Comportamiento político

Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia
COMPORTAMENT POLITICO
Com votem i per què?
Tema 1 Democràcia i participació política
Al parlar d'eleccions parlem de democràcia. Hi ha dos tipus de democràcia, la participativa i la
representativa:
• La primera té com a origen la Grècia clàssica, i consisteix en la participació directa del poble en els
afers públics. El ciutadà no delega la seva representació a cap altre individu perquè defensi els seus
interessos. Ara bé, actualment sorgeixen amb ella molts problemes d'aplicació i d'implicació per part
de la ciutadania. Ja que sovint són pocs els que s'impliquen i els que ho fan no són representatius de la
majoria.
• La segona sorgeix al segle XVIII−XIX fruit del pensament liberal i de les societats modernes i
industrials. Consisteix en elegir a uns representants i que aquests de forma organitzada defensin els
interessos de la ciutadania. Les eleccions que serveixen per elegir−los són un acte d'implicació, i un
cop són elegits, es produeix una delegació. El ciutadà delega a un representant la defensa dels seus
interessos. En el cas que el ciutadà no cregui que el seu representant estigui actuant correctament, al
cap d'un període de temps, el poden fer fora. Però també té problemes.
Tant en una com en l'altre, es parla de participació de la ciutadania, una de forma directa i l'altre de més
indirecta. Hi ha dos tipus de participació: l'electoral o convencional i la no electoral o no convencional. La
primera consisteix en participar a la convocatòria electoral per elegir els representants. La segona n'hi ha de
molts tipus com deixar de votar tot fent boicot a les eleccions, comunicar algú quines són les teves
preferències... Ara bé, al comportament polític l'objecte d'estudi és la participació electoral.
Hi ha grans perspectives que expliquen el comportament polític. Totes les han aportat corrents teòrics de la
Ciència Política que expliquen el món. Les dues grans són:
El conductisme, que diu que el que cal fer és una comparació empírica dels electorats, tot comprovant que a
partir dels resultats tal electorat vota tal partit (per exemple, a Cerdanyola que hi ha molta immigració
espanyola, i normalment guanya el PSC, es pot arribar a la conclusió que els immigrants espanyols voten els
socialistes). Ho fa analitzant els resultats empírics, sense fer judicis de valors.
El racionalisme, realitza una formulació deductiva de lleis derivades de teories lògiques. Exemple: jo busco
benefici en la meva conducta. A partir d'aquí s'extreu que els individus votaran en funció dels incentius que
els partits li ofereixin. Es fa una comprovació empírica (deducció) del que diu la raó/lògica és certa.
Hi ha d'altres perspectives com la marxista que diu que a l'hora de votar es rep influència de la infraestructura
econòmica.
Tema 2 Eleccions i comportament electoral
Tot utilitzant els resultats electorals oficials es pot saber la relació que hi ha entre dues variables (tal territori
immigració i partit X) Permeten establir relacions ecològiques a partir de dades objectives. Se'n diuen
ecològiques perquè tenen relació amb un territori, i ens donen informació sobre aquest territori. No fa falta
1
cap enquesta, simplement a partir de les dades censals i els resultats electorals es pot extreure'n una relació.
Per exemple, els partits nacionalistes escocesos tenen més percentatge de vot als territoris d'Escòcia on hi ha
menys immigració anglesa.
Partint de l'exemple anterior, es podria deduir que els autòctons escocesos voten més el Partit Nacionalista
Escocès i els immigrants anglesos el voten menys. A vegades això no és cert, és llavors quan es produeix la
fal·làcia ecològica que consisteix en deduir comportaments individuals de regularitats territorials.
Formes d'anàlisis de resultats electorals:
• Metodologia agregada/ecològica: com influeixen les característiques del context en els resultats
electorals. La variable que es vol estudiar són els resultats electorals agregats (en districtes, països,
eleccions...) Les independents són les característiques contextuals i característiques individuals
agregades (percentatge d'universitaris, nombre d'alfabets...)
• Enquestes: permeten analitzar el comportament polític sense emprar els resultats electorals oficials.
Són la segona forma d'anàlisis del comportament polític. Permeten acabar amb la fal·làcia ecològica
perquè són individus que diuen què votaran i no pas s'extreu la conclusió a partir dels resultats que
tots els individus d'un territori voten a tal partit. També permeten unes variables independents que
l'anàlisi agregat no permetria, tot eixamplant−se la capacitat explicativa. Però tot i això, les enquestes
sovint cauen en diferents problemes: la mostra (si la mostra no és representati−va hi haurà un
problema de medició) o el qüestionari (algunes preguntes poden provocar esbiaix).
Hi ha un segon nivell d'anàlisis. El micro: com influeixen les caracte−rístiques individuals.
Les dades es poden extreure de les planes web: www.idescat.es / www.mir.es / www.worldvaluessurvey.com /
www.cis.es / www.europeanelectionstudy.com / www.nationalelectionstudy.com / www.icps.es
Índexs:
% de vot sobre el cens: nº total de vots pel % d'electors
% vot vàlid: nº de vots partit per nº votants descomptant els vots nuls
(a l'Estat Espanyol els blancs si que estan inclosos, a la resta del món els treuen)
% concentració: % de vot dels dos partits + grans x el % vot vàlid
nº efectiu partits: % vot de cada partit, elevat al quadrat, es suma tot
i es divideix per 1. És una idea de quans partits hi ha en un parlament
tenint en compte que hi ha de mes grans i de més petits.
fragmentació: si en un país hi ha molts partits es diu que el seu siste−
ma està molt fragmental. 1 − sumatori (vi) 2
volatilitat total: % vots a 1 elecció menys el % de vots de les anteriors
dividit entre dos. Vi2− Vi1
2
2
Tema 3 Clivelles i vot
La primera resposta a la pregunta perquè votem el que votem ens la va portar l'escola sociològica del
comportament electoral. Aqueta escola deia que el que era important no era tant el partit que es votava sinó
quin sistema de partits hi havia. Per tant, el que és important és el sistema de partits.
En qualsevol país democràtic, el sistema de partits és fruit de la història d'aquella societat. Com que la política
és una manera de regular els conflictes que hi ha en una societat, l'aparició de determinats partits i no pas
d'altres és conseqüència dels conflictes que hi ha hagut en aquella societat, de les contradiccions entre els
diferents bàndols. És la conseqüència natural de l'existència d'unes determinades clivelles en aquell país.
3.1 Concepte de clivella
Una clivella és una divisió de la societat en dos bàndols oposats que està determinada per la posició dels
individus en l'estructura social i que, com que és profundament sentida pels individus, acaba configurant els
alineaments entre els bàndols de la societat i els partits polítics. Caracte−rístiques:
− Està determinada per la posició dels individus en l'estructura social i no pot ser mai una divisió generada per
qüestions ideològiques o d'actitud. És fals que hi hagi una clivella dreta−esquerra en les societats occidentals.
− No totes les divisions estructurals d'una societat acaben configurant clivelles. Ha de ser una divisió
profundament sentida pels individus i, com a conseqüència, ha d'acabar configurant uns certs alineaments
entre cada un dels dos bàndols de la societat i els seus partits polítics. Encara que el criteri de delimitació de la
clivella sigui sempre una variable estructural, també tindrà sempre dues derivacions no estructurals:
• Derivació normativa: la consciència que aquella és una derivació rellevant i, per tant, la defensa d'uns
determinats valors politics.
• Derivació organitzativa: l'articulació pràctica d'aquests valors i, per tant, la creació d'uns partits polítics que
els defensin.
Cal destacar que la definició original de clivella no incloïa aquestes derivacions, aquests conceptes foren
introduïts per Bartolini i Mair (1990).
Cal assenyalar que aquesta no és una cadena causal ineludible. Pot ser que existeixin divisions en la societat i,
en canvi, no esdevinguin políticament rellevant, i per tant, no s'acabin desenvolupant valors polítics. També és
probable que hi hagi aquests valors polítics, i en canvi, no s'acabin formant partits. En resum, és important
destacar que la influència de l'estructura social sobre el vot no és una influencia determinista sinó que és
probabilística.
3.2 El naixement de les principals clivelles i el sistema de partits
Als segles XVIII i XIX es produeixen a Europa tres fenòmens que afectaran profundament la seva estructura
social. La configuració de l'estat nació, la Reforma protestant i la Revolució Industrial. La primera origina tres
conflictes: el que enfronta el centre dominant amb la perifèria dominada, el que enfronta unes comunitats
culturals amb unes altres i el que enfronta els súbdits del poder civil als súbdits del poder eclesiàstic. La
segona origina un enfrontament entre els catòlics i els protestants. Per últim, la tercera dóna lloc a dos
conflictes: burgesia contra treballadors i terratinents contra industrials.
Fita històrica
Conflicte generat
Clivella final
3
− Revolució
industrial
Burgesia vs.
treballadors
Clivella de classe
social
Terratinents vs
industrials
Centre vs. perifèria
Entre comunitats
culturals
Súbdits estat vs s.
església
− Formació estat nació
− Reforma
protestant
Catòlics vs. protestants
Clivella d'origen
Cl. denominació
religiosa
Les societats occidentals actuals estan fragmentades en diversos bàndols. Cada un d'aquests van acabar creant
els seus productes culturals, artístics i, també, polítics. Els partits polítics es formen sobre una estructura
social establerta i és per això, que es presenten com el partit de tal o tal bàndol. Estableixen lligams amb un
sector de la societat perquè la seva pròpia existència es deu a aquell sector de la societat. Els partits
representen un bàndol de la clivella. El vot esdevé una qüestió d'identitat, no pas d'elecció, cada persona vota
lògicament el seu partit. Es pot dir que el sistema de partits és una mena de registre que sintetitza els
conflictes que aquella societat ha anat patint.
