Entrevista a Ruth Riesenberg Malcom.2007.Vol.XXIV/nº.1-2,pp.73-82

Entrevista a Ruth Riesenberg Malcom
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIV/1-2
Esperança Castell
Anna Romagosa
Mabel Silva
Barcelona
Avui ens alegra poder-vos oferir una entrevista realitzada a Barcelona el 23
d’octubre de 2005 a una altra prestigiosa membre de la Societat Britànica de
Psicoanàlisi, que ha col·laborat com a supervisora clínica a la nostra Societat des
dels seus inicis: Ruth Riesenberg Malcolm.
Ruth Riesenberg té una llarga i àmplia experiència en la formació
d’analistes, i ha compartit durant gairebé trenta anys els seus coneixements amb
candidats i membres de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi. Així doncs, pels seus
grups de supervisió han passat diverses generacions de psicoanalistes de la nostra
Societat.
Les seves qualitats com a supervisora han estat evidents en la forma
senzilla que té d’explicar els conceptes teòrics i sobretot de transmetre la tècnica
psicoanalítica. Amb el seu estil propi de conduir les supervisions (directa, honesta i
planera) i la seva passió pel treball clínic, Ruth Riesenberg ens ha estimulat a
pensar de forma autònoma i crítica. En les supervisions clíniques en grup afavoreix
que tots els participants puguin expressar-se, dir-hi la seva, opinar, fer preguntes o
qüestionar i discutir.
74
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIV/1-2
En veure-la per primer cop, contrasta la seva aparença fràgil (és una dona
menuda i de poc menjar) amb la fortalesa, alegria i vitalitat que ràpidament es fa
palesa tant en la seva vida com en el treball clínic. Els seus treballs clínics han estat
pioners en molts temes que preocupen no sols els psicoanalistes, sinó també la
societat. Ella ha estat capaç d’afrontar amb coratge, en l’ara i aquí de la interacció
analítica, els aspectes més destructius de les patologies del ventall del narcisisme i
les perversions. Les seves observacions clíniques permeten establir ponts amb altres
disciplines com la història i la sociologia, ja que contribueixen a la comprensió del
terrorisme i dels crims contra la humanitat.
En els seus treballs descriu amb precisió, per exemple, com les parts
psicòtiques de la personalitat poden quedar encapsulades en una síndrome perversa
que protegeix de la fragmentació i permet que es pugui establir un contacte amb la
realitat, tot mantenint un funcionament aparentment normal. Les seves minucioses
descripcions de com opera la identificació projectiva i com en determinades
situacions els objectes interns poden ser destruïts i fragmentats, ajuden a
comprendre com es manifesten les defenses primitives (omnipotència, negació,
escissió, idealització, curiositat patològica, sadisme, etc.) no solament en els
pacients, sinó també en qualsevol ésser humà.
Partint d’un coneixement profund de l’obra de Bion, Ruth Riesenberg ha
investigat i aprofundit en temes de plena actualitat en la psicoanàlisi postkleiniana,
treballant qüestions com l’escissió i fragmentació dels sentiments, la construcció i
la reconstrucció, l’experiència de dolor psíquic o la comprensió actual de la pulsió
de mort com una forma de treure vida, d’esmorteir, de minar l’objecte en el món
intern, en la realitat externa i en la transferència.
