité nationale de l’histoire de l’immigration. Paris, França.
Modera: Teresa Blanch. Directora del Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu.
12.30 - 13.30 h - Presentació d'experiències
Trajectes. La veu de les dones immigrants al Museu de Gavà. Mònica Borrell i Assumpció Gabernet. Institut
Municipal de Gestió del Patrimoni Cultural i Natural. Ajuntament de Gavà.
El museu als barris a Sant Boi de Llobregat. Carles Serret. Museu de Sant Boi de Llobregat.
Memòria de dones, 2005-2008. Neus Ribas. Museus d'Arenys de Mar.
Creuar les memòries. Montserrat Trias. Museu de Terrassa.
Tècnics d'Animació del Patrimoni Cultural Local. Carme Rius i Guillem Mundet. Area de Cultura. Diputació de
Barcelona
13.30 - 14.15 h. - Conclusions i cloenda
Carine Rouah. Relatora. Xarxa Internacional de Museus de la Immigració.
Presenta: Imma Boj. Directora del MhiC.
24
Annex II: Llista de participants
Llistat de Inscripcions
Cogmon
Nom
e-mail
Institució
AGUIRIANO LÓPEZ DE ARMENTIA
CRISTINA
[email protected]
Universitat Autònoma de Barcelona
ALBARELLO
MICHELA
[email protected]
Fundació Interarts
ALBERICH GONZÁLEZ
NEUS
[email protected]
Agència Catalana de la Joventut
ALCINA SALTOR
ELENA
[email protected]
Museu Municipal de Nàutica del Masnou
ARCINIEGA CÁCERES
MITTZY
[email protected]
Universidad Pompeu Fabra
BALCELLS
MÒNICA
balcellsrm @staperpetua.cat
Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda
BALTÀ PORTOLÉS
JORDI
[email protected]
Fundació interarts
BASEIRIA VIRGILI
LAURA
[email protected]
Ass. per la Creació d'Estudis Socials
BLANCH BOFILL
TERESA
[email protected]
Museu Arxiu Tomàs
BOJ
IMMA
[email protected]
Museu Historia de la Immigració de Catalunya
BUSQUETS
LAURA
[email protected]
CABALLERO BASSEDAS
MONTSERRAT
[email protected]
CALAFELL OBIOL
MIREIA
[email protected]
CAMPINS I PUNTER
LLUÍS
[email protected]
Museu de Sant Cugat
CANALS
MARIA TERESA
[email protected]
Museo de Estampació
CARRETE RIVERA
MANOEL
[email protected]
Hermandad Nosa Galiza
CARRION CAZORLA
LOLA
[email protected]
Museu Torre Balldovina
CASTANERA
JOANJO ESTEBAN
[email protected]
Museu de Sant Boi de Llobregat
CHOYA MANCERA
MARIA
[email protected]
Museu Premia/ Museologia, Goteborg (Sweden)
CLAVELL MEJIMOLLE
MAGDA
[email protected]
Museu Torre Balldovina
CLUSELLAS PAGÈS
CARME
[email protected]
Museu de Granollers
COBO VALERI
MARIA DEL PILAR
[email protected]
IES Salvador Seguí
CORTÉS ELÍA
MARÍA DEL AGUA
[email protected]
Oficina de patrimoni Cultural Diputació de Barcelona
COSTA MATEO
LAURA
[email protected]
Oficina Patrimoni Cultural. Diputació Barcelona
CRESPO I MERA
CARLES
[email protected]
Museu de Ciències Naturals de Barcelona
M. ASSUMPTA
[email protected] /
[email protected]
Museu de l’Estampació de Premià de Mar
DANGLA RAMON
25
Generalitat de Catalunya Dept. Cultura i Mitjans de
Comunicació Serveis Territorials Tarragona
DUQUE BAENA
OLGA
[email protected]
Ajuntament del Prat de Llobregat
ESTELA PEÑA
FANNY
[email protected]
Azalaïs, s.c.
FABREGA GALLAGUET
MARTA
[email protected]>
MUSEU DE MOIÀ
FERRAN I GÓMEZ
DOMÈNEC
[email protected]
Museu de Terrassa
FUENTES FERNÁNDEZ
ANNA
[email protected]
Ajuntament de Lloret de Mar
GABERNET TEJEDOR
ASSUMPCIÓ
[email protected]
Centre d'historia de la ciutat de Gavà
GALÁN GÓMEZ
TANIA
[email protected]
Museu Municipal de Montcada
GARCIA PETIT
LLUÍS
[email protected]>
Unescocat - Centre UNESCO de Catalunya
GARCIA SOLER
CARME
[email protected]
ICUB-MHCB
GIL MARTÍN
CONXITA
[email protected]
TEA Difusió Cultural
GIMFERRER DURAN
IMMA
[email protected]
Museu de Premià de Dalt
GÓMEZ INGLADA
MARGA
[email protected]
Ajuntament del Prat de Llobregat
GRANOLLERS SARDÀ
MONTSERRAT
[email protected]
Museu Marítim de Barcelona
GUIDO ILLGEN
TOMÁS
[email protected]
Trànsit projectes
HERNANDEZ MUÑOZ
ISABEL
[email protected]
Ajuntament de BCN. Dte Ciutat Vella
HESS
KARIN
[email protected]
German Emigration Center
IBARS
SANDRA
[email protected]
Biblioteca Museu Víctor Balaguer
INIESTA GONZALEZ
MONTSERRAT
[email protected]
VINSEUM
IRANZO TERUEL
GLORIA
[email protected]
Oficina de patrimoni Cultural Diputació de Barcelona
LLABRÉS BERNAT
AMÀLIA
[email protected]
CCCB Centre de Cultura Contemporània de
Barcelona
LLACH BERNÉ
MARTA
[email protected]
Oficina Patrimoni Cultural. Diputació de Barcelona
LLEDÓ BARREDA I CASANOVA
MARIA
[email protected]
Museu de Sant Boi de Llobregat
LÓPEZ MONSÒ
ROSER
[email protected]
Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa
MARIN RODRIGUEZ
JOSÉ FR.
[email protected], [email protected]
bisaci- Forum Ribera besos
MAYOLAS CRÉIXAMS
MIREIA
[email protected]
Consorci de les Drassanes i Museu Marítim de
Barcelona
MÉNDEZ MARTÍNEZ
MARIA ISABEL
[email protected]
Diputació de Barcelona
MENÉNDEZ I PABLO
F. XAVIER
[email protected]
Ajuntament de l'Hospitalet de Ll.
