FdR153

[email protected]
CINQUÈ ANY
OCTUBRE de 2009
EL BUTLLETÍ INFORMATIU DE LA COORDINACIÓ DE BATXILLERAT DE L’EASD DE VIC
COMUNICACIONS GENERALS
Sembla que hi ha un cert interès a fer festa de la castanyada.
Aprofitem per a recordar als alumnes que:
.- Aquest tipus d’activitats són acceptades si el trencament de la
dinàmica escolar queda compensat per l’organització d’algun
esdeveniment en què hi participi la totalitat o pràctica totalitat dels
alumnes.
.- Les activitats han de tenir sentit en el marc d’una escola d’art:
no estem de colònies ni som un esplai infantil.
.- La previsió d’activitats, ben relacionades i perfectament
temporitzades, ha de presentar-se al Cap d’estudis (o a la
persona a qui ell delegui) amb prou temps d’antelació i ha de tenir
el vist-i-plau dels professors.
.- Cal preveure tot allò que pugui ser necessari per a la realització
dels actes (i tocar de peus a terra a l’hora de demanar).
.- És precís determinar un grup de responsables del material i de
totes les accions paral·leles, així com establir un grup de recollida
i neteja.
Així mateix, es recorda que hi ha més bona disposició a acceptar
aquest tipus de festa si es considera que les primeres hores de
classe són lectives.
D’altra banda, i pel bé de l’escola del matí, no és cap animalada
considerar el conjunt dels alumnes de l’escola i dur a terme
activitats conjuntes amb els companys d’autoedició.
Diuen que cal anar per la vida amb els ulls oberts, i el cervell
atent. Diuen que cal estar atents amb tots els sentits. I és ben
cert. Només som allò que rebem, allò que ens ve de fora; el
que ens entra pels ulls, per les orelles, per l’olfacte, el gust, el
tacte, allò que ens mostra la consciència i que la intel·ligència
ens il·lumina. Som allò de fora que hem deixat entrar dins
nostre i que hem interioritzat i convertit en part de la nostra
experiència, intel·lectual o sensitiva i emotiva.
Per això cal tenir avidesa de rebre estímuls i sensacions, cal
estar atent a tot; i sobretot saber triar on posar el focus de la
nostra atenció. D’aquesta elecció en dependrà el nostre ésser;
d’aquesta elecció en dependrà allò que som i allò que serem.
I per això no ens podem deixar enganyar per falses veus ni
falses coses que enlluernin.
I per això cal que tinguem ganes de conèixer coses noves;
n’hem de tenir tantes ganes com ganes de jutjar, criticar,
analitzar i anar aprenent de cada cosa; que cada passa ens
faci créixer i ens faci ser cada vegada més nosaltres, més
autèntics, amb capacitat d’apartar-nos dels camins per on els
mitjans de comunicació i les multinacionals ens volen fer
passar. Hem de voler ser autèntics i crítics, no conformar-nos
amb els cants de sirena que ens adormen l’enteniment.
Coordinació de Batxillerat
CONSULTORI SEXO – SENTIMENTAL
DE LA DOCTORA OLEGUER
Estimada Doctora Oleguer:
Fa dos mesos vaig casar-me (no sé si ha estat una bona
pensada). Tot just tornar del viatge de noces vaig patir de forts
dolors cervicals. El viatge va ser a un país tropical ple de
bananes. El meu marit cada vegada que pelo un plàtan per
menjar-me’l es posa suós, vermell, té calfreds, tremola… No sé
si això és normal o pot ser producte del virus de la Grip A;
reitero: només li passa això quan em veu manipular un plàtan
(el problema s’agreuja més quan es tracta d’una banana
Segurament em falta experiència per distingir entre els tipus de
suors pel virus gripal.
Espero una resposta urgent abans d’anar a l’especialista.
Una abraçada.
Una “novata” angoixada.
Benvolguda amiga
Amb els temps que corren no sé si donar-te l’enhorabona pel
teu casament o bé renyar-te afectuosament. Està tan malament
el pati avui dia...!