Alguns dels seus treballs més coneguts, i que poden ser d’interès per als
lectors de la revista, són: “La expiación como defensa”, on amb la presentació d’un
extens material clínic estudia un tipus específic de defensa que consisteix a usar la
conducta expiatòria com a forma d’autocàstig per evitar la percepció del dany
infligit als objectes interns, així com la influència d’aquest tipus de psicopatologia
en les respostes emocionals de l’analista i en la tècnica; “La constitución y
operatividad del superyó”, on exposa la història del desenvolupament del superjò,
la seva idea que tots els objectes interns operen com a superjò i que solament es pot
aconseguir un canvi durable en els nostres pacients si canvien els seus objectes
interns; “El olvido significativo: un estudio clínico”, on relaciona situacions d’oblit
amb catàstrofes internes i externes i esdeveniments traumàtics que han portat a una
organització defensiva especial, que consisteix a crear amnèsies de grans o petites
àrees de les experiències del pacient; o els treballs “Reflexiones sobre la perversión
y el carácter narcisista”, i “¿Qué?, ¿dónde?, ¿cuándo?: Los fundamentos de la
interpretación”. Tots els seus treballs contenen abundant material clínic
summament interessant, ja que ens permeten acostar-nos de primera mà a la
comprensió del pacient i del procés analític.
Entrevista a Ruth Riesenberg Malcom
75
Ruth Riesenberg, en les supervisions clíniques, ens ha ensenyat a detectar i
acarar amb coratge els aspectes més destructius dels pacients, i alhora a ser
capaços d’observar i reconèixer que els pacients que presenten problemes d’aquest
tipus tenen capacitat d’estimar, però aquesta capacitat la tenen soterrada per un
enorme dipòsit d’odi que s’expressa mitjançant el ressentiment, la crueltat, etc. Per
poder reparar el seu jo i els seus objectes interns, el pacient ha de prendre
consciència de les seves accions (tant mentals com en la realitat externa) i aquest és
un procés que inevitablement és lent i difícil, tant per al pacient com per a
l’analista.
L’entrevista que us presentem va tenir lloc l’endemà del sopar
d’homenatge que es va celebrar el 22 d’octubre de 2005 amb motiu del seu
acomiadament del grup de supervisió de Barcelona. Va ser una trobada emotiva,
que va reunir una representació de les diferents generacions de psicoanalistes i dels
candidats de la societat que havien supervisat amb ella.
Per a nosaltres haver participat en aquests grups de supervisió clínica ha
estat una experiència enriquidora, i desitgem amb aquesta entrevista poder-vos
transmetre quelcom de la seva calidesa humana, el seu enorme sentit de l’humor i
fins i tot desitgem que pugueu copsar algunes particularitats del seu fer en
l’experiència del treball psicoanalític.
ENTREVISTA
E. Expliqui’ns alguna cosa sobre la seva família i els seus orígens.
R. La meva família és polonesa. Jo vaig néixer a Polònia. El meu pare era
periodista i un home d’esquerres. Abans de la guerra va haver de marxar ràpidament
de Polònia per motius polítics. Així va ser com vaig arribar de molt petita a Xile i
vaig créixer allà. Així com el meu pare s’acostumava a ser a tot arreu, la meva mare
no s’hi va arribar a adaptar mai, a Xile. Crec que el meu pare era tan retret de
caràcter, que en realitat podria haver viscut en qualsevol lloc. El pare havia estudiat
química a Alemanya, però després es va dedicar al periodisme i a la política. Els
meus pares venien de famílies molt diferents. Tant el pare com la mare eren ateus.
La família de la mare era burgesa i convencional, gairebé tots eren metges. En la del
meu pare tots eren professionals i més bohemis, eren més del tipus “viure la vida”.
La meva mare era una dona molt intel·ligent, tenia estudis en literatura i es
dedicava molt a la lectura. Era la petita des sis germans. Els meus pares ja no van
tornar a Polònia perquè va venir la Segona Guerra Mundial. Tinc una germana que
és 7 anys més petita i ja va néixer a Xile; la seva filla viu a Anglaterra.
76
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIV/1-2
E. Com és que el seu pare va escollir Xile per refugiar-s’hi?
R. Ah! van ser unes raons totalment inversemblants: el meu pare volia veure el
canal de Magallanes... No coneixia ni una ànima en el canal de Magallanes ni enlloc
de Xile. És que no hi tenia ni un parent, ni un amic, però volia veure el canal de
Magallanes! (riu) Va ser la curiositat, el que el va portar allà.
