L´analista i el que passa fora de la sessió. 2004. Vol. XXI/Núm. 1-2, pp. 55-66

L’analista i el que passa fora de la sessió
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXI/Núms. 1-2
Ramón Echevarría
Isabel Laudo
Rafael Nicolás
Mabel Silva
(Barcelona)
Introducció
En aquest article ens proposem de fer una reflexió a l’entorn de com se situa l’analista enfront de tot allò que el pacient diu que
passa - o que li passa - fora de la sessió analítica.
Sabem que el que passa fora de la sessió queda al marge del nostre coneixement directe sobre el pacient, pel fet que no
disposem d’eines que ens permetin conèixer de manera directa aquesta realitat ni, per descomptat, actuar-hi a sobre. És el
coneixement de la realitat psíquica del pacient, expressada de formes distintes a través de la relació analista-pacient, el que
concerneix el nostre treball analític. La comunicació de fets o situacions de la realitat externa a la sessió constitueix un “substrat”
a través del qual ens formem una hipòtesi del que el pacient està vivint a la sessió. Podríem dir que ens permet conformar,
juntament amb altres elements, un escenari a través del qual podem inferir les fantasies inconscients, les relacions amb els
objectes interns, la relació transferencial, els conflictes intrapsíquics, etc., subjacents. És a dir, com a analistes, tractem de buscar
què té d’expressiu o de simbòlic aquest relat o descripció del que passa a fora, com a element necessari per comprendre i
interpretar el món intern i la relació transferencial. Creiem que aquest és el marc intern del nostre treball, amb totes les
possibilitats i limitacions que comporta.
Això no obstant, tot i que l’objectiu de la tècnica psicoanalítica és la comprensió del que passa a la sessió, ens
preguntem quin paper hi té el relat que el pacient fa del que succeeix fora de la situació analítica. Ens fem preguntes que es
refereixen a la manera com se’ns configura, a la ment, la informació que dóna el pacient sobre fets, situacions, o aquells
comentaris que fa sobre característiques de persones significatives de la seva vida. És a dir, quin tracte hem de donar a això que
diu el pacient que passa entre sessió i sessió; com ho escoltem i quin paper té sobre la nostra comprensió i interpretació.
El tema d’aquest treball se solapa amb el tema de la relació passat/present i amb el tema de la relació realitat externa /
realitat interna, però entenem que hi té aspectes diferenciats, que són els que ens interessa tenir en compte.
Les primeres preguntes i punt de partida
Els primers interrogants que ens vam plantejar van ser: Hem d’avaluar el que passa fora de la sessió? Per què s’ha d’avaluar el
que passa fora? És que l’objectiu de la sessió no consisteix a comprendre el que hi passa a dins? Per altra banda, és possible
avaluar el que passa fora de la sessió quan no hi tenim accés, quan només ens arriba a través de la subjectivitat del pacient?
A l’hora de respondre aquestes preguntes, el nostre punt de partida ha estat considerar que la sessió psicoanalítica - o el procés
psicoanalític - no és una realitat aïllada que s’explica per si mateixa. L’anàlisi - no cal dir-ho - és una part de la vida del pacient,
connectada amb la resta de la seva vida. El que passa a la sessió reverteix i influeix d’una manera o altra fora d’ella. I el que
passa fora de la sessió també pot revertir i influir a la sessió. Per dir-ho d’una altra manera: fora de la sessió s’estimulen ansietats
i s’actualitzen conflictes que el pacient porta a la sessió. I viceversa: a la sessió es poden estimular ansietats i es poden actualitzar
conflictes que el pacient s’emporta i de vegades actua a fora1.
Per altra banda, com a psicoanalistes pertanyem a una tradició de pensament que ha tractat d’establir ponts entre
conceptes oposats, de manera que les diferenciacions conceptuals no haguessin de suposar ni disjuncions radicals - “o això, o
allò” - ni reduccions.
Des dels seus inicis, Freud va concebre el símptoma histèric de manera que superava les oposicions simplificadores
entre cos i ment, entre allò manifest i allò latent, entre allò infantil i allò adult. Ben aviat, Freud i els seus deixebles van establir
una dialògica2 entre realitat i fantasia, realitat interna i realitat externa, entre present i passat, entre subjectivitat i objectivitat, etc.
