Màster Estudis Culturals Mediterrani (2007−2008)
Universitat Rovira i Virgili
Conflictes pels Recursos: Aigua i Petroli (Prof. Ferran Izquierdo)
EL PROCÈS DE PAU I LES RELACIONS INTERNACIONALS AL VOLTANT DEL CONFLICTE
ENTRE ISRAEL I PALESTINA
INTRODUCCIÓ
El conflicte àrab−israelià és el centre de les tensions del Pròxim Orient. Tot comença amb la immigració dels
jueus a finals del segle XIX i s' aguditza amb la creació de l' estat de Israel al 1948, en un territori en què
habitaven majoritàriament àrabs.
Israel ha modificat les seves fronteres ocupant amplies zones de Palestina, Síria i el sud del Líban que eren
d'interès estratègic−militar, pels seus recursos, com l' aigua, o per la seva història. Israel justifica el seu dret a
aquest territori basant−se en què fa dos mil anys existien a la zona regnes israelites. El sionisme com una
forma de nacionalisme radical i excloent s' ha basat a una concepció mítica del territori.
Les resolucions de Nacions Unides van condemnar la ocupació però no van ser acompanyades de mesures de
pressió que obligaren a Israel a retirar−se dels territoris ocupats. Israel, amb el suport tàcit de EEUU, ha
aplicat una política de fets consumats, ha incrementat el nombre de assentaments de colons en territori àrab i l'
ús de la força militar.
La població Palestina és aproximadament de sis milions de habitants. Al mes de juny de 1994, la Oficina de
Nacions Unides tenia registrats a tres milions de refugiats palestins a l'Orient Mitjà.
Israel és una gran potencia militar que destina el 22% del seu producte nacional brut a armament i és un dels
grans receptors mundials d'ajuda. Els assentaments de colons jueus en territoris ocupats han sigut finançats
casi en la seva totalitat amb diner dels Estats Units.
El procés de pau començat al 1991 ha obert una via de negociació entre àrabs i israelians i ha portat a la firma
de un acord entre Israel, la Organització per a l' Alliberament de Palestina (OAP) i els països àrabs, i a la
celebració de les eleccions en territoris ocupats. Encara és necessari superar molts obstacles: els assentaments
de colons jueus en territori àrab comprometen la possibilitat d'un futur estat palestí; la radicalització fanàtica
d'alguns sectors israelians i palestins s'ha cobrat nombroses vides; el control del aigua en la regió per part dels
jueus; els refugiats i presos polítics. I el futur de Jerusalem, que pel seu significat històric i religiós és una pesa
clau per una coexistència pacífica en el futur.
El desenvolupament del conflicte àrab−israelià
A la fi de la Segona Guerra Mundial, la proclamació de l'Estat d'Israel el 1948 va estendre el conflicte
àrab−israelià a tot l'Orient àrab. Els països àrabs van instrumentalitzar en molts casos la causa palestina per a
la defensa dels seus propis interessos, mentre que els palestins, refugiats o residents, desorganitzats com a
poble i sense Estat es veien en l'epicentre de complexos interessos d'un conflicte de repercussions mundials.
Des de finals de la dècada de 1940, es van produir continus enfrontaments a un ritme d'un per dècada:
proclamació de l'Estat israelià (1948−1949), la crisi de Suez (1956), la Guerra de sis Dies (1967) i les crisis
del petroli de 1973. Després d'aquestes dades, els enfrontaments van continuar al Líban.
1
El problema dels refugiats i el desenvolupament de l' OAP
Durant la guerra, entre el 1948 i el 1949, s'havia produït l'expulsió i la fugida de la població palestina,
majoritàriament camperols, que s'havien refugiat en els campaments provisionals establerts en les línies de
l'alto al foc. L'Estat d'Israel posteriorment es negà a readmetre'ls. A la Guerra dels Sis Dies es va aguditzar el
problema quan una part de la població palestina (unes 30.000 persones) travessà el riu Jordà i es traslladà a
Jordània mentre un altra part (un milió de persones) romanien als territoris ocupats sota l'administració militar
israeliana en barris i pobles amb problemes d'abastament d'aigua, enllumenat, clavegueram i pavimentació.
Els colons israelians s'estenien pels territoris ocupats a Palestina mitjançant una política d'assentaments amb
una gran activitat constructora, que, paradoxalment, ser servia de mà d'obra àrab.
Els refugiats acollits a Jordània no podien ser empleats a l'agricultura per la manca de terres i els pocs recursos
d'aigua disponibles en aquest mitjà àrid. Les dificultats per abastar les necessitats dels refugiats va generar
tensions a Jordània. Els palestins van començar a actuar de forma independent; al no constituir un Estat, no
tenien exèrcit per al que diverses organitzacions van preparar una sèrie d'accions de gran impacte mundial
basades en accions terroristes i de sabotatge contra els interessos jueus: crema de collites interrupció de
carreteres, conduccions d'aigua, segrests, voladura d'avions comercials jueus. Israel va respondre amb
desproporcionats actes de violència contra Jordània i el Líban, països que acollien refugiats palestins, que
foren qualificats de terrorisme d'estat. Les activitats dels grups palestins provocaven les represàlies jueves i
aquesta situació sembrava el malestar de l'exèrcit i la monarquia de Jordània.
El 1970 l'exèrcit jordà va protagonitzar una matança de refugiats palestins (setembre negre) seguida de
l'expulsió i destrucció dels campaments situats a Jordània. En aquests anys, l'Organització per l'Alliberament
de Palestina (OAP), fundada el 1964, era reconeguda a la ONU com l'únic interlocutor vàlid del poble palestí.
Yasir Arafat, el seu líder, va explicar el 1974 davant l'Assemblea de les Nacions Unides que en una de les
seves mans portava un fusell i en l'altra una branca d'olivera. No hi podia haver pau mentre que el territori dels
àrabs palestins continués ocupat per Israel.
Per acabar amb les bases de l'OAP al Líban, i amb la intenció d'auxiliar als cristians (maronites) que
mantenien una guerra civil des del 1975 amb els musulmans (drusos), Israel va ocupar el sud del país al 1982.
Síria, que ja havia intervingut en el conflicte va tractar de frenar l'avanç israelià. L'OAP i entre ells, el propi
Arafat, que estaven atrapats a Beirut, van haver d'abandonar la ciutat i van quedar dispersos en diversos països
