Intersubjectivitat en psicoanàlisi. 2005. Vol. XXII/Núms. 1-2, pp. 97-109 (E. B. SPILLIUS. Comentaris a Owen Renik)

Intersubjectivitat en psicoanàlisi1
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXII/Núms. 1-2
Owen Renik
(San Francisco, CA)
Si féssim senzillament aquesta pregunta: “És intersubjectiva la psicoanàlisi clínica?”, penso que
tindríem molta feina per trobar un psicoanalista que respongués decididament “no”. La major part de
col·legues reconeixen en principi que la intersubjectivitat és una dimensió dels fets psicoanalítics. De tota
manera, les controvèrsies crucials sorgeixen quan comencem a precisar com s’aplica a la pràctica aquest
reconeixement. Quin impacte suposa la qüestió per a les teories psicoanalítiques? Quin impacte hi ha, si
n’hi ha algun, en la nostra manera de procedir en el treball amb els pacients?
La subjectivitat d’un individu es refereix a la influència que sobre la seva activitat mental
exerceixen els seus supòsits, interessos i motivacions personals, idiosincràtiques, comptant també aquelles
que sorgeixen de la seva afiliació a particulars cultures i subcultures. Els psicoanalistes sempre s’han fet
càrrec del fet que la subjectivitat d’un pacient s’expressa continuadament dins de la situació clínica, d’una
manera que la major part de vegades el pacient no se n‘adona. D’altra banda cal dir que fa només poc
temps que hem començat a prendre en consideració el fet que el mateix es pugui dir d’un analista, dins de
la situació clínica.
Mentre que els psicoanalistes han reconegut des de fa molt de temps la importància de la
contratransferència, el mateix concepte i la manera com s’utilitza habitualment reflecteix una comprensió
acomodatícia de la participació de la subjectivitat d’un analista en els esdeveniments clínics. Les
concepcions estàndard de la tècnica psicoanalítica clínica orienten l’analista a identificar la seva pròpia
subjectivitat i, tant com sigui possible, a minimitzar-ne la influència en el seu funcionament analític. Els
reports clínics inclouen regularment descripcions d’exemples isolats en els quals s’observa que la
contratransferència influeix l’experiència i l’activitat de l’analista. Es reconeix que, fora d’aquestes
exemples observats, l’experiència i l’activitat de l’analista és almenys relativament poc influenciada per la
contratransferència. Es fan referències a la disposició habitual de l’analista en funcions a una experiència
d’equilibri emocional, i a les desviacions que assenyalen a l’analista la presència d’una implicació
contratransferencial.
1
Aquest text és la traducció d’un treball publicat a Internationa Journal of Psycho-Analysis, Vol. 85, part 5, octubre
2004, pp. 1053-1064, a la secció de Psychoanalytic Controversies.
Des del meu punt de vista, aquest ús del concepte de contratransferència reflecteix una
subestimació ingènua de la participació de la subjectivitat d’un analista en el treball clínic. Factors molt
personals influeixen l’experiència i l’activitat d’un analista fora del seu reconeixement conscient. Com a
analistes hauríem de ser els primers a reconèixer que el que observem de les nostres emocions, mentre fem
el nostre treball clínic, no és més que un indicador seriós de la naturalesa i envergadura de la nostra real
implicació afectiva. La subjectivitat d’un analista no pot minimitzar-se donat que, a qualsevol moment de
la seva activitat analítica, l’analista no pot saber fins a quin punt i de quina manera està influït per elements
idiosincràtics, inconscients de la seva personalitat.
Certs principis centrals i tradicionals de la teoria psicoanalítica -els principis de l’abstinència i la
neutralitat- es recomanen amb el supòsit que un analista, gràcies a estar ben analitzat i format, continuant
amb assidus esforços d’autoanàlisi, amb la consulta a altres col·legues si es fa necessari, etc., pot
minimitzar l’expressió de la seva contratransferència i funcionar d’una forma relativament impersonal dins
de l’enquadrament. Dit d’una altra manera, aquests principis descansen en un malentès de la participació
de la subjectivitat de l’analista a l’anàlisi clínica. Si reconeixem plenament aquesta participació, els
principis de l’abstinència i la neutralitat analítica s’han de sotmetre necessàriament a una revisió crítica.
Quan acceptem que la psicoanàlisi clínica és intersubjectiva, volem dir que reconeixem que la
trobada clínica consisteix en una interacció entre dues subjectivitats –la del pacient i la de l’analista- i que
la comprensió que obtenim amb la investigació analítica clínica és un producte d’aquella interacció. Per
tant els insights són sempre específics d’una particular parella analítica que els produeix. L’insight és
quelcom co-creat per analista i pacient, en la mesura en què és quelcom descobert per analista i pacient. En
separar la co-creació del descobriment en psicoanàlisi clínica, establim una distinció equívoca.