Era l’any 1935, quan va marxar de Polònia. En aquella època no era broma ficar-se
en política a Polònia, i a més, ell deia que s’ensumava la possibilitat de la guerra...
Ell va marxar quan jo tenia 18 mesos i em vaig quedar amb la meva mare fins que
vam poder traslladar-nos. A Xile vaig anar a un col·legi anglès perquè el meu pare
volia que aprengués bé la llengua. Més tard va pensar que l’escola era massa burgesa
i que jo m’hi estava tornant; llavors em va canviar d’escola, però la base em va
quedar. Els pacients que he tingut han estat de parla anglesa; actualment, per primera
vegada, en tinc un de xilè.
E. En quin poble de Polònia va néixer?
R. Vaig néixer en un lloc que s’anomena Suwalki i que és a la frontera amb
Prússia Oriental, però em vaig moure molt, ja de petita. Quan el pare va marxar,
mentre nosaltres esperàvem reunir-nos amb ell, vaig viure amb els meus avis
materns al sud de Polònia. L’àvia paterna al final va venir a viure amb nosaltres a
Xile; era una dona molt bonica, però molt difícil. Actualment tinc poca família a
Polònia. Un oncle era metge de l’exèrcit polonès i havia arribat a Anglaterra, on va
morir de vell; dos oncles, una tia i els meus cosins, van morir a l’holocaust. La
guerra era ben difícil per a tots i també ho va ser per a mi... la meva mare estava
molt angoixada. Fa poc, uns dos anys, vaig tornar a Polònia perquè em van invitar a
fer unes classes. Em feia por de tornar-hi perquè havia estat molt destruïda durant la
guerra. La gent va quedar sense cases i es va reconstruir amb l’arquitectura
soviètica, tan realista, uniforme..., horrible. Els arbres no existeixen. L’única cosa
maca són les esglésies, que són més personalitzades i diferents, és un país catòlic.
E. I a vostè, què la va portar a sortir de Xile?
R. La curiositat, també, encara que la meva curiositat era diferent de la del meu
pare. De fet, jo tenia l’oncle aquest que havia anat a Anglaterra, i com que jo volia
anar a estudiar a Oxford, vaig pensar que podia anar a veure’l. Encara que també
vaig pensar d’anar a la Xina, perquè allà tenia un altre oncle que quan era petita
m’explicava contes... Encara que les possibilitats se les crea una mateixa, també les
possibilitats que una té es barregen amb les que li vénen facilitades per les
circumstàncies. De fet, quan vaig anar la primera vegada a Anglaterra ho vaig fer
tenint les coses ben calculades. Jo coneixia la Dra. Erica Guzmán, que s’havia
tractat amb el Dr. Rosenfeld durant sis mesos, i em semblava que li havia anat molt
bé. I em vaig dir: si vaig a Anglaterra per un any, quedaré perfecta... Parlant
seriosament, haig de dir que jo era retreta i necessitava ajuda.
Entrevista a Ruth Riesenberg Malcom
77
P. Ens podria parlar de com va arribar a interessar-se per la psicoanàlisi...
R. Va ser llegint. De fet, el meu pare volia que estudiés matemàtiques, però ja
m’és difícil sumar dos i dos, així és que no vegin quines serien les meves dificultats
en qüestions més complexes! Però el pare es va deixar aconsellar per un professional
que em va veure, i va renunciar que jo estudiés matemàtiques. Va ser llegint Freud
que li vaig dir al meu pare: Vull estudiar psicoanàlisi. Recordo que em va dir que
havia passat de moda... També vaig conèixer Melanie Klein en una llibreria, em va
interessar un llibre sobre anàlisi de nens. Anava amb una amiga i li vaig dir:
Comprem-lo? Tindria uns 20 anys i anava a la Universitat a Xile. La meva amiga em
va dir que el podíem comprar perquè la seva mare li havia donat diners, i va dir que
me’l deixaria però que l’hi havia de tornar, que ho recordés. Llavors va ser quan
vaig llegir el llibre i em vaig dir: No entenc res, però això és el que jo vull fer. Tot i
que no ho entenia, em tocava. Amb Freud també em va passar alguna cosa així.