Les tres clivelles són: classe social, origen i denominació religiosa.
3.3. Classe social i vot
Totes les democràcies occidentals avançades tenen una estructura social dividida en classes socials. La divisió
de classes constitueix la divisió de caire més econòmic: una divisió entre els que tenen i els que no tenen. Es
la posició dels individus en l'escala productiva. El més habitual ha estat analitzar aquest aspecte en termes
dicotòmics: classe obrera contra la burgesia.
Exemple pràctic:
Les comunitats obreres del segle XIX i principis del XX eren comunitats tancades predestinades a jubilar−se
del mateix ofici amb el qual havien començat. Tothom votava el mateix perquè tothom pertanyia a la mateixa
col·lectivitat i el partit obrer era el seu partit. El vot no es decidia, era automàtic. I si hi havia algun dubte,
els contactes entre iguals reforçaven aquesta tendència.
Aquest tipus de vot és el que s'anomena vot de classe, al qual pressuposa l'existència de partits obrers i de
partits burgesos i d'uns forts alineaments dels obrers amb els partits obrers i dels burgesos amb els partits
burgesos.
A l'actualitat, és cert que els obrers voten molt diferent que la burgesia, ara bé el vot de classe no sembla tant
potent per dir que els obrers voten automàticament per un partit obrer i que la burgesia vota automàticament
per un partit burgès. A més, hi ha alguns països on la diferència de vot entre les classes és més àmplia que en
d'altres com és el cas de Gran Bretanya i Dinamarca.
Malgrat que el vot de classes ha caigut més als Estats Units que a Europa, la veritat és que s'ha anat debilitant
degut a:
• El vot dels obrers és cada dia menys automàtic: les necessitats productives actuals són diferents a les del
segle XIX. Ara els individus gaudeixen d'una mobilitat ocupacional i social molt més gran (canvien de
treball i de classe social al llarg de la vida). A més, el nivell d'estudis ha augmentat considerablement, en
4
part perquè les mateixes necessitats productives requereixen uns obrers més qualificats. Ara bé, pot ser que
els obrers tradicionals que encara queden continuïn manifestant un alineament molt sòlid amb els partits
obrers i que continuïn votant automàticament però, cada dia en queden menys.
• Reducció de les diferències de classes: Durant els darrers 50 anys les diferències en el nivell de vida s'han
reduït −no pas desaparegut− d'una forma molt espectacular. La classe obrera, en els països occidentals, ha
augmentat el seu nivell de vida considerablement gràcies als seus ingressos com per l'estat del benestar.
L'estil de vida dels obrers s'ha aburgesat.
• Aparició d'una nova classe social: El sector serveis ocupa una amplíssima porció de la població activa. Una
gran part són professionals amb alts nivells d'estudis amb bones condicions laborals i econòmiques i que
tenen un estil de vida acomodat. No són burgesos perquè són assalariats, s'anomenen classe mitjana (altres
autors els nomenen classe de serveis). Dita classe no té els mateixos alineaments que la resta, la seva
aparició i expansió debilitat el vot de classe.
• Adopció d'estratègies interclassistes: Anteriorment, hi havia els partits de masses, els més coneguts eren els
dels obrers. Ara bé, durant la segona meitat del segle XX, ha aparegut els partits catch−all que busquen tot
l'electorat, no un sector. D'aquesta forma els obrers queden orfes de partits propis, ja que els que eren els
seus partits s'han transformat i ara rebutgen identificar−se amb el seu partit, ja que és el partit de tots.
3.4 Denominació religiosa i vot
La majoria de societats occidentals estan dividides en diferents comunitats definides per la denominació
religiosa. La societat és heterogènia en aquest sentit. A Anglaterra hi ha catòlics i luterans i als Estats Units, a
part de catòlics, jueus, un gran reguitzell de denominacions protestants històriques i evangèliques.
Les diferents denominacions voten de manera diferent a les altres. (a Gran Bretanya, els catòlics voten molt
més als laboristes que els anglicans). Ara bé, no hi ha una pauta comuna al llarg dels països. No sempre els
catòlics tendeixen a votar conservadors com succeeix a Alemanya amb la CDU, ja que al Regne Unit voten
laboristes. La connexió religiosa i vot es fa de manera diferent a cada país, degut a la seva història i cultura.
La única regularitat és que les denominacions majoritàries tendeixen a votar partits tradicionals defensors de
l'statu quo, i les minories, tendeixen a alinear−se amb partits reformistes. Exemple, els catòlics americans
(minoria) voten els demòcrates i els catòlics bavaresos (majoria) voten la CSU.
Atenció!
Evolució:
Aquesta clivella ha anat perdent pes a l'hora d'influenciar el vot. Degut a que a Europa s'ha anat convertint en
estats laics, i la vida política i religiosa s'ha anat separant, fins al punt que les esglésies tenen cada cop més
difícil intervenir en els assumptes públics. Ara bé, els individus més integrats en col·lectivitats religioses
segueixen alineats amb els seus partits respectius, tot i que el canvi fonamental vindria més aviat de la
disminució del nombre d'individus que estan en aquestes col·lectivitats.
3.5 Origen i vot
La clivella religiosa adopta versions diferents segons el lloc:
3.5.1. Versió belga: origen nacional.
Algunes de les societats que hi ha a Europa són molt heterogènies pel que fa a la qüestió nacional. En aquests
països, la clivella d'origen sol adoptar el nom de clivella d'origen nacional o clivella nacional. Bèlgica n'és un
exemple, hi conviuen dues comunitats: la flamenca i la valona. Els que els diferencia no és pas la denominació
religiosa ni la classe social, és l'origen nacional. Cadascuna té la seva pròpia llengua i la història els ha lligat a
pobles diferents. La creació de l'Estat de Bèlgica els va aplegar en un sol estat, però ha continuat essent un
5
estat amb dues comunitats nacional clarament diferenciades.
Una de les dificultats entorn aquesta clivella és saber quin indicador és el correcte per a identificar els que
formen part de cada bàndol:
−La llengua es un dels més infal·libles, com a Bèlgica, però no ho és tant o no ho és gens en altres països com
Irlanda o Euskadi ja que les llengües autòctones han perdut molt de pes entre la col·lectivitat autòctona.
−El lloc de naixement dels antecessors és un altre indicador possible, però només funciona quan la
immigració és recent, a Catalunya funcionaria bé, però Escòcia on les onades immigratòries d'anglesos es
produiren fa ja generacions no tindria sentit.
−Simple identificació de l'individu. A Bèlgica tothom sap si és való o flamenc, però en altres llocs on la
denominació del país coincideix amb la d'una de les comunitats (Espanya) costa més identificar les
col·lectivitats.
Els membres de cada bàndol de la clivella tenen un comportament electoral totalment diferent a l'altre bàndol,
voten els seus partits, i mai no voten els partits del col·lectiu nacional contrari. Hi ha partits propis per a cada
bàndol. Ara bé, la potència de la clivella és molt diferent segons el país. És molt forta a Bèlgica però ho és
menys a Catalunya, Euskadi i Irlanda. Com s'ha dit, produeix alineament i exerceix un impacte electoral, però
a pocs països europeus: Bèlgica, Catalunya, Euskadi i Irlanda del Nord.
3.5.2. La versió americana: origen ètnic
Molts països són heterogenis des d'un punt de vista ètnic. A llatinoamèrica és habitual la divisió entre blancs i
no blancs, als EUA la divisió és entre blancs i un reguitzell de minories ètniques. La divisió ètnica no és
produeix a Europa, que és homogèniament blanca, ara bé amb la nova immigració que ara arriba, això pot
canviar d'aquí unes dècades. Doncs bé, aquestes divisions ètniques acaben sovint configurant una clivella
d'origen ètnic o ètnica basada en les divisions ètniques. Als USA: les minories hispana, negra... voten +
demòcrata que republicà.
3.5.3. La versió mediterrània: origen nacional o centre−perifèria
En algunes societats sense massa divisions nacionals ni ètniques hi pot haver una divisió entre les regions del
centre del país i les regions de la perifèria. En aquests casos, hi ha única col·lectivitat nacional i un únic origen
ètnic, però la diversitat d'origen té un component bàsicament regional. La clivella que s'origina s'anomena
clivella d'origen regional o clivella centre−perifèria. Els màxims exponents són Itàlia i Portugal.
Hi ha un cert encavalcament entre la versió belga i la versió medi−terrània. El fet de classificar una clivella
d'origen com a origen nacional o origen centre−perifèria dependrà de fortes implicacions valoratives. El que
per uns és una claríssima diferència d'identitat nacional, per a d'altres són peculiaritats regionals d'arrel
folklòrica. Malgrat això, hi ha un element clau per diferenciar les dues versions. En la versió centre−perifèria
sempre es basa en el lloc de residència dels individus, uns al centre polític o econòmic del país, els altres lluny
d'aquest. En la versió d'origen nacional, la diferència no estava en la residència sinó en la identificació
individual.
En alguns països, l'existència d'aquesta clivella es manifesta electoralment amb l'aparició −en la perifèria− de
partits regionals o perifèrics anomenats PANE que tenen una implantació significativa. Aquests partits se
solen alinear amb el seu bàndol de la clivella en contra del bàndol adversari, solen desenvolupar lligams amb
els ciutadans del seu bàndol, i solen reclamar ser−ne els representants legítims. Ara bé, la potència és molt
relativa. En alguns territoris perifèrics, els partits perifèrics difícilment passen del tercer lloc i l'aparició de
partits no sempre es produeix en totes les perifèries, només en algunes.