MINONDO
COVADONGA
[email protected]
Diputació de Barcelona
MINUESA
HELENA
[email protected]
Museu de Sant Cugat
MONLEON ESTERLI
ANNA
[email protected]
Thermalia. Museu de Caldes de Montbui
MUNDET GENÍS
GUILLEM
[email protected]
Oficina de Patrimoni Cultural
26
MUNTAL MUNS
JOSEP
[email protected]
Museu de Granollers
OCAÑA I SUBIRANA
MARIA
[email protected]
MUSEU ARQUEOLÒGIC DE L'ESQUERDA
PEDREGOSA
JOAN
[email protected]
ITD
PEINADOR AGUADO
MARTA MARIA
[email protected]
Associació Museòlegs de Catalunya
PÉREZ BLANCH
NÚRIA
[email protected]
Districte Ciutat Vella
PÉREZ TESTOR
TERESA
[email protected]
CCCB Centre de Cultura Contemporània de
Barcelona
PFENNIGER
MARIANA
[email protected]
ITD
PUIG LÓPEZ
ARIADNA
[email protected]
Museu de l'Art de la Pell
RAVENTÓS
CAROLINA
[email protected]
Biblioteca Museu Víctor balaguer
REYES I BELLMUNT
TERESA
[email protected]
Diputació de Barcelona - Oficina de Patrimoni
Cultural
RIPOLL
MªEUGÈNIA
[email protected]
Museu Municipal de Molins de Rei
RIUS FONT
LLUIS
[email protected]
Oficina Patrimoni Cultural. Diputació de Barcelona
ROCAFORT I VIDAL
PILAR
[email protected]
Ajuntament de Calella
RODRIGUEZ FERNÁNDEZ
ROSARIO
[email protected]
Oficina Patrimoni Cultural. Diputació de Barcelona
SAMPERA ARIMON
JOSEP
[email protected]
Fundació Palau
SÁNCHEZ
MAR
[email protected]
Biblioteca Museu Víctor Balaguer
SANZ PONS
NOÈLIA
[email protected]
ICUB-MHCB
SOGAS MASCARÓ
LOURDES
[email protected]
SOL SÁNCHEZ
GUISADO
[email protected]
SOLDEVILA
TERESA
[email protected]
Museu Marítim de Barcelona
SOLÉ LLADÓS
DANIEL
[email protected]
Generalitat de Catalunya
SORA I DOMENJÓ
JORDI
[email protected]
IES Salvador Seguí
TENAS
MONTSE
[email protected]
Museu Municipal de Montmelo
TOMILLO EXPÓSITO
LUZ
[email protected]
TORRENTS
CARME
[email protected]
Fundació Jacint Verdaguer
TORRES
SANDRA
[email protected]
CERCAT
TRESSERRAS FLUVIÀ
MIREIA
[email protected]
Educ'art serveis educatius culturals .sl
TRIAS GUILLÉN
MONTSERRAT
[email protected]
Museu de Terrassa
TULLEUDA LARI
ALBERT
[email protected]
Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia
VENTURA ALTAYÓ
PEPA
[email protected]
Fundació municipal joan abelló
VILÀ NOGUERA
FRANCESC
[email protected]
Museu Comarcal de Manresa
27
VILALTA AREÑAS
JORDI
[email protected]
Fundació del Traginer
VILALTA GÓMEZ
ELENA
[email protected]
Centre d'Interpretació del Patrimoni Molà d'en Rata
VIZCARRO
GEMMA
[email protected]
Museu Municipal de Molins de Rei
YUSTE GISBERT
ALBA
[email protected]
Museu Torre Balldovina
28
Annex III: Actes
Jornada 1: Maneres de veure la interculturalitat
Presentació institucional
La conferencia titulada Museus, immigració i interculturalitat. Reflexió,
estratègia i intercanvi per a la definició de museografies ciutadanes obria el
congrés el dimecres 1 d’octubre a Sant Adrià, davant d’alts representants de
les institucions locals, territorials i internacionals com Jesús Maria Canga,
alcalde de Sant Adrià de Besòs; Joan Manuel Tresserras i Oriol Amorós, que
representaven respectivament les àrees de Cultura/Mitjans de comunicació i
Immigració de la Generalitat de Catalunya; José M. González Labrador i Imma
Moraleda, representants de les àrees de Cultura, Diversitat i Ciutadania de la
Diputació de Barcelona; i Paul de Guchteneire, cap de la Secció Internacional
de Migracions de la UNESCO.
Es va incidir en la importància de la migració al llarg de la història i a les
societats modernes posant exemples europeus: d’Espanya (d’un antic país
d’emigració cap a un nou territori d’immigració) i de Catalunya. Catalunya ha
estat una terra d’immigració interna durant més d’un segle, només en 20 anys
(1950-1970), prop d’1,4 milions de persones hi van arribar procedents d’altres
regions de l’estat. Actualment Catalunya és també un nucli de migració
internacional i compta amb 1,7 milions d’estrangers, sobretot procedents de
Marroc, Romania, Amèrica llatina i la UE.
D’aquí sorgeix el compromís de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, de la
Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya en favor de la integració,
coexistència i tolerància, reconeixent i respectant les cultures dels altres,
mentre s’inverteix sobre el terreny en serveis socials, escoles, educació, salut i
habitatge.
Segons la UNESCO, necessitem mirar més enllà de les xifres, més enllà de les
dades econòmiques i demogràfiques sobre la força de treball en els països
d’acollida i dels enviaments de diners als països d’origen.1 Hem de mirar les
cares humanes i escoltar les històries individuals, ja que la immigració parla de
les persones, la seva cultura, la seva llengua, la seva xarxa social i els seus
valors. També hem de reflexionar sobre el significat de la paraula acolliment, és
a dir, no només demanar als altres d’integrar-se sinó també reconèixer i
acceptar la diferència.
Majoritàriament, i en un moment en què les polítiques han de prendre en
consideració la diversitat i la multiculturalitat dels ciutadans, ciutats i territoris, la
Diputació de Barcelona va remarcar els beneficis de la diversitat cultural, dels
trets multiculturals de Catalunya («El nostre territori està format per diverses
cultures») i de la seva tradició d’acollida i, per tant, de rehabilitació de la historia
local, amb l’objectiu d’ajudar a entendre i integrar les migracions internacionals
1
Els diners que els immigrants envien als seus països d’origen són dues vegades la suma de les ajudes internacionals
per al desenvolupament.
29
actuals.
Per la Generalitat de Catalunya, si la integració és un deure, cal definir un nou
enfocament que connecti el passat, el present i el futur, incorporant-hi les
necessitats dels migrants, la riquesa cultural i els models. En aquest context,
els museus tenen un paper molt clar a les nostres societats modernes i al món
de demà: així mateix, els museus no només són necessaris per reflexionar
sobre el passat; també són una eina vàlida per donar forma al futur. D’aquí
sorgeix la idea de crear el Museu d’història de la immigració a Catalunya
(MhiC) a Sant Adrià de Besòs, per reflectir aquesta faceta de la societat
catalana, tot presentant la visió històrica i testimonial de la migració d’aquest
territoris, mentre es construeixen ponts entre les diferents cultures i religions.
Un museu que segons l’alcalde de la ciutat, Jesús Maria Canga, relata la
migració internacional, fomenta el diàleg intercultural i, tanmateix, està inserit
en el territori local, al bellmig d’una xarxa local de museus.
Es va valorar l’hospitalitat de Sant Adrià de Besòs, un municipi d’acollida, així
com el seu compromís per una cultura en favor de la tolerància i la coexistència
pacífica. Pel fet que Europa és cada cop més multicultural, l’Any Europeu per al
Diàleg Intercultural és una oportunitat per al municipi.