Des d’aquesta perspectiva, cap dels elements de cada un d’aquests parells es pot concebre aïlladament, cap es pot
definir sense l’altre, ni reduir-se a l’altre. Tots aquests parells de conceptes es poden combinar, complementar-se i fecundar-se
mútuament. En termes psicoanalítics, parlaríem de mantenir una relació diferenciada, que eviti les dissociacions i confusions.
Així, per exemple, enfront de l’oposició passat/present, podem parlar d’un passat present. Enfront de l’oposició
intern/extern, al·ludim a l’extern interioritzat. Enfront de l’oposició realitat/imaginació (fantasia), podem parlar de la realitat de
la fantasia (de la imaginació), i sabem que la imaginació (fantasia) és un constituent de la nostra concepció de la realitat. No fa
gaire, enfront de l’oposició unir-se amb/separar-se de, J. Benjamin (1996) podia parlar de separar-se amb. Qualsevol parell de
conceptes permet combinacions i complementacions que superen les reduccions i disjuncions radicals.
Per tant, a l’hora de reflexionar sobre la manera com se situa l’analista davant allò que el pacient diu que passa a fora,
pensem que aquesta relació (fora/dintre) l’hauríem de pensar també dialògicament. És a dir, considerem convenient que
l’analista escolti allò que el pacient diu que viu fora de la sessió, intentant de no aïllar ni oposar un i altre àmbit (fora/dintre de la
sessió), ni de reduir un àmbit a l’altre. Hauríem de pensar i avaluar el que passa a fora sense aïllar-lo del de dins, ni reduir-lo traduint-ho mecànicament - a l’àmbit transferencial.
Això és així, entre altres coses, perquè la realitat de fora de la sessió deixa de ser-ho, en alguna mesura, en el moment
precís que s’evoca dins la sessió, sigui per part del pacient o de l’analista. Això que el pacient diu que passa - o li passa - a fora,
està passant pel cap del pacient a la sessió; es fa present pel sol fet d’anunciar-ho.
La inevitabilitat de l’avaluació: la construcció d’un supòsit
Si considerem que la realitat de la sessió analítica no s’explica per ella mateixa, si és una part indissociable de la vida del pacient,
si el que passa a fora reverteix a dins i viceversa, si l’anàlisi es posa en marxa perquè el pacient visqui de forma més plena fora de
la sessió, llavors inevitablement en fem una avaluació, de tot això, entenent per avaluació examinar, explorar, conèixer,
reconèixer i valorar.
Pensem que aquesta avaluació pren forma gairebé sempre amb la construcció d’un supòsit: és a dir, amb una suposició
o hipòtesi d’allò que passa fora. Una hipòtesi no verificable la majoria de vegades, perquè no som testimonis del que passa. Per
tant, aquesta hipòtesi haurà de quedar en això, a ser només una hipòtesi, i haurem d’evitar que es converteixi en una creença
d’aquelles que, com diu Britton, ens fan percebre, pensar i actuar d’una manera determinada (Britton, 1995, 1998).
En efecte, hi ha coses que passen fora i que són compartides pel pacient i l’analista - com, per exemple, l’esfondrament
de les Torres Bessones - i que, per tant, queden verificades com a informació o dada sobre la realitat externa. Però en la mesura
1
També s’estimulen desenrotllaments i recursos.
El terme ‘dialògica’ remet a diàleg; el diàleg requereix tant comunicació i vinculació - no aïllament - com diferenciació - no
reducció - dels elements que dialoguen. La dialògica, diu Edgar Morin (1994), permet associar de manera complementària
processos antagonistes que tendirien a excluir-se mútuament, ens permet vincular les entitats que el nostre pensament cal que
2
que treballem amb fantasies inconscients i amb sentiments, creiem que aquest coneixement compartit no resulta determinant per
al nostre treball, perquè l’enfocament analític resideix justament a poder observar com el pacient utilitza aquesta informació, com
la viu, és a dir, en el significat particular que té per a ell en aquest moment.
En altres paraules: és inevitable construir un supòsit, que no hem de rebutjar ni convertir-lo en “coneixement” - el que
Britton denomina un “saber” al qual s’atorga la qualitat de vertader. Aquest supòsit el construïm basant-nos en una avaluació que
fem sempre dins la sessió, i des de l’experiència que tenim amb el pacient. És des d’aquesta experiència que avaluem de quina
manera el pacient avalua aquesta realitat a què no tenim accés - és a dir, la seva fiabilitat - i la seva sinceritat. Escoltem el pacient
atribuint un valor de fiabilitat i sinceritat al que diu. Hi ha pacients que utilitzen una realitat externa menys distorsionada per
expressar el seu món intern i la relació amb nosaltres. Es tracta de pacients la fiabilitat dels quals no posem en dubte. Uns altres
assimilen aquesta realitat externa a la seva realitat interna, i la distorsionen més. Són pacient poc refiables, en general els més
greus.
