Transformació de l´experiència emocional.2006.Vol.XXIII/Núm.1-2,pp.19-33.

Transformació de l’experiència emocional
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2
Antònia Grimalt
Barcelona
Partint de les dificultats que es troba l’analista en el seu abordatge i discriminació de nivells emocionals primitius en la comunicació analista-pacient, l’autora
fa una primera aproximació teòrica des de la perspectiva de la funció alfa i la
teoria de les transformacions com a mètode d’observació dels fenòmens que impregnen la trobada analítica. Es prenen en consideració investigacions neurocognitives recents sobre percepció i afectes com quelcom que dóna compte dels
registres primitius hipotesitzats per Bion. El treball conclou amb una sèrie de
consideracions tècniques.
Paraules clau: Funció alfa, transformació en al•lucinosi, afecte, percepció, emoció
Introducció
Aquest és un treball teòric d’introducció al material clínic d’anàlisi d’un nen que
fou objecte de presentació a la Jornada Clínica de la SEP. En aquesta part teòrica no
faig gaires diferències entre el nen i l’adult perquè tracto de descriure fenòmens
primitius que poden aparèixer tant en el tractament de nens com en el d’adults.
Un mateix fenomen en anàlisi pot ser observat des de diverses perspectives, segons la referència teòrica a què pertany. Les característiques del petit pacient que
presento, juntament amb dificultats que m’he trobat en l’anàlisi de pacients adults,
em van plantejar uns interrogants que m’impulsaren a tractar d’aprofundir en el
concepte de transformació i més específicament de transformació en al•lucinosi. La
perspectiva des de la qual desitjo enfocar aquesta part és la de la funció alfa i la
20
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2
teoria de les transformacions, com a mètode d’observació dels fenòmens que impregnen la trobada analítica. Crec que aquesta perspectiva planteja les dificultats que
té l’analista per orientar-se en el seu abordatge i discriminació de la qualitat emocional que està funcionant en la comunicació entre analista i pacient. M’ha semblat
també interessant de rastrejar algunes investigacions neuro-cognitives sobre percepció i afectes, que penso que donen compte dels registres primitius hipotesitzats per
Bion amb el concepte de transformació a través de la funció alfa.
Antecedents
Bion (1962) descriu fenòmens al•lucinatoris visuals, olfactius i cenestèsics, entesos com evacuacions d’aspectes no tolerats de la personalitat, a través dels òrgans
sensorials, per una IP no realista. A partir del seu treball amb psicòtics, planteja com
a paradigma de transformació el canvi catastròfic. Més endavant canvia el seu plantejament original de la part psicòtica de la personalitat per desenvolupar el vèrtex
prenatal del funcionament mental. Refereix aleshores aquests fenòmens com a possibles pressions sobre les cavitats òptica, auditiva, etc. del fetus o embrió i desenvolupa la idea de transformació en al•lucinosi com la més primitiva i el medi on es
produeixen transformacions més elaborades. Amplia el model al propi procés de
mentalització, el punt bàsic del qual és que la ment del nen necessita de les transformacions maternes (rêverie) per deixar de pensar de forma concreta. Per tal de
desenvolupar la capacitat de pensar, i per tant de transformar les seves experiències
emocionals, li cal haver instal•lat dins seu aquesta capacitat de contenció i transformació. Aplicat a l’experiència analítica, el psicoanalista tracta d’ajudar el pacient a
transformar aquella part de l’experiència emocional de la qual no té consciència en
una experiència emocional conscient. Això no pot deslligar-se del procés de transformació emocional interna, per part de l’analista, de la seva pròpia experiència amb
el pacient. Amb això, Bion explicita quelcom que estava implícit en la teoria de
Freud: la necessitat tècnica de “somiar el material del pacient”.
A partir d’aquest model, les funcions del setting i de l’analista són introjectar
l’ansietat i el malestar del pacient, fer-se’n ressò, digerir-los i transformar-los en un
contenidor verbal que es comunica en forma d’interpretació (encara que no sempre).
Un tema present des d’un bon començament en el seu treball amb grups, del qual
acaba donant-ne una mostra en directe a “Memòria del futur“, és la coexistència de
diferents nivells de funcionament tant dintre de la mateixa personalitat com en un
grup, sovint separats per cesures impenetrables amb les consegüents implicacions
que això comporta per a l’insight. Concep la idea de cesura com a separació, fissura,
espai, pont, que té una funció en dues direccions: la de separar-diferenciar, i a la
vegada comunicar. Planteja l’existència de “vestigis de fenòmens prenatals” que
exerceixen la seva influència sobre la personalitat. Pot ser que el nadó no pugi tolerar sensacions, percepcions i protoemocions/ protopensaments degut a la turbulència
emocional que provoquen en la seva personalitat immadura. En aquesta personalitat
incapaç de discriminar, el terror pot ser molt intens i necessita una funció parental
receptiva que el digereixi i l’hi torni desintoxicat, donant un sentit a la seva experiència. Les falles en aquesta funció són substituïdes pel que aparentment és una consciència moral, però en realitat és un superjò potencialment destructiu que inhibeix
les capacitats de desenvolupament.