àrabs d'Àfrica i del Pròxim Orient. La impopularitat d'Israel anava en augment i el 1984, el govern Laborista
israelià decidia la retirada incondicional de les tropes desplegades en el Líban.
Pels palestins dels territoris ocupats les condicions de vida eren nefastes: misèria, subalimentació,
analfabetisme, atur i desarrelament. Al 1987 va esclatar la Intifada o rebel·lió de la població civil palestina
dels territoris ocupats contra les forces armades que garantien la dominació jueva.
Cap a la solució del conflicte (des del 1991)
L'ambient d'enfrontament en els territoris ocupats, la instrumentalització de la causa palestina per Sadam
Hussein durant la Guerra del Golf i la distensió internacional van imposar un tomb a la situació. L'octubre de
1991, es reunia a Madrid una Conferència de pau convocada pels EUA i l'URSS (dos mesos abans de la seva
desaparició oficial) en la qual les delegacions palestina i israeliana van acceptar el principi de Pau a canvi de
territoris. Israel es va comprometre a evacuar els territoris ocupats, que quedarien sota l'autonomia d'una
autoritat municipal palestina, primer pas per a la configuració d'un futur Estat Palestí. A més es paralitzava la
política d'assentaments de colons israelians. L'acord seria ratificat pel primer ministre israelià, el laborista
Isaac Rabin, i el líder de l'OAP, Yasir Arafat.
El juliol de 1994, Arafat feia la seva entrada triomfal a Gaza, protegit per soldats palestins. Fou el primer acte
de l'alliberament dels territoris ocupats, al que seguirien les terres de la riba esquerra del Jordà (Cisjordània).
2
Mesos més tard, Arafat era ratificat com a president, rais, dels palestins per una gran majoria. Hauria de fer
front als grups radicals palestins i a la pobresa d'aquests territoris.
L'assassinat de Rabin, el 4 de novembre de 1995, va posar en dificultats els acords i el procés de pau, encara
fràgil, no està ni molts menys consolidat.
1.PROCÈS DE PAU AL PRÒXIM ORIENT
Després de la Guerra del Golf Pèrsic que va suposar el debilitament d' Iraq com a potencia regional, que va
trastocar les aliances al Pròxim Orient i va debilitar a la OLP, els Estats Units van decidir dissenyar un nou
odre regional que assegurés la estabilitat necessària pels seus interessos econòmics (abastiment de
hidrocarburs, mercats, etc). Per això es feia imprescindible resoldre el conflicte arabo−israelí. Així que,
suplantant a les Nacions Unides, van forçar les parts, palestins i israelians, per establir negociacions directes.
A finals del mes d' octubre de 1991 es va celebrar a Madrid la Conferència Internacional de Pau pel Pròxim
Orient, en què participaren Israel i els seus veïns àrabs. Els palestins van estar representats pels dirigents dels
territoris ocupats, dintre de la delegació jordana. A la Conferència es van establir dos canals de negociacions:
trobades bilaterals entre Israel i els veïns àrabs per tractar els seus contenciosos específics; i encontres
multilaterals pels assumptes que afecten a tots: aigua, refugiats, cooperació econòmica, seguritat, entre altres.
Al juny de 1992 els laboristes israelians, més partidaris d'un compromís amb els palestins, tornaren al govern i
van reprendre les negociacions. D' immediat van constatar les dificultats per avançar en les negociacions
bilaterals amb els palestins i la ineludiblitat de negociar directament amb la OLP. Davant els possibles costes
interns de tal iniciativa es van establir un canal secret de negociacions entre laboristes i la OLP, que donaria
resultats a mitjans de 1993.
Al setembre de 1993 la OLP i el govern d'Israel firmaren l' Acord d' Oslo: les dos parts es reconeixien
mútuament i subscrivien una Declaració de principis per a l' autogovern dels palestins (DOP). En ella s'
establia un període transitori de 5 anys, al llarg del qual es fomentaria la confiança mútua, s'establiria una
primera àrea autònoma i s' aniran abordant gradualment els diferents aspectes de la disputa. L'acord va ésser
ben acollit per la majoria de la població palestina dels territoris ocupats i per la població israelià, encara que
també hi va haver oposició de certs grups per ambdues parts. L' acord va rebre el costat quasi unànime de la
comunitat internacional.
A conseqüència de l' Acord en els següents mesos es va establir una administració autònoma palestina; la
Autoritat Nacional Palestina (ANP) amb competències limitades a Gaza i Jericó; es va crear una policia
palestina; s'alliberaren alguns presos palestins i es va autoritzar el retorn d'alguns dirigents de la OLP.
A la DOP, els temes més delicats (refugiats, colons, Jerusalem, estatut definitiu de la entitat palestina) es
posposaren per una segona fase.
Però la persistència per part d'Israel, de les activitats de colonització, de la confiscació de terres i de la
judaïtzació de Jerusalem; així com els retards israelians en la implementació dels acords i la continuació al fet
de la ocupació israeliana aguditzaren les crítiques internes. Davant les protestes palestines Israel fa ús dels
seus instruments de coerció: tancaments dels territoris, repressió, retenció dels presoners palestins, etc. En el
camp palestí, la oposició al procés fou liderat pels grups islamistes, alguns dels grups recorria als atemptats
indiscriminats contra objectius israelians.
Al setembre de 1995 es firmaren els Acords de Taba (Oslo II) que ampliaren les àrees autònomes a les
principals ciutats de Cisjordania i les competències de la ANP. Però Israel va seguir controlant militarment la
major part (el 96%) dels territoris palestins. Al gener de 1996 van tenir lloc les eleccions palestines; Arafat
fou legitimat com a president de la ANP i fou escollit un Consell Legislatiu (parlament).
3
Del costat israelià també va créixer la oposició israeliana al procés; els ultra nacionalistes clamaren traïció i la
major part de la població va sentir la inseguretat davant la violència palestina a Israel.
Al novembre de 1995 va ser assassinat el primer ministre israelià Isaac Rabin a mans d'un extremista jueu. Els
laboristes, defensors del procés de pau, però que apareixien com incapaços de donar seguritat a la seva
població, van perdre les eleccions de maig de 1996.
El nou govern conservador dirigit per Benjamín Netanyahu pretén conciliar les pretensions colonitzadores