El teu cas és certament estrany; sembla que vegis una certa
relació entre el dolor de les cervicals i el viatge de noces. O bé
que insinuïs un possible lligam entre les cervicals i les
bananes; o bé entre les bananes i el viatge de noces.
És possible que totes tres coses vagin lligades: dedueixo que
la vostra lluna de mel va ser en un llunyà país centreamericà
productor d’aquesta fruita. Probablement pateixes a hores d’ara
la síndrome del turista: un munt d’hores tancada en un avió
sense poder bellugar-te acaben passant factura; les teves
cervicals encara t’ho recorden i el teu home, que també devia
patir de valent, no pot veure un plàtan (o pitjor, una banana)
sense rememorar aquell patiment i sense que li vinguin calfreds
i suors que fan que pensis si no s’haurà encomanat d’aquesta
grip. No és greu, no pateixis; amb els mesos passarà.
I des del Full de Ruta gosem fer una proposta: Que tot allò que
trobem que ens sorprengui o ens agradi ho expliquem al Full
de Ruta; que tot allò que hem jutjat i criticat i n’haguem tret
unes conclusions, ho expliquem al Full de Ruta. No cal que
siguin articles llargs; potser amb una frase n’hi haurà prou.
I estaria bé, perquè la complicitat és una de les grans armes
del progrés. La complicitat i la comunicació. Quan un
descobreix una cosa, és bo de compartir-la amb els altres,
d’oferir-la; és bo estalviar-los el camí, a vegades llarg i ocult,
que un ha hagut de fer.
Animeu-vos, doncs, i mostreu aquestes pistes, passeu aquests
cromos, expliqueu les vostres descobertes. De mica en mica
anirem creixent plegats.
FdR
Era a casa, tranquil, sol. Aïllat del món que l'havia fet patir tant.
Tenia a l'abast conceptes i idees que abocaven a un possible
suïcidi.
Va començar a donar voltes al pis i arreglant petits detalls de la
decoració. Anava movent figures de porcellana de Lladró d'un
cantó a l'altre fins que se'n cansà i petà la majoria de records i
andròmines fetes d'aquest material.
No ho va escombrar ni es preocupà de si ho trepitjava malgrat
anar descalç i patir hemofília. Feia una setmana que no prenia la
medicació i no volia prendre-se-la. Ja havia pres prou precaucions
durant tota la vida i creia que (un cop arruïnada la seva vida
sentimental) les mesures de seguretat vitals que havia de prendre
cada dia no eren necessàries ni de bon tros.
Caminant amunt i avall pel domicili anava trepitjant els trossos de
les figures. Eren afilats i se li clavaven a les plantes dels peus.
Al terra es podien observar les passes d'indecisió a l’hora d'entrar
a la cuina o al bany en forma de taca vermella; el gat se sorprenia
de les marques i jugava a rebolcar-s'hi mentre miolava; l'home
queia al terra de l'habitació on dormia la seva filla.
Fruco
La violència comença
quan els pares
dominen els seus obedients fills
i quan papes i professors i pares
exigeixen autodomini.
No sé en quin context de sistema educatiu basat en la repressió
va desenvolupar-se la joventut de Fried, però ben segur que no
era el mateix que viuen els nostres fills avui dia.
Com a pare d’una alumna de batxillerat crec que puc demanar
autodomini a la meva filla. Pot ser la paraula exigir que fa servir
l’autor és allò que ens pot sobtar més i, per comptes de dir
autodomini, podríem dir autoexigència, però, el que és clar és
que no hi ha assoliment d’objectiu possible si no ens ho
proposem fermament i ens exigim a nosaltres mateixos fer tot allò
que calgui fer per a aconseguir-ho.
No em sembla doncs que demanar autocontrol de la mandra, de
la tendència a relaxar-nos a despistar-nos sigui demanar molt i
molt menys, considerar-ho una forma de violència. Més encara si
ho fem en el si d’aquesta societat permissiva i poc exigent que em
esdevingut.