Ponència marc. Philippe Legrain, economista i periodista
Segons el Philippe Legrain, autor de Immigrants, el teu país els necessita:
⎯ La migració no és una moda nova i és aquí per quedar-se
⎯ La migració és un dret humà
⎯ La migració i la diversitat són una riquesa que cal preservar en termes
d’economia (tenim l’exemple els EUA al segle XX), de ciència (amb els
premis Nobel), de creativitat (per exemple el Silicone Valley) i de cultura
⎯ L’acarament amb altres cultures ens ajuda a progressar com a individus i
com a societat
⎯ S’ha de considerar la migració com una oportunitat més que com una
amenaça, atès que el control de la immigració implica la mort de milers
d’homes, dones i nens, i pot generar criminalitat, il·legalitat i tràfic humà,
mentre que la regulació podria ser molt més segura i eficaç
⎯ Europa pot voler reconsiderar la seva posició ambivalent, ja que centenars
de milions d’habitants gaudeixen de la llibertat de moviment a l’interior de
les fronteres mentre que es «denega» el dret dels altres a entrar a la
«fortalesa»
El conferenciant també va preguntar al públic què passaria si no hi haguessin
fronteres, basant-se en el cas europeu, abans de concloure amb la necessitat
de desenvolupar una comunicació per al canvi, transmetent missatges
específics, i abans de donar resposta a la por actual i als prejudicis en contra
dels migrants.
Immigració, interculturalitat i la promoció de polítiques i
programes culturals
Després es va continuar amb una sessió sobre Immigració, interculturalitat i
30
promoció de les polítiques i programes culturals, moderada per Salwa
Elgaharbi, responsable de Drets Humans i Diversitat Cultural de la UNESCO,
donant cabuda a perspectives diferents: internacional amb la UNESCO i
territorial amb la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.
Paul de Guchteneire, Cap de la Secció Internacional de Migracions,
UNESCO
Malgrat un procés lent i dolorós, les negociacions i convencions de les Nacions
Unides constitueixen una orientació molt potent en polítiques d’alt nivell.
Aquests èxits de les Nacions Unides inclouen:
⎯ La Declaració Universal dels Drets Humans que 60 anys enrere va plantejar
el dret bàsic de la migració a l’Article 13, és a dir, (1) Tothom té el dret de la
llibertat de moviment i de residir a l’interior de les fronteres de cada estat;
(2) Tothom té el dret de deixar un país, inclòs el seu, i retornar-hi.
⎯ La Convenció de les Nacions Unides sobre els drets dels migrants, un
tractat comprensiu per afavorir el respecte als drets humans dels migrants,
ja que els migrants no només són treballadors sinó també éssers humans
(«Vam demanar mà d’obra i vam trobar éssers humans», va dir Max Frisch,
un escriptor suís, immigrat a Europa per motius de feina). La Convenció no
atorga nous drets al migrant però pretén garantir l’equitat de tractament i les
mateixes condicions laborals per a migrants i nacionals.
⎯ Altres convencions de diverses agències de les Nacions Unides, per incidir
en els drets dels nens migrants (UNICEF), treballadors (ILO), etc.
S’és ben conscient no només del poder d’aquestes declaracions, sinó també
dels seus límits. Efectivament la Declaració Universal de Drets Humans
planteja que tot individu té el dret a deixar el seu país. Tanmateix, el dret a
immigrar és una decisió de cada estat que ostenta la sobirania. Semblantment,
la Convenció sobre Drets dels Migrants de les Nacions Unides ha estat signada
majoritàriament per països d’origen: es requereixen encara grans esforços per
convèncer cada vegada més governs, i sobretot països d’acollida, a ratificar
aquesta Convenció.
Es va fer referència a experiències regionals en què la llibertat de moviment és
efectiva, p. ex. la UE (Europa), però també ECOWAS i SADEC (per a l’oest i el
sud d’Àfrica respectivament) així com organitzacions regionals similars de
llatino Amèrica i el Carib, d’una banda, i Àsia i el Pacífic, de l’altra. Caldria
estudiar aquests exemples i possiblement estendre’ls. Com a conclusió, mentre
que la feina i el progrés es necessiten a tots nivells (políticament, socialment i
culturalment), és possible que nosaltres vulguem encoratjar els individus a obrir
les seves ments, abans de demanar als governs que obrin la seves fronteres
Montserrat Solé, Secretaria per a la Immigració, Generalitat de Catalunya
Basant-se en la importància de la migració, la diversitat cultural i dels museus i
les seves interconnexions, Montserrat Solé, de la Generalitat de Catalunya, va
destacar els quatre objectius de la política d’immigració territorial:
1. Promoure i facilitar l’accés igualitari als serveis públics
31
2. Fomentar la col·laboració interdepartamental amb les institucions de
govern, un deure, si volem fer-nos càrrec de les complexes necessitats i
expectatives
3. (Com a societat d’acollida) Acomodar-se i adaptar-se a la nova societat
multicultural, tal com els migrants fan per integrar-se al país d’acollida
4. Reconèixer les diverses identitats dels nouvinguts sota un paraigües
d’equitat comú i sota valors universals (en termes de gènere, etc.) i una
llengua comuna
El concepte subjacent és la ciutadania: la ciutadania proveeix els migrants d’un
sentit de pertinença alhora que reconeix els nouvinguts com a membres que
integren Catalunya.
Les pautes abans mencionades al costat d’aquesta nova concepció de la
ciutadania es van integrar per primera vegada al pla interdepartamental de la
Generalitat de Catalunya, més tard rebatejat Pla de la Integració i la Ciutadania.
Sobre el terreny, l’accés universal als serveis clarament requerits, que els
serveis públics van desenvolupar i adaptar a la pluralitat de religions, llengües i
tradicions (p. ex. noves facilitats per inserir els nous esports duts al territori al
costat dels migrants).
En aquest context i en vistes a donar suport a la integració i a la diversitat
cultural, els museus tenen la clau per actuar al territori. D’aquí l’interès i
rellevància de les presents jornades: Catalunya vol aprendre de les
experiències dels altres sobre com atraure grups socials marginats als museus
—p. ex. al Museu d’Història de Catalunya—, ja que l’objectiu és assegurar
l’accés igualitari als serveis públics i la participació de la població local a les
iniciatives culturals, socials i polítiques, com a agents decisoris sobre els temes
que s’hi han de representar i exposar.
Teresa Llorens, Àrea d’Igualtat i Ciutadania, Diputació de Barcelona
Els estrangers representen un 13,5% de la població de Barcelona, amb una
proporció més alta en alguns sectors i barris. Hi ha malentesos a l’interior de la
societat d’acollida envers els migrants. En aquest sentit, la Diputació està
treballant a diferents nivells, amb dones, escoles, barris, etc. per fomentar
l’enteniment mutu i una cultura de la tolerància. En aquest sentit, la clau és una
comunicació multimèdia que inclogui trobades/workshops, programes de TV i
Internet amb agendes multiculturals de diversos municipis de Barcelona penjats
al web.
En aquesta estratègia de comunicació, els mitjans són l’objectiu clar i els
esforços més significatius s’orienten cap als periodistes, per encoratjar-los a
crear un impacte positiu en la imatge i la percepció de la migració entre el
públic general.
Ciutadania, etnicitat i cultura: és allò el que veuen els museus?
Després de la sessió dels matí en què es va definir el context, la tarda va
proporcionar una perspectiva rica i diversa sobre la Ciutadania, etnicitat i
cultura, basada en l’experiència de diversos països (p. ex. Països Baixos,
32
França i Irlanda) i estadis (juntes de les institucions públiques, acadèmiques i
de recerca i ONG).
Xarxes informals formals. El Consell de les Arts a Holanda i l’entrada de
minories ètniques. Robert M. Boonzajer Flaes, antropòleg, Països Baixos
Segons Robert M. Boonzajer Flaes, antropòleg alemany, en els últims set anys,
l’11 de Setembre, l’afer Van Gogh i les caricatures de Mahoma van impactar
negativament als Països Baixos, un país que fins llavors era un model de
tolerància i multiculturalisme.
