ÍNDEX Introducció de la resistència dins de les qualitats físiques.......Pàgs. 1i... Tipus de resistència.........................................................Pàg. 3

ÍNDEX
Introducció de la resistència dins de les qualitats físiques.......Pàgs. 1i 2
Tipus de resistència.........................................................Pàg. 3
Obtenció d'energia amb cada una de les resistències.............Pàgs. 3,
4, 5, i 6
Exercicis de bàsquet aplicats a les resistències.................... Pàgs 6, 7 i 8
Conclusió del treball........................................................Pàg. 8
Bibliografia.................................................................... Pàg. 9
Treball de resistència
Introducció de la resistència:
La condició física és un estat que permet a la persona poder desenvolupar el seu treball diari amb energia
eficàcia i sense que provoqui cansament. A més , una bona condició física prevé les malalties i assegura una
bona salut.
La condició física és la suma del nivell de cadascuna de les qualitats físiques i psicomotrius de la persona.
Qualitats psicomotrius:
Coordinació: és aquella capacitat que tenim de solucionar amb eficàcia aquelles solucions motrius
desconegudes per a nosaltres.
Equilibri: és la capacitat que té una persona de mantenir una posició estàtica o dinàmica i això s'aconsegueix
acumulant les forces que actuen sobre ella.
Agilitat: és aquella capacitat que ens permet realitzar moviments no psíquics, és a dir, que hi ha canvis de
direcció i canvis de sentit.
Qualitats físiques:
Força: és aquella capacitat que té l'organisme de vèncer (moviment) una resistència o oposar−s'hi (no
moviment). Aconseguim la força gràcies a la contracció de les fibres musculars.
La força muscular pot manifestar−se de maneres diferents:
La força màxima: és la tensió que ha de realitzar la musculatura per vèncer una oposició màxima. Seria el cas
de l'halterofília.
Potència o força explosiva: amb ella se supera una oposició petita, aplicant la màxima velocitat al moviment.
L'oposició ha de ser molt lleugera, fins i tot pot tractar−se del propi cos. Pot ser el cas del salt d'alçada, de
llargada, etc.
1
La força−resistència: es repeteixen contínuament treballs de força muscular durant bastant de temps. Poden
ser el rem, el ciclisme, l'escalada, el judo, etc.
Velocitat: és la capacitat que ens permet realitzar un moviment el màxim de ràpid possible.
La velocitat pot manifestar−se en diferents formes:
La velocitat de reacció: serveix per respondre tan ràpid com es pugui amb un moviment davant d'un estímul
sensorial, sia auditiu (tret de sortida), visual (el moviment de la pilota), o tàctil (quan es nota un contacte, en
judo).
Velocitat de desplaçament: ens permet recórrer una distància en el menor temps possible per exemple en els
100 metros llisos en atletisme.
Velocitat gestual: amb ella podem realitzar un gest tan ràpid com sigui possible. Un esgrimista, un jugador de
tennis de taula la necessiten més que qualsevol altra cosa.
Flexibilitat: és la qualitat física que ens permet realitzar un moviment el més ampli possible que pot ser que
sigui d'un sol segment o de tot el cos.
La flexibilitat es pot manifestar de dues formes diferents:
La flexibilitat dinàmica: quan es realitzen moviments significatius i importants d'una o diverses parts del cos.
La flexibilitat estàtica: quan l'objectiu és adoptar una positura determinada i mantenir−la durant un temps
sense que es produeixin moviments apreciables.
Resistència: és la capacitat que tenim de mantenir el màxim de temps possible un exercici o retardar l'aparició
del cansament o fatiga.
Tipus de resistència:
Primerament la resistència es pot dividir en dos tipus, la general i la local. La general és entesa com la
capacitat de dur a terme, durant un llarg temps, una activitat que implica el màxim de grups musculars
juntament amb els aparells cardiocirculatori i respiratori.
La resistència local, és la que es refereix a la capacitat d'un sector muscular restringit per efectuar un treball
durant un temps prolongat. El recolzament ve donat, essencialment, per la capacitat òptima d'utilització dels
substrats energètics locals. Referint−se a la resistència que caracteritza una disciplina esportiva particular,
podem valent−se dels termes més apropiats de resistència especial.