E:.I va escollir Anglaterra per especialitzar-se.
R. Sí. A Xile ja existia un Institut de Psicoanàlisi. El va crear Ignacio Matte
Blanco, que era un psiquiatra format a Anglaterra que va venir a Xile com a analista.
Va ser professor en una càtedra i va crear l’Institut. Ha estat una persona ben
extraordinària. Era molt intel·ligent, però també difícil. Però jo vaig tenir històries
amb ell molt bones: treballàvem en oficines davant per davant i jo no era molt
puntual -abans d´haver anat a Anglaterra, eh!- (rialles). Llavors sempre em deia
alguna cosa. Jo em treia les sabates, perquè llavors anàvem amb taló d’agulla i ell
treia el cap i em deia que no havia solucionat res fent-t’ho... (rialles).
Vaig guanyar una beca. Era molt jove i estava estudiant Serveis Socials,
possiblement perquè venia d’una família que vivia tan aïllada que estava desitjosa de
conèixer gent, volia saber com era la gent. Després vaig estudiar Psicologia i
posteriorment vaig entrar a l’Institut de Psicoanàlisi, a Xile.
E. Ens ha fet riure amb l’anècdota de treure’s les sabates, i pensava que en
les supervisions vostè també ens fa riure, té molt de sentit de l’humor...
R. Em surt natural... De jove era força esbojarrada. M’agradava molt el teatre i
durant una època en vaig fer.
E. Deia que havia obtingut una beca...
R. Sí. Quan vaig anar a Anglaterra per primera vegada ja havia acabat els estudis
a l’Institut de Xile, però vaig fer una cosa molt ximple: vaig deixar la meva anàlisi a
la meitat, i llavors em vaig deprimir. El meu analista era Ramón Ganzaraín, i també
li agradava molt el teatre. En tornar a Xile vaig acabar l’anàlisi, vaig entrar a
l’Institut i vaig presentar el treball d’accés. Ara sóc membre d’honor de la Societat
Xilena.
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIV/1-2
78
Quan vaig tornar a Xile després del primer any d’estada a Anglaterra, em va
succeir una situació ben penosa perquè hi va haver una baixada de la moneda a Xile
i vaig perdre tot el que tenia estalviat. Per tant, quan vaig tornar a Anglaterra la
segona vegada tenia una quantitat de diners que sols m’arribava per viatjar i viure
uns pocs mesos. Però de seguida que vaig arribar ja em van donar feina com a
terapeuta infantil en una Clínica a Essex i després a Londres. En aquell moment, la
segona vegada, sí que tenia clar el que volia fer.
Després d’un temps, Bion em va aconseguir dos pacients privats amb els quals
vaig començar a treballar pel meu compte. Vaig escriure a Bion perquè era el
President de la Societat, però el coneixia poc. Jo el trobava molt anglès i simpàtic.
Només reia amb els ulls ja que era força seriós, sempre estava pensatiu... No el
coneixia personalment, però ja li havia traduït un dels seus articles: “Atacs al
vincle”.
E. Així que va fer un segon tractament...
R. És clar, és el que més desitjava. I el vaig fer amb Betty Joseph. Per bé o per
mal, puc dir que em va canviar la vida. El clima d’Anglaterra no m’agradava i jo
pensava que tornaria a Xile, però no ho vaig poder fer. Estava molt agafada
treballant a Londres, i el fet que governés en Pinochet no m’ho va facilitar. No volia
tornar-hi, sota una dictadura. Per tant, vaig sortir de Xile per estar 18 mesos fora i ja
no hi vaig tornar.