No cal dir que si la psicoanàlisi clínica té algun efecte terapèutic, això és perquè les elucidacions
(insight) produïdes gràcies al treball analític són aplicables fora de la mateixa situació analítica; és a dir
que, en una anàlisi clínica reeixida, el que s’aprèn de la psicologia del pacient i de la seva participació en
la relació amb un analista particular, té importància benèfica en altres situacions, en altres relacions
interpersonals. No hi ha criteris propis de l’enquadrament analític clínic que es puguin utilitzar per avaluar
adequadament si s’ha obtingut un resultat terapèutic. En resposta al que escolta, l’analista pot oferir
impressions pertinents perquè el pacient les consideri, però els judicis del benefici terapèutic són
afirmacions que en darrer terme només les pot fer el pacient basant-se en la seva experiència vital fora de
la relació terapèutica.
El reconeixement de la intersubjectivitat de la trobada analítica clínica ens obliga a redefinir la
naturalesa de la perícia i autoritat de l’analista. Com que les elucidacions (insights) són co-creades per
analista i pacient i són específiques de la particular parella analítica que les crea, l’analista no es pot
considerar un expert de la ment per se del pacient, un expert que pogués comprendre impersonalment la
vida psíquica del pacient. Avui ja no s’aguanta la famosa analogia en què el pacient es compara a un
passatger ingenu de ferrocarril que amb fidelitat va descrivint el paisatge, i l’analista s’equipara a un entès
maquinista de tren que determina la situació geogràfica del tren basant-se en les descripcions del passatger.
Les concepcions que veuen l’analista com un observador expert relativament objectiu, deixen de tenir en
compte la subjectivitat de l’analista i el fet que el pacient observat és de fet inextricable de l’observadoranalista, tots dos abastant un camp singular d’observació. Per tant, més que ser un expert en la comprensió
de la vida psíquica del pacient, l’analista s’ha de considerar un expert a facilitar un intercanvi
intersubjectiu que permeti al pacient de comprendre la seva pròpia vida psíquica. En lloc d’una autoritat
que revela les veritats amagades al pacient, l’analista és un partenaire que col·labora amb el pacient a crear
una comprensió respecte a la manera que té el pacient de construir la seva realitat, i que hi col·labora per
revisar les dites construccions a fi de permetre-li menys sofriment i més satisfacció en la vida. En una
anàlisi clínica reeixida, les velles realitats co-creades són substituïdes amb noves veritats co-creades.
Aquesta visió de l’empresa analítica clínica com una trobada intersubjectiva en què es co-creen
les veritats, velles i noves, és de vegades per afirmar que la realitat objectiva no existeix. De fet, no es fa
aquesta afirmació. El que s’afirma és la condició inevitable que la realitat, fins i tot quan s’assumeix que
existeix objectivament, només es pot conèixer subjectivament per l’analista i el pacient; i quan tots dos es
reuneixen en el marc de la situació clínica per investigar la realitat de la vida psíquica del pacient, la
investigació que menen és intersubjecvtiva.
El vehicle per a aquesta investigació és, no cal dir-ho, el diàleg -parlat i no parlat, conscient i
inconscient- que té lloc entre analista i pacient. Les regles bàsiques que s’estableixen pel diàleg
estructuraran la trobada intersubjectiva que se’n desprèn i allò que produeix. Tradicionalment les regles
bàsiques de l’anàlisi clínica han privilegiat, en el diàleg, la veu de l’analista. El més important potser és
que això ha ocorregut perquè les nostres teories del procés i de la tècnica analítica han portat els analistes a
aplicar els seus esforços clínics a l’obtenció d’objectius especials, específicament analítics, formulats de
manera separadament dels objectius terapèutics. De fet s’ha advertit els analistes contra el seu zel
terapèutic, el qual es comprèn com a interferidor de la busca de finalitats psicoanalítiques. Les finalitats
psicoanalítiques específiques deriven necessàriament de les teories psicoanalítiques. Per això quan el
treball clínic s’enfoca a objectius específicament psicoanalítics, l’analista -que és una autoritat en teoria
psicoanalítica- s’erigeix com una autoritat en els progressos i resultats clínics.
El problema rau en el fet que, quan es privilegia la veu de l’analista en el diàleg i se’l fa una
autoritat sobre els progressos i resultats, es determina una circularitat en la investigació clínica. La
subjectivitat de l’analista domina l’intercanvi intersubjectiu i les seves co-creacions. El que s’arriba a
comprendre reflecteix el que l’analista ha assumit per endavant. Una evidència òbvia d’això és el fet que
els resultats analítics clínics reeixits en tot el món, tendeixen a diferir en el pronòstic d’acord amb la
subcultura psicoanalítica a la qual l’analista pertany: en un lloc s’entén que una anàlisi clínica ha acabat
amb èxit quan s’han fet evidents les fantasies de l’escena primària; en un altre, quan el pacient evoluciona
més enllà de la posició esquizoparanoide; en un altre encara, quan el pacient completa un procés de
separació-individuació, etc.