«No es pot canviar el sistema si mantens els teus amics a les juntes». Per
l’antropòleg i antic membre del Dutch National Cultural Council, si una societat
pretén evolucionar i donar les mateixes oportunitats als ciutadans, és essencial
que els agents decisoris que configuraran el món de demà, representin no
només els ciutadans tradicionals, blancs i cristians, sinó també la societat
multicultural en la seva totalitat, i més particularment els migrants. Tot i que els
migrants representaven més d’un 10% de la població alemanya no estaven
representats en una societat que havia prescindit de gent vàlida, d’experts de
diferents països i cultures, i de les seves noves idees.
En aquest context, es va crear Atana, una xarxa que encoratja les institucions
públiques a incloure experts d’origen migrant a les fronteres. Entre les xarxes
formals i informals, Atana es va fundar amb el suport del govern holandès i
encara avui inclou un ex primer ministre, d’altres ex ministres i gent «normal»,
és a dir, blancs i negres. Avui Atana inclou una xarxa de 340 membres d’origen
migrant a les institucions alemanyes.
Però per què era tan difícil arribar a la imatge plena de colors dels membres
actuals d’Atana? Perquè el repte era triple: convèncer les institucions públiques
de reclutar migrants a les seves juntes; demostrar al migrants els beneficis de
crear un comitè; identificar i formar aquests experts.
Què s’ha après de l’experiència Atana:
1. Les persones no volen ser els representants de la migració. Volen ser
reconeguts per la seva professionalitat i busquen col·legues
2. Com més exclusiu s’és, més persones s’atraurà
3. Interès mutu: la gent no vol ajuda, vol una posició profitosa
Si abordem ara el cas dels museus, fins i tot els museus poden proveir
reflexions sobre les qüestions actuals de la identitat. Què és la cultura
alemanya? Què ens unifica?
Tenint en compte que els museus no són democràtics:
4. Els migrants no se’ls reconeix com a artistes, només 1 dels 340
membres d’Atana va trobar feina en el món de l’art
5. Els migrants no visiten museus, només 0,5% dels visitants de museus
als Països Baixos són migrants. Per què? Per què haurien d’anar a un
lloc on no hi ha res amb què identificar-se?
33
Si s’assegura que les persones trobin les seves històries als muses i si
s’incorporen els migrants a les juntes dels museus, es pot contribuir
democratitzar-los i a reforçar-ne l’impacte.
Integració il·lustrada? Tot per ells sense ells
Nordine Henni, Egalité Républicaine, Dunkerque, França
Egalité Républicaine va néixer el 2005, en una França traumatitzada, en què el
model republicà d’integració estava qüestionat per primer vegada, ja que
s’havia deixat de banda la major part dels migrants i els seus fills (la segona i la
tercera generació). La distància entre el discurs republicà d’igualtat i la realitat
sobre el terreny era cada vegada més denunciada, juntament amb el model
que demanava a diverses onades migratòries renunciar i oblidar la seva pròpia
cultura, llenguatge i herència per tal de ser assimilats.
En aquest context, Egalité républicaine, una associació establerta al Nord-Pasde-Calais, lluita per implantar el principi de la igualtat. Si els ciutadans
francesos són tots iguals davant la llei, la discriminació encara existeix i genera
impactes psicològics devastadors sobre la joventut. Egalité républicaine
desenvolupa investigacions i estudis per identificar la discriminació en àrees
diverses (treball, domèstica, etc.) per dissenyar millor les eines en contra la
discriminació.
Simultàniament, Egalité républicaine qüestiona el model francès d’assimilació,
el seu refús ideològic als signes religiosos externs, mentre que el vel no genera
aquests conflictes ni condemnes als països veïns com ara Bèlgica, Regne Unit,
Alemanya o Espanya.
Des d’una perspectiva política, Egalité républicaine lluita per una accés més
ampli a la nacionalitat, ja que els migrants no només demanen els drets sinó
que clarament demostren la seva adhesió al sistema francès de valors i deures.
Egalité républicaine encoratja els migrants a adoptar àmpliament els seus rols
com a ciutadans i a participar a la societat civil.
Què significa «ser francès»? Els museus de la migració realment poden
contribuir a donar resposta a aquesta pregunta. De manera semblant, la
memòria i la història de la immigaració durà a una comprensió més profunda
del fenomen, tot homenatjant les generacions de migrants anteriors. Tanmateix,
algunes preguntes es mantenen: Com podem representar la migració als
museus? Com es pot mesurar l’impacte de les institucions que s’han creat
recentment?
34
Els Museus Nacionals d’Irlanda del Nord, Irlanda
Patrick Fitzgerald
Els Museus Nacionals d’Irlanda del Nord narren la història dels segles XIX i XX.
El programa creat a la Belfast University el 1996 no parla d’emigració, sinó de
migració en general. El Centre per als estudis migratoris inclou biblioteques i
arxius, així com museus, d’aquesta manera es dóna suport a la comprensió
pública de la migració per mitjà de la col·laboració entre diversos experts.
Basant-nos en els debats dels matí sobre «Com reunir l’emigració i la
immigració» es va arribar a les conclusions següents:
1. La integració pot ser lenta, tal com demostren els exemples dels
britànics que es van establir a Irlanda segles abans.
2. Irlanda no estava preparada per a aquesta transició d’emigració a
immigració tan ràpida i general.
3. Les qüestions del canvi climàtic i de la migració han de ser explorades i
lligades a la demografia.
4. Efectivament el nostre repte és lluitar contra la imatge negativa i els
5.
6.
7.
8.
estereotips de la migració.
El 97% de la població global no són migrants, el 100% són el púbic dels
museus de la migració. La clau és l’empatia, connectar persones i
començar per les escoles primàries i secundàries.
Podem desfiar també els museus, per tal que interactuïn amb
biblioteques i arxius?
Realment necessitem estendre la discussió sobre la memòria i la història
migratòries fora d’Europa i, en particular, cap als països d’origen.
Que en quedarà de la memòria migratòria? Xats i SMS també.
Tenim diversos motius per a l’esperança. Les històries familiars estan
despertant un interès creixent; Internet i el desenvolupament de les pàgines
web relacionades amb el tema permeten documentar la memòria: cada vegada
més persones escriuen les seves històries. Compartir la migració és avui
universal.
35
Jornada 2: Maneres de viure la interculturalitat
El segon dia, dedicat a les Maneres de viure la interculturalitat, va constar de
tres taules rodones: Fons documentals: actualitat vs història; Les concepcions
museogràfiques; i Ciutadania diversa / Diversitat ciutadana.
Taula 1. Fons documentals: actualitat vs història
Moderada per Maria Beatriz Rocha-Trindade, coordinadora científica del Museu
da Emigraçao e das Comunidades, Portugal. La taula rodona va incloure
presentacions d’Alemanya i Espanya.
DOMiD (Dokumentationszentrum und Museum über die Migration in
Deutschland e.V.), Colònia, Alemanya. Aytaç Erylmaz i Murad Bayraktar
El 2001 migrants turcs i d’altres procedències van impulsar la discussió sobre
un museu de la migració alemany, amb l’objectiu d’integrar i establir la història
dels migrants dins la història d’Alemanya de la manera següent:
⎯ En primer lloc, reunint i preservant les històries, documents i objectes
dels migrants, davant del fet que les primeres generacions de migrants
envellien o fins i tot morien.