E. Com la van acollir, a Anglaterra?
R. Molt bé. Hi havia una actitud oberta i un interès per la formació d’analistes, i
hi havia força gent amb aquest interès de formar-se en l’orientació kleiniana. Quan
vaig arribar a Londres hi havia els Bofill, en Pere Folch i la Terttu Eskelinen. Era
dur per a ells, perquè estaven treballant aquí i també estaven allà per formar-se. Vaig
treballar molt. Vaig supervisar primer amb Meltzer un cas clínic d’un nen; amb Mrs.
Bick supervisava una nena de dos anys; i desprès vaig supervisar, sobretot amb
l´Anna Segal; i els pacients psicòtics, amb Rosenfeld.
E. Va conèixer Melanie Klein?
R. Només a distància. La Matty Harris, l’esposa de Meltzer, m’animava a anar a
parlar amb ella i a demanar-li ajuda per trobar una analista. Jo desitjava una analista
que parlés polonès per poder utilitzar també la meva llengua materna -encara que la
parlo fatal-, però és l’idioma que parlàvem a casa. Pel que fa a trobar analista, jo
coneixia Anna Segal; i miss Bick em va proposar com a analista la Betty Joseph, que
tenia l’avantatja que jo no la coneixia.
E. Va tenir contactes amb la Clínica Tavistock? Quina va ser la seva
experiència?
Entrevista a Ruth Riesenberg Malcom
79
R. Sí, quan vaig anar a Anglaterra amb la beca, treballar a la Clínica em feia de
continent i per a mi va ser una salvació. Era jove, però amb 26 o 27 anys ja em
sentia supermadura. Crec que la Clínica ha fet una feina important a la ciutat de
Londres. És un centre concertat amb el National Health Services, amb tots els
avantatges que això comporta, ja que se subvencionen unes hores determinades per
cada pacient. La Clínica treu recursos econòmics de la Formació que imparteix a la
gent de tot arreu que acudeix per formar-se. Jo treballava en la part clínica. Malgrat
que la Tavistock era el principal lloc on feia el meu treball, la meva beca era de
l’School of Economics.
Avui dia és més difícil que vinguin estudiants de fora, i concretament de
l’Amèrica del Sud, ja que es necessiten diners per estudiar, però també perquè amb
l’increment de la immigració de l’Est d’Europa es limiten els permisos d’estada a
Londres.
E. Quina experiència té de la Clínica de La Societat Britànica de
Psicoanàlisi?
R. Es diu London Clinical Psychoanalysis i té un local propi en el mateix edifici
de la Societat. El d’abans era més maco. Els analistes treballen de franc per la
Clínica, i els estudiants atenen els pacients de la Clínica. En canvi, als pacients se’ls
cobra un mínim d’acord amb el que poden aportar, i aquests diners es destinen a
despeses de la Clínica. Els pacients vénen derivats de tot arreu: de la Tavistock,
d’altres Centres i també n’hi ha que arriben directament. De fet, la majoria dels
analistes que treballen a la Tavistock també pertanyen a la Societat Britànica: John
Steiner, Ronald Britton, David Taylor...
E. Vostè creu que amb pacients greus seria possible una anàlisi amb menys
sessions?
R. Si es fan poques sessions, el pacient no té temps per a l’elaboració. A la
Tavistock i a la Belisken estan experimentant què passa si fan dues o tres sessions...
Com a centres públics, volen demostrar al govern que surt més barat treballar amb
un major nombre d’hores amb cada pacient, que no pas pagar hospitalitzacions.
E. Quines són les recomanacions que ens fa per treballar en anàlisi?
R. És molt important l’observació. El nostre treball és fruit de l’observació
directa d’allò que passa entre pacient i analista en la sessió, que és on passen les
coses en viu i en directe. Cal observar i observar-se sense prejudicis ni dogmatismes.
És la unió de coses diverses: no s’ha d’oblidar que treballem emocionalment, però
que elaborem intel·lectualment. Una vegada, Ronald Britton em deia que jo no
esmentava mai Rosenfeld, però és que sento que el tinc tan assumit, que moltes
coses ja formen part de mi; igual em passa amb Segal, que és molt amiga meva, i
sovint no els cito. Rosenfeld era un home molt divertit i tenia molt sentit de l’humor.