amb la continuació del procés de pau i responsabilitza a la ANP de la seguretat d' Israel; com a resultat d' això
creix la desconfiança, es congelen les negociacions i es recrueix la violència. Son cada vegada més freqüents
les revoltes populars palestines que la pròpia policia palestina no pot controlar, el que porta a pensar que el
procés de pau està en perill.
Posició Palestina
A continuació presentem les posicions palestines al voltant de:
− Fronteres
• La posició de Palestina respecte a la aplicació de les fronteres és directe: les fronteres internacionals
entre els estats de Palestina i d' Israel. Ambdós estats tenen dret a viure en pau i seguritat dintre de les
fronteres reconegudes.
• Les bases primàries per aquesta posició palestina és la Resolució 242 del Consell de Seguretat de les
Nacions Unides, que accentua la inadmissibilitat de l' adquisició del territori per guerra i crida a la
retirada de les forces armades israelianes dels territoris ocupats a la guerra de 1967 i la dreta palestina
internacionalment reconeguda a l' autodeterminació.
• En virtut al seu dret d' independència, Palestina posseeix sobirania i te por al dret per a establir un
Estat independent en aquest territori.
• La decisió sobre aquest estat i quines institucions establir en ella, son decisions que les competeix
únicament al poble palestí. El PLO, com únic representant legítim de Palestina, és el mitjà a través del
qual s' expressen les decisions polítiques del poble.
• Israel ha exercitat control sobre Palestina des de la guerra de 1967 i Palestina considera aquest país
com un inquilí bel·ligerant sense dretes a l' ocupació del seu territori.
− Jerusalem
• Segons el que s' indica a la declaració de 1993, Jerusalem ( i no només Jerusalem de l'est) és el tema
de les negociacions permanents en aquest conflicte. Com part del territori ocupat al 1967, Jerusalem
del est està conforme al consell 242 de la seguritat de les Nacions Unides i es part del territori sobre el
qual l' estat palestí exercitarà sobirania declarant a Jerusalem com capital seu.
• Dintre de Jerusalem, independentment de la resolució en quant a la sobirania, no hi ha d'haver divisió
física que ocasioni la lliure circulació de persones dintre d' ella. En quant als llocs de importància
religiosa, la majoria dels quals estan situats dintre de la ciutat vella de Jerusalem del est, Palestina se
compromet a garantir la llibertat d'adoració i facilitat d'accés a aquestes zones; agafant totes les
mesures possibles amb l'objectiu de protegir i preservar la dignitat de d'aquests indrets.
− Assentaments
4
• Son il·legals i han de ser desmuntats.
• La prohibició contra la presa del territori amb la força està estipulat a la Quarta Convenció de
Ginebra. A la resolució 465, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va exigir que Israel
desmuntes els assentaments existents als territoris àrabs que va ocupar des de 1967, incloent
Jerusalem.
• Els establiments instaurats per Israel, geogràficament fragmenten el territori; minant així la viabilitat
del statehood palestí. Aquests ocasionen cargues intolerables al moviment i al desenvolupament lliure
dels palestins privant−los de recursos importants com l' aigua i transport.
− Refugiats
• Cada refugiat palestí te el dret de retornar a la seva terra; així com reclamar la retribució de la seva
remuneració per les pèrdues i danys ocasionats.
• La posició palestina al voltant dels refugiats se basa en la Resolució 194 (1948) de la Assemblea
General de l' ONU.
• Palestina proposa coordinar amb partits rellevants, un pla detallat de repatriació que inclou les
modalitats i horaris per la tornada dels refugiats. Aquest pla ha d'assegurar la seguretat i la dignitat del
retorn d'aquests d'acord amb les normes internacionals dels drets humans.
−Aigua
• La sobirania palestina te implicacions directes pels drets sobirans palestins sobre els recursos naturals.
Al que referència l' aigua; l' Estat de Palestina té dret a una part equitativa i raonable de aqüífers
internacionals a la regió oest i la zona del riu de Jordània. Així mateix te el control únic als sistemes d'
aigua establerts dins de les fronteres palestines.
• Durant la ocupació, Israel va controlar firmament l' accés palestí a l'aigua. Actualment, els israelians
consumeixen entre tres i quatre vegades més aigua (per càpita) que els palestins. Però, Palestina
necessita la seva part legítima d' aigua per satisfer les necessitats d'una població palestina creixent i
permetre que el sector agrícola arribi a la seva capacitat màxima.
− Seguretat
• El PLO intenta estructurar relaciones de seguretat entre els estats de Palestina i d' Israel de tal manera
que es promouen les bones relacions amistoses entre els dos estats. Així mateix, vol crear mecanismes
de cooperació i mostrar respecte amb els estàndards internacionals dels drets humans.
• Les relacions de seguretat entre els estats de Palestina i Israel es deuen a estructurar per reflectir no
només les preocupacions de la seguretat del poble israelià, sinó també pels de dretes i els interessos
dels palestins.
− Relacions amb els veïns
• L' Estat de Palestina com estat sobirà te el dret de definir i de conduir independentment les seves
relacions internacionals. PLO te la voluntat de promoure la cooperació entre Israel i Palestina.
S'intenta la cooperació amb varis sectors com: agricultura, aigua cultura i matèries marines, control de
armaments, comunicacions, prevenció de crims, cultura, relacions econòmiques, energia, ambient,
explotació de recursos naturals, salut, seguritat, benestar social, esports, turisme i transport.
5
Posició Israeliana
El poble jueu ha estat errant, des de que, un segle abans de Crist, comença la diàspora, una vegada es expulsat
de la terra d' Israel. Des de llavors el sionisme lluita per tornar a la terra de la qual foren obligats a marxar.
Aquest és l'inici del problema : lluita per tornar a establir−se en una terra que consideren seva.
A principis del segle XX, al 1917, el govern britànic, que tenia el mandat sobre Palestina després de la
promulgació de la independència sobre Turquia, envia un document en què declara que veuria amb bon ulls
l'assentament a Palestina com una llar nacional per al poble jueu. Pels àrabs, aquesta acció es tractava d'una