Transformació de l’experiència emocional
21
L’evolució té lloc en estrats, com les capes d’una ceba. Entre cada capa hi ha cesures que s’han de travessar per tal d’establir un diàleg entre ambdós nivells. Bion
planteja buscar un mètode que faci possible la trobada i un diàleg reflexiu entre
aspectes primitius prenatals protomentals i els postnatals o, dit d’una altra manera,
entre el grup de supòsit bàsic i el grup de treball, o entre la ment primitiva i la ment
diferenciada. La seva insistència a tenir en compte tots els aspectes de la personalitat
coexistint (no necessàriament patològics, com allò que anomena la intuïció embrionària) el porta a plantejar la perspectiva de considerar l’adult com un adult “minus
nen”, o “minus bebè” o “minus fetus o embrió”, donant lloc a la possibilitat
d’observar, intuir, o si més no fer conjectures sobre allò que manca, és silenciós o
pertany a l’àrea del negatiu i ajudar a la integració i el pas entre cesures. En aquest
pas entre cesures, Bion fa la conjectura que les mateixes forces prenatals que pressionen el fetus a deslliurar-se de les seves sensacions- (proto)idees- (proto)emocions,
estan actives i sempre presents. D’aquesta manera, pensaments arcaics fins aleshores
inaccessibles poden entrar en erupció, amb el risc que en comptes de poder transformar-se a través de la contenció, la turbulència emocional porti a una catàstrofe
(Viloca, 1998).
Funció alfa i transformació
Bion (1962) descriu un procés que actua sobre les emocions primitives per transformar-les en la base dels pensaments onírics, que desemboquen en la comunicació
creativa amb un mateix i amb els altres. Cada estadi d’aquest procés depèn en tot
moment dels vincles d’amor (L), odi (H) i el desig de conèixer (K) i coexisteix amb
un procés antitètic en paral•lel que defineix com a propaganda, mentides i supòsits
bàsics disfressats de pensament que, en realitat, propaguen un fals coneixement (-K).
El primer depèn de la relació continent contingut, l’ús de rêverie i funció alfa per
part de la mare o analista, dels vincles d’amor, odi i coneixement i la relació dialèctica entre posició esquizoparanoide i depressiva. El que anomena O (experiència en
brut sense transformar) com a experiència desconeguda s’ha de convertir en un O
personal transformat pel pensament. Això no és gens fàcil. El dolor que comporta
reconèixer i tolerar la realitat de l’experiència fa que es pugui revertir en al•lucinosi.
A la base del concepte de transformació hi ha la idea que “pensar els pensaments”, és a dir, acollir continguts nous i estranys, exposa l’individu a la mateixa
sensació de perill que el que es té enfront del risc de la catàstrofe psicòtica, per la
desorganització del coneixement i creences anteriors que suposa.
El terme transformació comprèn un ampli espectre. En un extrem, el desenvolupament del pensament més primitiu, a través de la funció alfa i el procés oníric, que
transforma l’experiència més primitiva en realitat interna diferenciada de la realitat
externa. A l’altre extrem, els processos psicòtics més evasius (transformacions en
al•lucinosi). Aquest espectre de transformacions pretén incloure la gamma de transformacions de l’experiència primitiva, que van des de l’ús ideal de la funció alfa i
les transformacions en psicoanàlisi, a l’ús psicòtic de transformacions en al•lucinosi.
El camp que queda entremig d’aquests dos pols, o més enllà, penso que té moltes
possibilitats d’elaboracions conceptuals en relació a diferents matisos i nivells de
funcionament i comunicació. Bion proposa estudiar el camp de l’al•lucinosi, no com
un fenomen patològic, sinó com quelcom que pot ser la base de creacions intuïtives
22
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2
de la matemàtica i altres. És així que es pot estendre a produccions no patològiques:
la transformació de l’abstracte en concret en les produccions artístiques en seria un
exemple (P.C. Sandler, 2005).
Per a Bion el procés analític consisteix en una cadena de transformacions invariants, i penso que això implica una interconnexió entre construcció i reconstrucció.
Cada transformació a través de la funció alfa porta allò transformat a un altre nivell
de representació, però ho fa d’una manera que sempre hi ha quelcom que es manté
igual (invariància). El concepte de transformació pertany a una teoria de
l’observació (Bion, 1965) que no pretén ser cap nova teoria psicoanalítica, sinó
millorar les eines que té l’analista per observar fenòmens mentals i per comunicar-se
amb el pacient i amb ell mateix. Des d’aquesta perspectiva, pacient i analista entren
en contacte, no tant amb representacions de la realitat, sinó amb transformacions
d’aquesta. La funció representativa queda en segon pla, mentre dóna prioritat a la
“funció transformativa”, que té com a objectiu establir un contacte entre parts primitives i parts més evolucionades de la personalitat. Aquesta teoria també tracta
d’evidenciar estats mentals de l’analista (sobretot aquells dominats per records i
desigs de comprensió sovint no registrats en la seva pròpia ment) per apropar-se a la
naturalesa al•lucinatòria de la comunicació del pacient. Tot i que defineix la transformació com una experiència psicoanalítica total que passa per la interpretació, el
supòsit que totes les transformacions (de pacient i analista) s’expressen verbalment
no es pot mantenir en pacients que fan transformacions en al•lucinosi o en una altra
àrea desconeguda.
La indagació de Bion parteix de tres formes o modalitats comunicatives diferenciades: a) transformacions en moviment rígid; b) transformacions projectives; c)
transformacions en al•lucinosi.
En descriure el fenomen transformatiu, Bion (1965) usa dues claus conceptuals:
el concepte d’invariància (allò que es manté i no canvia en el procés transformatiu) i
el concepte de “mitjà” (a través del qual es realitza la transformació).
1. Les transformacions en moviment rígid són les que es realitzen predominantment per mitjà de la repressió. L’element d’invariància és molt present i es pot reconèixer fàcilment. Es podria dir que pacient i analista es troben en el mateix “camp
simbòlic”. Comprèn el model clàssic de transferència, on es transfereixen a l’analista
situacions del passat sense distorsió.