80
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIV/1-2
Era molt alt, feia un metro noranta o més... era molt detallista i irònic. S’hi poden
fixar en com detalla la bibliografia dels seus treballs.
E. Vostè ens va parlar fa poc del “me too”. Ens pot explicar què vol dir?
R. Sí, és quan l’analista li diu al pacient: miri, vostè sent això amb tal persona i
amb mi també. Dient així les coses, les dilueixes... Resulta més fàcil anar cap a les
interpretacions racionals o a reconstruir històries de la infància. Afrontar el que
passa a la transferència, en l‘aquí i ara, compromet molt emocionalment. Una
vegada, parlant amb una col·lega li vaig dir: què li importa al pacient qui ets tu? El
que li importa és el que ell t’ha projectat. De tota manera, he treballat amb analistes
no kleinians, com Ann Marie Sandler, i no tenim tanta disparitat. La diferència
potser està en una manera de fer i de parlar més o menys directa.
E. Tornant a vostè: ens pot explicar com va conèixer el seu marit?
R. Em vaig casar tard. Quan vaig ser a Anglaterra vaig conèixer el meu marit per
casualitat. Els O’Shaughnessy, sobretot l’Edna, coneixia el meu marit, que era
filòsof, com el seu. Ell estava divorciat i estava fent un any sabàtic. Els
O’Shaughnessy van fer una festa d’unes trenta persones i el van invitar a ell, però es
va oblidar d’anar-hi. A les 22,30 h. de la nit el van trucar dient-li que els seus
amfitrions l’esperaven. Ell va dir: Déu meu!... i va quedar compungit d’haver-se’n
oblidat. Llavors l´Edna, molt gentilment, va organitzar un petit sopar pel proper
divendres. També havia invitat una amiga meva que no hi podia anar, i finalment
m’ho va dir a mi, si volia anar-hi. Li vaig dir que em deixés veure si tenia sopar a la
nevera i, com que no en tenia, li vaig dir que sí. Jo era ben pràctica! (Rialles) Era a
la nit, estava cansada, però hi vaig anar. En aquest moment va arribar el que després
seria el meu marit, em va saludar i vam començar a parlar... Allà el vaig conèixer i
allà vam començar. Ell s’havia format també a Anglaterra. Era un home
mundialment conegut i treballava donant classes a la Universitat de Cornell, a l’estat
de Nova York. Vaig començar a viatjar molt amb ell i em vaig fer una experta en els
horaris dels avions. Cada sis setmanes anava jo a Amèrica i ell de tant en tant feia
unes vacances més llargues. Això va durar dos anys, dels quals un vaig viure allà.
En decidir fer un parèntesi i marxar per un any, vaig oferir a tots els pacients la
possibilitat de canviar d’analista, però no els va semblar que fos una bona idea. I
alguns com Britton encara no m’ho han perdonat! (comenta, fent broma). Al tornar
vaig continuar amb tots els pacients, menys amb una que no ho va tolerar.
Ens vam casar als Estats Units. De fet, jo no hi creia gaire, en el matrimoni. Però
de sobte, Norman va descobrir que necessitàvem estar casats i ens vam casar. Vam
fer la lluna de mel abans i ens vam casar després. Jo estava entusiasmada que
tornéssim, perquè allà no hagués pogut treballar... L’any als Estats Units vaig ser
mestressa de casa; pèssima mestressa de casa, perquè no sé cuinar. Veia gent, vaig
aprendre a esquiar, vaig viatjar molt pels Estats Units...
Entrevista a Ruth Riesenberg Malcom
81
Ell al final va renunciar a la Càtedra de Cornell i li van oferir ser Visiting
Professor en el King’s College a Londres. A Londres hi vam viure 14 anys, fins que
va morir... Jo havia pensat també a quedar-me als Estats Units, però ell tenia
contactes aquí perquè hi havia estudiat i també hi havia quedat vinculat.