Utilitzem aquests termes, no pròpiament psicoanalítics, per referir-nos al grau de distorsió de la realitat (fiabilitat) i al
grau de disponibilitat cap a la comunicació i a la col·laboració per part del pacient (sinceritat).
Pensem que així com els continguts inconscients - allò que passa fora de la consciència - són una “hipòtesi necessària”
(Freud, 1915) per entendre el que passa a la consciència del pacient, de la mateixa manera, al que passa a la sessió, perquè es
pugui comprendre, li cal una hipòtesi sobre allò que passa a fora3. Igualment, el fet de no poder conèixer el que va viure el
pacient en el passat no ens impedeix de formar-nos-en un supòsit, i que aquest supòsit tingui un paper rellevant en l’anàlisi del
pacient.
Com se sap, el passat interioritzat és una formació de compromís entre el passat real - el que va passar - i la manera com es va
interioritzar. Ens interessa el passat interioritzat, aquest és el que podem tractar de conèixer. Però resulta inevitable tenir un
supòsit del passat real. Igualment, allò que el pacient ha interioritzat del que va passar a fora és una formació de compromís a què
podem accedir en l’anàlisi. Ens hi centrem en el nostre treball, però això no fa que deixem d’interessar-nos pel que passa
realment.
Però convé recordar que, com a analistes, construïm un supòsit del que passa a fora basant-nos en el que passa a dins.
Aquesta és una diferència entre l’anàlisi i altres tractaments que sí que tenen l’objectiu de treballar el de fora. Nosaltres,
inevitablement i necessàriament, treballem no en el de fora, sinó també amb el de fora, en la mesura que ens pot servir per
comprendre el de dintre.
La nostra experiència ens mostra que avaluem constantment el que passa a fora. Ja abans de començar l’anàlisi,
avaluem el que passa a fora. La indicació d’anàlisi es realitza també a partir d’informacions que no podem verificar, només
suposar-les. Molta de la informació que el pacient ens ofereix i que cal tenir en compte per formular la indicació d’anàlisi, no és
verificable. Aspectes de la vida del pacient, com la gravetat de les seves actuacions, les relacions familiars, situació econòmica,
etc., els avaluem sempre a través d’hipòtesis.
Hi ha el risc que aquest supòsit cristal·litzi, que quedi fixat com a prejudici o pressupòsit, i determini la nostra actitud
respecte al que passa fora i al paper que té aquest supòsit a l’anàlisi. Hem de diferenciar aquesta cristal·lització en un prejudici, de
la confiança més gran que tenim en els nostres supòsits mentre va avançant el procés analític, en la mesura que tot això es va
vivint i contrastant en la relació transferència-contratransferència.
La informació a través de tercers - d’altres professionals o, en nens i adolescents, el coneixement o la informació dels
pares - pot facilitar aquesta cristal·lització i transformar-se en interferència.
distingeixi de forma necessària, però no ha d’aïllar-les entre si. Pensar dialògicament suposa associar conceptes oposats i articular
conceptes disjuntius.
3
El punt de partida de Freud és que la consciència, amb la seva discontinuïtat i les seves dades incompletes, no s’explica per ella
mateixa. Per això va recórrer a la hipòtesi de l’inconscient. La discontinuïtat de l’activitat conscient – indica Freud - s’expressa
en un gran nombre d’exterioritzacions de conducta i lingüístiques, així com de formacions de pensament: actes fallits, lapsus
‘linguae’ i parapràxies, somnis i símptomes neuròtics. Tant en persones normals com malaltes, tots aquests fenòmens són
inexplicables a partir de les dades que proporciona la consciència, dades que són “altament inclompletes”. La consciència no
s’explica per si mateixa i, per tant, si intentem d’entendre aquests fenòmens a partir d’ella, “es para la investigació com davant
d’un mur” (Freud, 1940, AE, XXIII). És per això, diu Freud, que “la hipòtesi de l’existència d’allò inconscient és necessària i
legítima” (Freud, 1915, AE, XIV).