2. En les transformacions projectives predomina el clivatge i es realitzen per
“mitjà” de la identificació projectiva, i és més difícil reconèixer les invariants. La
identificació projectiva es fa en els nivells que podem considerar com l’origen del
pensament. La ment funciona com un múscul per alliberar-se d’estímuls interns no
desitjats i posar-los en l’objecte, buscant alleugerir-se. L’analista conté les projeccions del pacient i atribueix un sentit i significat que s’espera que sigui rebut i contingut pel pacient i no expulsat. Hi ha relació continent-contingut.
3. En la transformació en al•lucinosi també hi ha identificació projectiva, però en
el sentit evacuatiu. Com a característiques invariants hi ha rivalitat, enveja i sostracció, juntament amb una sensació d’innocència. És el resultat d’una catàstrofe primi-
Transformació de l’experiència emocional
23
tiva que ha destruït el continent. Les restes d’aquesta destrucció són els aglomerats
d’elements beta lligats en part a restes d’elements alfa. Aquest tipus de transformació no tan sols sembla donar lloc a objectes no reals, sinó més aviat a un contacte
amb una realitat despullada de vida i significat.
Des de la perspectiva genètica de la relació continent-contingut, la transformació
en al•lucinosi es podria descriure de la manera següent: una emoció (contingut) es
pot hipertrofiar o exagerar per la necessitat d’afecte. Pot passar que el continent
sigui incapaç de tolerar l’emoció i, en comptes de contenir i desintoxicar el sentiment, el rebutgi i l’evacuï. És una situació que pot anar in crescendo perquè quan
més gran sigui la necessitat de ser contingut i per tant la hipertròfia de l’emoció, més
gran és el rebuig del continent (hipèrbole). En aquesta situació de frustració i dolor
intolerables, no es pot desenvolupar un vincle de pensament i reconeixement. Aleshores es pot recórrer a la recreació sensorial del record de la satisfacció usada per
negar l’absència de l’objecte (i per tant la frustració). Aquest no és un fenomen gens
infreqüent, i entenc que l’absència de memòria i desig que preconitza Bion es refereix a aquest nivell en què el record sensorial d’una experiència passada pot usar-se
per cobrir amb una certesa un significat que encara està per observar, evolucionar o
descobrir. La paraula en aquest nivell pot usar-se, no com una representació de
l’objecte que anomena, sinó com una cosa concreta: el record sensorial per negar
l’absència.
Des d’aquesta perspectiva la transformació en al•lucinosi apareix com un primer
element emergent del protomental, en què el seu destí només pot ser diferent de la
simple evacuació si s’instaura una relació continent–contingut que configura l’espai
per a l’elaboració de les transformacions projectives.
Es així que, en relació a experiències primitives no mentalitzades, l’al•lucinosi es
pot considerar com una catàstrofe primitiva que ha dificultat la integració de la funció alfa; i això no engloba la personalitat total, sinó que pot estar referit a experiències cristal•litzades que coexisteixen amb altres elements, en una personalitat no
necessàriament psicòtica. Coromines (1994) els anomena enclavaments sensorials
en els nivells primaris de desenvolupament i ho relaciona amb els replegaments
psíquics de John Steiner (1993).
Aquestes situacions formen part del món del negatiu, d’allò no mentalitzat, de la
relació continent-contingut de signe negatiu. En aquests casos es presenten dificultats per establir la funció simbòlica del pensament, i la paraula no pot adquirir el
poder de representar i contenir els objectes de l’experiència emocional. Aleshores,
els objectes i les emocions que s’hi relacionen queden en la ment com objectes “talàmics” persecutoris en la mesura que no poden ser assimilats per les funcions del
pensament.
Memòria i transformació en al•lucinosi (K i -K)
La idea de transformació, a diferència de la de representació simbòlica, va dirigida al fet que el símbol no només és una representació de l’absència, sinó que representa la relació entre la presència i l’absència, entre “la cosa” i la “no-cosa”.
Aquest matís és important perquè la memòria és un poderós sistema de notació, un
gran sistema d’arxiu, que guarda dades sensorials d’allò que caracteritza la no-cosa.
És a dir: la imatge de l’objecte absent és el registre d’un conjunt d’empremtes senso-
24
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2
rials. Això pot donar lloc a dues maneres ben diferents d’usar aquest arxiu de records: la memòria possessiva i la memòria evocativa o oniroide.
La memòria possessiva implica l’ús de dades sensorials (el record de la imatge)
al servei de retenir la presència de l’objecte (cosa), per intolerància a la relació entre
“cosa” i “no-cosa”, entre presència i absència. Quan la memòria es desprèn
d’aquesta qualitat possessiva i s’usa en el sentit evocatiu, guarda patrons – invariants
– que es poden correlacionar en diferents camps. Aquestes invariants travessen cesures en temps i espai. En canvi, quan s’arxiven amb qualitats possessives tendeixen a
un ús prejudiciós o fanàtic. Quan parlem del registre o notació del record s’ha de
tenir en compte aquest aspecte, ja que un record pot usar-se no com un registre de
l’experiència, sinó concretament com l’emergència d’un tros del passat.
Usar la memòria en –K és com la cosa en si, com posseir el passat. Un exemple
en pot ser l’ús de la història en forma exagerada i explicativa de la transferència. En
canvi, l’ús en positiu, en K, obre el camí a descobriments transferencials que
il•luminen un passat no recordat i la seva implicació en un present no descobert.
Transformacions autístiques
Korbivcher (2004) proposa estendre el concepte de transformació a una àrea encara més primitiva: la de les transformacions autístiques, on no hi hauria elaboració
d’emocions a través de la imatge. Aquestes transformacions, tal i com les concep
l’autora, es desenvoluparien en un mitjà autístic i impliquen una absència de noció
d’objecte extern i intern i es caracteritzen per estats dominats per sensacions que no
adquireixen representació mental. Algunes de les invariants més destacades serien
“absència de vida afectiva”, “experiència de buit afectiu”, “activitats autosensuals”
en relació a objectes autístics i formes autístiques. Aquesta autora descarta que es
tracti de transformacions en –K i es planteja si podrien pertànyer al domini de –H
(odi) i –L (amor). Considera que el concepte de transformació autística és útil per
observar millor aquests fenòmens en pacients neuròtics, quan s’enfronten a vivències de dolor insuportable i recorren a maniobres de tipus autístic com un mitjà
d’evadir-lo.