El reconeixement de la intersubjectivitat del treball analític clínic posa al descobert el problema
de la circularitat en l’anàlisi clínica i indica la necessitat d’establir criteris de resultats que siguin
independents de la teoria psicoanalítica. Jo penso que els objectius psicoanalítics estan més ben servits si
utilitzem l’experiència del benefici terapèutic del pacient com a criteri de resultats segons els quals s’ha de
jutjar l’èxit del treball analític clínic. Òbviament les auto-avaluacions d’un pacient i les seves opinions
sobre els beneficis terapèutics sempre seran molt sobredeterminades. De tota manera, malgrat el paper
inevitable de la complaença, l’oposició, etc., els judicis del benefici terapèutic d’un pacient es basen en
observacions que es fan fora de la relació terapèutica i de l’enquadrament clínic. Això brinda la possibilitat
de construir una anàlisi clínica com una situació experimental, encara que imperfecta. Les proposicions
psicoanalítiques poden verificar-se mesurant una variable dependent: els insights valuosos són aquells que
produeixen un benefici terapèutic durable; les tècniques analítiques útils són les que produeixen insight
valuós.
Aquesta manera d’enfocar l’avaluació en psicoanàlisi, que es desprèn del reconeixement de la
naturalesa intersubjectiva de la investigació analítica clínica, sovint és titllada erròniament de tenir una
orientació hermenèutica perquè legitima narratives co-creades per analista i pacient com a proposicions
psicoanalítiques. Ben al contrari, és un abordatge científic. La ciència sempre tracta amb narracions, tant si
aquestes narracions són pròpies de la mecànica quàntica en física, o variades formulacions
psicodinàmiques en la psicoanàlisi clínica. El que la ciència exigeix és que les afirmacions de narracions
que difereixen es facin amb una base pragmàtica, empírica, és a dir, que s’estableixi una situació
experimental en què les narratives puguin ser avaluades d’acord amb la seva capacitat pronòstica.
En disciplines hermenèutiques, com la crítica literària o la història política, les dades no permeten
utilitzar la predicció com a base de l’avaluació de proposicions. S’han d’utilitzar altres criteris; criteris
estètics com l’elegància, la coherència o l’atractiu retòric. Quan en l’anàlisi clínica es persegueixen
objectius específicament psicoanalítics, s’estableix la circularitat i s’utilitzen criteris estètics per avaluar
els insights. És a dir, que les explicacions que l’analista i el pacient troben persuasives es donen per
vàlides; l’avaluació dels insights no es du a terme mitjançant una predicció de prova en relació a una
variable independent. I així, quan es persegueixen objectius específicament psicoanalítics, l’anàlisi clínica
es fa més una empresa hermenèutica que científica.
El reconeixement que els insights en l’anàlisi clínica es creen de manera intersubjectiva també ens
obliga a una revisió crítica del principi de l’anonimat analític. Les directrius tècniques -que un analista
hauria d’assajar com més millor- d’evitar l’autoexpressió personal, són una conseqüència de la noció que
la psicoanàlisi clínica és un projecte en el qual es dóna al pacient l’oportunitat de projectar representacions
psíquiques en la figura de l’analista, a fi que l’analista pugui observar objectivament les projeccions. Els
esforços de l’analista per romandre anònim són a fi de salvaguardar l’oportunitat del pacient per la
projecció i la nitidesa del camp d’observació de l’analista. (Si s’apliquen certs conceptes d’identificació
projectiva, l’analista se sentirà capaç d’observar els elements projectats de la psicologia del pacient,
representada en les pròpies respostes de l’analista. De tota manera, en comentar les seves respostes al
pacient, l’analista fa interpretacions sobre la psicologia del pacient més que engatjar-se en una revelació de
si mateix). Un cop reconeixem que les veritats analítiques són co-creades per analista i pacient, més que
descobertes gràcies a les observacions objectives que l’analista fa de les projeccions del pacient, es fa
obsolet el raonament en el sentit que l’analista tracti de restringir la seva expressió personal. Al contrari,
per facilitar l’intercanvi intersubjectiu en la situació clínica, l’analista ha de voler fer la seva pròpia
experiència el més assequible possible al pacient.
Comentaris a Owen Renik
Elizabeth Bott Spillius
(Londres)
Owen Renik, com de costum, ens presenta una afirmació admirablement breu i vigorosa del seu punt de
vista sobre la intersubjectivitat en psicoanàlisi, i em plau que se m’hagi demanat de comentar-la.
L’enfocament de Renik em sembla basat en dues línies de pensament. La primera és que la veritat
és el que el subjecte pensa que és o, menys tendenciosament, que encara que la veritat pot existir
independentment del pensador, només pot ser coneguda a través de l’experiència subjectiva del pensador.
La segona línia és una forma del que podríem anomenar pragmatisme americà sensible: dit cruament, la
veritat és el que funciona, el que rendeix.
Els meus supòsits tàcits, que són diferents dels de Renik, em fan ser prudent en comentar el seu
treball. També em porten a vegades a trobar dificultats, en seguir el seu pensament. Per exemple, sempre
que llegeixo les presentacions de Renik, tinc la repetida experiència de sentir-me aturada de sobte.
Llegeixo una frase i penso estar d’acord amb el que diu i penso que altres psicoanalistes probablement
també hi estarien d’acord. Això va seguit d’una segona frase que Renik pensa que és, evidentment, una
conseqüència lògica de la primera, però jo no estic en absolut d’acord amb aquesta segona frase. Llavors
m’adono que no sé com ha tingut lloc la transició. O bé es tracta d’alguna cosa que falla en la meva
comprensió, o hi ha alguna falla en la lògica de la seqüència. Sigui quina sigui la raó, em sento aturada en
el meu pensar, a causa d’aquesta experiència, i tinc dificultats de continuar fins que no ho hagi pogut veure
de més a prop.