Ja dins el procés analític, és en l’intent de comprendre les actuacions del pacient on millor es constata la inevitabilitat
de la construcció d’un supòsit sobre el que passa a fora. Al seu torn, aquest supòsit influeix en la nostra comprensió sobre el
pacient i la seva relació amb nosaltres: si el pacient, per exemple, ens parla d’una discussió que ha tingut amb la parella per un
malentès, no ens impacta ni ho signifiquem de la mateixa manera si ens fem el supòsit que hi ha hagut insults o també agressions
físiques. Volem subratllar que, en la formació d’aquest supòsit, intervé la nostra experiència directa amb el pacient, com hem dit
abans: per exemple, quines han estat les seves reaccions amb nosaltres quan no s’ha sentit comprès i, en aquest cas, quines
qualitats agafen la violència, o la por, com a sentiments contratransferencials.
Avaluem les possibles actuacions del pacient preguntant-nos, per exemple, per què arriba tard, per què s’endarrereix a
l’hora de pagar-nos, si el que va succeir allà va poder originar-se a l’aquí de la sessió, etc. Per respondre preguntes com aquestes
ens construïm un supòsit del que passa fora. Tot i que no podem saber què és el que ha passat, ens importa.
El paper d’aquest supòsit del que passa fora és molt diferent en cada tractament, en cada sessió, en funció del caràcter
i del tipus d’esdeveniment, en funció del tipus de pacient i del moment evolutiu de la relació transferencial.
De totes maneres, sigui quin sigui el supòsit que construïm, pensem que no hauríem de prendre partit per una
determinada versió de la realitat. És a dir, pensem que la interpretació ha d’evitar avalar o rebutjar una versió dels fets. Entenem
que, en el moment que aquest supòsit es verbalitzés no com una hipòtesi, es correria el risc d’actuar amb omnipotència i
omnisciència.
La contratransferència
Pensem que l’analista ha d’observar com opera sobre seu aquest supòsit, i ha d’observar-se com l’afecta això que suposa que
passa fora. Ha d’observar críticament aquest supòsit per tal que no esdevingui pressupòsit. Creiem que aquest supòsit forma part
de la contratransferència: és un dels seus elements constitutius.
És a dir, la reacció contratransferencial no depèn només de la manera com el pacient utilitza això que passa fora de la
sessió, de la manera com el pacient, en aquest moment, utilitza l’analista - com utilitza la identificació projectiva, per exemple -,
sinó també de la manera com es configura això que va passar fora en la ment de l’analista (la qualitat i el paper del supòsit).
Segons la nostra experiència, la importància que donem a aquest supòsit, com n’estem de pendents, és un indicador
contratransferencial de la gravetat del pacient. En efecte, en els pacients greus, aquest supòsit té un paper més important.
-
En primer lloc, perquè el que passa fora és l’escenari de les actuacions del pacient: i són els pacients més greus els
que més actuen.
-
En segon lloc, per la intensitat amb què els pacients més greus projecten.
-
Els pacients greus tenen un jo feble, que determina una fragilitat més gran. Aquesta fragilitat transmet a l’analista,
molts cops, la impressió que qualsevol succés extern d’importància pot comprometre el seu equilibri psicològic.
Per exemple, un pacient fronterer la parella del qual té una malaltia greu, porta l’analista a estar més atent al que
passa fora.
-
Els pacients més greus solen utilitzar més l’acting-in respecte al que passa fora: és a dir, ho fan servir per impactar
l’analista.
-
En tots els pacients, en la mesura que hi ha una part psicòtica de la personalitat, hi ha moments amb aquestes
característiques al llarg de l’anàlisi4.
Pensem que reconèixer que ens importa el que li passa al pacient fora de la sessió no entra en contradicció amb els postulats
bionians de no memòria, no desig. De la mateixa manera que resulta inevitable que l’analista recordi situacions del passat a
partir del que passa a la sessió, i que no es tracta de negar la memòria, sinó d’evitar recordar de manera activa, igualment pensem
que és inevitable que se’ns configuri una idea del que passa a fora, i que també aquí no es tracta de construir activament aquest
supòsit, sinó d’observar-lo sense rebutjar-lo. Quan aquest supòsit deixa de trobar-se en el “rerefons” - i adquireix un paper
rellevant, o bé ens veiem abocats a construir-lo de manera activa -, pensem que això és senyal d’una dificultat en el procés,
associada molts cops a actuació greu o patologia greu del pacient.