6
3.5.4. La versió escandinava: l'origen urbà o rural
En alguns països, la clivella d'origen es basa en les diferències entre les zones rurals i les zones urbanes,
aquesta s'anomena clivella d'origen urbà−rural o clivella urbà−rural. Exemples: Suècia, Noruega i Finlàndia.
Hi ha partits alineats amb els sectors rurals i partits alineats amb els sectors urbans. I és en aquests territoris on
cada un té més implementació electoral. Ara bé, no sempre es produeix de la mateixa intensitat com és el cas
d'Alemanya. En d'altres, com Espanya, es gairebé inexistent.
• Expressió territorial de la clivella d'origen
La forma de representar més habitual aquesta clivella és el mapa d'implantació, el qual mostra que determinats
territoris voten molt més per uns partits que per uns altres. Tot i això, hi ha altres processos que amplificarien
aquest fenomen −votar diferent segons el territori− :
• Fenomen de contagi: en un territori molt favorable a votar un partit fa que els pocs discrepants es vagin
amotllant a la majoria. Això faria que es reforcés cada vegada més els efectes electorals de la clivella
d'origen i s'entrés en un procés circular.
• Abstenció de les minories, especialment en sistemes electorals majoritaris. Com que saben que el partit que
volen votar és pràcticament impossible que surti elegit degut a que pertany una minoria dins del territori on
té efecte una clivella d'origen, deixen de votar−lo per no perdre el temps i també s'entra en un cercle.
• Barreja d'altres clivelles, això provocaria que diferents parts del territori votessin diferent, ara bé, en aquest
cas, la clivella d'origen serviria només d'amplificador de les altres clivelles.
• Altres clivelles
a) Combinació de clivelles: és improbable que cap de les tres clivelles es presenti de manera pura. Com a
mínim, hi ha tres maneres perquè dues clivelles es combinin. Una d'elles és la superposició que és dóna quan
hi ha dues clivelles, però els ciutadans que estan en un bàndol d'una de les dues són els mateixos que estan en
el bàndol de l'altra clivella. El fet de pertànyer en un dels dos bàndols pronostica quin bàndol ocuparà el
mateix individu a l'altre clivella. És com si hi hagués una sola clivella. La segona és la juxtaposició de
clivelles que és quan hi ha dues clivelles que no tenen cap mena de relació, fet que provocarà que si es pertany
a un bàndol d'una de les dues no es pronosticarà on pertanyerà a l'altre. D'aquesta forma s'acaben creant més
de 2 bàndols tot fragmentant molt més la societat. Per últim, hi ha la contradicció de clivelles que és quan un
elector manifesta alineament amb un dels bàndols d'una clivella però també manifesta un alineament diferent
amb un altre partit per efecte d'una altre clivella. Si aquesta contradicció succeeix a molta gent parlaríem de
juxtaposició. És possible que aquestes persones acabin generant un nou bàndol, amb un nou partit i un nou
alineament. El problema sorgeix quan el grup és reduït i no hi ha espai per a 1 nou partit
b) Sexe i vot: el sexe compliria les condicions per esdevenir una clivella: divideix la societat en 2 bàndols i la
ubicació en un dels dos és una qüestió estructural, independent de la voluntat de l'individu. Però a l'hora de
votar, els percentatges de vots en societats occidentals avançades no varien molt entre homes i dones, tret
d'Islàndia que hi ha un partit (el WA) que rep més vots entre les dones. Una altre qüestió que és falsa és que
les dones voten més partits conservadors. Això potser era possible fa molt de temps, però ara la posició de la
dona ha canviat moltíssim. A més, les dones en països llatins no és que fossin més conservadores, sinó que
eren més catòliques. Per tant, votaven més partits catòlics i la clivella que influenciava més que la de sexe era
la de denominació religiosa.
c) Edat i vot: No es pot considerar clivella perquè l'individu passarà al llarg de la vida per cadascun dels
bàndols possibles de la mateixa. Ara bé, si que es detecten diferents formes de votar segons l'edat. Els joves
voten partits nous ja que tenen una manca de lligam amb els partits tradicionals que sí que tenen altres
generacions. A més, voten partits més radicals, ara bé, no només d'esquerres, sinó també d'altres radicalismes,
com els racistes. La gent més gran tendeix a ser més moderada i a votar opcions més moderades. Per últim, els
joves responen més a l'atmosfera del moment, tot i que també afecta −en menor mesura− a la resta de
7
segments d'edat. Hi ha èpoques que toca ser progre, liberal o antisistema i això es reflecteix en el
comportament, especialment entre els joves. A més, hi ha una tendència dels electors a votar d'acord amb
l'atmosfera amb la quan es van socialitzar políticament en la seva joventut.
3.6 Construcció de noves clivelles
Durant la segona meitat del segle XX es van consolidar dues grans revolucions que han anat construint una
nova estructura social en els països occidentals: l'estat del benestar i la societat del coneixement, això ha
permès desenvolupar noves clivelles.
• Clivella en la societat de benestar: L'estat del benestar ha tingut una important conseqüència en
l'estructura social. El més important és que ha garantit una seguretat econòmica a àmplies capes
desafavorides de la població. I a més, ha aparegut un grup social caracteritzat pel fet de treballar en
els serveis públics i/o pel fet de consumir−los, tot creant dos bàndols: els anteriorment esmenats i els
que treballen i/o utilitzen serveis privats i/o no reben ajuts públics. Ara bé, no implica que uns siguin
més rics que els altres, ja que els treballadors del sector públic poden cobrar més que alguns del
bàndol privat. Aquests bàndols han anat creant un alineament amb certs partits, i ja són
substancialment importants a països com Suècia on els treballadors del sector públic voten molt més
els socialdemòcrates que els del sector privat.
• Clivella en la societat del coneixement: L'estructura esdevé fragmentada en funció de les habilitats
cognitives dels individus, de la seva capacitat d'accés als coneixement i de la seva competència per a
processar−los. És una divisió que es va manifestant molt a poc a poc, ja que aquests grans canvis
històrics tenen uns ritmes d'aparició molt lents. Aquesta clivella encara no té un nom definit. El que sí
que és cert és que està generant uns alineaments amb uns partits concrets i, fins i tot, està generant
l'aparició de nous partits. Alguns experts han defensat que aquesta clivella és, en el fons, la mateixa
clivella de sector però que es manifesta d'una manera diferent.
• Valoració de les clivelles com a explicació del vot
La teoria de les clivelles prediu que a curt i mitjà termini els individus repartiran una i altra vegada el mateix
comportament electoral. Això explicaria com en països de llarga tradició electoral, els partits importants
sempre siguin els mateixos. A llarg termini, segons la teoria, poden succeir canvis en el comportament ja que
els individus patiran mobilitat social, i les societats viuran canvis d'estructura i demogràfics. Té un avantatge, i
és que les variables explicatives són inequívoques, del tot independents de l'individu.
Ara bé, s'ha qüestionat la teoria perquè tot i que explicava molt bé la permanència i la reiteració del
comportament, no podia explicar satisfactòriament les alteracions freqüents. Si la gent vota el seu partit com
hi podia haver−hi canvis espectaculars en els sistemes de partits? La resposta que s'ha donat a això és el:
− Desalineament: erosió general de tots els lligams entre els grups socials i els partits i que trenca la
tradicional permanència dels resultats electorals.
Però que és el que fa que un obrer voti un partit obrer?
• La posició social és un indicador de les pistes que rep l'individu: un obrer envoltat d'obrers rebrà diàriament
molts estímuls que el portaran a ajustar el seu vot per tal d'adaptar−lo al vot dels seus companys. Igualment,
l'alineament entre els obrers i un partit obrer implica que aquests obrers rebran diàriament molts estímuls
dels seu partit que el portaran a reforçar el seu vot.
• La posició social és un indicador creïble dels valors que adoptaran els individus, la posició social influiria
sobre els valors polítics de l'individu, i aquests influirien sobre el vot.
• Els interessos objectius de cada grup: els obrers en tenen uns, els burgesos uns altres, els catòlics uns altres,
8
els autòctons uns altres... cadascun votaran allò d'acord amb els seus interessos, i per tant, els seus partits,
que seran aquells que defensen els seus interessos.
Tema 4 Valors polítics i vot
La influència de la posició social a l'hora de votar era tant sols indirecta, mitjançada a través dels valors
polítics. Eren aquests els que exercien una influència més directa sobre el vot. Fins i tot la teoria de les
clivelles, en les seves versions més actualitzades, reconeixen que la posició social requereix l'acompanyament
d'un component normatiu (valors) perquè la divisió social de caràcter estructural esdevingui una clivella amb
efectes electorals.
4.1 Definició:
Els valors polítics són el principal instrument mental que fan servir els ciutadans a l'hora de processar la
informació política que els arriba. L'individu compara la que li arriba amb algun valor polític que té ben après,
intueix si li quadra o no amb aquest i adopta una postura d'acceptació o de rebuig a aquesta informació.
Proporcionen una estructura mental que permet analitzar i valorar la política. Aquesta és molt important
perquè és l'única referència constant que té el ciutadà en un món tremendament incert com és el de la política.
Canvia tot però al final sempre hi ha un valor polític que serveix de referència per a orientar−se. Un valor
polític és rellevant perquè subministra postes a l'individu per a saber el que està bé i el que no, això és
precisament, la raó per la qual els valors polítics condicionen el seu vot. La raó per la qual els valors polítics
condicionen el vot és que el ciutadà processa la informació política que li arriba amb els seus valors política.