⎯ Com a última fase, mostrant aquestes col·leccions i creant un museu.
La seva tasca no era fàcil, ja que s’enfrontava amb qüestions financeres,
malentesos dels historiadors locals (que es preguntaven què feien aquests
estrangers), la indiferència dels museus socials i d’història alemanys i l’exclusió
de les exposicions institucionals com les de França i Alemanya, segons van dir
els fundadors del DOMiD.
No obstant això, el DOMiD (Dokumentationszentrum und Museum über die
Migration in Deutschland e.V.) va aconseguir reunir per primera vegada
aquests records, i després, el 2002, organitzar la que va ser l’exposició més
extensa que s’ha fet sobre migració a Europa. Efectivament, el Projecte de la
Migració va tenir un impacte significatiu a l’escena artística, amb la contribució
d’artistes-migrants alemanys, turcs i d’altres procedències que contribuïen al
projecte, en associació amb les galeries d’art d’Alemanya i Suïssa.
Segons Aytaç Erylmaz i Murad Bayraktar:
⎯ L’objectiu és desenvolupar una història i un fons comú, no només una
història d’Alemanya ni tampoc una dels migrants, sinó una exposició
conjunta sobre una Alemanya nova i diversa que incorpori la història de
tots els ciutadans.
⎯ Davant de la pregunta «Hauríem d’aspirar a una Història d’alemanya o
una història dels alemanys?» el punt de vista nacional s’hauria de deixar
de banda.
⎯ Semblantment, el propòsit d’un museu de la migració és explicar la
història de la migració, no dels migrants.
36
⎯ Hi ha un necessitat urgent no només d’integrar les cultures sinó també
d’assegurar l’impacte dels migrants en les polítiques, per tal que puguin
esdevenir una part integrant de la nació.
Els fundadors del DOMiD encara lluiten perquè la seva veu sigui escoltada pels
professionals, reconeguda i perquè se’ls incorpori. Avui, ells, com a migrants, i
Alemanya han dividit la memòria. La seva ambició és compartir la història
comuna, ja que Alemanya no pot ser entesa ni presentada sense els migrants.
Segons, Aytaç Erylmaz i Murad Bayraktar, el fet de ser una part de la Xarxa
Internacional de Museus de la Immigració i dels intercanvis i projectes
transnacionals, dóna al DOMiD unes oportunitats molt valuoses per treballar en
un pla internacional i l’ajuda a obtenir un reconeixement nacional a Alemanya.
Amb nous recursos, malgrat algunes mancances, i una seu per exhibir les
seves col·leccions, el DOMiD esdevindrà un museu real segons la definició de
l’ICOM, per ampliar, preservar i mostrar les seves col·leccions.
Un Lloc Estrany
Fúlvia Nicolas, TV3, Catalunya, Espanya
El concepte és simple. Donar als migrants l’oportunitat de parlar, per tal que
ens expliquin (i sortosament ens n’adonem) com en som d’estranys. Nosaltres
diem que ells són els estranys. Ells diuen que ho som nosaltres.
El to i els exemples triats són lleugers, divertits i alegres: nosaltres, els
espectadors, riem tant com els protagonistes
«Es va entrevistar setanta persones per crear el nostre retrat com a catalans».
El resultat és un documental meravellós produït per TV3, Catalunya, titulat Un
Lloc Estrany, en què es dóna veu als migrants i s’invita a la societat d’acollida a
reflexionar, a lluitar contra els estereotips tot escoltant els altres, basant-se en
l’humor i rient-nos de nosaltres mateixos.
Efectivament tal com (o fins i tot més que) l’art i les històries individuals, l’humor
és una eina molt eficient per abordar un tema tan difícil i controvertit com la
migració.
37
Taula 2. Les concepcions museogràfiques
Moderada per Jusèp Boya, comissionat del projecte del Museu Nacional
d’Història, Arqueologia i Etnologia de Catalunya, la taula rodona 2 va il·lustrar
dues concepcions ben diferents de museografia per mitjà dels casos danès i
australià. Tanmateix, ambdues presentacions van posar de relleu el rol dels
museus de la migració com a mirall i eina per modelar i reflectir una nova
identitat en un pla individual i col·lectiu: per al Museu de la Immigració danès, el
museu és el mirall de la nostra societat, però hi ha també un joc de miralls entre
els objectes del museu i la mirada dels visitants, per com donen un sentit als
objectes. Alhora com s’observa al video del Immigration Museum de
Melbourne, Austràlia, no s’ha de focalitzar en els objectes sinó en els visitants,
en les seves percepcions i emocions, ja que ells miren els objectes i hi
llegeixen les històries dels migrants: cal focalitzar en els visitants, en els seus
sentiments i percepcions.
L’Immigration Museum, Melbourne, Austràlia
Padmini Sebastian, Manager
Davant del mapa d’Austràlia, un país desconegut per la major part d’europeus,
Padmini Sebastian presenta Austràlia com una nació d’identitats múltiples,
modelada per la història i el patrimoni. Austràlia ha estat sempre rica i diversa
culturalment i lingüísticament parlant, amb més de 200 llengües locals. A la
dècada de 1850, el Gold Rush va atraure les primeres generacions de migrants
a Austràlia. Després de més d’un segle d’immigració, el 1978 Austràlia va
iniciar la política multicultural. Actuament, l’Estat de Victòria convida les ONG i
els diversos grups ètnics a debatre sobre aquesta política per tal de
reconsiderar i perfeccionar conjuntament les polítiques multiculturals de l’estat.
Austràlia compta amb tres museus de la migració: l’Immigration Museum of
Melbourne Victoria, el Migration Museum of South Australia i el Migration
Heritage Centre de Nova Gal·les del Sud (fins al moment virtual), tots ells
membres de la Xarxa Internacional de Museus de la Immigració.
A la pregunta «La societat, què deu als ciutadans?», tenim la resposta següent:
«Ser tractats de manera respectuosa, igualitària i justa. Un cop els migrants
arriben al territori, n’esdevenen una part integrant».
Si la diversitat cultural és un riquesa que cal preservar, la cohesió social també
és un deure. Donar suport a la integració, a la diversitat cultural i al diàleg
intercultural, tot reflexionant sobre com la migració configura avui la nostra
identitat, era el propòsit principal de l’Immigration Museum que es va obrir al
novembre de 1998 com a campus del Museum Victoria.
«Tots som migrants. El Museu no tracta dels altres sinó de tots nosaltres».
Situant-se com la referència, el Museu aconsegueix reforçar l’empatia i la
tolerància, i alhora atraure un públic ampli. Aquest plantejament és el principi
fonamental de tots els programes del Museu («Hi ha una història de la
immigració a la vida o història familiar de tots els australians no autòctons»);
alhora informa sobre totes les exposicions organitzades, les activitats
38
pedagògiques, programes públics, i estratègies de màrqueting i de promoció, i
afavoreix l’exploració de les experiències i històries personals i familiars entre
els visitants.
En un vídeo, Padmini Sebastian mostrava com el Museu intercanvia
experiències de migrants al llarg del temps i de cultures, per mitjà de
testimonis, històries individuals i una exposició permanent que presenta les
motivacions dels migrants per marxar, els seu viatge i l’establiment (incloent
tots els que arriben i els que no ho aconsegueixen), tot celebrant qui «som com
a nació, sense oblidar les qüestions de la segregació i racisme».