4
En el tractament dels pacients adolescents ens fem molts supòsits sobre el que passa fora, degut a la intensa pressió que les
seves actuacions exerceixen en la contratransferència.
També el que passa fora de la sessió concerneix l’analista. També l’analista arriba a la sessió impactat en major o
menor mesura per coses que li han succeït a fora, fora de la consulta o amb el pacient anterior.
Que el que passa fora de la sessió no és aliè a l’anàlisi, és especialment visible quan afecta el setting analític, situació
en què es mobilitza no sols la contratransferència, sinó també la transferència de l’analista, en la mesura que s’activen ansietats o
conflictes que són propis d’ell i no d’un altre analista. Per exemple, un pacient diu al seu analista que ha trobat una vivenda en
una població fora de Barcelona, a una distància que fa pensar a l’analista que el tractament queda compromès. És possible que la
preocupació directa pel pacient i pel risc d’interrupció de la seva anàlisi - cosa que es pot considerar una reacció
contratransferencial - pugui anar acompanyada per altres sentiments particulars de l’analista relacionats, per exemple, amb les
circumstàncies professionals, fet que pot diferir molt d’un analista a un altre.
El nexe entre el que passa a fora i el que passa a dins
Pensem que mantenir el nexe entre un i altre àmbit (fora/dins) és un element important de l’art de la comprensió psicoanalítica.
L’analista manté el nexe si pot atendre l’experiència viva de la sessió sense desentendre’s d’aquest supòsit del que passa fora. Es
tractaria de pensar el que passa dintre sense desconnectar-se del que passa fora, de manera que un àmbit il·lumini l’altre i
viceversa. Hi hauria, doncs, una bidireccionalitat en què un del pols pot predominar en un moment concret.
Però l’experiència mostra que moltes vegades l’analista perd aquest nexe o no pot establir-lo. Es perd el nexe quan es
pensa el que passa fora de forma aïllada respecte al que passa dins, com quelcom que només passa fora.
En general, això és degut a la pressió que exerceixen sobre l’analista aspectes patològics o menys evolucionats del
pacient5. Pensem, per exemple, en les dificultats d’establir vincles (escissió, falta d’integració); en dificultats de simbolització
que fan que el pacient ens parli de la realitat de fora com a realitat concreta; en el predomini de la posició esquizoparanoide, que
fa que el pacient no se senti agent i responsable de la pròpia versió del que passa; en l’ús de la identificació projectiva per
descarregar sobre l’analista ansietats a partir de situacions externes; etc. Un exemple d’aquesta pressió pot ser el discurs narratiu
del pacient obsessiu, aïllat de la relació emocional amb l’analista. O també aquells pacients que estableixen una resistència de
transferència (P. Folch, 1992) i desatenen a l’anàlisi aspectes importants de la seva vida, cosa que pot propiciar una col·lusió amb
l’analista. Això ho hem observat en pacients amb nuclis paranoides.
Com veiem, són els pacients més greus els que exerceixen més pressió en aquest sentit, perquè no poden establir, en
aquests moments, el nexe entre ambdós àmbits; la seva manca d’integració els impedeix connectar-los, de la mateixa manera que
tampoc no poden connectar passat/present, intrapsíquic/interpersonal, emoció/pensament, etc.
Però qualsevol pacient, i no sols els pacients més greus, poden induir en l’analista la pèrdua de nexe. Això, pel fet que
hi ha sempre una part psicòtica de la personalitat, actuadora, regressiva, o amb registres omnipotents, que pot emergir en
moments d’ansietat intensa - persecutòria, confusional o catastròfica. Pensem que es tracta d’una situació que es dóna en
qualsevol procés analític, i que en dificulta la funció analítica (pensament, simbolització, establiment de nexes, etc.).
Hi ha vegades que perdem el nexe sense adonar-nos-en. En d’altres, focalitzem d’una manera activa la nostra
comprensió en la realitat de fora, la qual cosa ens informa d’un problema en el procés. De la mateixa manera es perdria el nexe si
un analista focalitzés la seva comprensió només en l’experiència de la sessió, desconnectant-se del que pot passar a fora. En
aquest sentit, ens plantegem que també es pot donar en l’analista quelcom semblant a una “resistència de transferència”, quan
tendeix a reduir-ho tot a la transferència.
Creiem que es pot diferenciar la pèrdua del nexe, com a expressió d’una situació d’obstacle en el procés, de les
situacions dinàmiques d’aprofundiment, elaboració i immersió, en què el nexe queda en suspens.