Això capgira la cadena causal que moltes vegades pressuposem entre la ideologia i les opinions: pensem que
un és d'esquerres o de dretes perquè té tal opinions, en el món real, la cadena causal funciona al revés: un sol
tenir tals opinions perquè té tal ideologia. De fet seria lògic, doncs, que un tendeix a acceptar les opinions dels
que comparteixen la seva ideologia precisament perquè comparteixen la seva ideologia. Seria habitual que la
utilització dels valors polítics com a processadors d'informació acabin autoreproduint els mateixos valors
polítics i que la mateixa acció de votar d'acord amb uns valors polítics acaba autoreproduint aquests mateixos
valors.
4.2 L'origen dels valors polítics
Estan influïts per:
• La socialització primària: procés complex pel qual l'individu veu conformar els seus valors al llarg de la
vida. La socialització política es refereix al procés de conformació dels valors explícitament polítics. Hi ha
diversos agents de socialització que són els mitjans a través dels quals es transmeten els valors a l'individu.
El primer és la família; és la causa principal dels valors polítics dels individus. Els nens mantenen certs valors
polítics en edats sorprenentment prematures i tenen una certa estabilitat al llarg de la vida. Tenen una estreta
relació entre els seus i els dels seus pares com la transmissió de la identificació amb un partit o la ideologia.
Aquests valors es mantenen molt abans de tenir opinions sobre el debat polític i molt abans que sàpiguen el
seu significat. Ara bé els valors polítics dels individus se solen consolidar al llarg de la vida. Com més temps
fa que els tenen, més coherents seran les seves opinions i les seves accions, a la vegada aquesta coherència els
continuarà consolidant.
• Valors Prepolítics: Tot i que no es refereixen a qüestions explícitament polítiques sí que són fàcilment
polititzades. Influeixen especialment en la participació o l'abstenció en unes eleccions, mentre tenen una
influència directa en els valors tenen una indirecta sobre el vot. Provenen de la socialització com els valors
polítics i és que solen actuar en la mateixa direcció. Exemples d'aquests són: la integració social (sentiment
de formar part d'una col·lectivitat), identitat nacional (identificació amb una comunitat nacional),
9
religiositat (creença en una divinitat i el seu culte), classe social subjectiva (percepció sobre quina classe es
pertany).
Ara bé, els valors polítics poden variar: (originen nous valors polítics)
• La mobilitat:. La mobilitat social (canvis en la posició social) i també, la geogràfica (canvis de lloc de
residència) influeixen poderosament en els valors polítics, i inclús, poden fer−los canviar.
• Socialització secundària: També té una gran influència sobre la formació de nous valors o bé el canvi o el
reforçament d'aquells valors que hi havia anteriorment. Els principals agents són:
Escola: transmissora de valors, tot i que intenta transmetre més cívics i de convivència, també transmet
polítics.
Mitjans de comunicació: un individu sotmès a un mitjà que transmet uns determinats valors polítics anirà
variants els seus fins a adoptar−los. Ara bé, dita idea ha estat qüestionada. En tot cas, s'ha acceptat que els
mitjans poden ser una font de variació dels valors polítics.
Companys de feina, parents, amics, etc... la seva força dependria de la credibilitat i la freqüència dels
contactes entre l'individu i aquests.
4.3 Identificació amb un partit i vot
Un dels valors polítics (V.P.) que es transmeten en la socialització és el d'una certa simpatia cap alguns partits,
que es coneix com identificació amb un partit. Als seixanta, acadèmics de la universitat de Michigan (EUA)
van identificar aquest V.P. com la causa principal del vot als EUA i van construir un model:
4.3.1 Model de Michigan
Parteix de la idea que el VP que empren la majoria de nord−americans per a processar la informació política
és precisament la identificació amb un dels dos partits. Identificar−se no vol dir ser pas militant, sinó
únicament sentir més simpatia cap un que cap a l'altre. D'acord am això, l'escola Michigan va elaborar una
escala per a mesura la identificació amb un partit dels EUA que es construeix a partir de dues preguntes:
• Direcció: se senten més republicans o més demòcrates?
• Intensitat: com se senten? Fermament i feblement.
Als independents se'ls demana si se senten més propensos a uns o a altres
Parteix de:
• La major part de l'electorat experimenta una identificació amb un partit, i per tant, es pot autoubicar en
aquesta escala d'identificació.
• La majoria vota aquell partit que se sent identificat.
Conclusió:
Els electors que senten una identificació més forta acaben votant el partit que s'hi senten. Com més forta sigui,
més probabilitat de vot hi haurà.
No només el model diu que la identificació tindrà influència directa sobre el vot, també diu que tindrà
conseqüències indirectes: la identificació influirà l'avaluació de candidats, opinions polítiques... totes aquestes
qüestions més específiques i conjunturals tindrà una influència clara sobre el vot. Aquesta cadena de
10
causalitats, és el que s'anomena l'embut de la causalitat.
4.3.2 El vot normal i el vot desviat
El fet que un individu s'identifiqui amb un partit i que influeixi sobre el vot, i com que aquest VP té una
estabilitat en el temps, implica que aquell individu que s'hi identifiqui amb un és molt probable que vagi
votant repetidament per aquest mateix partit: vot normal de l'individu. A mesura que el va repetint va
confirmant la seva identificació i com més temps es va reiterant el ritual, més difícil és que s'interrompi.
Aquest concepte també es pot aplicar a col·lectius. La proporció de l'electorat que se sent identificat amb un o
altre partit esdevindrà una dada bàsica per a pronosticar resultats electorals. Es pronostica una gran estabilitat
però no impossibilita alteracions en el vot. Això pot succeir per circumstàncies conjunturals i pot provocar
que l'elector voti ocasionalment en contra del partit que s'hi identificar, és el que s'anomena: vot desviat.
4.3.4 Crítiques sobre el model Michigan
Ha rebut moltes crítiques. Les dues més conegudes són la crítica de la tautologia i la del bipartidisme.
• Crítica de la Tautologia
Si la variable identificació amb un partit és la causa de la variable vot, i si una variable no pot ser la causa
d'ella mateixa, pressuposa que la variable identificació és diferent a la de vot. No és el mateix identificar−se
amb els demòcrates que votar demòcrates. No seria una explicació, seria una tautologia (sona a obvietat). Ara
bé, sí que succeiria si tots els identificats amb els demòcrates, votessin demòcrata, però no succeeix. Els
defensors argumenten que la identificació és una lleialtat a llarg termini, estable; però que a l'hora de votar en
algunes eleccions, alguns electors acaben votant per candidats que no pertanyen al partit que s'hi senten
identificats. Els europeus això no ho acaben de veure bé, però el sistema polític americà té unes peculiaritats
que sí que ho fan possible:
• gairebé a totes les eleccions es fan amb 1 forma de vot personalitzada
• als EUA hi ha moltíssimes eleccions
• els seus partits són plataformes electorals molt dèbils, per la qual, que un candidat sigui d'un o altre
resulta important, però no decisiu
• Crítica del bipartidisme
S'ha construït per a un sistema bipartidista i no pot adaptar−se a sistemes multipartidistes. És així perquè la
identificació amb un partit és un concepte unidimensional: com més identificat amb 1, − amb l'altre. El
problema apareix quan n'hi ha més de dos ja que no necessàriament com més ho estàs d'un, menys pots estar
d'un altre. Per adaptar el model a Europa, caldria construir una nova versió multidimensional.
Copsa la identificació partit a partit. L'elector es pot mostrar pròxim a un i distant dels altres, pròxim a més
d'un, o distant de tots. La relació d'aquest VP amb el vot és més estreta. També s'ha intentat construir un
concepte més genèric anomenat partidisme, que intenta mesurar una vaga simpatia cap a un partit, i també ha
acabat mostrant una clara relació. Aquests dos VP semblen prediure el vot a Europa.
4.4 Ideologia esquerra−dreta
S'ha definit de dues maneres: en funció dels resultats que persegueix o en funció dels mitjans que empra. En
funció dels resultats, l'esquerra es defineix com aquell VP que propugna la igualtat més gran entre els
ciutadans. En funció dels mitjans, seria aquell VP que propugna una implicació més gran de l'Estat en
l'economia i la societat. I la dreta és defineix en oposició a aquella.
11
4.4.1 El model ideològic del vot
A l'Europa continental la ideologia esquerra−dreta és el valor que exerceix un impacte més gran sobre el vot.
S'ha fet una adaptació del model de Michigan i ha donat lloc al model ideològic del vot:
• La majoria de l'electorat té una ideologia esquerra−dreta i és capaç d'autoubicar−se en una escala
ideològica
• És capaç de percebre quins dels principals partits són de dreta i d'esquerra.
• La majora vota aquell partit que està d'acord amb la seva ideologia.
Com el de Michigan, pressuposa que quan l'elector vota a un partit que està d'acord amb la seva pròpia
ideologia esquerra−dreta, ho fa com una mera manifestació emotiva de la seva ideologia esquerra−dreta. El
vot ideològic seria un vot emotiu, no pas racional. Tot i que l'escola racional ha fet una completa revisió
d'aquest model del vot en el qual substitueix la emotivitat per la racionalitat.
Els experts han trobat relaciones extremadament fortes entre ideologia i vot als països escandinaus, Gran
Bretanya i Holanda, fortes a França, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, Espanya i Portugal i, moderades, a Irlanda. Per
tant, els electors voten d'acord amb la seva ideologia.
La ideologia també tindrà conseqüències indirectes sobre el vot a través de variables contextuals i
conjunturals com l'avaluació de candidats o l'opinió política.
4.4.2 El vot normal i el desviat
També ha adaptat el concepte de vot normal: és aquell vot repetit i que deriva de la ideologia esquerra−dreta
que es veu reforçada per la seva utilització. Com més es reitera el ritual, més difícil és que s'interrompi.