Altres activitats inclouen programes educatius amb escoles, programes on-line,
exposicions temporals dutes a terme en col·laboració amb altres museus o
països, així com programes socials. Els programes socials inclouen
exposicions i festivals fets per i per a la comunitat que fomentin els respecte per
la diferència i la comprensió de la diversitat entre un públic ampli.
Les comunitats no són homogènies: la diversitat lingüística, religiosa, de classe
i política existeix. Sempre que el Museu treballa amb grups socials, tant
l’expressió i la presentació d’aquesta diferencia queda reflectida. Per exemple,
durant el Festival de Sri Lanka de 2004, grups ètnics i religiosos van treballar
separadament per configurar els programa d’actes i activitats. Tanmateix, a
l’hora de la veritat van reunir-se per presentar el festival que comptava amb la
participació de tots els grups. Més de 1500 persones de la comunitat van
participar a l’acte. Aquest festival va aconseguir reunir tota la comunitat i va
permetre la interacció interreligiosa i interètnica.
Amb deu anys d’experiència i més d’un milió de visitants, l’èxit és evident: més
de 70 comunitats han participat activament en la creació d’aquests programes.
El fet de treballar amb 20 persones de cada comunitat fa que portin entre 200 i
300 persones com a públic a cada festival. Alhora un festival social o una
exposició no és un acte únic. Les comunitats, que havien organitzat actes
abans, hi tornen com a visitants o actuen com a ambaixadors per a nous
programes. Per tal de quantificar millor el les inversions retornades i l’impacte,
cal considerar també les mesures qualitatives. Mentre la comunitat sudanesa
en general ha estat presentada als mitjans de comunicació de manera
negativa, el Festival Sudanès adherit al Museu de la Immigració va reunir la
comunitat per organitzar un acte que, contràriament, no s’hagués realitzat mai, i
això també va implicar una cobertura mediàtica positiva a les principals
televisions i als programes de màxima audiència.
La clau de l’èxit: l’equip es consideren els facilitadors. Adopten un paper
secundari i donen a les comunitats els recursos tècnics i financers que
necessiten per dur a terme programes rellevants que reflecteixin les seves
pròpies aspiracions. Quan celebren un èxit, s’asseguren que el reconeixement
sigui extensible a les comunitats.
Altres activitats del Museu de la Immigració inclouen: fomentar el públic,
branding2 i el turisme, ja que va guanyar el National Tourism Awards (el 2004 i
2
N.T. creació de marca
39
el 2005) i el Victorian Tourism Awards for Heritage and Cultural Attraction (el
2003, 2004, 2005 i el 2006). D’aquesta manera s’ha contribuït a atraure un
públic ampli i a reforçar l’impacte entre la societat australiana.
Futures iniciatives a Melbourne, Austràlia, exploraran la identitat i la sentit de
pertinença de la joventut tot incloent els temes del racisme, els prejudicis i fent
aproximacions contemporànies a la diversitat cultural.
Immigrant Museet, Farum, Dinamarca
Cathrine Kyo Hermansen, Director
L’Immigrant Museet de Farum està situat a 20 quilòmetres al nord de
Copenhagen i forma part de l’arxiu i el museu local dels afores del municipi de
Farum. Quasi la totalitat dels habitants de Farum són de fora. Les activitats
inclouen la recerca, exposicions i la creació d’arxius/bases de dades.
Segons Cathrine Kyo Hermansen, el propòsit d’un museu de la migració és
reflexionar sobre una nova societat feta de cultures diferents, que es combinen,
que coexisteixen o no, i sobretot expressar un procés canviant: un migrant,
quan deixa de ser-ho? Quan s’acaba la interculturalitat i es converteix amb la
referència del país?
Per a l’Immigrant Museet de Farum, atraure el públic era un objectiu. Se
suposava que les comunitats locals no visitarien espontàniament el museu. En
aquest sentit, es van emprendre diverses iniciatives per tal d’atraure-les i fer
que després es convertissin en ambaixadores de l’espai. En particular, l’equip
del Museu assegurava que:
⎯ Els habitants locals hi trobin les seves pròpies històries
Segons el Museu de Farum, «els coneixem —l’adolescent amb
pantalons amples, gorra i música hip-hop al mòbil, i les adolescents amb
SMS i un ampli cercle d’amistats—. No es consideren com a part de la
història i la tradició. Tanmateix, porten amb ells el seu passat i, a través
del seu passat, diverses cultures i tradicions interactuen». El 2007
l’Immigrant Museet de Farum va demanar a adolescents d’origen no
danès d’explicar històries per mitjà del dibuix i la música. El projecte va
recollir-se en una col·lecció i exposició sobre cultura adolescent
multiètnica del segle XXI.
⎯ Els visitants i la xarxa de 100 voluntaris de diversos museus locals en
siguin els ambaixadors.
⎯ «Si la gent no ve, hem d’anar-hi nosaltres», sortir i exposar on són ells, a
les platges, als carrers, etc.
Les dimensions del museu («Tot és fet a petita escala») i la seva posició en el
territori van resultar ser un avantatge. La població local visita el museu perquè
hi troben les seves pròpies històries. De la mateixa manera, el museu va
40
aconseguir augmentar les subvencions atès que les institucions públiques el
consideren com un museu local, i no com un museu de la immigració.
L’entrada al museu és gratuïta i el visiten aproximadament 50.000 persones
l’any.
41
Taula 3. Ciutadania diversa / Diversitat ciutadana
La taula rodona, moderada per Joan Roca, director del Museu d’Història de la
Ciutat, Barcelona, va representar una oportunitat per conèixer millor el MhiC, de
Sant Adrià de Besòs —abans de visitar el museu al vespre—, i el German
Emigration Center, de Bremerhaven, Alemanya.
MhiC, Sant Adrià de Besòs, Spain
Imma Boj, Directora
Catalunya ha estat terra d’immigració des de fa més d’un segle, primer
d’immigració interna i actualment d’immigració internacional. D’aquí la història
de crear el Museu d’història de la immigració a Catalunya (MhiC), per recuperar
aquesta història, al mateix temps que per ajudar a entendre i a integrar els
immigrants actuals; per mostrar de quina manera la migració influeix en la
història local i moderna («canviem el lloc on vivim, culturalment i socialment»); i
per contribuir a la cohesió social. Des d’un punt de vista català, el museu és
global i local. En aquest sentit, és un museu pioner a Espanya i a Europa.
Tracta la migració internacional, però està molt lligat al territori, al context local,
perquè està situat en una ciutat perifèrica de Barcelona, Sant Adrià de Besòs.
El MhiC és un testimoni del coratge i innovació del municipi.
1. Per què un museu de la immigració?
El MhiC es va crear per una necessitat existent: la història de Catalunya i la
importància de la migració i la mobilitat.
2. Amb quin objectiu?
L’objectiu del MhiC és restablir el valor històric, social i cultural de la immigració
a Catalunya. Situat a Sant Adrià, té un propòsit cultural i social, i a l’hora ser el
centre de la Xarxa Local de Museus de la Diputació de Barcelona i d’una xarxa
internacional de museus de la immigració.
3. Com?
L’enfocament del MhiC és participatiu: s’encoratja les persones que vénen de
diferents comunitats («Volem treballar amb tothom») a participar en l’exposició i
a visitar-la.