La pressió de determinats esdeveniments externs pot portar l’analista a focalitzar-hi completament l’atenció. Malalties
físiques greus, situacions de mort de familiars pròxims, guerres, atemptats, o qualsevol altra amenaça de catàstrofe, propicien
aquesta suspensió del nexe. El de fora, aleshores, ocupa l’espai mental de l’analista, tot i que li és possible reprendre el nexe amb
el de dins, en un segon temps.
5
Tenint sempre en compte que l’analista vagi revisant la pròpia patologia. Per altra banda, no fem referència a altres
enfocaments teòrics i tècnics, en què l’anàlisi es podria orientar de distinta forma.
En moments així, de gran impacte per un fet extern, resulta d’especial importància, com a pas previ a entendre la
realitat interna, mirar cap a fora amb el pacient, mirar el que ell està mirant, aconseguir aquella receptivitat mental de què parla
Bion (1970), que permetrà una aproximació a la realitat predominant del pacient, en aquest moment. És renunciar a la memòria i
al desig, sobre el pacient i sobre la nostra pròpia necessitat d’entendre el que li passa. Bion parla de la necessitat de poder entrar
en l’al·lucinosi del pacient, d’experimentar el mateix que ell, com a pas previ a la seva comprensió. Diu Bion: “Si l’analista pot
fer certes passes que li permetin ‘veure’ el que veu el pacient, és raonable de suposar que el pacient també ‘ha fet passes’, tot i
que no necessàriament les mateixes, que li van permetre ‘veure’ el que veu”.
Pensem que la tècnica analítica inclou aquesta actitud mental de l’analista en aquestes situacions. Seria una doble
mirada des de l’analista cap al pacient: mirar el que el pacient està veient a fora, tractant de posar-nos en el seu lloc, i després, tal
volta, poder mirar com mira i quin paper desitja que tingui l’analista en aquest escenari. Són moments en què l’analista nota que
el més urgent és entendre què està dient el pacient, què li passa a fora i quin supòsit es pot fer de la situació externa.
Nexe i procés
A l’inici del procés analític, el pacient està molt confós amb els seus objectes i no li és possible diferenciar-se’n. Les seves
percepcions poden estar saturades de fantasies, però no en té consciència. Aquesta representació errònia o distorsionada del món
extern es tradueix en versions també distorsionades del que passa fora. A poc a poc, el pacient va establint una frontera entre ell i
els altres, una frontera que li permetrà sentir l’altre com un objecte separat, amb qui es manté un vincle emocional i amb qui no
existeix una identificació il·lusòria, i reconeixerà que no forma part del seu self (J. Corominas, 1991; R. Caper, 1999). Aquesta
evolució té a veure amb el pas de la posició esquizoparanoide a la posició depressiva. El pacient deixa de sentir-se viscut per les
seves vivències i desenvolupa un sentit de responsabilitat sobre elles. Deixa de parlar de la realitat com a realitat concreta en si, i
comença a sentir-se responsable de la seva versió de la realitat. Comença a sentir-se agent i responsable dels símbols que
construeix (T. Ogden, 1989). Com sabem, aquesta evolució no és lineal, està subjecta a oscil·lacions bidireccionals PS↔PD
(Bion, 1988).
L’estat mental que permet que predomini aquest desenvolupament, que és sempre parcial i limitat, és aquell que
reconeix el vincle entre els pares i que fa possible allò que Britton (1998) va anomenar “espai triangular”; és a dir, un espai
limitat per tres persones i totes les seves relacions potencials. Seguint Britton, això inclou la possibilitat de ser participant en una
relació i ser observat també per una tercera persona. Així comença a existir allò que ell anomena una “tercera posició”, des de la
qual es poden observar les relacions objectals. Es pot suportar una relació entre dos, es pot tolerar de ser testimoni sense ser
participant. Hom pot, també llavors, observar-se observant.
Pensem que, en començar el tractament analític, o quan funciona en posició esquizoparanoide, el pacient explica el que
li ha passat fora sense connexió amb el que passa dins, i se sorprèn del fet que l’analista estableixi vincles entre aquests dos
àmbits. Si el procés va bé, el pacient desenrotlla gradualment la capacitat de parlar del de fora observant-se alhora a la sessió. Sap
que això que passa fora pot tenir un significat intern o transferencial, i està interessat a entendre-ho6.