Aplicats a la situació clínica, la relació entre analista i pacient es dóna dintre de
determinades “pautes repetitives” de comunicació, que enterboleixen la percepció
del desconegut per part de l’analista i poden donar lloc a una cristal•lització del
procés analític i a l’acomodació d’ambdós a la situació. De vegades determinades
manifestacions específiques es passen per alt i queden excloses del camp
d’observació. Aquestes són bàsicament sensorials, com la comunicació preverbal
expressada a través de manifestacions corporals. L’impacte d’aquests estímuls en la
ment de l’analista és important i, donat el seu nivell primitiu, no adquireixen representació i no esdevenen susceptibles de transformació. Les reaccions de l’analista
davant d’aquests estímuls s’han d’observar i incloure com un element essencial en el
seu camp de treball perquè sovint aquestes reaccions prenen el lloc al pensament.
Això s’aplica tant al tractament de nens com al d’adults, però en el de nens encara es
fa més difícil perquè, sigui per actuació o inhibició, hi ha una gran quantitat de comunicació no verbal.
Transformació de l’experiència emocional
25
Al•lucinació i transformació en al•lucinosi
L’al•lucinació s’ha plantejat sempre com diferent d’altres formes de projecció,
com si actués més a través de la sensació que de l’emoció, tot i que al•lucinació i
projecció són una barreja de sensació i emoció ja que percepció i emoció, en el nivell més primitiu, estan indiferenciades. Es pot considerar com quelcom que es dirigeix a omplir un buit, el buit perceptiu de l’objecte, igual com el reflex del mirall
omple el mirall.
Hi intervé la relació continent–contingut de signe negatiu -(♂♀) (Bion, 1962),
que representa aquelles situacions en què l’elaboració de l’emoció té un resultat
negatiu. Es podria dir que són pensaments sense pensador, que no han pogut transformar-se i esdevenir assimilats com a part de l’experiència personal individual. En
aquestes situacions, el fracàs de l’elaboració emocional primària sembla quedar
absorbit i amagat per la pròpia estructura de l’espai perceptiu i el seu conjunt. És
com un buit de representació que queda com un forat en l’experiència del self, que
s’omple amb l’al•lucinació. En aquestes àrees es presenten dificultats per establir la
funció simbòlica del pensament, i la paraula no pot adquirir el poder de representar i
contenir els objectes de l’experiència emocional. Aleshores, com deia abans, els
objectes i les emocions que s’hi relacionen queden en la ment com objectes “talàmics” persecutoris, en la mesura que no poden ser assimilats per les funcions del
pensament.
Meltzer (1968) descriu a través d’un exemple clínic el concepte de transformació
en al•lucinosi, diferenciant-la de l’al•lucinació, i ho planteja així: mentre les
al•lucinacions estan en relació a “objectes inexistents”, la transformació en
al•lucinosi és en relació a “relacions inexistents”.
Sandler (2005) considera que la transformació en al•lucinosi es pot considerar
com el transvestit de la realitat; parteix de la intolerància al dolor i representa un
mecanisme d’evasió de la realitat.
En la clínica sembla que el pacient no disposa d’un contenidor psíquic i l’analista
no troba la manera de fornir-lo. És a dir, és una transformació en absència de contenidor mental i això la diferencia radicalment de la transformació projectiva i de la
transformació en moviment rígid. Podríem dir que l’analista s’enfronta amb una
experiència catastròfica, amb el dilema de ser inexistent per al pacient al mateix
temps que se sent forçat a instituir-se com a contenidor. Es pot equiparar a elements
beta no processats i com a tal l’analista sent una compulsió a actuar sobre el pacient,
una mena de tendència a pressionar per generar-li un determinat estat mental, sobre
el qual el pacient no és capaç de pensar de manera crítica.
Des del punt de vista evolutiu, la transformació en al•lucinosi es pot considerar
l’expressió directa d’una matriu primigènia d’allò psíquic, creadora d’un univers
senyalitzat, de materials psíquics elementals proveïts de qualitats afectives en brut,
prèvia a qualsevulla possibilitat de construcció del pensament (Eigen, 1985). Els
aspectes negatius tindrien a veure amb la manca d’evolució, per la intolerància al
dolor mental i l’oposició sistemàtica a qualsevol tipus de limitació.
26
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2
Hipòtesis evolutives
Freud (1911) va fer la hipòtesi d’una forma primitiva de vida mental, que consistia en un estat de gratificació al•lucinatòria sota el domini del principi de plaer; una
forma d’existència semblant a la vida dintre de l’ou, en què la fantasia omnipotent
(al•lucinacions que realitzen desigs) substitueix el contacte amb la realitat i la pròpia
realitat no es té en compte. Amb la idea de transformació en al•lucinosi, Bion ha
desenvolupat la possibilitat de pensar en l’activitat contínua de la barrera de contacte. L’aspecte patològic seria quan és usada al servei d’una oposició sistemàtica a les
limitacions i frustracions inherents a la vida, buscant l’evitació del dolor.