Els reptes principals són: Com treballar amb la gent un tema tan complex com
la migració? Com conciliar memòria i història? Com conciliar les històries
personals i les emocions amb una aproximació científica? Com obtenir els fons
necessaris per construir un museu i finalment mostrar les col·leccions?
4. Quines activitats s’han programat?
El MhiC inclourà:
⎯ Una exposició permanent (que ja existeix) que inclourà tres períodes
(del segle IX al XIX, el segle XX i l’actualitat) i els temes següents: el país
42
d’origen, el viatge, l’arribada, l’habitatge i el veïnat, les cases, i la vida
quotidiana.
⎯ Exposicions temporals (encara per desenvolupar), per reflectir la
diversitat cultural, a través d’una xarxa de col·laboracions amb altres
museus i altres països.
⎯ Investigació a través d’associacions amb institucions i universitats.
Fins ara s’ha fet:
⎯ Exposicions
⎯ Creació, documentació i adquisició de col·leccions del museu (p. ex. el
tren), construint un punt d’unió del patrimoni a partir de materials
personals i familiars
⎯ Programes educatius, amb nens que estudien i documenten la seva
experiència personal per tal d’experimentar la idea de l’altre, i amb joves
voluntaris que treballen amb educadors.
En una última fase, la visió futura és:
⎯ Un projecte arquitectònic (aprovat després d’un concurs)
⎯ La façana i els murs inclouran el nom de cada migrant que ha participat
en aquest projecte per reconèixer totes les aportacions.
⎯ L’espai interior serà l’espai per a les exposicions.
43
El Centre Alemany de l’Emigració. Bremerhaven, Alemanya
Karin Hess, Departament d’investigació
El Centre Alemany de l’Emigració és un museu i un centre de recerca que
disposa d’arxius i de biblioteques dedicades a la història de l’emigració
alemanya. Està situat al port de Bremerhaven, des d’on més de 7,2 milions de
persones (no només alemanys sinó també russos i europeus de l’Est) van
emigrar a l’estranger. Els visitants poden experimentar el procés d’una
emigració històrica. Durant la visita es dóna al visitant una targeta d’un migrant i
llavors descobreix la seva història, de manera que es desenvolupa l’empatia
entre ells. El museu també dóna accés a bases de dades amb documents
sobre la immigració.
Finançat amb fons privats i obert l’agost de 2005, el Centre Alemany de
l’Emigració ja ha rebut 700.000 visitants durant els seus tres anys d’existència,
tot i la ubicació (en una ciutat no gaire gran) i el preu (10.50 euros). L’objectiu
és assolir 200.000 visitants l’any («Com a organització privada, necessitem els
visitants. Sense ells no podríem existir»).
L’èmfasi principal es posa en la recerca, amb 5 historiadors, 2.000 biografies,
arxius i extenses col·leccions de imatges, passaports, documentació oficial i
somnis.
L’exposició permanent tracta 5 temes en 5 espais, és a dir:
⎯ Els motius per viure, per exemple els motius personals en comparació
amb la història d’Alemanya
⎯ El viatge, principalment en tercera classe
⎯ L’arribada, fins i tot a Ellis Island
⎯ L’espai dels descendents fins avui, utilitzant l’exemple d’Argentina i dels
EUA
⎯ Bases de dades per a la recerca en què els visitants poden buscar els
seus avantpassats
Aquest èxit es deu no només als grans centres de recerca i a les col·leccions
del museu sinó també a la seva capacitat per atreure un públic ampli cap a
noves instal·lacions, utilitzant les emocions i efectes teatrals, oferint no només
col·leccions, sinó també visites guiades en 10 llengües diferents, una llibreria i
un restaurant. El Centre Alemany de l’Emigració va guanyar el premi European
Museum of the Year l’any 2007.
Les actuacions que han donat bon resultat inclouen el màrqueting, la recaptació
de fons i la creació d’associacions públiques i privades.
Durant les Jornades a Barcelona, el Centre Alemany de l’Emigració va iniciar
un diàleg amb el DOMiD a fi de relacionar dos temes, el de l’emigració i el de la
immigració, a Alemanya.
Al vespre del segon dia es va visitar el Museu d’història de la immigració
a Catalunya (MhiC), una experiència molt profitosa i emotiva per als
44
participants de les Jornades.
45
Jornada 3: XXI Jornades de museus i administració local de la
Diputació de Barcelona: el repte dels museus davant el diàleg
intercultural
Durant el divendres 3 d’octubre els participants van poder reflexionar sobre el
rol i l’impacte dels museus socials i aprendre dels casos francès i brasiler,
abans de donar l’oportunitat a la Xarxa Local de Museus de la Diputació de
Barcelona.
Museu i Migració: Una qüestió d’identitat
Andrew Newman, Newcastle University
Si s’espera que cada vegada més museus juguin un paper social i tinguin un
impacte en les polítiques socials, Andrew Newman es preocupa de la confusió
potencial entre retòrica i realitat.
El rol dels museus socials, i l’impacte dels museus dels migrants en particular,
es veu qüestionat. Els museus de la migració, poden incidir realment en les
actituds cap als migrants dintre de la societat d’acollida? És legítima aquesta
expectativa? «No és propaganda?» Els museus realment incideixen en els
migrants i en les comunitats? Els museus que treballen amb la memòria i les
emocions, poden seguir una aproximació científica?
Museus, diàleg intercultural i noves i velles migracions
Memorial do Imigrante, São Paulo, Brasil
Ana Maria da Costa Leitão Vieira, Directora Executiva
Amb 10 anys d’existència, el Memorial do Imigrante (São Paulo, Brasil) és un
dels primers museus de la immigració al món, juntament amb els d’altres
països que tradicionalment han rebut immigració, com Ellis Island (EUA), Pier
21 (Canadà) i l’Immigration Museum (Austràlia).
Subordinat al Govern de l’Estat de São Paulo, el Memorial do Imigrante està
ubicat a l’antic Hospici per a Immigrants, que va rebre, des del 1887,
aproximadament, 1.800.000 immigrants de 70 nacionalitats i ètnies (sobretot
italians, espanyols i portuguesos) i 1.200.000 treballadors nacionals de
diferents parts de Brasil, especialment del nord-est.
El Memorial do Imigrante, que explica les històries d’aquells que van immigrar a
Brasil, ha desenvolupat contactes amb investigadors acadèmics i centres
internacionals d’estudis migratoris. Durant els darrers dos anys tot això ha
afavorit la creació de la Xarxa Brasilera d’Estudis sobre la Migració, i ha
esdevingut membre de la Xarxa Internacional de Museus de la Immigració.
Aquestes noves activitats han provocat la revisió de l’objectiu i de la orientació
del museu, de manera que s’ha imposat una reformulació de les pròpies
actuacions. Si l’aproximació acadèmica a la immigració posa èmfasi en una
millor comprensió de les bases del moviment migratori transoceànic de
masses, de les seves implicacions socioeconòmiques i dels trajectes de les
famílies, en els darrers anys els experts han posat l’atenció en la qüestió de la
46
construcció de noves identitats i en els graus d’integració en els països
d’acollida.
Per Ana Maria da Costa Leitão Vieira, els museus de la migració també han de:
⎯ «Promoure una bona comprensió del fenomen humà de la migració» a fi
de lluitar contra els estereotips i contra la imatge negativa transmesa per
algunes campanyes d’alguns mitjans de comunicació.
⎯ Ser llocs de trobada i de diàleg que es basin en la cultura per abordar
millor un tema tan complex com la migració; citant Noiriel, «la cultura pot
esdevenir un mitjà per a l’acció cívica».