Per exemple, ben al començament del seu treball, Renik diu: ”L’insight és quelcom co-creat per
analista i pacient en la mesura que és quelcom descobert per analista i pacient. En diferenciar la co-creació
del descobriment, en psicoanàlisi clínica, establim una distinció equívoca”. Estic d’acord amb la primera
frase, deixant de banda la lleugera estranyesa de la paraula co-crear. Però no veig com es dedueix la
segona frase. Per a mi, ”crear” no és el mateix que “descobrir”. ”Crear” vol dir portar a l’existència
quelcom que abans no hi era. ”Descobrir” vol dir que ja hi havia alguna cosa abans, l’existència de la qual
ha estat ara reconeguda però no creada. Freud, per exemple, va fer certes observacions dels seus pacients,
incloent algunes observacions sobre ell mateix, en les quals va “descobrir” certes pautes. Va “crear” el
terme de complex d’Èdip per descriure el model. No va “crear” les conductes que observava; no va
”descobrir” el terme.
Com deriva Renik la segona frase a partir de la primera? Penso que deu tenir que veure amb la
frase imprecisa “en la mesura que”, que jo he comprès una mica com “pot ser comparat a” de la primera
frase, però que en la segona frase s’ha transformat en “és el mateix que”. Examinant-ho amb més rigor,
potser jo penso que només estava d’acord amb la primera part de la primera frase, és a dir, “l’insight és
quelcom co-creat per analista i pacient”, i no amb la segona part “en la mesura en què es una cosa
descoberta per analista i pacient”. Aquesta vegada em vaig sentir fora del meu terreny, en una indagació
filosòfica que no estic preparada per portar endavant. Marcia Cavell (1998), amb coneixement i aptitud
pròpiament filosòfica, ha abordat alguns aspectes del que ella anomena afirmacions de Renik respecte de
la veritat que fóra relativa als objectius i a les situacions. També afirma que Renik creu en l’existència
d’una veritat objectiva més del que ho reconeix. En aquesta ocasió vaig arribar a adonar-me que els meus
supòsits bàsics diferents em feien difícil seguir el pensament de Renik.
Però després vaig arribar a una altra frase que altra vegada em va fer aturar en la meva trajectòria,
encara que no per la mateixa raó. Renik diu: “Avui ja no es pot mantenir la famosa analogia en què es
compara el pacient a un passatger ingenu de ferrocarril que va descrivint fidelment el paisatge que passa, i
l’analista a un conductor de tren bon coneixedor (knowledgeable) que determina la localització geogràfica
del tren, basant-se en la informació del passatger”. Jo em pregunto què ha portat Renik a fer canvis tan
remarcables en l’analogia de Freud (Freud, 1913, p. 135). El viatger de Freud, assegut prop de la finestreta
“ha esdevingut “ingenu” en la versió de Renik i “algú dins del vagó” de Freud s’ha transformat en “un
entès maquinista de tren” en la versió de Renik.
Renik sembla estar argüint amb algú, penso que no amb mi, encara que hi ha temes sobre els
quals estic segura que ell dissenteix de mi i dels meus col·legues kleinians. Però ell dissenteix
vigorosament d’un analista/conductor poc enraonat, que pensa que coneix la realitat de la psique del
pacient i que creu que té el dret de dictar al pacient la seva comprensió superior i de jutjar els progressos
del pacient segons les pròpies finalitats de l’analista. Aquest analista tan poc enraonat, però poderós, sona
com de la vella generació dels psicòlegs del jo, i és evident que Renik vol crear una atmosfera analítica de
més gran llibertat i potser d’igualtat, un objectiu amb el qual hom no pot fer altra cosa que simpatitzar-hi.
Però potser infravalora fins a quin punt els conductors de tren equivocats han estat derrotats per la
revolució callada. O potser no. Jo no estic tan familiaritzada com ell amb la psicoanàlisi americana.
Penso tanmateix que hi ha hagut un canvi general d’enfocament de l’anàlisi, tant als Estats Units
com en altres llocs. Els analistes de la generació de Freud pensaven que la seva tasca era d’observar el
pacient i la implicació del pacient en la relació pacient-analista, la transferència. La contratransferència,
com diu Renik, era vista només com una interferència, i ell creu que és del tot impossible per a l’analista
de desprendre’s de la seva subjectivitat, com Freud deixava entendre que era factible (Renik, 1993). En
alguns aspectes sembla probable que el canvi d’actitud respecte de la contratransferència va tenir lloc a la
Gran Bretanya abans i més extensament que als Estats Units, encara que no s’expressava com un
reconeixement de la subjectivitat de l’analista. El treball de Heimann de 1950, en el qual deia que la
resposta contratransferencial de l’analista podia ser una font útil d’informació sobre el pacient, ha tingut un
impacte considerable i també l’ha tingut el treball de Money-Kyrle de 1956 “Contratransferència normal i
les seves desviacions”. Fins i tot el títol de Money-Kyrle posa en clar que ell considera la
contratransferència com a normal i útil; no considera ni possible ni útil tractar d’eliminar-la. Naturalment
fa distincions, com indica el títol, entre contratransferència “normal” i contratransferència “indesitjable”.