També s'ha adaptat una formulació col·lectiva del vot normal i també el concepte de vot desviat. Quan un
elector l'exerceix: manté inalterada la seva ideologia esquerra−dreta i té tendència a tornar a exercir el seu
anterior vot normal quan s'hagin esvaït les circumstàncies excepcionals conegut com homing tendency (aquest
retorn). Es pot manifestar col·lectivament com individualment. Si es fa en una col·lectivitat nombrosa, els
resultats seran diferents als habituals. Això es coneix amb el nom d'eleccions desviades que solen ser seguides
per unes eleccions anomenades de restitució que són aquelles en les quals els electors tornen a exercir el seu
vot normal sota l'efecte de la homing tendency. Els canvis de vot a mitjà termini tenen dos orígens:
• Lenta transformació dels V.P. predominants
• Reemplaçament generacional
4.4.3 Advertiments sobre el model ideològic del vot
• La relació entre ideologia i vot és mes estreta que posició social i vot, no vol dir que sigui més important,
sinó que la influència es dóna de + a prop.
• Pressuposa que la ideologia és diferent del vot. Ser d'esquerres és diferent a votar esquerres. Pressuposa que
es pot trobar part de l'electorat que voti partits diferents a la seva ideologia. I no és tant evident.
• Pressuposa que la ideologia és anterior al vot. El vot n'és una conseqüència. No admet que la causalitat
sigui inversa perquè les causes no poden estar influïdes per les conseqüències. En canvi, hi ha evidències
que la ideologia d'un elector, a vegades, es veu afectada pel seu vot. Sovint el vot reforça la ideologia, però
alguns cops, el vot reajusta la ideologia.
4.5 Nacionalisme i vot
Irlanda és el país europeu que menys satisfà el model ideològic del vot. El motiu és el nacionalisme. Trien el
partit no pas en funció de la seva ideologia sinó en funció del seu grau de nacionalisme. També succeeix a
12
altres llocs on el nacionalisme és un VP rellevant com Catalunya, Euskadi o Escòcia. Això ratifica la idea que
el VP més influent sobre el vot por variar segons el país. A l'Europa continental, la ideologia és el més
rellevant, però d'altres el més important és el nacionalisme, i d'altres, com EUA, es pot substituir per altres
com la identificació.
4.6 Les revisions del model ideològic del vot
• La revisió racional: el model de competència espacial simple
El model ideològic del vot pressuposa que quan l'elector vota aquell partit que està d'acord amb la seva
ideologia, ho fa com una mera manifestació emotiva de la seva ideologia. És un vot emotiu, no pas racional.
L'escola racional del comportament electoral (Downs, 1957) proposà una modificació al model ideològic. La
diferència principal és que no pressuposa una motivació emotiva de l'elector, sinó racional. L'elector vota per
aconseguir alguna cosa. L'elector racional tendeix a maximitzar la utilitat que li reporta el seu vot, votarà per
aquell partit que li reporti més utilitat. Com pot estimar la utilitat?
• Assumir que li reportarà més utilitat aquell partit que vegi més capaç de proporcionar−li una millor
conjuntura econòmica.
• Informar−se de quines polítiques desenvoluparà cada partit quan governin, estimar si aquestes el
satisfan poc o molt, i per tant, deduir el grau d'utilitat que li reportaran els diferents partits.
• Assumir que un partit portarà a terme polítiques que el satisfaran si és d'esquerres (o de dretes) i per
tant, utilitzar la ideologia per a deduir el grau d'utilitat que li reportaran els diferents Partits.
La primera manera d'estimar la utilitat dóna lloc al un model de vot anomenat funcions de popularitat, la
segona, vot temàtic i per últim, model de competència espacial considerat una revisió del model ideològic
del vot.
Aquest darrer assumeix que l'elector votarà seguint els següents passos:
• S'autoubicarà en una escala dreta−esquerra.
• Avaluarà quina és la ubicació ideològica e−d de cada partit
• Votarà pel partit que minimitzi la distància entre la seva pròpia autoubicació ideològica e−d i la ubicació
ideològica del partit.
La qüestió central és la distància entre la autoubicació ideològica de l'elector i la de cada partit. Aquesta
distància és la que assenyala quin partit acaba votant. Cal advertir que en un model de competència espacial
avançat, els partits no són de dretes ni d'esquerres, sinó que estan més a la dreta o més a l'esquerra en aquell
moment i en aquell context.
Aquest model és molt fàcil de representar gràficament. Es representa una escala ideològica e−d, s'hi
representa a sobre la ubicació ideològica de cada partit (sovint en forma de bandera) i finalment s'hi representa
l'autoubicació ideològica de l'elector. La distància es manifesta de forma gràfica i el resultat és evident. Al
voltant de la ubicació ideològica de cada partit s'hi delimita una àrea en la qual aquell partit atrau els electors
que s'hi autoubiquen. Es el que s'anomena àrea d'atracció del partit, que és tota la zona de l'escala
ideològica e−d on aquell partit és el més proper. Les amplades de les àrees d'atracció són un indicador del
nombre de votants dels quals pot disposar un partit. Un dels avantatges d'aquest model és que permet
complementar−lo amb elements que varien a curt termini, la qual cosa dóna lloc a una versió més avançada
del model de competència espacial. És un model més equipat per explicar les variacions de vot entre elecció i
elecció, i les explica molt millor que el model ideològic tradicional que no deixava de ser un model que
explicava la permanència.
Però... té ideologia la gent del carrer?
13
S'ha assumit que la major part de la gent del carrer té ideologia e−d però tot un corrent de pensament s'ha
qüestionat aquesta idea. (Converse, 1963) Per a ells, es pot detectar l'existència d'una ideologia seguint 3
tècniques:
• Autoubicació: demana als electors que s'autoubiquin en una escala ideològica esquerra−dreta.
• Reconeixement o comprensió: els electors amb una ideologia e−d haurien de ser capaços d'entendre què vol
dir ser d'e o ser de d.
• Utilització activa: els electors que tinguin una ideologia e−d l'usaran activament per a formar les seves
opinions polítiques i mostraran una clara coherència interna i gran estabilitat.
Fets una sèrie d'estudis als EUA, l'única conclusió fou que no tenen ideologia. El model ideològic és
problemàtic: la gent no vota en funció de la seva ideologia esquerra−dreta perquè no té una ideologia e−d.
Altres estudis realitzats posteriorment en altres democràcies són més benevolents (Dalton, 1996). Això es deu
a tres consideracions que fan: el moment, el lloc i la tècnica. En primer lloc, s'ha produït un procés de
mobilització cognitiva en les democràcies occidentals: han pujat els nivells d'estudis, els recursos informàtics i
inclús, l'interès per la política. En segon lloc, els primeres estudis estaven localitzats als EUA que és un dels
països occidentals menys ideologitzats. En tercer lloc, els primers no dinaven cap paper a la tècnica de
l'autoubicació i és injust perquè la teoria ideològica del vot assumeix que sí que es poden autoubicar.
Quan s'actualitzen les dades, s'abasta un ventall de països molt més ampli i es reconsidera la tècnica que s'ha
d'emprar. Torna a esdevenir creïble que la gent voti en funció de la seva ideologia. Ara bé, si encara hi ha
tanta diferència entre la tècnica de l'utilització activa i la de l'autoubicació, quina mena d'ideologia utilitzen els
electors per autoubicar−se? Els valors polítics. La simpatia o l'afinitat que senten una gran part dels electors
vers l'e−d es podria aproximar molt al simple estereotip: molt assumit però poc racional. D'altra banda, que la
ideologia no sigui racionalitzada no vols que no la tinguin. Vol dir, que té un caire més emotiu que no pas
racional. També pot ser que s'autoubiquin a partir d'altres actituds.
4.6.1 El desalineament i la volatilitat
Una de les crítiques més habituals que han hagut de suportar les explicacions del vot és que es tracta
d'explicacions caduques. Diu que és cert la identificació amb un partit influïa poderosament en el vot però que
això ja no és així, ja que ara els electors es mostren menys identificats. A més, apareix un fenomen paral·lel
molt més important. El vot dels electors es veu cada vegada menys determinat per la seva identificació. El vot
està cada vegada més condicionat per una sèrie de factors conjunturals i contextuals. Abans els electors
estaven alineats i votaven d'acord al seu alineament. En la societat actual aquest està en crisi. És el que es
coneix com desalineament. Causes:
• La societat actual ha erosionat molt les classes, les religions.... això debilita les clivelles i les
identificacions amb els partits ja que estaven influïdes per aquests factors de posició social
• Han augmentat molt els coneixements dels electors, això facilita que els electors facin una avaluació
directa dels inputs polítics.
• El simple reemplaçament generacional també el facilita
• Cada dia és dóna més importància al votar a qüestions conjunturals
• Durant l'últim quart del segle XX, s'han desenvolupat nous VP que no estan recollits ni per la vella
ideologia ni pels partits tradicionals. La influència d'aquests nous valors és molt més gran en els
electors menys identificats amb cap partit.
Conseqüències electorals del desalineament:
• Volatilitat del vot: El vot normal a causa de la debilitació dels alineaments deixa de tenir valor. Els
electors deixen de votar de manera tan estable i és més probable que canviïn el vot degut a
circumstàncies conjunturals. Això ha succeït i s'ha incrementat en els països europeus durant la
14
segona meitat del segle XX.
• Canvi del sistema de partits: El desalineament genera l'aparició de nous partits que irrompen en uns
sistemes de partits que sovint havien estat immutables durant dècades. Aquests nous van ser créixer a
Europa a partits de finals dels setanta. També desapareixen partits tradicionals que havien
monopolitzat l'escena política durant dècades.
