FdR97

el Full de Ruta
[email protected]
COMUNICACIONS GENERALS
ATENCIÓ GENT D’ARCO!
BATXILLERAT
Nova convocatoria per tal de fer la foto dels que vareu comprar
la samarreta a PEPITA IS DEAD; l’altra dia no hi eren la Txell,
la Berta ni la Carme.
ENS TROBAREM PER LA FOTO DEFINITIVA, TOTS i
TOTES, EL Primer dimecres després de Setmana Santa
TERCER ANY
MARÇ 2008
BUTLLETÍ INFORMATIU DE LES MATINALS DE L’ESCOLA D’ART DE VIC
EDITORIAL
MÉS COMUNICACIONS GENERALS
Hi ha un grup de batxillerat a la casa per a qui s’escau aquesta
definició:
Estimats alumnes, us recordo que avui dijous, a les 10 del matí
hi ha la xerrada del Lluís Martí i Bielsa i de l’Enric Cama i
Colomés. La seva intervenció porta per títol “De l’esperança a
la tragedia”.
La xerrada es farà a l’aula 21, per l’esmorzar no patiu que en
Joan i en Víctor us deixaran plegar 20 minuts abans de les 10.
No cal dir que si hi ha altres persones interessades (sobretot
professors!), podeu assistir-hi.
Mònica
Hora de classe: periode d’una hora de temps que transcorre
entre les fraccions de cinc minuts que, a l’aula, podem dedicar
a navegar pel Youtube, Fotolog i demès webs d’interès amb
l’ordinador que hi tenim instal·lat. Naturalment, aquestes
fraccions de cinc minuts és el temps interessant i que val la
pena, i els espais d’una hora és el preu que hem de pagar per
gaudir-ne
I no calen més paraules.
FdR
DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT
* * *
Ja ens van arribant fotografies del viatge a Madrid. En Cd, en
pen-drives… De moment les anem arxivant al disc dur de la
casa. I ben aviat una selecció àmplia es podrà trobar al web de
l’escola. Qui encara no ens n’hagi fet arribar, que s’hi posi,
sisplau.
SETMANA CULTURAL
Voldriem mostra-vos totes les obres realitzades; si més no
algunes d’elles. De moment hi apareixen els protagonistes en el
moment de les exposicions públiques dels treballs.
A tots ells enhorabona i gràcies per la participació i l’entusiasme
mostrat.
Grup d’Alicia Casadesús
Obra: Gest (observeu els dos “gestos” a la foto)
Núm. 97
He vist un cartell que deia més o menys: “La democràcia no ens
fa lliures”. Era un cartell que pretenia ser antisistema o
d’esquerres o revolucionari.
Qui l’ha escrit, o és molt ingenu o porta molta mala fe. Si algú es
pensa que la democràcia o qualsevol sistema polític l’ha de fer
lliure, és que no sap què és la llibertat ni sap què és un sistema
polític.
En tot cas, un sistema polític ens ha de possibilitar ser lliures. i
exercir la llibertat, la individual i la col·lectiva. Malfiem-nos dels
sistemes polítics o organitzacions socials que diuen que a través
seu serem lliures. Segur que són sistemes totalitaris.
Sigui com sigui, el sistema democràtic permet que siguem lliures,
o que puguem aspirar a ser-ho i caminem cap a la llibertat. I això
no ho permeten altres sistemes, com els totalitaris.
També ens podríem qüestionar si el sistema sota el qual vivim és
o no és una veritable democràcia, però aquest ja és un altre tema.
El cartell no diu “Aquesta democràcia no ens fa lliures”, sinó “La
democràcia”. És a dir que qüestiona el sistema democràtic en
general.
Potser el cartell volia predicar la realització d’una societat
anarquista. En aquest cas, no es pot entendre per què no porta un
missatge constructiu i de defensa dels valors anarquistes i només
porta un missatge contra el sistema establert. I encara s’entén
menys sabent que l’anarquisme va fracassar políticament i
socialment per culpa de l’aliança que s’hi va fer amb la violència i
els elements destructius, quan és una ideologia que en essència
és constructiva, pacífica i que va a la recerca d’un ideal de
fraternitat i pau universals.
M’agradaria pensar que el qui l’ha escrit ho ha fet per ingenu i no
per mala fe. Perquè si és per mala fe, vol dir que pretén fer
demagògia i enganyar. I enganyar apel·lant a la llibertat és de
feixismes i sistemes totalitaris.
arribat per e-mail
ada
Grup d’en Pep Duran
Obra : espigolar somnis i temps
Grup de la Sama Genís
Obra: el pas del Temps
Grup d’en Mia Subirana
Obra: l’habitació
Grup d’en David Casals
Obra: la màquina del Temps
Grup d’en Juan Carlos Moreno
Obra: Supermercaducado
Grup d’en Jordi Lafon
Obra: 113 herois
Grup de l’Esther Polo (no tenim la foto de la gent!)