usurpació de la terra dels seus antecessors a mans d'un petit estat jueu.
A partir d'aquest document comença, el retorn del poble jueu des de tots els racons del món. La hostilitat àrab
creix i els britànics decideixen bloquejar la immigració en el moment en què comença la Segona Guerra
Mundial i sis milions de jueus eren exterminats a Europa.
Els moviments de resistència i la insurrecció jueva lluita perquè els seus compatriotes poguessin continuar
entrant a Palestina, comencen el assentaments jueus i les lluites per aconseguir les terres, cultius i negocis més
fructífers.
Al 1947, els Estats Units decideixen fragmentar el territori en dos estats independents, fragmentats en tres
parts, però els àrabs es neguen. Explota la primera guerra civil i l' èxode dels palestins que s' assenten en els
països veïns.
El tractat de pau de 1949 no soluciona el problema, i, al 1956, explota la segona guerra àrab israeliana amb
Egipte pel Canal de Suez. La tercera guerra (La Guerra dels sis dies), al 1967, accentua el problema existent.
Els jueus s' estenen pel territori àrab i els palestins, siris, libanesos, jordans i egipcis es reuneixen en els seus
respectius territoris.
La ONU decideix intervenir i obliga a Israel a retirar−se dels territoris ocupats després d'aquesta guerra i als
estats àrabs a reconèixer l'estat independent d' Israel. També es va intentar donar una solució als problemes
dels refugiats palestins.
Però encara faltava una quarta guerra en què s' enfrontaren siris i egipcis contra els israelians a la zona del
Canal de Suez i als Altos del Golán.
Al 1994, i després d'anys de tensió entre Israel i Palestina el Nobel de la Pau recau sobre Yasir Arafat,
president de la Autoritat Nacional Palestina i Isaac Rabin, primer ministre israelià, per l' intent de pacificació
al Pròxim Orient. En aquest moment, la solució del conflicte pels palestins servia per aconseguir la autonomia
de Gaza i Cisjordania (territoris ocupats al 1967), a més d' unes eleccions. Pels israelians Arafat havia de
radicar el terrorisme d' aquest grup: Hamas i Jihad Islàmica per poder retirar les tropes israelianes dels
territoris ocupats.
Al novembre de 1995, el procés de Pau pateix un revés. Isaac Rabin, principal promotor dels acords amb els
palestins va ser assassinat per un extremista jueu contrari al procés de pau. A partir de llavors els seus
successors Simón Perez i Netanyahu, foren més procàvids i moderats. Les conversacions amb els palestins a
Oslo al 1993, es van esborrar de la memòria israeliana.
El primer ministre israelià, Barak acudeix al camp neutral de Camp Davis, per intentar impulsar de nou una
pau durament congelada. Però a partir de l'assassinat d'Isaac Rabin té que negociar amb despeses del seu
poble i el sionisme, per no caure en l'error de posar la seva vida en perill. En aquest moment la coalició que li
permet governar es troba debilitada: els ortodoxos han trencat el seu acord amb el govern de Barak i el deixa
en minoria.
6
El conflicte Israel− Palestina és un tira i amolla pels territoris apropiats i defensats com a propis. Els Palestins
volen tornar a la seva terra i recuperar espai, mentre que els israelians no estan disposats a deixar la terra de la
qual diuen que van ser expulsats fa més de 2000 anys.
ELS ACORDS DE PAU FRACASSATS
Diversos acords de pau han fracassat des de llavors, incloent els de Camp David (1980), Madrid (1991) i Oslo
(1993), mentre s'han multiplicat els assentaments jueus a Cisjordània, l'apropiació de terres palestines i
l'augment de la tensió en els territoris ocupats. Successives votacions contràries a aquestes mesures en les
Nacions Unides van quedar desproveïdes de tot efecte pràctic, ja que el veto nord−americà en el Consell de
Seguretat feia impossible qualsevol tipus de sanció contra Israel. Isaac Rabin, el primer ministre del Partit
Laborista i principal interlocutor d'Arafat durant l'acord d'Oslo, va ser assassinat per un fonamentalista israelià
en 1995. El seu assassinat va conduir a l'elecció del primer ministre del Likud (dreta) Benjamin Netanyahu,
qui va interrompre el procés de pau i va donar un gir radical en la posició d'Israel pel que fa a un estat Palestí.
Al gener de 1996 Arafat va ser triat president de l'Autoritat Palestina amb el 87% dels vots. La tensió en la
regió mai va disminuir, encara que va haver períodes de relativa calma interromputs per esclats de violència.
Però cap a l'any 2000 la qüestió de Jerusalem, ciutat santa per a musulmans i jueus, s'havia convertit en el
major obstacle per a la negociació, ja que les parts pretenien erigir en aquesta ciutat el seu capital. Al setembre
d'aquest any va donar començament la segona Intifada (alçament de la població palestina). Poc després, la
victòria de l'exministre de defensa Ariel Sharon en els comicis israelians de febrer de 2001 va ser percebuda
com un cop més contra l'averiat procés de pau. Davant la resistència palestina a l'ocupació, l'exèrcit israelià va
respondre amb assassinats selectius a presumptes terroristes i va ampliar la seva ofensiva atacant nuclis i
pobles palestins. Com resultat va haver més atemptats suïcides contra objectius israelians.
ESCENARI RECENT
Al desembre de 2001 Sharon va tallar tots els seus vincles amb Arafat. La nova estratègia israeliana passava
per no considerar al líder palestí com interlocutor vàlid, i amb la ruptura també va quedar truncat qualsevol
intent de negociació. Arafat es va veure pressionat a crear la figura d'un primer ministre, a qui va confiar a
més la conformació d'un nou gabinet. A finals del 2002 Estats Units, Rússia, la Unió Europea i les Nacions
Unides van presentar un nou pla de pau conegut com `Full de ruta', que incloïa l'establiment d'un estat palestí
per a l'any 2005. El pla va ser acceptat per ambdues parts, però Israel no va cedir en la seva agressió contra la
població civil palestina i va procedir a la construcció d'un mur de seguretat l'objectiu de la qual és detenir a
extremistes palestins que intentessin penetrar a Israel. La comunitat internacional va condemnar la construcció
del mur, però el govern de Sharon va seguir endavant amb els seus plans. Igual condemna, amb l'excepció