Però en aquella època s’assumia que l’analista provoca un efecte sobre la situació analítica que està
estudiant. Una altra diferència és que el terme “neutral” mai no ha estat emfasitzat a l’anàlisi britànica, i
penso que tampoc en l’anàlisi de l’Europa continental. La preocupació de la psicologia del jo per la
neutralitat sempre ens ha semblat estranya; com si fos no sols una pressió a ser imparcial, sinó també la
dotació d’una opacitat i de poder misteriosos de l’analista. I així no hi ha hagut cap batalla a la Gran
Bretanya, i penso que tampoc a Europa, per aconseguir que els analistes reconeguessin la seva subjectivitat
i els efectes que pot tenir; potser hi ha hagut també un precoç reconeixement que la tasca de l’analista
inclou l’observació d’ell mateix, tant com l’observació del seu pacient i de la interacció analista-pacient.
Això es correspon amb el fet que potser hi ha hagut menys conformitat inicial amb els analistes i amb
l’anàlisi; l’anàlisi mai no ha estat una última moda a la Gran Bretanya, i en conseqüència hi ha hagut
menys indignació sobre el coneixement i l’autoritat de l’analista.
A jutjar per les seves descripcions clíniques d’altres treballs (1993, 1995, 1998, 2001), em
sembla que Renik pensa, com jo mateixa, que l’analista és capaç de ser almenys una mica conscient de la
manera que la seva subjectivitat fa impacte sobre el pacient i sobre la relació analítica; és a dir, que fins a
cert punt l’analista pot observar-se a si mateix, així com observa els altres. Potser jo vaig més enllà que ell
perquè jo penso que és possible que l’analista estigui subjectivament implicat en la interacció analítica i a
la vegada sigui capaç, almenys parcialment, de tenir una visió des de fora en la mateixa sessió. Això no es
pot fer al mateix temps. Penso que habitualment, en el curs de la sessió, hi ha una fluctuació entre un estar
“a dintre” i estar una mica “fora” de la interacció. En moments molt candents o aclaparadors això de
vegades no és possible, i fins al final de la sessió l’analista no pot tenir una altra visió suplementària per
considerar els sentiments i pensaments que ha experimentat a la sessió.
Com sabem si un insight construït és vàlid? Penso que això no és immediatament aparent
perquè, almenys en la meva experiència, l’acord no significa per força que l’insight és correcte, i el
desacord tampoc no vol dir que sigui erroni. La validesa de les construccions analítiques, en la meva
manera de pensar, descansa en un procés constant d’exploració i avaluació per part de l’analista i del
pacient i en la vigilància, sobretot per part de l’analista, en el cas que s’hagi agafat a una “idea
sobrevalorada”, com diuen Britton i Steiner (1994), més que a un “fet seleccionat” com el que assenyala
Bion (1962, p. 72; 1967, p. 127).
Penso que per a Renik aquesta forma d’exploració i re-avaluació no seria prou bona. O bé no hi
hauria objectiu, o es tractaria d’un objectiu basat en els meus objectius “psicoanalítics” que, segons ell, són
inadequats perquè són circulars. Per a Renik l’únic objectiu vàlid és el benefici terapèutic del pacient. ”Els
insights valuosos” -diu ell- “són els que produeixen un benefici terapèutic durable; les tècniques
analítiques útils són les que produeixen insights valuosos”. La veritat, la validesa és l’efectiu. Aquesta
afirmació em sembla massa simple. Jo penso que insights valuosos poden ser seguits d’inactivitat
terapèutica i, a l’inrevés, hi ha insights no valuosos seguits de milloria terapèutica, que poden sorgir
d’algun altre aspecte de l’anàlisi –la cura de transferència, per exemple, o de circumstàncies externes a
l’anàlisi. És necessari comprendre quelcom més intrínsec sobre el canvi psíquic, els objectius i el seu
lligam amb el procés psicoanalític.
En opinió de Rachel Blass (2003), hi ha una tensió inherent als objectius en psicoanàlisi. Això
passa, pensa ella, a causa dels aspectes ètics contradictoris que són inherents al valor de l’autodeterminació
i de l’autorealització a què els analistes s’adhereixen. Aquests dos aspectes ètics contradictoris són, en
primer lloc, respecte a un self més integrat que el pacient pot arribar a assumir; i en segon lloc respecte als
desitjos més immediats del self conscientment limitat del pacient. Renik, diu ella, és l’advocat més extrem
del segon aspecte ètic, en referència al seu treball. “L’experiència, per part del pacient, del benefici
terapèutic“ (Renik, 2001). Però, afegeix Blass, fins i tot ell respecta la primera polaritat ètica, ja que està
interessat d’aconseguir el benefici terapèutic a través de l’insight i la comprensió de si mateix. Igual que
Marcia Cavell, Blass pensa que Renik admet la polaritat contrària més del que ell mateix reconeix.