⎯ Conèixer les lleis i les convencions internacionals del país per informar
millor els migrants sobre els seus deures i drets.
⎯ Obrir les fronteres nacionals per recuperar els moviments, els itineraris i
les relacions entre els països d’origen i d’acollida, entre les primeres
generacions i els seus descendents.
«Un museu és un espai polític que conté el passat, amb el futur com a
protagonista, que actua com a força transformadora. Treballarem junts per
trencar les fronteres artificials de la isolació».
Cité nationale de l’histoire de l’immigration, París, França
Agnès Arquez-Roth, Directora del Servei de Xarxes i partenariats
La fundació d’un museu de la immigració és un procés llarg, atesa la
complexitat del tema i dels recursos que es necessiten. Mentre que la Cité
nationale de l’histoire de l’immigration es va inaugurar tot just l’octubre del
2007, la idea d’un «lloc per a la memòria de la immigració» va sorgir ja fa trenta
anys. Durant els darrers anys s’han fet esforços considerables per formar una
xarxa de socis, incloent tots els stakeholders implicats en el procés d’integració,
com per exemple els representants de les institucions de govern en els nivells
nacional, territorial i local, les escoles, el sector privat, la societat civil, les
associacions de migrants, els artistes, els historiadors, etc.
La creació de xarxes és la clau de l’èxit. Més de 100.000 persones (de les
quals el 90% tenen antecedents migratoris) van visitar la Cité en un any, ja que
la institució coneixia el públic potencial, els seus interessos, les seves
necessitats i les seves expectatives abans d’inaugurar la Cité i les seves
exposicions. Els diversos stakeholders participen proactivament en la presa de
decisions, en el desenvolupament i en la implementació dels programes
culturals i socials, i actuen com a ambaixadors.
47
Com poden els museus locals —i en particular els museus de la
Diputació de Barcelona— contribuir al diàleg intercultural?
Les XXI Jornades de museus i administració local de la Diputació de Barcelona
van incloure les exposicions següents:
⎯ Trajectes. La veu de les dones immigrants al Museu de Gavà Mònica
Borrell i Assumpció Gabernet, Institut Municipal de Gestió del Patrimoni
Cultural i Natural, Ajuntament de Gavà
⎯ Memòria de dones, 2005-2008. Neus Ribas, Museu d’Arenys de Mar
⎯ El museu als barris a Sant Boi de Llobregat. Carles Serret, Museu de
Sant Boi de Llobregat
⎯ Creuar les memòries. Montserrat Trias, Museu de Terrassa
⎯ Tècnics d'Animació del Patrimoni Cultural Local Carme Rius i Guillem
Mundet, Departament de Cultura, Diputació de Barcelona.
Trajectes. La veu de les dones immigrants al Museu de Gavà va ser
produïda el 2007 per l’Institut Municipal de Gestió del Patrimoni Cultural i
Natural, una entitat de l’Ajuntament de Gavà. Se centra en les dones com a
protagonistes de la nostra història, per exemplificar el fenomen de la immigració
a Gavà entre el 1939 i el 1979, a través de testimonis de dones que van arribar
en aquesta ciutat des de diferents regions d’Espanya. El resultat no és només
l’exposició en si mateixa, sinó també la participació proactiva de 25 dones que
van vèncer les reserves inicials i van aportar finalment les seves pròpies
memòries i testimonis. Com a resultat, el públic del museu és més ampli i inclou
visitants no habituals.
Memòria de dones, 2005-2008 es proposa rehabilitar la memòria local donant
veu a les dones la història de les quals havia estat fins ara ignorada pels llibres
de text, alhora que vol donar una visió general de la vida quotidiana al municipi
d’Arenys de Mar, des del franquisme fins a l’actualitat. Produït el 2005 per
l’Associació de Dones per a la Igualtat, d’Arenys de Mar, amb les contribucions
d’homes i dones que van donar o que van prestar fotos pròpies i objectes,
l’exposició Memòria de dones il·lustra l’evolució de la condició de les dones en
diferents contextos, com per exemple en les feines de la llar, en l’educació o en
la feina, basant-se en memòries personals. A part de la feina feta i de
l’exposició del 2005, durant el 2006 i el 2007 s’han dut a terme esforços
addicionals en el tema de l’educació. La participació de les dones és el centre
absolut del projecte, des de la primera formulació fins a la seva implantació.
El museu als barris a Sant Boi de Llobregat va enfortir el lligam que hi havia
entre el museu i els diversos barris del municipi de Sant Boi de Llobregat.
Institucions, associacions i la confiança i participació de persones en el projecte
han permès recollir nombrosos documents i testimonis que seran difosos a
través d’un extens ventall de mitjans, incloent publicacions, exposicions,
vídeos, Internet, etc.
48
Creuar les memòries és un projecte dut a terme pel Museu de Terrassa, en el
context del programa Cultura i Proximitat, a fi de rehabilitar la memòria històrica
del barri de Ca n’Anglada, un barri del municipi de Terrassa format per diferents
comunitats de migrants des dels anys 50.
El projecte s’ha implementat amb el suport de l’Oficina de Patrimoni Cultural de
la Diputació de Barcelona, ja que els museus —la missió dels quals és
preservar i exposar el patrimoni cultural— poden jugar un paper social en les
societats de la informació actuals, i contribuir així a fomentar la inclusió, l’accés
igualitari al patrimoni i una participació més extensa dels grups socials no
privilegiats. Les activitats inclouen la recollida i la documentació de les
memòries del veïnat, fotos i objectes exposats successivament al Museu de
Terrassa i al centre mateix del barri. Tant persones com
institucions/associacions participen al projecte.
Tècnics d'Animació del Patrimoni Cultural Local pretén donar suport a la
memòria històrica, a la cohesió social i al desenvolupament sostenible, alhora
que millorar la qualitat de vida de la població local basant-se en el patrimoni
dels museus i donant valor als recursos locals. El projecte l’implementen un
grup d’estudiants i el Departament de Cultura de la Diputació de Barcelona, en
col·laboració amb la Xarxa de Museus Locals dels 28 municipis de la província
de Barcelona.
De manera més general, aquesta sessió dedicada a la Xarxa Local de Museus
de la Diputació de Barcelona va ajudar a recordar els següents aspectes:
⎯ La importància dels museus locals i de districte a l’hora de reconèixer
que les dones i els migrants contribueixen a la història dels territoris i
fomenten la preservació del patrimoni local.
⎯ La importància dels museus locals a l’hora d’establir lligams amb
individus i grups de la comunitat local per omplir els buits de la història i
afegir noves històries que contribueixen a la Història en majúscules i a la
història de les comunitats locals. Aquests projectes han posat de
manifest de quina manera aquests processos han reconegut les dones i
els migrants a les comunitats locals i també la seva contribució a l’hora
de configurar i construir les comunitats.
⎯ La importància de la col·laboració i cooperació entre els museus i els
residents locals per participar en la construcció i preservació de la
història. La participació cívica és essencial ja que possibilita un fòrum
per a la creativitat i connecta amb altres dones i migrants.
⎯ Com el boca orella ha fet que més gent s’animi a participar.
⎯ Els múltiples reptes derivats del fet que aquestes persones o grups
participin en aquest tipus de projectes, ja que no és una cosa que hagin
fet abans i no entenen com poden col·laborar o se senten intimidats.
49
50