Klein va encunyar el terme “objecte intern” per referir-se a una entitat psicològica més primitiva que el superjò clàssic. De fet es refereix a un fenomen molt més
concret i primitiu, que no se sent que estigui en la ment, sinó en el cos. Allò que ella
anomenava les capes més profundes de l’inconscient són nivells on predomina la
fantasia inconscient en el sentit d’Isaacs (1962), com quelcom que està en el límit
entre psique i soma. En aquesta àrea de la “ment” les fantasies no es diferencien dels
processos corporals. Els fenòmens ”no mentalitzats” són esdeveniments mentals que
no es viuen com a tals. Des del punt de vista objectiu són fantasies i, com a tals, són
mentals. Però des d’un punt de vista del subjecte, són esdeveniments físics concrets.
En aquest nivell primitiu els continguts mentals es viuen com fets immutables. Aquest nivell es pot posar en relació al de la gratificació al•lucinatòria de Freud, però
hi ha afegida una interacció amb l’experiència de la realitat i els diferents matisos de
contaminació de la percepció: les percepcions del món extern tendeixen a estar tan
saturades d’aquestes fantasies concretes, que no se’n diferencien.
Aquestes percepcions, saturades de fantasia, es viuen sense la més mínima sospita que continguin fantasies o puguin ser representacions errònies del món extern. És
a dir, els objectes interns descrits per Klein són els productes concrets d’aquestes
fantasies omnipotents. I penso que formen la base de les creences.
En Bion, partint de Freud i Klein, podem seleccionar tres conjectures sobre el
funcionament mental i l’origen del desenvolupament:
a) Els afectes, les emocions profundes inconscients que tenen les seves arrels en
el món infantil, formen la base del pensament. Els processos cognitius provenen de
les emocions.
b) Les emocions formades per fantasies que impliquen objectes interns provenen
de les relacions més primitives, a través de complexos processos d’internalització.
Sobre aquesta base l’individu desenvolupa lligams amb les persones, la seva relació
amb la realitat, l’aprenentatge per l’experiència, la seva pròpia estructura psíquica i,
per tant, les seves capacitats cognitives.
c) Els objectes interns (les relacions a partir de les quals es constitueixen les fantasies i per tant les emocions) són els elements constituents del pensament, és a dir,
la manera de conèixer el món: el món extern es coneix a partir del món intern i a
través de la relació.
Si tot va bé en el desenvolupament i el nadó pot introjectar una funció alfa contenidora, les fantasies inconscients (producte de la funció alfa) passen a funcionar
com a hipòtesis indispensables per aprendre de l’experiència. Es posen a prova a
Transformació de l’experiència emocional
27
través de la projecció en un objecte. D’aquesta manera aprenem quelcom sobre la
correspondència (o la seva manca) entre el nostre món intern de fantasia inconscient
i el món extern fet d’objectes externs. És l’ús de la fantasia inconscient com a hipòtesi per ser posada a prova enfront de la percepció: un dels pilars bàsics del sentit de
realitat i de la pròpia creativitat, cosa que podem veure en el joc genuí del nen. El
joc implica identificació projectiva i introjectiva normals i és una manera d’explorar
la naturalesa dels objectes externs; també vincular el coneixement que se’n té amb la
pròpia realitat interna, usant la identificació projectiva normal. Això depèn de la
pròpia capacitat de reconèixer la mútua autonomia dels móns extern i intern (Caper,
1999).
L’adquisició d’un sentit de realitat (el desenvolupament del P. de realitat de
Freud) depèn de tenir l’experiència que les pròpies fantasies inconscients sobre
l’objecte siguin refutades i ser capaç de tolerar aquesta experiència. Si les hipòtesis
sobre l’objecte no són refutades, no es desenvoluparà la diferenciació entre realitat
externa i realitat interna; i la percepció no es distingirà de l’al·lucinació. Per tal de
ser capaç de conèixer allò que és real, un ha de ser capaç de fantasiejar, després
comparar la fantasia amb la percepció i aleshores veure’n la diferència (amb el dolor
que comporta tolerar que la realitat no es correspongui amb les fantasies). I això ho
veiem en nens que no poden tolerar cap mena de canvi en l’ordre de les coses, pel
que representa de disrupció del seu record perceptiu, quan la realitat no encaixa amb
la seva percepció. Però això constitueix tot un procés de desenvolupament a través
de la contenció materna.
Per la intolerància a aquest dolor la funció alfa es pot revertir, la qual cosa implica una mena de retorn als elements beta. Aquesta reversió implica que la percepció
s’aglomera amb la fantasia de manera que el jo, que és capaç d’aprendre allò que és
real, és substituït per un superjò narcisista. Aleshores fantasia i percepció, els mitjans mentals que poden portar a l’experiència de la realitat, queden aglomerades en
entitats mentals concretes formades per al•lucinacions, delusions i objectes estrambòtics: la diferenciació i l’interjoc experimental entre una i altra s’esborren. La reversió elimina la possibilitat de tenir somnis, imaginació, percepció, frustració o
satisfacció (Caper, 1999).
Això funciona en determinades àrees de la personalitat i no totalment (fins i tot
en el més psicòtic), i aquestes experiències es poden produir dintre d’una mateixa
sessió. (Ferro explica els elements beta com visions que apareixen després d’una
interpretació que descol•loca, encara que es podria considerar més aviat no com
elements beta, sinó com transformació en al·lucinosi).
Des del punt de vista retrospectiu, les transformacions en al·lucinosi semblen un
procés revertit, a través del qual els somnis i els elements alfa són canibalitzats i
tornen a un estat primitiu semblant als elements beta, i en aquest estat són evacuats a
través d’una reversió dels sentits i esdevenen percepcions. Però aquest reprocessament reté una part de significat. Des del punt de vista de l’analista, el pacient no
apareix com algú que percep fenòmens i objectes sobre els quals hagi de pensar per
extreure’n un significat, percep objectes que contenen ja un significat. Això és fàcil
de veure en el psicòtic, però resulta més difícil percebre els matisos quan hi ha una
convicció inqüestionable que allò que veu i sent el pacient té el significat que ell li
atribueix de forma irrebatible. Britton (1998) en fa una amplia exploració en l’àrea
de les creences.