E. A quins llocs ha anat a supervisar?
R. He anat a Alemanya, on semblava que tenien molta necessitat de parlar de
com havien passat la guerra, d’elaborar dols; els pacients portaven molts somnis de
camps de concentració. Recordo que quan vaig anar-hi de turisme ja fa molts anys,
amb la meva germana i Ximena Artaza, vaig tenir un fort impacte davant dels forns
crematoris...
També vaig anar a supervisar a San Francisco amb un grup kleinià molt influent
allà, que treballa molt amb Betty Joseph. Vaig fer supervisions a Polònia, però més
esporàdicament. I vaig venir a Barcelona a supervisar l’any 73. No cal dir que ha
estat una experiència molt positiva per les amistats que he pogut fer. Tinc molts
amics, aquí.
E. Això es va notar en el sopar d’homenatge d’ahir, es notava que se li tenia
afecte. I l’ambient va ser molt fresc, alegre i emotiu.
R. Jo també els en tinc... A tots... al Luis (Feduchi), a en Paco (Calvo), els Beà,
la Carme Miranda... L’Esteve em va enviar un e-mail dient que no podia venir
perquè tenia un compromís des de feia temps, que no havia pogut canviar; el
recordo, quan van venir a Finlàndia... Participàvem en un Congrés. Jo hi havia anat
amb el meu marit i no sé en quin idioma va ser, però ell es va fer molt amic del
Pepe... Ahir m’hi vaig sentir molt a gust, al sopar. Vaig trobar la festa molt
impressionant: veure tanta gent, amics de tants anys... Una cosa que simplement no
m’esperava ni m’imaginava. Doneu-li els meus “cariños” al grup de supervisió, eh?
E. Quines coses encara no ha fet que li agradaria fer?
R. M’agrada molt llegir literatura : Coetzee, Dostojevski, Tolstoi, Sandor
Marai... Ara estic tornant als clàssics. En això m’assemblo a la mare, encara que el
meu pare també llegia. Però de temps no me’n sobra. Tinc intenció d’escriure, però
tinc encara 25 hores de pacients a la setmana i 5 de supervisions. No he publicat
gaire, he escrit en les estones lliures.
E. És molta ocupació, encara... A què més es dedica? Participa en la política
de la seva Societat?
R. Ara no sóc a la Comissió d’Ensenyament, però hi he treballat molts anys. A
Anglaterra, la Comissió està formada per molts comitès i tot està reglamentat. Jo
vaig participar molts anys en el d’Admissions, en el Científic i en de l´Student
82
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol. XXIV/1-2
Progress. Després vaig tornar a participar en el d’Admissions. Crec que ja no em
toca a mi seguir.
Treballo també des de fa molts anys a la Fundació Privada de Melanie Klein
Trust. Quan Melanie Klein encara era viva, va regalar tots els seus llibres per formar
un Trust amb la finalitat de promoure la tècnica kleiniana, el pensament kleinià i fer
publicacions. Actualment som vuit persones les que ens hi dediquem.
E. Ha canviat la seva manera de treballar, al llarg del temps?
R. El que oferim els pocs analistes que som al món depèn molt de com ho fem.
Acostumo a treballar amb cinc sessions, però al començament, en la meva primera
època, havia treballat amb pacients fent tres sessions a la setmana.
Probablement ara tingui més paciència que abans, no sé si més sapiència... Una
té una manera de treballar. De fet, abans de ser kleiniana i fer una anàlisi amb la
Betty, jo ja tenia una manera directa de dir les coses que la sento meva.
E. Sí, sí, ja ho hem comprovat... Tenen relació actualment amb la senyora
Betty Joseph?
R. Com a analista em va semblar força dur treballar-hi, i és curiós per què ara
tenim una amistat personal.