En tot cas, espero que els joves lectors d’aquest full sàpiguen fer
una lectura convenient del poema i situar les paraules de Fried en
el seu context històric.
Un pare d’una alumna.
(arribat per email)
EX-ALUMNES EN ESCENA
El setembre que acabem de deixar enrere ha estat molt profitós
per a alguns dels nostres ex-alumnes. Alguns ja han començat
a moure’s per la ciutat comtal, fent belles arts, dissenys, història
de l’art.... pujant i baixant amb la Renfe, convivint amb nous
companys i menjant llenties com “Els Joves”, anant al teatre o
bé sortint de festa, llegint com desesperats, anant a
exposicions, veient passejar en Sergi López abans de fer el seu
monòleg o bé esperant creuar-se amb Tim Robbins per les
Rambles.
Altres, com els que aquí ens ocupen, han parit la seva obra
després de mesos de creació intensiva. És el cas de la Blanca
Bargadil i en Toni Font, tots dos gent de teatre; tots dos van
estrenar l’últim cap de setmana de setembre, la Blanca a Vic i
en Toni a Torelló.
La Blanca –que està estudiant 3r de Direcció i Dramatúrgia a
l’Institut del Teatre- va estrenar l’obra Aigua, escrita
conjuntament amb sa mare, la Montserrat Mas, dirigida per ella
mateixa i interpretada per un altre ex-alumne, en Jaume Sangrà
–que ha estudiat Teatre del Gest a Terrassa i que s’enfrontava
al seu primer paper de text, un monòleg.
Aigua ens presenta un personatge actual, una espècie de tauró,
corrosiu, destructiu, que es fa mal a sí mateix i a la societat. Tot
això és posat en escena amb una brillant simplicitat i amb un
actor que se’ns mostra nu davant l’espectador, on només té la
paraula per comunicar-se.
En Toni Font –que ha estudiat interpretació i s’ha especialitzat
en teatre musical– és, com la Blanca, un altre apassionat pel
teatre. En aquest cas dirigia l’obra Alguna cosa divertida va
passar camí del Fòrum (o més coneguda com a Golfus de
Roma), amb música i lletra de Stephen Sondheim. El projecte
de tirar endavant aquest musical era del grup de teatre amateur
de Torelló “Nou69”, que va demanar a en Toni que el conduís.
Era la primera vegada que s’estrenava l’obra en català –i també
en castellà– i això va donar al muntatge un valor afegit.
Tant en Toni com la Blanca són dos joves directors entusiastes,
pencaires i amb projeccions de futur. Des del Full de Ruta
volem felicitar-los per la feina feta i animar-los a tirar endavant.
Des d’aquesta redacció estarem atents a tots els seus
moviments.
Però no tot són accions d’ex-alumnes, ja que ens ha arribat que
algunes noies de 2n estan tirant endavant un projecte de
creació pròpia encara embrionari que esperem veure per les
festes nadalenques als escenaris centellencs. Ànims, doncs,
pels nous projectes i molta sort (o molta merda, és clar) .
Vamos a desnudarnos y a pintar nuestros sueños.
Vamos a hacer un cuadro con la piel como lienzo.
Cordialment
Dra. R. M. Oleguer.
En el número anterior del Full de Ruta, en la tercera entrega de la
selecció poètica d’Erich Fried (ja ratlla!), apareixia un poema que
trobo molt bé en línies generals, però que em sembla desencertat
quan diu:
L’obra –tot i ser un musical– té una dramatúrgia de comèdia
vodevilesca molt ben resolta en el seu conjunt: música en
directe, actors que pujaven per primera vegada als escenaris i
que se’n sortien prou bé. Tot això va ser possible gràcies a
l’entusiasme de tots i a la gran capacitat de treball d’en Toni.
Ara bé, per la teva condició de casada des de fa tan poc temps,
podria ser que el motiu dels seus suors en veure’t menjar una
banana en fos un altre.
Mira de comprar-te un gelat de pal i menja-te’l a poc a poc
davant d’ell. Si les suors persisteixen fes-m’ho saber i et
donaré una altra resposta per e-mail.