28
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2
Transformació de l’experiència primitiva: aferències sensorials, percepció i
al·lucinació
Freud parla del registre de l’experiència sensorial a través de les empremtes
mnèmiques que es poden reactivar i donar lloc a l’al·lucinació. Bion parla de
l’ideograma com a unitat de lectura de les experiències sensori-emocionals primàries, que pot evolucionar vers l’elaboració onírica o evacuar-se en el pol al•lucinatori.
Imbasciati (1998) desglossa, aprofundeix i desenvolupa el concepte d’al•lucinació,
percepció i memòria, relacionant-la amb el concepte d’objecte intern i representació.
El nadó viu en una fantasmagoria que no és ni emoció, ni percepció, ni consciència, ni inconscient. La seva experiència comença per les sensacions i s’elabora en
estructures mentals primàries. Una de les primeres operacions mentals que ha
d’assolir el nounat és la de “llegir” les aferències sensorials. La pre-concepció es pot
considerar com una mena de codi innat primitiu de lectura perceptiva de determinades experiències, que porta a cercar el pit i a descobrir-lo. Imbasciati (1998) parla
d’engrames proto-representatius que permeten la lectura perceptiva. Des d’aquesta
perspectiva els objectes interns es considerarien com una proto-representació, base
d’un cert tipus de percepció; una conjunció d’empremtes procedents de l’input de
sensorialitats diverses.
Seria ingenu pensar que sobre la base d’aferències sensorials es constitueixen objectes perceptius, ja que l’aferència sensorial no comporta memòria. L’input neurològic es dispersa ràpidament si no és “llegit” a través d’elaboracions anteriors que
s’han memoritzat. Quan el nen ha adquirit la capacitat d’obtenir un resultat complet
del procés de “lectura”, és a dir, allò que anomenem pròpiament percepció, ha assolit una correspondència suficient entre l’objecte extern i la seva representació, la
qual cosa en permet l’observació, la percepció o el reconeixement.
Les configuracions mnèsiques procedeixen d’inputs de fora i de dintre: sentiments, vivències, pensaments. En el procés perceptiu calen diverses unitats representatives (programes de lectura, o conjunts mnèsics) per al reconeixement
d’agregats d’input sensorials (engrames). Aquestes unitats de representació funcionen per codificar (reconèixer) la realitat externa i també funcionen per la interna a
diversos nivells d’adequació o de confusió (al·lucinació), fins que en l’adult assumeixen la qualitat de consciència. L’objecte intern percebut és un engrama viscut en
relació a la realitat, adequat a l’objecte extern que ha provocat les aferències sensorials que s’organitzen al seu voltant. Aquest caràcter d’adequació permet d’atribuir
la categoria de veritable al “percepte”. La confrontació del “percepte” amb les altres
classes d’objecte intern funda la capacitat de distingir vertader de fals. En la ment
del nounat no desapareix l’al•lucinació fins que no és capaç de diferenciar allò percebut, allò recordat, allò imaginat, i eliminar l’al•lucinat.
El món representatiu estaria format per unitats semàntiques operatives que poden
usar-se per “llegir” la realitat. Significants que es creen, es recolzen i utilitzen els
diversos i progressius significats en el procés de simbolització. A partir de determinades aferències, que no tenen cap significat, es passa a “conjuncions“ que representen quelcom que té un sentit en el funcionament primitiu de la ment. Aquest sentit
prescindeix de qualsevol correspondència amb conjuncions reals que diferencien
objectes externs. L’objecte intern seria un conjunt d’empremtes mnèmiques; el que
Transformació de l’experiència emocional
29
destaca d’aquests engrames és el fet que són registrats per la ment i usats com a
unitats significatives per les funcions mentals primitives de registre de l’interior (pas
de l’aferència biològica al valor mental). El procés evolutiu consistiria en
l’articulació progressiva d’engrames i la contínua diferenciació entre aquests i els
estímuls de la realitat externa que s’han d’organitzar per configurar objectes perceptius i allò que prové de la realitat interior incipient.
En tots els estadis precedents a la percepció, els inputs que provenen de fora segueixen barrejats o confosos amb els inputs que provenen de dintre i amb els productes de la pròpia ment. En aquest cas les “representacions” no representen res de
la realitat externa, o bé la representen a la manera que anomenem al•lucinatòria o
delirant. Aquestes dinàmiques protomentals han de passar per un procés de transformació en operacions mentals per tal de representar, conèixer i orientar-se en la
realitat. Podem considerar l’objecte intern en termes proto-cognitius-afectius, com
allò a través del qual el nadó percep la realitat i coneix el món a la seva manera.
L’evolució passa per la transformació dels objectes interns en símbols més adequats
per representar la realitat externa i interna; és a dir, passa per un procés d’articulació
dels objectes interns primitius en símbols i en codis i en operacions mentals sempre
complexes. Tot i així, totes les operacions mentals o protomentals segueixen actives
en el funcionament inconscient.
Podem diferenciar quatre nivells de relació amb la realitat:
a) Percepció: implica quelcom d’intern que és viscut en relació a quelcom que
existeix en la realitat externa, evident per l’observador.
b) Record: es refereix a un engrama intern amb les mateixes característiques
d’allò percebut, però amb una qualificació de “no present en l’actualitat”. Per tant,
en connexió amb el concepte de temporalitat.
c) Imaginació: està en relació a objectes interns que no tenen una correspondència amb els objectes de la realitat externa. La persona viu i sent aquesta no correspondència, és a dir, pot arribar a saber que allò que té a la ment és “fruit de la seva
imaginació”.
d) Al•lucinació. En aquest cas hi ha objectes interns que no es corresponen en
absolut a objectes externs, però tot i així es viuen com si la correspondència hi fos.