Els tipus de resistència general són: l'anaeròbica i l'aeròbica. L'anaeròbica és la d'alta intensitat (fins a 3') i és
la capacitat de l'organisme per mantenir un esforç mitjançant l'obtenció de l'energia majoritària sense oxigen
(hi ha deute d'oxigen).
La resistència aeròbica es pot dividir en tres tipus: la de curta durada que va des dels 3 a 10', la de mitja
durada que va dels 10 a 30' i la de llarga durada que és la de més de 30'.
En els exercicis de bàsquet, la resistència aeròbica té diferents durades de temps, en canvi al córrer té aquests
temps (que ja hem dit anteriorment). En els exercicis de curta durada el temps és fins a 3 minuts a un ritme
normal, en els de mitja durada fins a 5 ó 6 minuts a un ritme normal i en els de llarga durada fins a 8 minuts a
un ritme normal.
2
Obtenció de l'energia
Per poder utilitzar l'energia química dels aliments, el cos humà necessita que l'energia química potencial que
aquests contenen, es transformi i s'emmagatzemi en un compost conegut per les sigles de ATP (adenosí
trifosfat). Aquest compost és un dels denominats d'alta energia o macroèrgics precisament perquè són capaços
d'emmagatzemar energia química en gran quantitat. El seu interès des d'un punt de vista funcional estreba en
què és a partir d'aquest compost d'on l'organisme obté l'energia que necessita pels seus processos biològics,
entre ells el de la contracció muscular. La forma en la que l'ATP l'allibera pot esquematitzar−se de la següent
manera:
ATPðADP + Pi + Energia
(Pi = fosfat inorgànic)
Com ja hem dit el múscul necessita ATP per dur a terme la seva contracció, però com que aquesta quantitat no
és molt abundant, l'ATP pot ser ressintetitzat molt ràpidament a expenses d'un altre compost macroèrgic que
es troba emmagatzemat al múscul i que està a la seva disposició de manera immediata. Es tracta del fosfat de
creatina (PC) que es troba en equilibri amb l'ATP i pot arribar a concentracions 5 ò 6 vegades més gran que
aquest. D'aquesta manera, la duració de les concentracions musculars podria allargar−se i el procés podria
esquematitzar−se de la forma següent:
ATP ð ADP + Pi + Energia
ADP + PC ð ATP + C
L'ATP ressintetitzat podria proporcionar de nou energia d'una manera immediata. L'ATP i el PC són els
compostos més importants de l'anomenat dipòsit de fosfagen, i aquesta manera de ressintetitzar l'ATP sense
intervenció de l'oxigen se l'anomena anaeròbica.
Aquesta primera forma d'obtenció d'energia és la que utilitza el múscul quan realitza treballs a gran intensitat,
i els mecanismes aeròbics no poden proporcionar l'energia suficient per treballar a tan alta intensitat, i és molt
important durant els períodes en els que no s'ha produït encara l'ajust cardiovascular i l'oxigen transportat és
insuficient per cobrir les necessitats dels músculs.
Ja que el fosfat de creatina pot recuperar−se molt ràpidament, és molt útil per les situacions en les que s'ha de
treballar a una intensitat bastant elevada de manera intermitent, com seria el cas dels entrenaments intervàlics,
o de molts esports d'equip en els que es produeix una alternança entre esforços d'alta intensitat i altres
d'intensitat més moderada.
La segona forma que te l'organisme de ressintetitzar ATP és mitjançant la glucogenòlisis (degradació del
glucogen) i la glucòlisis (degradació de la glucosa). Per això, el múscul utilitza una altra font energètica de
reserva. Es tracta del glucogen que va ser emmagatzemat al múscul i al fetge com a conseqüència de
processos anabòlics, precisament per poder disposar d'aquest material de reserva energètica. El glucogen és un
polisacàrid format per múltiples unitats de glucosa, amb el que sens dubte representa la reserva de
carbohidrats més important de l'organisme. Així si les circumstàncies ho requereixen, el múscul pot
degradar−lo primer a glucosa i després a àcid pirúvic, guanyant durant aquest procés tres molècules d'ATP,
que podrien ser utilitzades per proporcionar energia addicional durant l'exercici. L'àcid pirúvic format té la
possibilitat de seguir degradant−se i addicionalment produir noves molècules d'ATP, però per aquest procés,
és necessari disposar d'oxigen suficient per poder realitzar l'oxidació. En aquelles situacions en les que no s'ha
produït encara un ajust cardiovascular i la disponibilitat d'oxigen és bastant reduïda, o quan la intensitat de
l'esforç realitzat supera les possibilitats d'utilització de l'oxigen disponible, l'àcid pirúvic no pot seguir la via
oxidativa aeròbica. Curiosament la major o menor implicació d'aquesta via metabòlica va a dependre del que
3
vagi ocurrent amb el subministrament aeròbic o anaeròbic alàctic d'energia. Aquest mecanisme pot produir−se
també a expenses de la glucosa sanguínia i és capaç de produir certa quantitat d'ATP que pot seguir
subministrant energia. La producció d'ATP (2 ò 3 molècules depenent de si la glucosa és d'origen muscular o
sanguini) no és molt gran comparada amb els valors que veurem a continuació, quan la glucosa és
metabolitzada completament per via aeròbica.