Només en moments puntuals de l’anàlisi, el pacient utilitza el que passa fora per expressar o entendre el que li passa
dins la ment o de la relació transferencial. El pacient parla llavors del que passa fora per il·lustrar el que viu amb l’analista, o per
confirmar-ne les interpretacions. Però rarament això es redueix a expressió o símbol. La majoria de les ocasions, és també
informació d’una realitat connectada amb la sessió. Com diu Ecthegoyen (1986): “La transferència és en tot, però no tot el que hi
ha és transferència”. Per tant, el que el pacient diu que passa fora no és equivalent a un somni, ni tan sols a la narració d’una
pel·lícula on el pacient simplement es projecta. Escoltar-lo de la mateixa manera que s’escolta un somni pot resultar un error
tècnic en moltes ocasions7, exceptuant tal vegada aquelles en què la fiabilitat o sinceritat del pacient estan tan compromeses, que
prescindim del valor del que diu com a reflex d’una realitat externa.
6
Pensem que és important diferenciar aquesta capacitat d’observar-se observant, pròpia de la tercera posició, del control que
molts pacients tracten d’exercir sobre allò que l’analista pot pensar sobre el que diu que passa fora. Es podria parlar, tal vegada,
de “pseudo tercera posició”.
7
A. Grimalt (comunicació personal) sosté que, efectivament, no es pot escoltar de la mateixa manera el contingut d’un somni
(predomini de la funció alfa) i allò que el pacient explica que passa fora, ja que moltes vegades, en l’esmentada comunicació,
preval una evacuació massiva d’ansietats a metabolitzar per l’analista.
A manera de conclusió
Pensem que l’èmfasi que la Psicoanàlisi ha posat en la investigació de la fantasia inconscient, que es vehicula a través d’allò que
el pacient diu que passa fora de la sessió, ha portat a prestar una atenció i reflexió insuficients a l’avaluació que en fem, a partir
del que el pacient diu i comunica. Hi ha, fins i tot, una retòrica reduccionista, segons la qual l’analista s’hauria de desentendre del
que passa fora. Pensem que això no es correspon amb la nostra experiència com a analistes ni, creiem, amb la de la majoria. Però
aquesta retòrica, que molts cops no es reflecteix a la pràctica, ha propiciat el clixé segons el qual Klein i els analistes d’orientació
kleiniana contemporània desatenen el que passa fora.
Allò que el pacient diu que passa fora, no sols ho escoltem com a expressió o símbol del món intern i de la
transferència. També tenim en compte el que té d’informació d’una realitat connectada amb el procés analític.
Així, escoltem allò que el pacient diu que passa fora de la sessió:
-
com a símbol del món intern i de la transferència;
-
com a suport d’un estímul contratransferencial;
-
com a escenari de les actuacions del pacient;
-
com a activador o estímul d’ansietats i conflictes que el pacient porta a la sessió;
-
com a indicador de com avalua el pacient la realitat externa i les relacions amb els altres;
-
per últim, ”escoltem” allò que el pacient NO diu que passa fora de la sessió: la realitat externa que trobem a faltar.
Òbviament, aquestes “escoltes” no són excloents. I paga la pena d’assenyalar que, excepte la primera, requereixen la major part
de vegades la construcció d’un supòsit.
Si l’analista aconsegueix integrar aquestes “escoltes”, podrà ajudar millor el pacient a integrar també els seus aspectes
escindits i dissociats, i afavorirà així que el pacient pugui interioritzar i identificar-se amb les funcions pensants i continents de
l’analista. Tornar a pensar la pròpia experiència, a partir del que viu amb l’analista, permetrà al pacient accedir a una comprensió
que podrà posar al servei de viure més plenament fora de la sessió.
RESUM:
En aquest article es fa una reflexió a l’entorn de com se situa l’analista enfront de tot allò que el pacient diu que passa o que li passa- fora de la sessió; com ho escolta i quin paper hi té en la seva comprensió del pacient i en la seva
activitat interpretativa.
Assumint un punt de vista dialògic de la relació dins/fora de la sessió, es considera la conveniència de
procurar de no aïllar ni oposar un i altre àmbit (fora/dins de la sessió), ni de reduir un àmbit a l’altre: és a dir, pensar i
avaluar allò que el pacient diu que passa fora sense aïllar-ho del de dins, ni reduir-lo – traduint-ho mecànicament- a
l’àmbit transferencial.