Obra: secrets amagats
Grup de l’Eulàlia Sellarès
Obra: el domini
SELECCIÓ POÈTICA
el Full de
Ruta
Filippo Tommaso Marinetti
(Alexandria [Egipte] 1876 - Bellagio [Como] 1944)
Va ser el fundador del futurisme, en publicà el primer manifest
a “Le Figaro” el 1909 i va anar publicant diferents manifestos
futuristes. Declarava la guerra a totes les formes d’art, i a
l’acadèmia, defensava “les paraules en llibertat”, la destrucció
de totes les sintaxis, l’apologia de les màquines i l’art dels
sorolls. Predicà la mística del superhome, inspirada en
D’Annunzio. Organitzà manifestacions futuristes a Itàlia i a
París, que ja presagiaven les vetllades dadà i surrealistes. Cap
als anys 20, quan les avantguardes ja havien evolucionat molt,
s’alià amb el feixisme de Mussolini, del qual esdevé poeta
oficial i al qual és fidel fins al final.
El seu gran gènere literari és el dels Manifestos. Escriu assaig,
poesia i “teatre sintètic”. Us n’oferim dos poemes, traduïts (del
francès, la seva llengua literària) per J. Parramon.
PAPERS TROBATS PATROCINA
CARTELLS
Un carrer de Vic: un marc destrossat i una foto esparracada a
terra, al costat d’una paperera.
La foto mostra cinc amics. O, si més no, cinc coneguts que posen
amb la voluntat de deixar un record gràfic.
Uns anys més tard algú es molesta a fer bocins aquell testimoni
d’un moment, d’una circumstància.
Que va passar? Quin és el misteri que envolta la decisió de l’últim
propietari de la fotografia?
“DESTRUÏM! DESTRUÏM! DESTRUÏM!...”
Destruïm! Destruïm! Destruïm!
Que només té esplendor aquest verb espantós
i estrepitós talment com un martell ciclopi.
Destruïm! Destruïm! Destruïm...!
Quan tot serà destruït. Oh! Ja no valdrà la pena
de reedificar les bastides fantàstiques
d’un Gran Món ideal
sobre les ruïnes del Vell...!
Tot el que somniem només d’Odi s’emplena.
La mà de l’home sols sap construir
el calabós, i forjar la cadena...!
EL MEU PEGÀS
Déu vehement d’una raça d’acer,
automòbil ebri d’espai,
que trepitges l’angoixa i estrident la mossegues!
Oh! formidable monstre japonès amb ulls de forja,
nodrit de flama i d’olis minerals,
afamat d’horitzons i proes siderals,
jo allibero el teu cor d’estossecs diabòlics
i els teus gegants pneumàtics, amb la dansa
que segueixes per les blanques rutes del món.
Ja les brides metàl·liques no estiro... Tu t’aboques
embriagat, vers l’Infinit que t’allibera...!
A SUGERENCIA DE UNA LECTORA
Más allá de lo visible, los ojos abiertos buscan una dirección,
pero están fijos en el mar, "que es el morir". Los ojos, "silencio
que habla / pájaros presos, doradas fieras adormecidas", se
abisman en sótanos internos. Algo se fue o lo perdimos, algo
nuestro se marchó con otros. "Unos ven hacia dentro - otros
hacia fuera". En la distancia una cama donde amarnos, una edad
para caminar de nuevo, una fotografia para tocarnos la sombra.
Oigo el bandoneón de Piazzola, el lamento de los trenes
cruzando los suburbios, el zumbido de la luz en los escaparates
del polvo, el piano de Satie que nadie toca, el humo del que
aguarda, la loza de las tazas sobre las mesas indiferentes y la
transparencia de los licores entrando en la garganta. Aquél,
aquella, no llegará jamás: nos quedamos solos al doblar la
esquina. "El número que usted marcó no existe", pero el timbre
del teléfono suena sin cesar en una habitación abandonada. "Mis
ojos sin tus ojos, no son ojos / que son dos hormigueros
solitarios". La bilis negra no combina con nada, se bebe directa o
en las rocas. Esperar es acompañar a la silla vacía que ocupa la
muerte. La lujuria de la melancolía escupe sobre nuestros
deseos. Un arpón en el antebrazo de Moby Dyck seda el dolor
del mar, pero el tiempo de la melancolía no pasa, no transcurre,
es eterno.