• Devaluació de les explicacions basades en els VP: El model Michigan i el model ideològic mostren
una gran relació entre el vot i la identificació i entre el vot i la ideologia e−d. Eren teories d'estabilitat.
Tot i que permetien un cert vot desviat i alguns canvis a curt termini, el desalineament es converteix
en un repte per aquests models. No és només que els VP esdevinguin mals predictors sinó que com
que aquests són molt dèbils, és més fàcil que no siguin els VP qui influeixin sinó el contrari. És
versemblant que l'elector primer decideixi el seu vot i després ajusti els seus VP d'acord amb aquest.
Les clivelles es van erosionar i van perdre poder explicatiu. Durant un temps, els VP van substituir−les però
sembla que també han perdut aquest valor explicatiu. Cada dia la causació del vot es basa menys en factors
estructurals i en VP i cada dia es basa més en elements conjunturals i contextuals.
4.6.2 Les noves ideologies: postmaterialisme i vot
Els VP tradicionals han deixat d'influir, i concretament, la ideologia e−d està sotmesa a una dura competència
amb un nou valor aparegut a l'últim quart del segle XX. Hi hauria un realineament en favor d'aquest nou VP
que ha estat batejat amb moltes denominacions, però el postmaterialisme amb més èxit.
Parteix de la idea que els humans perseguim objectius successius de manera jeràrquica, només abarquem de
nous quan hem satisfet els anteriors. Primer perseguim la supervivència fisiològica, quan la tenim assegurada
la deixem de valorar. Després comencem a valorar coses que ens són escasses com la seguretat econòmica.
Quan ja la tenim els tornem a donar per descomptat i altre cop, valorem allò que ens és escàs. Comencen a
buscar objectius menys materials: llibertat, autorealització, participació, solidaritat...
El fet que un individu tingui uns objectius o uns altres dependrà dels objectius que hagi satisfet. Com que a
mitjans del segle XX els occidentals vam experimentar problemes greus de seguretat física i material, el VP
(ideologia e−d) estava fonamentat en la priorització d'objectius col·lectius d'aquest tipus. L'esquerra prioritzà
la reducció de l'atur, la redistribució de la renda i altres objectius, sobretot, materials. La dreta prioritzava
l'ordre públic, el creixement econòmic i altres objectius igual de materials.
Al darrer terç del segle XX, occident assoleix un alt nivell de seguretat econòmica i col·lectiva i comença a ser
socialitzat en una nova escala de valors. Deixen de ser prioritaris els objectius materials i passen a defensar
objectius postmaterials. El postmaterialisme es diferencia tant de la dreta com l'esquerra ambdues tradicionals.
El nou VP diferenciarà els materialistes dels postmaterialistes, no l'esquerra de la dreta.
El canvi de valors ha estat més acusat en aquells països que han progressat més (països escandinaus,
holanda...) i menys als que menys (Alemanya de l'Est, Grècia...) S'han estès més en els segments de nivell de
renda més elevat, els de més estudis i també entre els joves.
Model austríac:
• Els electors materialistes voten partits més tradicionals (democratacristians, socialdemòcrates,
comunistes...)
• Els postmaterialistes voten més que la resta a partits liberals
• Apareixen nous partits específics (verds) als quals voten encara més
15
Com a contraposició, es podria concebre un model ideal completament oposat. L'aparició del
postmaterialisme no representaria cap erosió de la influència que tenia la ideologia perquè hi hauria una clara
superposició entre la ideologia e−d i el nou valor:
• Els materialistes votarien dretes
• Els postmaterialistes votarien liberals
• No apareixerien nous partits específics sinó que els vots dels postmaterialistes seria atret pels
socialdemòcrates clàssics, i en part, pels antics partits radicals reciclats.
Aquest model s'adequa força a França, tot i que falla perquè han aparegut dos partits verds específics.
4.6.3 Conclusió:
Hi ha una certa relació entre postmaterialisme i vot, però és problemàtica ja que no és tant clara com la que hi
havia en la ideologia e−d. Pot ser que sigui un procés a llarg termini que tot just s'inicia. Malgrat que els
canvis de VP es produeixin, aquests encara no han aconseguit cristal·litzar en partits que els simbolitzin.
Alguns han rebatejat aquests nous VP com la nova esquerra. Aquesta nova esquerra no té res a veure amb la
definició ortodoxa de què és l'esquerra. És difícil proclamar que poden ser una simple revisió del concepte
ortodox d'esquerra. Una cosa diferent és que alguns partits d'esquerres s'hagin fet seus aquests nous valors.
Però aquesta relació empírica no ens hauria de veure la gran diferència analítica entre els dos valors polítics.
Tema 5 Context immediat i vot
5.1 Els moviments dels partits: la convergència dels partits
Amb la intenció d'aconseguir vots, els partits faran moviments estratè−gics al llarg de l'escala ideològica
esquerra−dreta. Si dos partits competeixen electoralment en un espai ideològic i la única cosa que
persegueixen és maximitzar el nombre de vots, tots dos partits convergiran cap a una posició centrada que es
coneix com la convergència ideològica dels partits. També es dóna el cas contrari, els partits tendeixen a
empènyer els seus adversaris cap a posicions radicals o allunyades de la mediana, on la seva àrea d'atracció es
redueixi.
I és que com s'ha dit, els partits es mouen al llarg de l'eix ideològic en busca de vots, aquests moviments
condicionen el vit de l'electorat i es poden produir tant a curt com a mitjà termini. Es pot preveure que un
elector racional variï el seu vot com a reacció a un moviment estratègic d'un dels partits que està en
competència.
Una de les fortaleses d'aquest model és que és capaç d'explicar canvis en el vot dels electors. Els models
anteriors explicaven millor la permanència del vot.
5.1.2 La reputació dels partits
S'ha repetit que l'elector racional busca utilitat. Si es troba en una distància similar respecte a dos partits, però
té una reputació de no complir les promeses, o d'alterar contínuament la seva ubicació ideològica, serà
racional votar l' Això és el cas de Catalunya, on no només es competeix altre partit. Una reputació dubtosa
disminueix l'àrea d'atracció. En canvi, una bona reputació, l'amplia. L'origen d'aquesta reputació és divers des
de l'incompliment reiterat de les promeses electorals, els escàndols, o la reputació d'impossibilitat de governar
(habitual en els partits petits).
5.1.3 El model bidimensional
En alguns contextos, la competència està basada alhora en dos valors polítics. És llavors quan es produeix una
16
competència espacial bidimensional. El model bidimensional representa les ubicacions dels partits i dels
electors en un espai constituït pels dos valors polítics que entren en joc a l'hora. Les àrees d'atracció ja no
estan separades per la mitjana entre les dues banderes sinó per les mediatrius entre les dues banderes. La
grandària de les àrees d'atracció dóna una idea del mercat electoral de cada partit. Ara bé, caldrà completar−ho
amb el percentatge d'electors que s'han autoubicat en cada autoubicació. Es pot afegir una tercera dimensió:
l'altura mostrarà el % d'electors que s'autoubiquen en cada quadrat possible. Les zones més altes són zones
amb més electors, i les més baixes les que en tenen menys.
5.2 Les campanyes electorals i els mitjans de comunicació
Les campanyes electorals són el mitjà que tenen els partits per a tractar d'influir en el vot. Parteixen del
convenciment que una bona campanya pot convèncer molts electors i aportar molts vots. Això no és exclusiu
de les campanyes, també sobretot, els missatges polítics emesos pels mitjans de comunicació. Aquesta és la
idea originària de la teoria hipodèrmica la qual sosté que els missatges emesos en les campanyes i en els
mitjans penetren a l'interior dels individus i, després d'una mínima avaluació d'aquests, canvien les seves
opinions i influeixen sobre el vot.
Aquesta teoria és molt coherent des del punt de vista científic però s'oblida d'un element important: els
missatges de les campanyes i dels mitjans haurien d'arribar a l'elector si hi ha d'influir. Però aquest no s'exposa
a tots els mitjans ni reben els missatges de tots els partits. Solen seleccionar els mitjans als quals s'exposen i
els missatges que reben: fan una exposició selectiva.
Aquesta selecció no ho fa per atzar sinó d'acord amb els seus valors polítics, simpaties amb uns partits, amb la
seva posició social, en resum, s'exposa principalment als missatges d'aquells que té els mateixos valors.
Per tant, es pot dir, que tindria un efecte de reforçament del vot normal més que de canvi. La teoria dels
efectes mínims pronostica que les campanyes només actuen sobre l'electorat reforçant el seu vot normal a
través de la influència rebuda per l'exposició selectiva. L'avaluació dels missatges és més rellevant del que
suposava la teoria hipodèrmica.
5.2.1 Qüestionament dels efectes mínims
Malgrat la solidesa metodològica de la teoria hi hauria algunes reflexions que fan pensar que la influència dels
mitjans no és tant mínima.
I és que no són el mateix els efectes directes a curt termini que els indirectes a llarg termini. Es possible que
les campanyes no generin canvis de vot directes però també és possible que generin canvis de vot indirectes,
mitjançats per determinats canvis d'opinió, i que operin a llarg termini.