explícita d'Estats Units− va rebre l'assassinat de Ahmed Yassin, líder espiritual del grup radical Hamas.
L'acció, del 22 de març de 2004 en Gaza, va significar l'execució extrajudicial, fins a aquesta data, de 327
palestins, incloent a 160 víctimes col·laterals, per part d'Israel. La mort del líder Yasser Arafat el 11 de
novembre de 2004, i el triomf de Hamas en les eleccions parlamentàries de gener de 2006, van canviar per
complet l'escenari polític palestí. Al març del mateix any, les eleccions a Israel van confirmar al Primer
Ministre Ehud Olmert successor del greument malalt Ariel Sharon, en el seu càrrec. El seu govern anuncia
continuar la política de retirada d'assentaments jueus a Gaza i estar disposat a mantenir converses de pau amb
els palestins. Però, de ser necessari, actuaria unilateralment amb l'objectiu d'establir les fronteres permanents
d'Israel per a l'any 2010 .
EL PROBLEMA DE L'AIGUA
Aquest és un aspecte poc conegut del conflicte del Pròxim Orient. No hem d'oblidar que ens trobem en un
àrea de caràcter semi àrid. L'escassetat d'aigua és un problema generalitzat, però es veu agreujada per la
dimensió política que cobra la mateixa. Les fronteres divideixen la majoria de les conques hidrogràfiques, pel
que les obres que en aquest camp realitza un país repercuteixen en els veïns. Si això de per si mateix ja és
complicat, la situació política de la zona no és que ajudi precisament a arribar a acords entre països. A grans
7
trets, la situació és la següent:
• A Israel l'aigua recorre un llarg camí des del llac Tiberíades fins al sud
• En Cisjordània els palestins acusen al govern israelià de privilegiar als seus colons en la distribució de
l'aigua (probablement amb bastant raó).
• La línia de fractura geològica Tiberíades−Jordània− Mar Mort recull les aigües arribades del Líban,
Síria, Israel, Cisjordània i Jordània.
• L'Èufrates es reparteix l'aigua entre Síria, l' Iraq i Turquia.
• El Tigris rega Aniran, l' Iraq i Turquia.
La solució? En aquest aspecte és encara més palès que en altres, que l'única solució possible és de caràcter
global. L'escassesa d'aigua es perfila ja com un dels futurs problemes en l'àmbit mundial. Les obres per a
explotar racionalment aqüífers i rius en la zona hauria de contar amb l'acord de tots els països afectats per a
ser veritablement eficaços. Probablement això sigui utòpic, i no seria molt d'estranyar que la conflictivitat en
el Pròxim Orient estigui vinculada en un futur no molt llunyà al problema de l'aigua. El malbaratament de les
reserves mundials d'aigua fa que avui dia més de 600 milions de persones sofreixin la manca d'aquest element.
2. RELACIONS INTERNACIONALS
Les Nacions Unides va intervenir en el conflicte amb dos documents: El Pla de Partició del 1947 i La fulla
de ruta per la pau (2003).
El Pla de Partició del 1947: El 29 de novembre de 1947 l'Assemblea General de les Nacions Unides, reunida
a Nova York, va aprovar la Resolució 181, la qual recomanava un pla per a resoldre el conflicte entre jueus i
àrabs en la regió de Palestina, que es trobava en aquests moments sota administració britànica. El pla de
l'ONU proposava dividir la part occidental del Mandat en dos Estats, un jueu i altre àrab, amb un àrea, que
incloïa Jerusalem i Belén, sota control internacional. La incapacitat del govern britànic per a portar a terme
aquest pla, juntament amb la negativa dels països àrabs de la regió a acceptar−lo, va tenir com a conseqüència
la guerra àrabo−israeliana de 1948 . Amb aquesta divisió els pobles van entrar en un conflicte permanent, ara
no el territori, sinó també per la seva religió, perquè ja la població Palestina no era en la seva majoria Jueva
sinó que s'havia transformat a l' Islam.
La fulla de ruta per la pau (2003): El 30 d'abril de 2003 es presentava al Govern d'Israel i a l'Autoritat
Palestina, una full de ruta elaborada pel quartet (Estats Units, Unió Europea, Rússia i les Nacions Unides) per
a assolir la pau entre Israel i Palestina tenint com termini màxim 2005. En la Fase I d'aquesta Full de ruta,
s'estableixen les bases necessàries per a la iniciació d'un procés paulatí de pau efectiva entre Israel i Palestina:
la fi al terror i la violència, normalització de la vida dels palestins i creació d'institucions palestines. En la Fase
II s'estableixen les bases per a la retirada paulatina de les forces israelianes dels territoris ocupats des de 2000,
la congelació de la política d'assentaments israelians, la continuació del desmantellament de les organitzacions
terroristes i la consolidació d'institucions palestines. En la Fase III s'asseuen les bases per a un estatut
permanent i la fi definitiva del conflicte israelià−palestí. El 19 de novembre, al veure la manca de suport de la
Full de ruta entre les dues parts afectades, les Nacions Unides treuen la resolució 1515 en la qual fan seva la
Full de ruta i insten a les parts a la col·laboració en la recerca d'una solució pacífica al conflicte
israelià−palestí.
2.1 Participació de les Nacions Unides
La ONU condemna a Israel per les practiques aplicades que afecten als drets humans, algunes d'elles són:
• Sumar al seu territori part dels dos territoris ja ocupats.
• Establir assentaments israelians en els territoris ocupats i transferir als habitants àrabs de aquestes
zones a altres llocs, negant−los el seu dret a tornar.
8
• Confiscar i expropiar propietats àrabs en els territoris ocupats.
• Destruir i demolir cases àrabs.
• Arrestar i detenir, a més de brindar un maltractament al poble àrab.
• Maltractament a presoners.
• Robo de propietats arqueològiques i culturals
• Interferir en la llibertat religiosa i les seves cerimònies, així com en els drets familiars i els costums.
• Explotació il·legal dels recursos naturals i de la població àrab dels Territoris Ocupats.
• La ONU reafirma que totes les mesures preses per Israel per a canviar el caràcter físic, la composició
demogràfica i la estructura institucional, incloent Jerusalem, son nul·les.
2.2 Drets Humans
El poble palestí te drets inalienables com:
• El dret a la autodeterminació sense ingerència externa.
• El dret a la independència i sobirania nacional.
• El dret a establir el seu propi Estat Sobirà i independent a Palestina.
• El dret de estar representat com una de les parts principals en el establiment d'una pau justa i