Renik pensa que el resultat de la recerca provaria el que és vàlid, el que és efectiu i el que no ho
és, una esperança respecte de la qual jo sóc menys optimista, atès que les tècniques de la investigació de
resultats són massa rudes per fer justícia a la complexitat dels problemes implicats. Altrament, encara que
la recerca de resultats, en el sentit més general i menys “científic” del que és eficient a llarg termini i el
que no ho és, ha suposat un factor en el desenvolupament de les idees i la tècnica psicoanalítica, no crec
que hagi estat un factor capital. Com Britton (1998), jo penso que el factor cabdal ha estat la combinació
de l’observació clínica i la identificació i abordatge dels obstacles aparents: la transferència, l’acting out i
la repetició, en lloc del record; la contratransferència i les definicions canviants que aquest concepte ha
tingut, i les actituds enfront de la transferència; el paper que juguen tant els desigs agressius com els
sexuals; els canvis en la definició de la relació analista-pacient; i, en el cas de Klein, el paper del
clivellament, la projecció, la introjecció, la fragmentació i la integració.
Renik creu que l’assumpció analítica en el sentit que l’auto-revelació complica el setting
analític, és invalidada pel reconeixement del fet que els insights es creen intersubjectivament. És aquesta
una afirmació vàlida? En aquest cas jo dissenteixo en principi i acabo amb un acord parcial. En aquest
punt, penso que és un problema de discriminació entre revelacions útils i revelacions acomodatícies, de la
mateixa manera que en l’anàlisi clàssica és essencial de distingir entre un “anonimat” útil i un altre
d’acomodatici. En un treball titulat “L’ideal de l’analista anònim i el problema de l’auto-revelació” (1995),
Renik intenta d’antuvi mostrar els aspectes acomodaticis i destructius de la posició d’anonimat; penso que
ell creu que tota anonimitat analítica és inevitablement no constructiva i antianalítica. Llavors defineix la
natura d’una apropiada auto-revelació. Tractaria d’assegurar que el pacient comprengui l’activitat analítica
de l’analista el més plenament possible, i seria important per allò que pacient i analista tracten de
comprendre del pacient. Segons Renik, d’aquesta manera es procedeix a una auto-revelació molt selectiva,
no comparable a les associacions lliures del pacient, que se suposa que no són selectives, i pensa que
aquesta auto-revelació no s’utilitza per l’analista per establir el que jo diria “simetria” en la relació
analítica.
En aquest breu treball d’ara, “Intersubjectivitat en anàlisi”, Renik no comenta si la construcció
intersubjectiva de la comprensió significa que pacient i analista estan implicats no solament en una relació
que inclou les seves respectives subjectivitats, sinó també en el que jo anomenaria una relació de
“simetria”. Per la meva manera de pensar, l’anàlisi és una relació asimètrica perquè un membre de la díada
busca “ajuda” i l’altre dóna alguna cosa que s’espera que pugui ”ajudar”. A jutjar pel que diu en “L’ideal
de l’analista anònim i el problema de l’auto-revelació” (1995), estem d’acord en aquest punt, encara que
tenim un problema important de terminologia respecte a l’ús dels termes “simètric” i “asimètric” perquè,
en l’ús que Renik en fa, analista i pacients són “epistemològicament simètrics”, que vol dir que són
igualment subjectius. Però, diu ell, ”simetria no és identitat” (p. 486). El pacient comunica els seus
pensaments per augmentar la seva consciència de si mateix; l’analista comunica els seus pensaments per
augmentar la consciència de si mateix del pacient. Més aviat com Cavell i Blass, jo acabo pensant que la
definició de Renik, en aquest cas de la relació analítica, no és tan diferent de la meva com havia pensat de
bell antuvi.
Penso que és clar que en general estic d’acord amb Renik en el sentit que l’anàlisi clínica és
intersubjectiva. Com podria ser d’una altra manera? Però també he tractat de descriure alguna de les
maneres en què dissenteixo del seu punt de vista, sobretot amb la seva assumpció bàsica sobre el
relativisme de la veritat. La meva assumpció bàsica és que la veritat existeix independentment del
pensador i que s’ha de descobrir, no construir. I també m’adhereixo a l’afirmació recent de Hanna Segal
(2002): ”Tota ciència té per objectiu la veritat. La psicoanàlisi és única a considerar que aquesta busca de
la veritat és en ella mateixa terapèutica”.
BIBLIOGRAFIA
BION, W.R. (1962). Learning from experience. London, Heinemann
----- (1967). Second thoughts. London, Heinemann
BLASS, R. (2003). On ethical issues at the foundation of the debate over the goals of psychoanalysis. Int.