Aquesta via metabòlica té l'inconvenient de que, per cobrir les demandes d'energia que requereixen els
exercicis d'alta intensitat, es requereix la degradació de moltes molècules de glucosa i, per tant, es produeix
una ràpida acumulació de lactat en els músculs que estan treballant. L'acumulació d'àcid làctic pot canviar així
les condicions d'acidesa del medi intern i de l'intracel·lular, alterant l'equilibri àcid−base de la cèl·lula afectant
als enzims reguladors d'aquests processos que són sensibles a aquests canvis. No obstant, aquesta font
energètica ens possibilita per aconseguir gran quantitat d'energia d'una manera molt ràpida, abans de que
l'acumulació de lactat arribi a nivells crítics que forcin el subjecte a parar o al menys a reduir la intensitat del
seu esforç. A aquesta forma de ressintetitzar l'ATP se l'anomena anaeròbia o anaeròbia, i per diferenciar−la de
l'anterior font anaeròbia ja citada, i com en ella es forma l'àcid làctic, se l'anomena anaeròbia lactàcida. A
l'anterior font anaeròbia se l'anomena alactàcida o alàctica, ja que en ella no es forma lactat.
Aquest tipus d'obtenció d'energia té importància, sens dubte en les activitats que es realitzen a gran intensitat i
que s'allarguen el suficient com per a què el dèficit energètic produït no pugui anar cobrint−se amb el fosfat de
creatina, i es va implicant més i més aquesta via anaeròbia lactàcida.
És important ressaltar que aquesta forma d'obtenir energia és important també en algunes situacions en les
que, a pesar de no realitzar esforços a la màxima intensitat, és necessari recórrer a l'obtenció de part de
l'energia per mecanismes anaeròbics.
La tercera forma de ressintetitzar l'ATP és mitjançant la via oxidativa aeròbica, la sèrie de reaccions
conegudes com el Cicle de Krebs i la Cadena respiratòria. En aquesta sèrie de reaccions als substrats són
completament oxidats fins a formar diòxid de carboni i aigua extraient d'ells tota l'energia disponible. A
aquest cicle pot entrar−se per diverses vies; en aquest moment anem a centrar−nos únicament en els substrats
més important que produeixen acetil−CoA, l'àcid pirúvic i els àcids grassos lliures (AGL). Aquesta forma de
ressintetitzar ATP va cobrant més i més importància com a conseqüència de l'ajust cardiovascular que
possibilita una major aportació d'oxigen. D'aquesta manera els àcids grassos i l'àcid pirúvic procedent de la
glucosa poden oxidar−se aeròbicament, produint major quantitat d'energia (a prop de 40 molècules en el cas
de la glucosa i 12 ATP per cada molècula d'acetil−CoA). En aquesta font energètica en la que intervé l'oxigen
se l'anomena aeròbica. Aquesta forma d'obtenir energia és important en els esforços llargs i també en els
esforços intermitents durant el que podríem dir la fase de recuperació.
Exercicis de bàsquet:
De resistència aeròbica tenim el de curta durada (fins a tres minuts a un ritme normal) que podem fer l'exercici
de trenes + 2 x 1 que consisteix en fer trenes com diu el nom i a la tornada el que ha tirat és el que defensa i
els altres dos ataquen i es fa el 2 x 1.