Ferrari (2004) considera que l’activitat mental s’inicia amb la funció primària de
contenir i organitzar les sensacions del nadó. Encunya el terme d’Objecte Concret
Originari (COO), entès com un complex conjunt de funcions (sensorials, metabòliques) que s’ajunten i interaccionen amb les funcions mentals. El desenvolupament
de les funcions mentals i la contenció (registre) de sensacions confoses es dóna a
través d’un “distanciament” progressiu de la corporalitat del jo, i per tant a través de
l’establiment d’una relació entre el jo considerat com el lloc de les representacions i
el cos; dit d’altra manera, entre la persona individual i la ment.
Sentir els sentiments: De l’emoció al sentiment conscient
Damasio (2000), en el seu plantejament de l’estructura neurocognitiva pel desenvolupament de la consciència, dóna un paper central als afectes. Considera que
aquesta es desenvolupa a partir d’emocions primitives vinculades a processos biolò-
30
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2
gics vitals bàsics, que regulen les funcions del cos. Planteja una consciència protopsicològica preverbal, vinculada a emocions corporals vitals, prèvia a la consciència
verbal reflexiva.
Les emocions no poden ser conegudes pel subjecte fins que no hi ha consciència
reflexiva. Sabem que tenim una emoció quan es crea en les nostres ments el sentit
d’un self “sentidor”. Fins que no hi ha aquest sentit d’un self que sent emocions,
existeixen respostes fisiològiques ben orquestrades o sincronitzades, que constitueixen l’emoció, i representacions cerebrals consegüents, que constitueixen els afectes.
Però només sabem que tenim una emoció quan sentim que aquesta passa dins el
nostre organisme. El fet de sentir que “passa dins nostre” prové de representar un
protoself i els seus canvis en estructures de segon ordre. El sentit de “l’emoció com
a objecte” prové de representar en estructures que estan al servei de representacions
de segon ordre, el patró de l’activitat en els llocs de l’emoció.
Sentir una emoció és una cosa senzilla. Consisteix a tenir imatges mentals que
provenen dels patrons neurals que representen els canvis en el cos i en el cervell, que
constitueixen l’emoció. Però adonar-nos que tenim un sentiment, “sentint” aquest
sentiment, només passa quan hem construït les representacions de segon ordre necessàries per a la consciència nuclear, i aquestes són representació de les relacions
entre l’organisme i l’objecte - que en aquest cas és una emoció - i de l’efecte que té
aquest objecte sobre l’organisme.
En resum, el sentiment d’una emoció que parteix de la representació d’estats
corporals només pot ser conegut després d’haver integrat altres representacions
d’estats corporals per donar lloc a un protoself.
Damasio (2000) resumeix cinc passos per descriure el pas de l’emoció al sentiment i desprès al “sentiment del sentiment”, des del punt de vista neurofisiològic:
1. La implicació de l’organisme per un inductor d’emoció - per exemple, un determinat objecte processat visualment -, que dóna lloc a representacions visuals de
l’objecte. Aquest objecte es pot fer conscient o no, i pot ser o no reconegut, perquè
ni la consciència ni el reconeixement són necessaris per a la continuació del cicle.
2. Els senyals consegüents al processament de la imatge de l’objecte activen
llocs neurals preestablerts per respondre a la classe particular d’inductor a la qual
pertany l’objecte inductor (llocs d’“inducció emocional”).
3. Els llocs d’“inducció emocional” desencadenen una sèrie de respostes a través
del cos, i a altres llocs cerebrals deixen anar tota la cadena de respostes físiques i
cerebrals que constitueixen l’emoció.
4. Els mapes neurològics de primer ordre en les regions cortical i subcortical representen canvis en l’estat corporal, independentment de si es fan a través d’un
“vincle corporal”, “una representació corporal” o mecanismes combinats. Emergeixen els sentiments.
5. El patró de l’activitat neural en els llocs d’“inducció emocional” es distribueix
en un mapa d’estructures neurals de segon ordre. El protoself es modifica d’acord
amb aquests esdeveniments. Aquest canvis en el protoself també es distribueixen en
estructures neurals de segon ordre. D’aquesta manera s’organitzen estructures de
segon ordre que expliquen la sèrie d’esdeveniments anteriors, representant la relació
entre “l’objecte de l’emoció” (l’activitat en els llocs d’“inducció emocional”) i el
protoself.
Transformació de l’experiència emocional
31
Algunes qüestions tècniques
Bion (1962) assenyala que el camp de treball de l’analista és el “d’aprendre de
l’experiència emocional” que pacient i analista comparteixen en la sessió. Proposa la
teoria de les transformacions (1965) com un mètode d’observació dels fenòmens
mentals en aquest camp. Des d’aquesta perspectiva, l’analista ha d’incloure en la
seva observació “la distorsió intrínseca que implica l’acte d’observar” durant la
sessió, ja que el seu instrument de treball és la pròpia ment, sotmesa a moviments
psíquics semblants als del pacient. A partir del contacte amb aquests moviments
l’analista elabora la seva versió de l’experiència emocional que té lloc, deixant la
posició d’autoritat del que posseeix la visió absoluta del fenomen mental. Cada
moviment, sigui de l’analista o del pacient, es considera com una baula en una cadena de moviments successius, resultat de la interacció establerta entre la parella analítica. Les transformacions de l’analista es donen en aquesta àrea; per tant, no pot
assignar un significant absolut a un fenomen que experimenta en la relació. En
comptes d’això, ofereix la seva pròpia transformació al pacient, que és només una de
les possibilitats a tenir en compte.