Es descriu com l’analista avalua allò que passa fora de la sessió a partir de la construcció d’un supòsit o
hipòtesi – no verificable la majoria de vegades- i s’adverteix del risc de convertir-ho en una creença (en el sentit
que Britton atorga a aquest terme). Així mateix, es considera el paper que hi juga aquest supòsit en la
contratransferència de l’analista, de la qual n’és un dels elements constitutius.
Finalment, se subratlla la importància de mantenir durant el procés analític el nexe entre ambdós àmbits (fora/dins)
de manera que un àmbit il·lumini l’altre i viceversa.
RESUMEN:
En este artículo se realiza una reflexión en torno a cómo se sitúa el analista frente a lo que el paciente dice que pasa
– o le pasa- fuera de la sesión; cómo lo escucha y qué papel juega en su comprensión del paciente y en su actividad
interpretativa. Asumiendo un enfoque dialógico de la relación dentro/fuera de la sesión, se considera la
conveniencia de tratar de no aislar ni oponer ambos ámbitos (fuera/dentro de la sesión), ni de reducir un ámbito al
otro: es decir, pensar y evaluar lo que el paciente dice que pasa fuera sin aislarlo de lo de dentro, ni reducirlo –
traduciéndolo mecánicamente- al ámbito transferencial.
Se describe cómo el analista evalúa lo que pasa fuera de la sesión a partir de la construcción de un supuesto o
hipótesis – inverificable la mayoría de las veces- y se advierte del riesgo de convertirlo en una creencia (en el sentido
que Britton otorga a este término). Se considera también el papel que dicho supuesto juega en la contratransferencia
del analista, de la que es uno de sus elementos constitutivos.
Por último, se subraya la importancia de mantener durante el proceso analítico el nexo entre ambos ámbitos
(fuera/dentro) de manera que un ámbito ilumine al otro y viceversa.
.
SUMMARY
This article is a reflection about the analyst’s attitude regarding what the patient says that is happening – or
happening to him / her – after the session; how he is listening and what role it plays in his activity of understanding
the patient and interpreting.
Having a dialogical approach of the relation during / out of the session, it takes into consideration the
convenience of trying to not isolate or to oppose the two fields of influence (out of / during the session), nor to
reduce one field to the other: that is, to think and to evaluate what the patient says that is happening outside without
isolating it from the inside, nor reducing it – by explicit translation – at the transference field.
It describes how the analyst evaluates what happens out of the session starting by formulating an
assumption or an hypothesis – that can’t be verified most of the times – and warns about the risk of turning it into a
belief ( according to the meaning given to this term by Britton) . It also speaks about the role the above mentioned
assumption has in the analyst’s counter transference, as an integrated part of this.
Finally, it underlines the importance of keeping the link between the two fields (out/during) during the
analytic process, so one field may enlighten the other and vice versa.
BIBLIOGRAFIA
Benjamin, J. (1996): Los lazos del amor: psicoanálisis, feminismo y el problema de la dominación. Barcelona, Ed. Paidós
Bion, W.R. (1970): Atención e interpretación. Buenos Aires, Ed. Piadós
-----
(1988): Elementos del psicoanálisis. Buenos Aires. Ed. Hormé
Britton, R. (1995): “Realidad psíquica y creencia inconsciente”. Libro Anual de Psicoanálisis, XI
------
(1998): Belief and Imagination. The New Library of Psychoanalysis
Caper, R. (1999): “Internal Objects”. Cap. 9 de A Mind of One’s Own . A kleinian view of self and object. Routledge, London and
New York.
Corominas, J. (1991): Psicopatologia i desenvolupament arcaics. Barcelona, Espax
Folch, P. (1992): “Símbol i “diàbol” a la transferencia”. Rev. Catalana de Psicoanàlisi, IX, 1-2
Etchegoyen, H.: Los fundamentos de la técnica psicoanalítica. Amorrortu Editores, 1986.
Freud, S. (1915): Lo inconciente. En Obras Completas. Vol.XIV. Buenos Aires, Amorrortu Editores, 1979
-----
(1940): Algunas lecciones elementales sobre psicoanálisis. En Obras Completas. Vol.XXIII. Buenos Aires, Amorrortu
Editores, 1979
Morin, E. (1994): Introducción al pensamiento complejo. Barcelona, Ed. Gedisa
Ogden, T. (1989): La matriz de la mente. Las relaciones de objeto y el diálogo psicoanalítico. Madrid, Tecnipublicaciones