Eduardo Vázquez Martín
Escriviu un conte d’un màxim de dues mil paraules que expliqui el
perquè de tot plegat i envieu-lo al FdR per participar en el Gran
Concurs de Relats Breus abans de l’11 d’abril.
El relat guanyador apareixerà publicat en el número especial del
dia de Sant Jordi.
Recordeu:
[email protected]
FdR
FRAGMENTS PRESOCRÀTICS
Fa uns dies van aparèixer per les parets de l’escola uns cartells
anunciant una oferta de treball; convidaven la gent a unir-se als
mossos d’esquadra o als funcionaris de presons, lloant les
“virtuts” d’aquests dos cossos. Òbviament es tractava d’una
crítica duríssima, perquè no es limitava a denunciar l’existència
en ells d’individus que fan un greu abús de la seva autoritat
sinó que, en certa manera, criticava l’existència de la policia
mateixa i dels funcionaris de presons.
És ben cert que recentment han sortit a la llum casos d’abusos
flagrants per part d’agents, gràcies a l’existència de càmeres
ocultes: Això ens fa pensar que els maltractes han estat
sempre molt més que freqüents. A les presons la cosa no deu
d’haver estat diferent. Val a dir que ni policies ni funcionaris de
presons solen tractar amb dames de la caritat.
A mi personalment tampoc no m’agrada la policia; encara
recordo amb horror aquells policies del franquisme vestits amb
abrics de color gris que baixaven carregats d’odi dels jeeps que
els transportaven com a sardines, per dissoldre amb porres i
bales de goma qualsevol manifestació, per pacífica que fos.
I fins i tot ara, en creuar-me amb un control a la carretera em
poso tens perquè també he estat víctima d’alguna actuació que
m’ha semblat injusta.
Ara bé, crec que, des de llavors, les coses han canviat molt i
que demonitzar tot un cos és bastant injust; encara em sembla
pitjor si qui fa les afirmacions que apareixen als cartells no els
signa. I per descomptat, conec exemples de tots dos casos que
miren de fer la seva feina de manera absolutament ètica
Però, per damunt de tot, crec que, malauradament, som una
societat immadura on hi ha de tot, i que no tothom actua amb
uns principis ètics que li impedeixin fer mal als altres d’una
manera o altra. Tampoc a mi m’agrada que hi hagi presons;
m’estimaria més que no fossin necessàries. Però no
m’agradaria veure campant-la pel carrer impunement a segons
qui: ni a “solitarios” ni “de la Rosas” I, què voleu? algú se’n ha
de fer càrrec si estan tancats.
Santi Farré
3. HERÀCLIT
6.
100 NUMBERS COUNTDOWN
νέος ἐφ’ ἡμέρηι ἐστίν
THREE!
(el sol) és nou cada dia
SOMBRAS: LA QUE SE CREÍA LUZ
Y LA QUE LA QUERÍA VER.
VISITA EXPO TEMPLE ROMÀ
- Algún día seré cómo Nítida – solía decir Desvanecida mientras
se burlaba de las aún más desvanecidas que ella y les reclamaba
todas esas curvas que coincidían con la suya por culpa de la luz
que tenían en común.
Lo que Sombra Desvanecida no sabía era que ella solamente era
una desvanecida más – y encima de las que sólo tienen Un Solo
Foco y ya casi les toca la Luz del Sol – de toda aquella gama de
grises que forman sólo dos Bombillas juntas.
Y Sombra Nítida, que a Desvanecida envidiaba, apagó a Un Solo
Foco para poder ver la Luz y todas las desvanecidas
desaparecieron quedándose sola y sin ver la Luz.
Eulàlia Llopart, artísta plàstica (escultura, il·lustració, gravat, ..)
afincada a Centelles, exposava al temple romà de Vic. Alguns
alumnes i professors de l’escola van tenir la sort de poder
assistir a una visita comentada per la mateixa autora, en què
va explicar les tècniques del gravat (monotip) i sel gofrat que
utilitza a l’obra exposada.
Amb la idea de El fil d’Ariadna, com a fil conductor (valgui la
redundància) Llopart plasma en els seus gravats una subtil
visió (i opinió) d’aquells afers del dia a dia que mereixen la
seva atenció.
Sens dubte, una sortida profitosa.
Moraleja: La ignorancia es horrorosamente atrevida.
Lara
Las palabras de oro van a menudo seguidas de actos de
plomo.
Proverbio Holandés.
nadadenadie
Els assistents segueixen amb atenció les explicacions.
Eulàlia Llopart en un moment de la seva xerrada