J. Psychoanal., 84, pp. 929-943
BRITTON, R. (1998). Unpublished discussion of Owen Renik’s paper “The analyst’s subjectivity and the
analyst´s objectivity” at the British Psycho-Analytical Society
BRITTON, R. & STEINER, J. (1994). Interpretation: Selected fact or overvalued idea? Int. J. Psychoanal.,
75, pp. 1169-78
CAVELL, M. (1998). In response to Owen Renik’s “The analyst’s subjectivity and the analyst’s
objectivity”. Int. J. Psychoanal., 79, pp. 1195-202
FREUD, S. (1913). On beginning the treatment (Further recommendations on the technique of psychoanalysis I). SE, 12, pp. 121-44
HEIMANN, P. (1950). On counter-transference. Int. J. Psychoanal,. 31, pp. 81-84
MONEY-KYRLE, R. (1956). Normal counter-transference and some of its deviations. Int. J. Psychoanal.,
37, pp. 360-366
RENIK, O. (1993). Analytic interaction: Conceptualizing technique in light of the analyst’s irreducible
subjectivity. Psychoanal. Q., 62, pp. 553-571
----- (1995). The ideal of the anonymous analyst and the problem of self-disclosure. Psychoanal. Q., 64,
pp. 466-495
----- (1998). The analyst’s subjectivity and the analyst’s objectivity. Int. J. Psychoanal., 79, pp. 487-497
----- (2001). The patient´s experience of therapeutic benefit. Psychoanal. Q., 79, pp. 231-241
SEGAL, H. (2002). Yesterday, today and tomorrow. Inaugural lecture for The Centre for the Advancement
of Psychoanalytic Studies of the British Psycho-Analyticial Society
Resposta a Elizabeth Bott Spillius
Owen Renik
He estat encantat de rebre la resposta d’Elizabeth Bott Spillius a les meves consideracions.
Plantejant preguntes i objeccions amb la seva característica nitidesa, em dóna l’oportunitat de clarificar i
elaborar diferents punts que mereixen més atenció.
En la seva referència conclusiva, ella es declara decididament a favor del fet que la psicoanàlisi
ha de ser una ciència que persegueixi la veritat. En aquest punt ens trobem en una base comuna crucial, no
compartida per aquells dels nostres col·legues que conceptualitzen la psicoanàlisi com una empresa que
està al marge de la ciència i que no necessita emprar metodologia científica. A la vegada, però, Spillius
afirma que ella no comparteix el meu “pragmatisme americà sensible: dit cruament, la veritat és el que
funciona, el que rendeix”. Jo trobo en aquest punt una contradicció important i un malentès.
No hi ha res d’especialment americà en el meu pragmatisme. El meu pragmatisme és el
pragmatisme del mètode experimental que constitueix el fonament del mètode científic a qualsevol lloc del
món. Tampoc és cru de dir que la veritat és el que funciona (rendeix). En ciència sempre la hipòtesi
veritable és la que rendeix més, la que fa les prediccions més reeixides en el més gran nombre de
condicions. L’alternativa al pragmatisme és la creença en articles de fe. Galileu va afirmar que la Terra
feia voltes entorn del Sol perquè aquesta comprensió rendia més que la comprensió geocèntrica de l’època,
en la predicció d’observacions astronòmiques. L’església, que no usava el pragmatisme, va rebutjar la
veritat de Galileu. Una psicoanàlisi no pragmàtica seria una psicoanàlisi no científica, una psicoanàlisi
religiosa en potència.
El report de Spillius es refereix al fet que ella no comprèn que jo pugui dir: “En separar la cocreació del descobriment en psicoanàlisi clínica, establim una distinció equívoca”. Per a Spillius, creació
significa portar a l’existència quelcom que abans no hi era, en oposició al descobriment, que vol dir
reconèixer alguna cosa que ja es trobava allí. Els científics, d’altra banda, assumeixen que la creació i el
descobriment representen el mateix procés vist des de diferents punts de vista. Per exemple, potser la
ciència més apassionant i conseqüent del segle XIX és la que s’ocupà de la descoberta dels corrents
elèctrics, flux d’electrons que circulen dels pols positius als negatius. L’estudi de l’organització i la
direcció d’aquests corrents va permetre el desenvolupament de la llum elèctrica, la ràdio i altres coses
innumerables que avui trobem tan habituals. Després, al segle XX es va descobrir que l’electricitat
consisteix no en corrents fluids d’electrons, sinó en una sèrie d’interaccions successives entre àtoms
contigus. Aquest descobriment va portar al transistor de ràdio, i de fet al microxip i a tot el món d’alta
tecnologia que ha revolucionat la vida moderna. Com hem de comprendre el descobriment del segle XIX
dels electrons que flueixen en forma de corrent? Els corrents elèctrics, eren coses de la natura l’existència
de les quals s’havia revelat? Podem dir que els corrents elèctrics continuen existint, però que en un
començament no van ser compresos del tot, de la mateixa manera que la costa Est d’Amèrica, que continua
existint, va ser presa per error pels primers exploradors com si pertanyés a les Índies? No, no podem dir
això; perquè si els electrons flueixen com pensaven els científics del segle XIX, si els corrents elèctrics
existissin en realitat, els transistors i els microxips no serien possibles. La física dels estats sòlids que
explica l’existència dels transistors i els microxips es contradiu amb l’existència del corrent elèctric. Els
descobriments del segle XX respecte de la naturalesa de l’electricitat van invalidar i substituir les
descobertes del segle XIX. Aquest tros d’història de la ciència il·lustra que el procés del descobriment no
consisteix en el simple reconeixement de coses que ja existeixen; consisteix en la creació de noves veritats
que es comparen amb les velles veritats, de manera que es pot determinar quina rendeix millor. Per tornar
a la psicoanàlisi i a l’exemple que Spillius ens dóna, podem dir que quan Freud va descobrir un cert model
que va anomenar Complex d’Èdip, no va reconèixer una cosa pre-existent en la natura; més aviat va crear
una proposició que hauríem de considerar vertadera només en la mesura que doni més bons rendiments
que qualsevol altra creació competent per pronosticar fets clínics.