M’ha interessat aquest tema perquè planteja el problema d’aquelles
d’experiències que compartim amb els pacients en què ens manca un referent clínicteòric, o no trobem en el repertori de la nostra experiència personal representacions
que ens permetin identificar allò que està passant per tal d’apropar-nos al pacient i
arribar a establir-hi contacte. Si no ens deixem portar per l’avorriment com a defensa
antipensament, ens podem adonar de l’experiència d’una atmosfera caòtica que
desorganitza els nostres sistemes de referència i fa difícil de mantenir la perspectiva
psicoanalítica. No disposem de gaires elements per identificar, transformar i donar
significant a aquest tipus de comunicació perquè ens és difícil de trobar cap representació que s’hi correspongui, que ens pugui orientar, ja que les fantasies subjacents a aquest nivell no es perceben com a elements psíquics. Un aspecte que ho
complica més encara és que, en una personalitat amb un funcionament neuròtic més
o menys evolucionat, són encara més difícils d’observar.
Penso també que l’abordatge d’aquestes àrees té matisos diferencials. El fet que
la diferència entre dintre i fora sigui inexistent qüestiona la intencionalitat agressivodestructiva dirigida contra l’objecte o contra si mateix o, si més no, està presidida
per uns sentiments primitius de persecució i depressió indiferenciades d’un objecte
confós amb el jo. En el domini de la transformació en al·lucinosi, no hi ha relació
continent-contingut. El pas a un moment esquizoparanoide estaria marcat per
l’ingrés en la relació continent-contingut (♂♀) i aleshores el pacient tendeix a concentrar els seus atacs en l’analista, que ara si més no és reconegut com objecte persecutori al mateix temps que idealitzat i salvador. Aleshores l’analista, ni que sigui
parcialment, es pot sentir engrescat en una situació afectiva compartida i disposa
d’una experiència interpretable segons el model de la identificació projectiva. Entrem aquí en el domini de les transformacions projectives, la funció específica de les
quals és la de posar a prova la capacitat d’aguantar d’aquesta nova relació.
Penso que interpretar transformacions en al•lucinosi (o autístiques) com si fossin
transformacions projectives o transformacions en moviment rígid, segons els models
coneguts d’Identificació projectiva i contratransferència, pot accentuar l’explosivitat
32
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIII/1-2
i la violència de l’evacuació i ens podem trobar novament amb l’ús de la hipèrbole,
o bé provocar més inhibició. Això es pot observar en nens amb funcionaments adhesius, que viuen la intervenció de l’analista com una diferenciació forçada i una disrupció de la continuïtat sensorial en el seu existir.
RESUMEN
Partiendo de las dificultades con las que se encuentra el analista en su abordaje y
discriminación de niveles emocionales primitivos en la comunicación analistapaciente, la A. hace una primera aproximación teórica desde la perspectiva de la
función alfa y la teoría de las transformaciones como método de observación de los
fenómenos que impregnan el encuentro analítico. Se toman en consideración investigaciones neurocognitivas actuales sobre percepción y afectos como algo que confirmaría los registros primitivos hipotetizados por Bion. El trabajo concluye con una
serie de consideraciones técnicas.
SUMMARY
The starting point of this paper are the difficulties that the analyst meets in the approach and discrimination of primitive emotional levels in the communication patient-analyst . The A. focuses first on a theoretical approach from the perspective of
Alfa function and the theory of transformations as an observational method of the
phenomena which embed the analytic meeting . Recent neurocognitive research is
taken into account as something which confirms the primitive registers hypothesized
by Bion. The paper concludes with some technical considerations.
BIBLIOGRAFIA
BION, W.R. (1962). Learning from experience. Seven Servants, New York, Jason
Aronson, 1977
----(1965). Transformations. London, Heinemann Medical Books
BRITTON, R. (1998). Belief and Imagination. London, Routledge. Trad. cat., Creença i imaginació. Barcelona, Viena Edicions, 2005
CAPER, R. (1999). A mind of one’s own. A Kleinian view of object relations. London and New York, Routledge.
COROMINES (1994). Possibles vinculacions entre organitzacions patològiques de
l’adult i problemes del desenvolupament mental primari. Rev. Catalana de Psicoanàlisi, IX, 1-2: 17
DAMASIO, A. (2000). The feeling of what happens: body, emotion and the making
of conscience. Great Britain, Ed. Vintage
Transformació de l’experiència emocional
33
EIGEN, M. (1985). Towards Bion's starting point: between catastrophe and faith.
Int. J. Psychoanal., 66: 321-330
FERRARI, A. B. (2004). From the eclipse of the body to the dawn of thought. London. Free Assocciation Books.
FREUD, S. (1911). Formulaciones sobre los dos principios del suceder psíquico.
O.C 12, Buenos Aires.Amorrortu Editores.
ISAACS , S. (1962). Naturaleza y funcion de la Fantasía . A: OC M. K: Desarrollos
en psicoanàlisis . Buenos aires . Ed. Paidós Hormé.
IMBASCIATI, A. (1998). Nascita e construzione della mente. Torino, Utet libreria
Srl. Collana di Psicologia
KORBIVCHER, C. F. (2004). A mente do analista e a mente primitiva. Treball
presentat al Congres Bion 2004. Sao Paulo
MELTZER , D. (1968). Studies in Extended Metapsychologie. London . Maresfield
SANDLER, P. C. (2005). The Language of Bion: a dictionary of concepts. London,
Karnac Books
STEINER, J. (1993). Psychic retreats. London, New York, Routledge. Trad. cat.,
Replegaments psíquics. Barcelona, Ed. Columna, 1994
VILOCA, M.L. (1998). Ansietat catastròfica: de la sensorialitat a la comunicació.
Rev. Catalana de Psicoanàlisi, XV, n. 1, pp. 35-60