153
DISCREPO
EDITORIAL
Així, ja ho sabeu: Atents i atentes a tot, i sempre amb la
capacitat de jutjar i discernir ben apunt. Només així podrem
viure la vida de debò i ser nosaltres mateixos de debò.
Reflexioneu-hi, nois, reflexioneu-hi.
Núm.
_Jou(Dith)*
Minoka
SELECCIÓ POÈTICA
ERICH FRIED (4)
Acabem la selecció de poemes d’ Erich Fried (1921- 1988)
amb un poema de clara vocació didàctica i moralitzant sobre
les responsabilitats de cada un de nosaltres en la marxa de les
coses col·lectives i sobre la implicació personal. És una
conversa en què el supervivent d’una catàstrofe (una guerra,
un genocidi...) i una altra persona s’encaren amb les seves
responsabilitats. I un poema on diferents facultats humanes
diuen què és per a elles l’amor, que al capdavall és “el que és”.
CONVERSA AMB UN SUPERVIVENT
Què vares fer aleshores
que no hauries d’haver fet?
«Res»
Què no vares fer
que hauries d’haver fet?
«Tal i tal cosa
això i allò:
quelcom»
Per què no ho vares fer?
«Perquè tenia por»
Per què tenies por?
«Perquè no volia morir»
¿Han mort d’altres
perquè tu no volies morir?
«Crec
que sí»
¿Tens encara res a dir
sobre el que no vares fer?
«Sí: preguntar-te
què hauries fet tu al meu lloc»
No ho sé
i no puc jutjar el teu cas.
Només sé una cosa:
demà no viurà cap de nosaltres
si avui
una vegada més
no fem res
MusicaHablada.
VISIONS DE LITUÀNIA (1)
Aphex Twin – Fenix Funk
Tum pa tum pa tum pa Tum pa tum pa tum pa Tum pa tum pa
tum pa Tum pa tum pa tum pa
Sit sit sit sit sit sit Sit sit sit sit sit sit Sit sit sit sit sit
sit
Cirisicirisiuououououo tugoragaregueruigui
Tugotagatheguerrirrrirririrrir tuaciciririciriciriciriuiuiui
Tum pa tum pa tum pa Tum pa tum pa tum pa Tum pa tum pa
tum pa Tum pa tum pa tum pa
Sit sit sit sit sit sit Sit sit sit sit sit sit Sit sit sit sit sit
sit
Tugotatariritututugutagaritii
Arhhhrhhguaoragareguigui
uaguagu uaguaguagarititiitiiiiiiiiiiiiiiuiiuiiiiiiiuiuii
tustucupacututustucupá tustucupacututustucupá
tustucupacututustucupá tustucupacututustucupá
Sit sit sit sit sit sit Sit sit sit sit sit sit Sit sit sit sit sit
sit
És desgràcia
diu el càlcul
No és sinó dolor
diu la por
És inviable
diu el seny
És el que és
diu l’amor
És risible
diu l’orgull
És imprudent
diu la cautela
És impossible
diu l’experiència
És el que és
diu l’amor
Un viatge recent i breu a la capital, Vilnius, ha permès a
aquest cronista observar algunes de les particularitats i
costums d’aquest país., i us n’explicarà dues o tres. Avui, la
primera.
Guauacparucughá paraucuí parapa pa pa rucuguá paracuruí
parapa pa pa guauacparucughña paracauí para pa pa pa
Teunteunterereteun teunteuntereun
terereun
terereun teun teun Teunteunterereteun teunteuntereun
uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuaaaaaaaaaauuuuuuuuuuuuuuuuu
uuuuuuuuuuiiiiiiiiiiiuuuuuuuuuuuuuuuuuu
(BISx3)
_PommaWakamolE*
UNA ALTRA DE XORIÇOS.
Llegir la premsa aquests dies pot ser motiu d’entreteniment.