El de mitja durada (fins a 6 minuts a un ritme normal) podem fer l'exercici de tots contra tots, que consisteix
en què tothom té pilota i es tracta d'anar−li a prendre als altres companys i has de comptar els cops que la
prens, perquè després restes els que te l'han pres, i per cada cop de menys, fas 20 abdominals. Ex. A mi em
prenen 5 vegades la pilota i jo prenc quatre vegades la pilota, doncs llavors faig 5−4 = 1 i faig 20 abdominals,
en cas de que jo robo més pilotes que les que em roben a mi faig menys abdominals i si es donés el cas de que
no me'n roben cap i jo sí, no faig abdominals.
Pel de llarga durada (fins a vuit minuts a un ritme normal) podem fer l'exercici combinant zig−zag i eslàlom,
que consisteix en posar cons un a la dreta i un a l'esquerra, un a la dreta i un a l'esquerra fent dribling, fins
4
arribar a la línia de 6,25 i allà es fa un canvi de ritme i una entrada a cistella passada amb l'esquerra. S'agafa el
rebot i hi haurà cons un darrera l'altre i es tracta de fer eslàlom començant a vorejar el primer con per
l'esquerra i un per la dreta i així correlativament fins arribar a l'últim i sortir per l'esquerra anant a vorejar el
con situat més o menys a l'alçada de tirs lliures per fer una parada de salt i un tir.
I un exercici de resistència anaeròbica (fins a tres minuts a alta intensitat) podem fer l'exercici de relleus, que
consisteix en repartir els jugadors a la meitat a cada camp, llavors, els dos primers jugadors de cada equip
tenen pilota i han d'anar a la cistella contrària a fer bàsquet, quan el fan, agafen el rebot i si el fallen tornen a
tirar fins que l'entren. Van a l'altra cistella a tornar−lo a fer, llavors agafen el rebot i li passen al següent
company i així fins que ho facin tots els jugadors i l'equip que acabi primer guanya.
Conclusió del treball:
Primerament la resistència es pot dividir en general (tot el cos o la seva major part) i local (la que hi participen
pocs músculs). La general es pot dividir en aeròbica, si s'obté l'energia amb presència d'oxigen, o en
anaeròbica, si s'obté l'energia amb deute d'oxigen. La resistència aeròbica al seu torn es divideix en la de curta
durada (de 3 a 10'), la de mitja durada (de 10 a 30') i la de llarga durada (més de 30'). La resistència
anaeròbica és la d'alta intensitat (fins a 3').
Hi ha tres formes d'obtenir energia:
La primera forma és la que s'utilitza quan es realitzen treballs d'alta intensitat i els mecanismes aeròbics no
poden proporcionar l'energia suficient per treballar a tan alta intensitat.
La segona forma d'obtenir energia és mitjançant la glucogenòlisis (degradació del glucogen) i la glucòlisis
(degradació de la glucosa). El múscul pot degradar el glucogen a glucosa i després a àcid pirúvic, guanyant
tres molècules d'ATP, que podran ser utilitzades per proporcionar energia addicional durant l'exercici.
Aquesta via metabòlica té l'inconvenient de que, per cobrir les demandes d'energia que requereixen els
exercicis d'alta intensitat, es produeix una ràpida d'acumulació d'àcid làctic als músculs. A aquesta forma se
l'anomena anaeròbica, i per diferenciar−la de l'anterior, se l'anomena anaeròbica lactàcida. A l'anterior font
anaeròbica se l'anomena alactàcida o alàctica, ja que en ella no es forma lactat.
I la tercera i l'última forma d'obtenir energia és mitjançant la via oxidativa aeròbica. En aquesta sèrie de
reaccions els substrats són completament oxidats fins a formar diòxid de carboni i aigua, traient−ne d'ells tota
l'energia disponible. Aquesta forma d'obtenir energia és important en els esforços llargs i també en els
esforços intermitents durant el que podríem dir la fase de recuperació.
BIBLIOGRAFIA
• Educació Física
Ediciones del Serbal
Autors: Jesús Ariño Laviña
Rossend Benabarre Casals
Francesc Blanch Vidal
Mª Àngels Luque Rosúa
Elena Llandres Briones
5
• Entrenamiento de la resisténcia aeróbica: principios y aplicaciones
Autor: Agustín Meléndez
6