Les campanyes de llarg termini acostumen a pretendre...
a) crear un clima polític perquè s'origini després un canvi de vot
b) Generar una certa imatge dels candidats per produir un canvi.
c) Prioritzar uns esdeveniments sobre uns altres, de manera que els
assumptes sobre els quals se centri la campanya siguin favorables
Una altre reflexió és que hi hagi una exposició selectiva no vol dir que tots els ciutadans estiguin sempre
seleccionant missatges. Aquesta pot no estar operativa en determinats contextos, sovint el missatges és
percebut com a irrellevant però l'acumulació d'aquests pot arribar a ser molt rellevant, i altres vegades, el
17
ciutadà pot decidir voluntàriament desarmar el mecanisme d'exposició per simple curiositat, per avorriment, o
en benefici d'un valor superior com la llibertat d'expressió.
Però hi ha tres contextos on pot ser particularment ineficaç:
• Els missatges amagats impedeixen que s'armin mecanismes de selecció. Si no és fàcil distingir si un
missatge està d'acord amb els valors polítics d'un mateix, llavors l'exposició selectiva no funciona.
• La televisió té una font de credibilitat que no té la premsa: les imatges colpidores fan que alguns
missatges siguin dificils de filtrar.
• El desalineament fa que la selecció sigui poc activa, ja que els valors polítics són dèbils. Així, les
campanyes poden ser + influents.
5.2.2 L'establiment de l'agenda
El debat entre les dues teories anteriors és substituït per teories que van més enllà d'aquesta dicotomia.
Destaca la teoria de l'establiment de l'agenda (agenda−setting) que diu que la influència de les campanyes no
aniria dirigida a canviar l'opinió dels electors en un assumpte de debat, sinó en establir el catàleg sobre el qual
l'elector s'hauria de formar alguna opinió. És a dir, no influencien tant en què pensen sinó sobre què pensa.
En aquest àmbit, la influència sí que seria rellevant.
Una funció important és la dels porters, els quals tenen un paper important en la decisió de quins assumptes
apareixen, quins desapareixen i quina notorietat assoleixen. La poden desenvolupar persones físiques com
redactors, però és més habitual que ho facin col·lectius com ràdios.
5.3 Els temes del debat polític
També modela el vot a curt termini l'impacte que exerceixen els assumptes del debat polític (issues). Durant la
campanya i la precampanya, els partits introdueixen en el debat polític determinats assumptes d'actualitat.
Seran uns o uns altres en funció de quin sigui el context: poden ser una guerra o un desastre ecològic, la
seguretat ciutadana o els impostos.
Quan un elector vota no pas en funció de factors estables sinó en funció de l'acord o desacord amb un partit
entorn d'algun d'aquests temes de debat, es diu que l'elector vota temàticament. El vot temàtic assumeix que
es compleixen 3 condicions mínimes:
1. El ciutadà té una opinió sobre un determinat assumpte de debat.
2. Està interessat en aquest assumpte, li resulta rellevant.
3. Coneix la posició que el/s partit/s té/tenen sobre aquest.
Si es compleixen el ciutadà podria acabar votant aquell partit que manté una posició més semblant a la seva
sobre un determinat tema.
Hi ha tres transformacions que han convertit el vot temàtic en una cosa més versemblant a mesura que ha anat
passant el temps.
• Cada dia hi ha una habilitat cognitiva més gran que fa molt més probable que es compleixin les tres
condicions mínimes.
• Ha augmentat la capacitat dels ciutadans d'accedir a debats polítics.
• S'ha revisat la teoria per a fer entrar dins la categoria de vot temàtic aquells que procedeix de públics
18
especialitzats (interessant en un assumpte) i grups monotemàtics (grups molt delimitats amb un
interès molt gran sobre 1 tema)
Ara bé, hi ha tres condicions que dificulten el vot temàtic:
1. Bipartidisme. No hi ha lloc per partits monotemàtics.
2. Unanimitat dels partits. Els partits pensen similar. Els temes que són més unànimes s'anomenen assumptes
valença. La diferència és l'èmfasi.
3. Vitalitat dels valors polítics. Segons el context, la identificació és especialment sòlida. Aquests valors fan
que exerceixin una influència casi determinant sobre el vot, també en les opinions dels ciutadans envers els
assumptes del debat polític. I això fa que les opinions de ciutadans i partit acabin coincidint, això succeeix de
dues formes:
a) Que el partit acabi convencent els seus adeptes: efecte de persuasió.
b) Que els partidaris es convencin que la postura que manté el partit és la mateixa que ja mantenia ell: efecte
de projecció.
En ambdós casos, l'elector acaba votant per un partit que percep que manté una postura envers els assumptes
de debat que és molt similar a la seva opinió, però no ho fa com una forma de vot temàtic, sinó la identificació
prèvia. Tot i que el que és cert és que els valors polítics tenen una influència sobre les opinions però no és la
única, també forma la seva opinió amb certa autonomia, seguint els debats reals sobre els assumptes polítics.
En situacions amb certa debilitat dels valors i d'identificació, el vot temàtic serà més important.
5.4 Conjuntura econòmica
Hi ha la Hipòtesis de la responsabilitat: quan la conjuntura econòmica és bona, els electors premien el govern
atorgant−li el seu vot, quan és dolenta, els electors el castiguen retirant−li el seu vot, responsabilitzen al
govern.
La constatació empírica es fa per funció de les anomenades funcions de popularitat (1.970). És un model de
regressió en el qual la variable dependent és l'evolució de la intenció del vot al partit en el govern i les
variables independent són les evolucions d'una sèrie de variables macroeconòmiques. Això permet quantificar
en quant varia la intenció de vot com a conseqüència d'un augment unitari de la taxa d'atur o de la inflació o
d'altres magnituds.
5.4.1 Economia objectiva o percepcions subjectives
A més, també s'ha estimat el paper que hi tenen les percepcions subjectives dels ciutadans sobre l'evolució de
l'economia. S'ha verificat que la percepció que l'economia ha millorat i les expectatives que millorarà en el
futur immediat tenen un clar impacte electoral en tots els països del món. Ara bé, es pot dir que les
percepcions subjectives tenen més impacte electoral que no pas l'economia objectiva. Aquestes vénen
principalment de la cobertura macroeconòmica que fan els mitjans de comunicació i els líders polítics,
sindicals, etc... Com que això està fortament reinterpretat segons els valors polítics individuals, es pot dir que
sobre a percepció econòmica hi influeix l'economia real, i d'altra banda, els valors polítics del ciutadà.
5.4.2 Egotròpics o sociotròpics
La percepció de la conjuntura econòmica es calcula amb preguntes d'enquesta, la redacció de les quals a
vegades es refereix explícitament a la situació econòmica del país, i, d'altres, en la seva situació financera
19
personal i familiar. Les dues estan molt relacionades, però quasi sempre passa que una mostra una relació més
estreta amb l'evolució del vot al govern. Els països on el vot depèn de la situació financera personal que no
pas de la del país s'anomenen països egotròpics. I al revés, sociotròpics.
5.4.3 La miopia del votant
Les funcions de popularitat també solen incloure algunes variables polítiques, i també, algunes de
modelització que serveixen sobretot per a satisfer requisits estadístics. Destaquen la constant (a) i la
popularitat del govern retardada (Pop t−1).
El coeficient de regressió que multiplica la popularitat del govern retardada és el que es coneix com la taxa de
depreciació i té una interpretació substantiva important. Significa quina part de la popularitat que tenia el
govern en el període anterior encara es manté, si els valors són propers a 1, indica que quasi tota la popularitat
és manté, si és proper a 0, significa que la popularitat passada del govern desapareix ràpid. Una alta taxa de
depreciació assenyala que els electors avaluen el govern prenent en consideració alguns mèrits i errors que ja
fa temps que van passar, però que encara poden recordar. Si és baixa indica que obliden ràpidament els seus
mèrits i errors i el que prenen en consideració és la conjuntura actual. El govern construeix de bell nou la seva
popularitat en cada període, segons la situació econòmica del moment. Això és que s'anomena miopia del
votant.
Els ciutadans decideixen el seu vot segons el rendiment econòmic que li ofereix el govern, però sovint s'ha
posat en dubte. Hi ha governs als quals els electors no atribueixen la responsabilitat, és el cas, dels locals,
regionals i supranacionals. Tampoc és clara en els executius duals, que acostumen castigant al president i no
pas al primer ministre. Tampoc en governs de coalició i en governs minoritaris en sistemes multipartidistes
perquè es difícil assenyalar on comencen i acaben els mèrits de cadascú.
5.5 Els candidats
L'acadèmia ha estat tradicionalment reticent a admetre una gran influència dels candidats sobre els resultats
electorals. Com a mínim a Europa, la tesi tradicional ha estat que s'elegeixen els partits més que els candidats.
El impacte d'aquests se suposava limitat a les eleccions altament personalitzades com les municipals i les
americanes, però ha estat durant temps una tesi sense verificació empírica fins que recentment s'ha
desenvolupar un model estadístics per verificar−ho: Miller i Shanks (1996) i una adaptació a Catalunya de
Bosch i Rico (2003).
Parteix de la crítica que correlacionar el vot amb la valoració que es fa d'un candidat és poc útil. És evident
que hi haurà una alta correlació, fins i tot en el cas que la valoració dels candidats sigui només una variable
més en un model multivariant. Això no indica pas que la valoració sigui una causa determinant del vot, sinó
que el que passa és que aquells que ja estan predisposats a votar un partit també tendeixen a valorar−los
positivament els seus candidatsl.
L'estratègia que segueix el model és la millora en la predicció. Parteix de la idea que si coneixem tot un seguit
de característiques socioeconòmiques d'un votant, la seva ubicació ideològica... tindrem una certa probabilitat
d'encertar el seu vot. La qüestió és en quina quantitat millorarem la predicció si hi afegim la valoració dels
candidats. Si aquesta millora és gran indica que la valoració és un antecedent determinant, si és petita no. Els
resultats d'aquests models van en la línia de relativitzar molt el impacte dels candidats en els resultats
electorals.