duradora.
• El dret inalienable de tornar a les seves llars i a les seves propietats de les que han sigut desallotjats i
desarrelats.
• El dret a la sobirania i control permanent sobre els seus recursos naturals.
• El dret a la plena compensació pels danys humans i als seus recursos naturals.
Es reconeix el dret del poble palestí per recuperar els seus drets per tots els mitjans de conformitat amb els
propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides.
3. Conclusions
• L' origen d' aquesta complexa estructura sociopolítica és la tornada propugnada a Israel, per un grup
de jueus radicals basant−se en el Sionisme, utilitzant el pretext de la necessitat d'un lloc segur pel
poble jueu que havia estat maltractat durant la segona guerra mundial.
• Aquest moviment ha anat sent auspiciat pel poder econòmic amb el qual sempre han contat els jueus i
amb l' ajuda i aprovació de potencies mundials. Des de l'antiguitat, els jueus sempre han estat grans
finançadors, les seves principals fonts de riquesa han estat el treball amb el diner i altres ocupacions
no tan transcendentals, en aquest segle, realitzades en els mitjans de comunicació: inversions a
Hollywood, radio, cinema, televisió. Aquests han dissenyat i creat tota una seqüència de justificacions
cap al seu projecte sionista, pel qual han fet ús del seu poder en els mitjans de premsa i financers.
• S'ha de reconèixer que durant la 2ª Guerra Mundial algunes de les tantes víctimes van ser els jueus, hi
van haver abusos, persecucions, matances durant la dominació alemanya, però no només contra ells
sinó també contra tots aquells que no encaixaven dins del projecte nacional socialista de la Alemanya
nazi, com minusvàlids, homosexuals, incapacitats, opositors polítics, i si parlem de grups racials o
culturals mencionarem a les poblacions d' Europa oriental (armenis, serbis...), gitanos, etc. als que
se'ls considerava essers inferiors. Per tant no es pot recordar solament a les víctimes del Holocaust ni
fer tanta menció d'aquest en grans superproduccions fílmiques o dates simbòliques i profètiques,
mencionant només al pobre poble jueu que porta segles sofrint, reclamant el seu dret a la terra.
• Molts dels jueus, durant la seva permanència a Europa el segle passat, es convertiren per no perdre les
seves propietats i riquesa, encara que per mitjà del ocultisme van continuar amb les seves agrupacions
de forma clandestina. Així van poder estar inclosos dins del poder polític i econòmic. De fet
actualment els jueus tenen una fort presència en les classes elitistes i dirigents de molts països, però és
9
sobre tot en els subdesenvolupats i a Amèrica Llatina on han pogut acomodar−se molt bé.
• La justificació jueva capel moviment Sionista s'ha basat en motius religiosos i fets històrics, como el
retorn a la terra que una vegada van ocupar i que per ser cunya de la seva civilització, la reclamen
com seva. Però no se'n parla molt sobre, que al principi això no estava molt ben definit. En
l'elaboració del projecte sionista, que proclamava la necessitat d'un estat jueu, a causa del
antisemitisme, es van considerar llocs tan diferents i no relacionats amb la cultura o religió jueva, com
Suen, a Àfrica o en algunes parts de Sudamèrica, com territoris d'Argentins, és a dir, per a alguns
d'ells no era, al principi complir amb la Bíblia, sinó el punt principal era tenir un lloc. Al no
aconseguir−lo, va començar la invasió a Palestina, amb un pla a llarg termini, que va culminar amb la
legalització de l'Estat d'Israel. Això ho van poder aconseguir gràcies a la negociació oportuna amb
Gran Bretanya.
• Aquest llarg conflicte ha vingut sent afavorit, aprovat per les grans potències, no cal oblidar que Israel
és una gran potència armamentista. Israel ha vingut usant l'estratègia de provocar i després prendre
represàlies, per a detenir, allargar o modificar com els convingui les negociacions de pau. Això
aquesta provat fins i tot per alguns propis jueus que no veuen amb simpatia aquesta classe d'invasió i
dominació cap a un país pobre i amb no gaire poder dintre de l'ordre que impera en l'escena mundial.
• El principi bàsic és que el territori utilitzable dintre de Cisjordània i els recursos vitals (aigua
principalment) romandran sota control Israelià, però la població estarà controlada per un règim
palestí, que s'espera sigui corrupte, bàrbar i complaent. Els cantons administrats pels palestins podran
llavors proporcionar mà d'obra barata i fàcilment explotable per a l'economia israeliana. I en un
termini més llarg, la població podrà ser transferida a qualsevol altra part d'una o altra forma, d'acord
amb les velles esperances israelianes
• Tota aquesta confrontació desigual àrab−jueva serveix com una manifestació de poder i per a deixar
ben establert com és l'ordre mundial, que en aquests temps va impulsant les guerres
religiosos−culturals (per exemple Kosovo), amb, segurament, foscs i no molt simples ni humans
propòsits, el que portarà conseqüentment abusives i lamentables situacions, per als menys afavorits.
• És gràcies a aquesta contemplació del conflicte per part de les grans potències que protegeixen a
Israel, que es pot veure a nens i joves enfrontant−se i morint−se enfront de soldats israelians armats,
amb l'ordre de matar.
Què volen els palestins?
En termes generals, els àrabs palestins volen que:
−Israel els permeti tenir un estat independent i autònom.
− Garanties perquè la nació palestina pugui desenvolupar−se econòmicament
− Surtin les forces d'Israel dels territoris ocupats en 1967
− Es desmantellin els assentaments jueus (més de 200 mil habitants) dels seus territoris
− Quedi sota la seva jurisdicció la zona est de Jerusalem, barri musulmà.
− Tornin els refugiats palestins que es troben en altres països àrabs, especialment a Jordània i Líban.
Què volen els israelians?
En termes generals, els israelians volen que els àrabs:
− Cessin els atemptats terroristes contra la població civil.
10
− Reconeguin l'estat d'Israel
− Acceptin els assentaments jueus en els territoris ocupats
− No insisteixin més en la tornada dels refugiats palestins
− Permetin que els israelians mantinguin cert control sobre els territoris palestins per a assegurar les seves