Hom s’adona que es fa bo aquell adagi segons el qual la realitat
supera la ficció; el Cas Gürtel desvela fets que deixen en
simples aprenents els millors fabulistes dels nostres temps.
Un dels seus imputats en aquesta trama de desviament de
milions i milions d’euros en benefici d’uns pocs, un tal
Francisco Correa, tenia el sentit de l’ humor de fer-se dir Don
Vito, com el cap mafiós que Marlon Brando encarnava al
sensacional film de F. Ford Coppola “El Padrí”. El paio estava
tan segur de la seva impunitat que no veia per què no
anomenar les coses pel seu nom.
EL QUE ÉS
És bajanada
diu la raó
És el que és
diu l’amor.
Lituània és un país de Bàltic que va adquirir la independència
ara fa deu anys, aprofitant el desmembrament de la Unió de
Repúbliques Socialistes Soviètiques, la URSS. Va ser una
declaració unilateral, feta pacíficament per les tres
Repúbliques Bàltiques (Letònia, Estònia i Lituània), que va ser
acceptada a la força per Rússia un cop la van acceptar els
estats d’Europa; Rússia no es podia permetre “quedar
malament” amb els estats europeus i la diplomàcia mundial i
per això va haver de cedir. En aquest moment ja forma part
de la Unió Europea i l’any vinent adoptaran l’Euro com a
moneda. (Que no els passi res!)
Sembla que el tal Correa (o Don Vito) és propietari d’una gran
fortuna que inclou xalets en llocs molt exclusius i un parell de
iots. Això sí, tot ben tapat a nom d’altres persones i de societats
ben fosques; ell només consta com a propietari d’un petit local
comercial de 30 m2 i d’un traster de 5. Feia deu anys que no
declarava a Hisenda; els seus motius tindria.
Vilnius està travessat per dos rius. Passejant per la ciutat, als
ponts que els creuen ens va sobtar veure-hi cadenats fixats a
les baranes (allò que en diem “candaus”). Però molts.
Centenars; o milers. Quan ens hi vam fixar bé vam veure que
portaven noms escrits o gravats al metall. Noms de parelles
acabades de casar.
Així com aquí la tradició dels enamorats és escriure a una
paret o gravar en un arbre un cor amb una fletxa i els dos
noms, allà la tradició dels qui es casen és fixar un cadenat
amb els dos noms a un pont i tirar la clau al riu. Cadenats
amb els noms o, en alguns casos, amb el gravat de la
fotografia de la parella. El fet que la clau es llenci al riu indica
que allò no es podrà deslligar ja mai més.
Aquest paio, aquest expert estafador, va tenir la pensada de
ficar-se en política (ja passa això, de vegades, i mai no sabem,
però, si és abans l’ou o la gallina); volia crear un nou partit per
accedir a l’alcaldia d’un poble proper a Madrid.
El cas (això és el millor de tot) és que, assessorat per alguna
ment genial, pretenia moure les masses cap als seus mítings
convidant la gent a entrepans de pernil serrà sota el lema: No al
chorizo!
El Gran Cató
VOLEM QUE TORNIN ELS
ACUDITS DOLENTS D’EN TITUS!
L’amor convertit en un cadenat! Convertit en el símbol del
tancament indestructible, fixat i reblat amb pany i clau! Que
bèstia! Als qui pensem que l’amor i les relacions humanes es
basen en la llibertat, això ens fa patir força, i més pensant que
qui ho fa són els joves. És clar que sempre hi ha el punt
d’ingenuïtat dels primers amors, de pensar que això és per
sempre i que tot serà bonic (que per això es casa la gent).
Però també imaginem quants d’aquests cadenats que
proclamen un “amor etern” són ara testimoni d’un amor
passat i acabat, i que segurament els qui l’hi van col·locar
traurien de bon grat.
De tota manera, quin mal gust, que xaró! (“xaró”: mancat d’art
o de gràcia, “hortera”). I es veu que la cosa s’està escampant
per tot Europa. Esperem que no arribi per aquí. Però amb els
temps que corren i la gent que corre...
Víctorslav Sunyolas