En resum, quan s'estima la relació entre valoració i vot, aquesta relació és molt sòlida, però una part es deu al
fet que aquesta valoració està fortament influenciada per la seva identificació o per la seva ideologia. Una
vegada s'ha netejat la valoració d'aquests, disminueix molt la relació entre vot i la valoració neta del candidat.
Ara bé, si en algun context singular hi haguessin raons per a creure que la imatge del líder condiciona
20
fortament la identificació que els electors senten vers a un partit o condiciona la ideologia e−d dels electors o
condiciona altres elements de la competència partidista... el líder tindria un impacte sobre el vot molt més
gran, ja que s'afegeix un impacte indirecte: per mitjà de l'emmotllament que exerciria sobre els valors polítics
dels electors. Per exemple d'això últim seria el cas de Jordi Pujol a Catalunya.
5.6 L'impacte del sistema electoral
També té una gran influència en vot tot i que és molt conjuntural i limitada a la convocatòria. La característica
que més influeix és la fragmentació que permet el sistema de partits. Alguns redueixen molt el nombre de
partits que assoleixen representació o inclús només deixen entrar dos. Quan el nombre de partits és baix els
minoritaris esdevenen extraparlamentaris i llavors és habitual que els seus votants sentin frustració i originen
que els més condicionals continuaran votant, els més depressius s'abstinguin,i els més pragmàtics exerceixin
el vot útil. Cal advertir que el concepte de vot útil a vegades s'amplia, no només si no té expectatives d'obtenir
representació sinó a si no en té per governar. Tots els elements que redueixen el nombre de partits afavoreixen
el vot útil: les circumscripcions petites, les fórmules majoritàries, els llindars alts i la forma de vot
unipersonalitzada. Els més proclius al vot útil són: el sistema majoritari de tipus britànic, les presidencials
americanes, el Senat espanyol o el vot únic no transferible japonès. Altres en canvi, no l'afavoreixen: la forma
de vot transferible (Austràlia) o fórmules distributives (Irlanda). Els mecanismes de 2 voltes també té efectes.
A la 1a es vota al que es prefereix i a la 2a s'obliga al vot útil. Altres: vot dividit quan hi ha 2 nivells de
circumscripció que voten diferent o si el país té 1 sistema presidencial o parlamentari també influeix.
Tema 6 Abstenció i participació electoral
El model del perquè es vota es pot aplicar també en l'abstenció. Hi ha persones que no exerceixen el seu dret a
vot pels seus propis valors pre−polítics, per la seva posició social i de l'anàlisi de la situació que es fa.
Segons la posició social: és un determinant important per votar o no. Les variables que influeixen són el
nivell d'estudis, el nivell de renda o l'edat. Totes elles fan referència a la posició marginal de la societat (pocs
estudis, poca renda, joves i vells).
A tots els països el nivell d'abstenció dels que tenen un nivell d'estudis baix és més elevat (en general a
Europa, un 11%) que els que tenen els estudis alts (9%). La gent amb més ingressos vota més que la gent amb
menys. En primer lloc perquè hi ha relació entre ingressos i estudis. En segon lloc, per la utilitat del vot. La
gent amb més diners s'hi juga més, i els que tenen menys tenen la percepció que s'hi juguen menys. En tercer
lloc i el fonamental, la gent amb menys ingressos té més temps per fer altres coses i menys esforços per a
fer−les. La gent amb menys ingressos té la percepció que ha de dedicar el seu temps a fer coses més
importants.
D'altra banda els joves s'abstenen més, a la que es va creixent es va votant més i quan es fa vell, es torna a
abstenir−se més. De mitjana, a Europa els joves s'abstenen un 20%, els de 50 anys un 7% i els vells més del
10%. No voten per costum. La primera vegada que poden fer−ho acostumen a abstenir−se. Les persones grans
acostumen a abstenir−se per raons de salut que impossibiliten l'exercici de votar. Podríem dir que l'efecte
d'edat és el que més influeix.
Segons el gènere. Actualment a la societat occidental l'home i la dona voten en percentatges similars. Però
anys enrere i en altres societats no tant desenvolupades els percentatges de participació són diferents.
D'altra banda, també influeix en l'abstenció el fet de tenir consciència de formar part de la societat. Com
més part se sent, més voluntat es tindrà en participar en unes eleccions. La gent que està més integrada, té més
contactes socials, parla més de política que aquells que ocupen una posició marginal. Variables que
influeixen:
21
• Anys de residència en un determinat territori: els immigrats acabats d'arribar no voten, o s'abstenen
més que aquells que porten més anys vivint.
• Estat civil: els casats estan sotmesos a un tipus de contacte personal més gran que no pas els vidus.
• Coneixement de la llengua: els que no la coneixen no voten.
• Lloc de residència: perifèria i zones rurals s'abstenen més.
• Participació en associacions de tot tipus: els que hi participen voten més perquè estan en un flux de
comunicació i discussió.
Hi ha algun d'aquests indicadors que són particularment importants per fer la gent voti. El desenvolupament
de la consciència de grup pot fer que s'oblidi les variables de classe social, i faci que la gent voti quan
teòricament no ho farien. Ara bé, cal destacar que l'important no és ser membre, és ser−ne actiu.
Pel que fa als valors polítics són similars als que influeixen en l'opció del vot. El més important és l'interès
per la política. Els individus que els interessa la política, lògicament, participaran més que els que no els hi
interessi. La diferència entre uns i altres és important. Però hi ha altres valors que influeixen:
• La identificació amb un partit. Els que se senten molt identificats amb un partit voten més que els que no
s'identifiquen amb cap.
• Compromís polític
• Coneixement d'assumptes polítics
• Eficàcia política: aquells que creuen que el que fan és decisiu voten més que aquells que creuen que ja està
tot decidit.
• Competència política
• Sentit de responsabilitat o deure cívic el fet de votar
• Presa de posició en confrontacions polítiques
• Cinisme polític
Moltes vegades els valors polítics són valors intermedis entre les causes profundes i el votar o no.
Per últim, el context electoral: és un antecedent clar d'abstenció. Tot el que s'ha exposat anteriorment és
responsabilitat de l'individu. A partir d'aquí és en funció del que veu en el context. El culpable o no de
l'abstenció és a partir d'aquí del sistema polític. Des d'aquest nou punt de vista, cal destacar determinats
contextos que afavoreixen la participació o l'abstenció. Per exemple, en determinats països és obligat votar i
en d'altres no. En alguns hi ha facilitats per exercir el dret en vot (no haver−se d'inscriure, vot per correu...)
cosa que en d'altres hi ha més traves.
També hi ha diferència en l'òrgan a elegir. Motiva més un parlament amb plens poders o unes eleccions
rellevants que no pas les europees que no són tant rellevants. L'abstenció diferencial és la diferència entre
l'abstenció que hi ha entre les legislatives i la resta d'eleccions. També, és important analitzar el fet de
celebrar−se dues eleccions conjuntament, això fa que les eleccions d'ordre més baix, s'igualin amb les de
l'ordre més alt. Per últim, la competitivitat: en eleccions molt competitives on tant pot guanyar un partit com
un altre la gent participa més.
El concepte centre no és un concepte geogràfic, sinó polític. El centre polític, econòmic i de comunicació d'un
país no té perquè estar al centre geogràfic del país. Exemple, als països nòrdics, el centre político−econòmic
es troba al sud, en d'altres, com Espanya, sí que correspon.
1−−
(Vi)2
Divisió de l'es−tructura social
22
Desenvolupament
dels valors polítics
Creació dels
partits polítics
Si es fa cas al peu de la lletra de la definició de clivella, només parlaríem de dues o més denominacions
religioses. És per això que ha aparegut l'anomenada clivella religiosa. Aquesta s'aplica en societats
religiosament homogènies (ex. Itàlia) i que dividiria els que estan més integrats en la denominació religiosa i
els que ho estan menys. A l'hora d'analitzar el perquè de la influència d'aquesta clivella religiosa en el vot hi
ha dues argumentacions. D'una banda, s'ha de veure quina és la denominació majoritària. Si és la catòlica, en
els països de majoria catòlica, l'església catòlica ha permès que les seves organitzacions d'adoctrinament
continuessin barrejant adoctrinament religiós i cívic i per tant, els electors estan més exposats als missatges
polítics de l'església quan van a catequesi o altres cerimònies. Si són protestants, com que l'Església Protestant
intervé menys en la política, es redueix l'eficàcia electoral de la clivella. D'altra banda, s'argumenta que per
explicar les diferències entre països es deu als partits específics. Es produiria rellevància electoral en aquells
països on s'han desenvolupat i mantingut partits cristians com Bèlgica o Itàlia. En canvi, on no s'ha produït,
Gran Bretanya o Grècia, hi ha baixa influència. Aquesta darrera és la que més s'acosta a la realitat i argumenta
la realimentació entre partits i clivelles però té un problema: que és enganyós, ja que l'existència de partits
cristians no seria la causa d'una gran influència de les denominacions religioses sinó la conseqüència.
Els partits de dreta no tenen el mateix significat en totes les democràcies!
posició social
vot
valors polítics
identificació
socialitzacions
Vot útil! És el fenomen en el qual l'elector no vota el partit que prefereix, sinó que vota pel partit que
prefereix entre els que tenen possibilitat de governar.
Això succeeix a Catalunya, on no només es competeix esquerra (ICV−ERC−PSC) amb centredreta−dreta
(CiU i PP) sinó que es competeix, a l'hora, el catalanisme (ERC−CIU−ICV) amb l'espanyolisme (PSC/PSOE i
PP)
23