fronteres.
El conflicte entre Palestina i Israel ha estat una lluita entre dues nacions amb diferents projectes nacionals,
amb diferents religions i diferents perspectives, diguem que els jueus consideren que la terra de Palestina els
pertany per una llegenda d'Abraham fa més de 1.600 anys a.C, i per als palestins ells viuen efectivament des
del segle VIII d.C. És veritat que els sionistes van ser víctimes de l'holocaust i que van anar una raça que va
sofrir molt, no obstant això, no estic d'acord amb l'abús de poder, el qual Israel hagi rebut per la força un
territori on instal·lar−se i on crear el seu estat nacional no implica que els territoris que se li van concedir
siguin abusats i molt menys menyspreats d'una manera terrorista i amb ambicions territorials i de conquesta.
Considero una injustícia l'exiliar i tirar als palestins dels seus territoris, considero que l'ONU no va tenir
perquè entremetre's en assumptes que no coneixia, i que no tenia el dret necessari per a dirigir una partició de
territoris que ni tan sols va ser equitatiu tan importants com són els de nacions. L'ONU no va ser capaç de
sostenir el conflicte i no va considerar, al repartir els territoris entre ambdós pobles, totes les variables i
obstacles que allò consideraria. Quan Gran Bretanya va deixar el comandament palestí, i li va deixar el
conflicte a l'ONU tampoc es va fer més responsable de la caòtica situació i amenaça àrab i sionista. Què pot
justificar la lluita Palestina pels seus territoris, les seves reaccions, les seves estratègies, els seus actes? Israel
des d'abans que es creés el seu estat, tenia suport de les potències mundials més poderoses del món, i encara
ho té, d'Estats Units i de Gran Bretanya. La seva creació es va fer en bases al suport econòmic i polític d'elles.
En canvi Palestina, mai ha tingut el suport d'alguna potència a no ser dels seus veïns àrabs, els quals en algun
moment també li van donar l'esquena. La comunitat internacional ha repetit nombroses ocasions la necessitat
d'arribar a un acord negociat just, pot ser que la seva intenció sigui per a un benefici solidari, però, Qui sap?,
Ho faran per un interès econòmic personal si aquesta dirigit pels Estats Units?, o serà simplement una
solidària forma d'ajudar? En fi, era un acord poc precís: establia un calendari de passos a donar però no
definia clarament els objectius. Israel té el seu estat des de fa molts anys i amb això l'esclat del conflicte, això
reflecteix les disputes, crueltats, injustícies etc. i amb això una molt difícil possibilitat d'arribar a la pau;
encara que ja es troba arribat a un acord pel que fa als territoris palestins, el control de la situació ha estat en
mans de jueus, així tenint el control de territori, recursos, establiments religiosos, política etc., el que si és
segur que l'odi entre ambdós pobles solament s'incrementa, fent mes i mes fort amb el pas del temps, ha
aquest pas es pensa que qui acabarà sabent serà Palestina, però a quin cost?, Quanta gent més haurà de morir?,
Solament Déu ho sap. Només si Déu vol.
4. BIBLIOGRAFIA
Ignacio Álvarez Ossorio − Ferran Izquierdo, ¿Por qué ha fracasado la paz? Claves para entender el
conflicto palestino−israelí, Editorial Catarata. 2007
Álvarez−Ossorio Alvariño, I. Escenarios para la era post−Arafat, Mediterráneo y Mundo Árabe − ARI Nº
173/2004, 10/11/2004.
AA.VV. El conflicto Israel−Palestina. Dossier Vanguardia. Nº25 Octubre−Diciembre 2007.
AA.VV. Israel−Palestina. Claves históricas de un conflicto centenario. Temas claves de Historia y vida.
Barcelona, 2002.
Bastenier, M. La guerra de siempre: pasado, presente y futuro del conflicto árabe−israelí. Península,
11
Barcelona, 1999.
Bastenier, M. Palestina, el conflicto. Asesa. Barcelona, 1991.
Ben Ami, S. Israel, entre la guerra y la paz. Ediciones B. Barcelona 1999.
Izquierdo, F. Apunts Conflicte pels recursos: aigua i petroli. URV. Tarragona 2007.
Martínez Carreras, José Urbano. El conflicto del Próximo Oriente. Arco Libros, Madrid 2000.
Martínez Carreras, J. Los orígenes del problema de Palestina. Arco Libros, Madrid 1996.
París, A. Árabes y judíos, ¿imposible la paz? Fundamentos, Madrid, 1982
Peres, Simón. Mi lucha por la paz: memorias. Prensa Ibérica, Barcelona 1995
Solar, David. El conflicto de Oriente Medio. Prensa Española, Madrid, 1975.
Solar, David. El laberinto de Palestina: un siglo de conflicto árabe−israelí. Espasa−Calpe. Madrid, 1997.
Organització creada a Jerusalem el 1964 després de la celebració del primer congrés Nacional Palestí, que es
proposava lluitar contra l'Estat d'Israel i obtenir la independència de Palestina. El seu principal líder va ser
Yasir Arafat.
Ferran Izquierdo. Apunts Conflictes pels recursos: Aigua i petroli
El concepte de diàspora (del grec antic , "esplai de llavors") es refereix a la dispersió dels jueus
per tot el món. Originalment es va utilitzar per a referir−se a l'exili dels jueus del Regne de Judà el 586 a.C. a
Babilònia, i després per l'exili provocat per la destrucció de Jerusalem pels romans el 135 d.C. El terme, però,
també es refereix als moviments històrics de la població jueva dispersa, i el seu desenvolupament cultural a
les nacions on es van establir. En aquest sentit la fi de la diàspora està representada per la creació de l'estat
d'Israel el 1948.
A més de representar històricament l'exili del poble, la diàspora està relacionada amb la religió jueva.
Primerament es veu com a càstig de Déu pels pecats d'idolatria comesos abans de la captivitat babilònica.
També, la Tanakh conté nombroses profecies sobre el retorn del poble a la Terra Promesa dels "confinis de la
Terra". D'acord a algunes profecies de la Tanakh, el retorn anuncia l'arribada del messies. Per això, el
concepte de la diàspora, des del seu començament, la seva relació amb un territori físic, i la seva fi, amb el
retorn del poble, està lligat a la religió jueva.
Moviment nacionalista jueu
Ignacio Álvarez Ossorio − Ferran Izquierdo, ¿Por qué ha fracasado la paz? Claves para entender el conflicto
palestino−israelí.
FERRAN IZQUIERDO, Apunts Conflicte pels recursos: aigua i petroli. URV. Tarragona 2007.
Fischbach, Michael R. (2003). Records of Dispossession: Palestinian Refugee Property and the Arab−Israelí
Conflict.
1
12
Descargar