Havent revisat aquests principis de metodologia científica, espero que es farà evident per què és
important de notar que Spillius no és del tot correcta quan afirma que “per a Renik l’únic objectiu vàlid és
el benefici terapèutic del pacient”. Jo no penso que l’objectiu del benefici psicoteràpic del pacient sigui
vàlid en si. El meu criteri és que l’objectiu del benefici terapèutic del pacient, a diferència dels objectius
psicoanalítics no terapèutics que Spillius diu perseguir en el seu treball clínic, és un criteri de resultat; és
un criteri independent de la teoria preferida i de l’experiència de l’analista que pot utilitzar-se per validar
insights produïts en la psicoanàlisi clínica. Si nosaltres jutgem la validesa de l’insight sobre la base dels
beneficis terapèutics corresponents, establim els rudiments de verificació d’una hipòtesi amb
l’experimentació. Hem de validar el nostre treball clínic resseguint una variable no lligada a la teoria
psicoanalítica, si ens proposem menar científicament la psicoanàlisi clínica, un objectiu en el qual penso
que Spillius i jo coincidim. Blass, a qui Spillius cita en aquest punt, suggereix que si utilitzem com a criteri
de resultats l’experiència conscient del pacient del benefici terapèutic, això no té prou en compte l’objectiu
de realització del ”self potencialment complet“ (2003, p. 935) del pacient. En fer aquesta objecció, Blass
ens mostra que perseguir una finalitat d’inspiració teòrica en el treball clínic, negligeix el problema de
privilegiar l’analista com a expert i així afavoreix la circularitat; perquè deixa d’explicar això: Com es pot
determinar aquest “self potencialment complet” del pacient? I per qui?
Continuant amb les implicacions clíniques de la intersubjectivitat en psicoanàlisi, i abordant el
problema de l’auto-revelació de l’analista, jo estic completament d’acord amb l’afirmació de Spillius que
“el problema rau en el fet de discriminar entre revelacions analíticament útils i revelacions en profit propi,
de la mateixa manera (...) que és essencial distingir entre una anonimitat útil o d’autoconveniència”. Jo no
he defensat mai una auto-revelació promíscua ni m’he pronunciat contra el tacte analític i la restricció
adequada. Només he argumentat contra el criteri tradicional que l’auto-revelació inhibeix categòricament
el procés analític. També penso que Spillius té raó quan assenyala la confusió generada pels usos variats
de “simetria” i “asimetria”, quan s’aplica a la relació analítica, i quan afirma la importància fonamental de
la condició que el pacient ve demanant ajuda, mentre que l’analista busca dispensar ajuda. No cal dir que
aquesta condició pot ser mal utilitzada per establir una autoritat immerescuda de l’analista. Jo no puc
compartir l’optimisme de Spillius en el sentit que aquest és un problema d’altra època. Per exemple, en un
intercanvi recent en aquesta revista entre Maria Cavell i jo, que Spillius cita, Cavell presentava una vinyeta
clínica que il·lustra clarament fins a quin punt la insuficient apreciació de la intersubjectivitat de la trobada
analítica pot portar un analista conscienciós a la presumpció que pot conèixer els continguts de la ment del
seu pacient (Renik, 1998).
Spillius està perplexa pel meu comentari sobre l’evolució del pensament psicoanalític sobre la
intersubjectivitat, des d’una concepció inicial limitada a una de contemporània molt comprensiva.
Recordant-nos les contribucions de Heimann, Money-Kyrle i altres, afirma que els analistes britànics han
apreciat plenament des de fa temps la intersubjectivitat de la trobada analítica i ella especula que potser jo
estic preocupat amb una manca de preocupació pel tema que va caracteritzar passades generacions de la
psicologia del jo americana. No obstant, el seu propi testimoni indica altra cosa. Spillius explícitament
afirma la convicció que a certs moments, durant una sessió d’anàlisi, ella és capaç de separar-se de la
interacció intersubjectiva entre ella i el pacient i atènyer una posició objectivament auto-observadora.
Spillius no explica com aconsegueix escapar de la subjectivitat. No obstant això, el fet que ella cregui que
ho aconsegueix és una evidència que al Regne Unit, com en altres llocs, la comprensió de la
intersubjectivitat varia amplament entre els analistes. Alguns, com Spillius, mantenen un criteri que
s’acosta més al que prevalia en el temps de Freud que al que jo sostinc.
BIBLIOGRAFIA
BLASS, R. (2003). On ethical issues at the foundation of the debate over the goals of psychoanalysis. Int.
J. Psychoanal., 84, pp. 929-943
RENIK, O. (1999). Renik replies to Cavell. Int. J. Psychoanal., 80, pp. 384-385
(Traduït de l’anglès per Pere Folch Mateu)