Conflicto entre Israel y libano

Proceso de pazRelaciones internacionales
CONTROL DE SOCIALS Estructuració.

CONTROL DE SOCIALS Estructuració.

Intervención españolaGuerra de los treinta añosPintura de VelázquezTransformaciones de la Europa del Siglo XVIICrisisEscultura barrocaMonarquía autoritaria

(CD) Davant darrere 3ª p.p.: els ; les −los/'ls ;−les

(CD) Davant darrere 3ª p.p.: els ; les −los/'ls ;−les

Pred verbalLengua catalanaPronomGramática

Així com cell qui en lo somni es delita; Ausiàs March

Així com cell qui en lo somni es delita; Ausiàs March

Literatura española de la Edad MediaPoesía y lírica medieval trovadoresca

Art Islàmic

Art Islàmic

Mesquita de CórdobaAlhambra de GranadaHistoria del Arte Islámico # Edificis

Capitans intrèpids; Rudyard Kipling

Capitans intrèpids; Rudyard Kipling

PersonajesArgumentoEstiloLiteratura universal siglo XIXPescadores en alta marNovela de aventuras

Cataluña en el siglo XVII

Cataluña en el siglo XVII

Historia de CataluñaGuerra de los segadores # SocietatGuerra dels segadorsSociedadDemografíaEconomía

Barroco # Barroc

Barroco # Barroc

EsculturaGregorio FernándezArte del Siglo XVIIEspaña

Boucher

Boucher

Arte moderno del Siglo XVIIEl desayunoRococóLa cara amarga del Tercer Estado # Le petit déjeunerPintura francesa

EmpresasTiposSector económicoEstudio de mercadoOrganizaciónPrincipios organizativos # Activitat empresarialEstudi de mercatPrincipis organitzatius