FdR06

el Full de Ruta
Octubre
2005
BUTLLETÍ INFORMATIU DE LA COORDINACIÓ DE BATXILLERAT DE L’EA DE VIC
Núm 6
COMUNICACIONS GENERALS
REUNIONS INFORMATIVES DE PARES:
Primer de batxillerat: dimarts 8 de novembre.
Segon de batxillerat: dimarts 15 de novembre.
S’informarà oficialment als pares a través d’un escrit.
•
ALUMNES
La Coordinació avisa: Si la realització d’exàmens parcials
al llarg del trimestre és motiu de la pèrdua de les hores de
classe anteriors a la realització dels exàmens, aquests
seran per sorpresa o no seran.
Qui avisa no és traïdor.
* * *
Primer curs
Exàmen de Dibuix Tècnic UD3 (triangles i quadrilàters)
Grups A i B1: dimecres 2 de novembre
Grups B2 i C: dijous 3 de novembre
* * *
Recordeu que cada grup ha de fixar el dia per a celebrar el
primer examen de català.
* * *
Segon curs
SORTIDA DELS ALUMNES DE SEGON A BARCELONA
DIVENDRES 16 DE NOVEMBRE.
Expo d’Art Nouveau al Caixa Forum i altra a concretar.
* * *
•
PROFESSORS
Ai ai ai
!
eartdevic Blues Band
EDITORIAL
DES CONTES
Contra tot pronòstic, aquest full ha assistit puntualment a la
seva cita dels dijous (com les paelles als bars i restaurants).
A fi d’engrescar al personal a participar en el concurs de
relats breus que proposàvem en el darrer FdR, la redacció
d’aquest agosarat butlletí ha considerat oportú incloure en
aquesta i les properes edicions algunes mostres consagrades
del difícil art de la narració minúscula.
Des de la seva tímida aparició, ja fa set setmanes, el Full de
Ruta ha trobat en la no gens menyspreable edició de vuitanta
exemplars (exhaurits a les poques hores) una resposta
majoritària i incondicional de la majoria de professionals de
l’aprenentatge de Batxillerat.
Tanta bona acollida és d’agrair, però ja hi ha algunes queixes
per part de professionals de l’ensenyament, que veuen com
en les classes que tenen lloc després de la distribució
d’aquest humil pamflet, la gent no està per res més que per
llegir-lo i, diuen, és quan es pot veure per única vegada a la
vida una aula plena de gent que llegeix àvidament i en silenci.
Això és d’agrair, i des del FdR n’estem molt contents, cofois i
orgullosos, però no estaria malament que la mateixa escena
es pogués veure més sovint i amb altres materials d’estudi i
lectura diferents del FdR.
Ara bé: els nostres col.laboradors poden comptar-se amb els
dits de les mans i els remitents fidels i incondicionals amb les
orelles del cap
Si en la ment dels artífexs d’aquesta proposta d’intercanvi de
idees hi havia la voluntat de fer del Full una caixa de
ressonància de la veu popular on el debat fos bandera, no hi
ha dubte que els emprenedors de la idea han fracassat.
Si els abnegats redactors, maquetadors, il.lustradors,
reporters i distribuïdors en nòmina no han aconseguit fer
d’aquest butlletí un termòmetre de l’activitat de l’alumnat, un
exponent del pols de l’escola, el Full ha fracassat.
Manca d’interès? Mandra absoluta? Por al paper (pantalla) en
blanc? O bé, res a dir?
Augusto Monterroso:
EL DINOSAURIO
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba ahí.
Joaquim Carbó (bonsais de paper) :
L’IMPULS IRRESISTIBLE
A l’auditori, al rengle del darrer del seient triat pacientment al
llarg dels anys, s’hi va abonar la família d’aquells dos
angelets que no paraven de moure’s, de clavar coces a les
cadires, de desembolicar caramels, de deixar caure el
programa a la platea i de respirar a fons com hipopòtams...
Tip d’avisar-los i que els pares fessin la vista grossa, va
arreplegar el nen i el llençà barana enllà. El jutge, gran
melòman, que tenia l’abonament a tocar, es va treure de la
màniga una figura jurídica que justificava plenament l’acció.
Pere Calders (Contes portàtils):
L’EXPRÉS
Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan
carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no hi
havien hagut mai ni vies ni estació.
Gabriel Jiménez Emán
EL HOMBRE INVISIBLE
Aquel hombre era invisible, pero nadie se percató de ello.
Si l’activitat que ha d’incentivar el Full de Ruta es limita a la
seva lectura, en hores de classe o de no classe, ens caldrà
una reflexió profunda.
Nosaltres, però, seguirem al peu del canó…, fins a donar la
batalla per perduda. En tot cas, estem segurs que volem
acabar guanyant la guerra.
Es va completant la banda!!! Ja tenim flauta i veu, guitarra,
baix i bateria.
Animeu-vos!!! Cal començar els assajos!!!
Tu, Cèlia: Què? T’apuntes?
Tu, Sau: Què? T’apuntes?
Tu, Rocío: Què? T’apuntes?
I tu, tu que estàs llegint: Què? T’apuntes?
Vegeu, doncs, aquí alguns exemples.
FdR
Problemes de restrenyiment?
Oblida’t dels fàrmacs i d’altres recursos alternatius.
Pren el Full de Ruta quan vagis a fer feina!!
Probablement no resoldrà el teu problema, però passaràs
una bona estona de lectura.
És un consell del Col.lectiu de Ciutadans per una Vida
Més Natural.
volem calefacció JA!!!
(o aspirines, frenadol i kleenex gratis la setmana que ve)
Resposta a una critica mal formulada
Rugnac, no sé qui ets, però, per començar, si realment et
consideres un/a alumne/a de 2n de batxillerat, potser caldria
que comencessis per aprendre a escriure correctament (o al
menys una mica més decentment), ja que trobar una
quantitat tan gran de faltes ortogràfiques en un article d’un
diari més o menys oficial no em crea precisament un
sentiment d’orgull cap a la “nostra generació”.
Personalment, allò que anomenes “amenaces” més aviat
solen ser una sèrie de consells. Fent memòria m’arriben
records de l’institut on vaig estudiar ESO, o comentaris d’altre
gent que havia estudiat en altres centres. Eren i són llocs on
realment tenies les portes tancades amb clau, on no entraves
ni sorties si no era l’hora exacta d’entrar o sortir, i on per
identificar-te no et calia saber el teu nom, sinó el teu curs,
grup i numero de llista (i no és quelcom fals, hi ha centres
així, creu-me).
I arribes aquí i no només trobes paraules i promeses. Et
trobes amb professors animant-te quan et trobes en un mal
moment, o a d’altres perdent les seves hores lliures, fins i tot
les de pati, per parlar amb tu. O a d’altres que, quan no vas a
la seva classe, et demanen si estàs bé o si t’ha passat res,
en comptes de “grup i numero de llista, siusplau”.
Definitivament, és un lloc diferent.
Sobre l’últim paràgraf de la teva critica, no diré res; només
formularé una pregunta: Li ha arribat l’article, a aquesta
professora? Estaria bé que l’hi mostressis, jo encara estic en
contacte amb ella i si vols et puc passar el seu e-mail o mòbil.
Pensa-hi, sóc aquí.
Res més, excepte una cordial salutació a tots els alumnes i
professors d’aquest centre i un gràcies als que llegeixin,
opinin, critiquin o es burlin d’això.
Gràcies.
Arribat per e-mail. 25 d’octubre
SÈRIES DE MISTERI - V
Selecció poètica
El Full de Ruta informa als seus lectors:
El Misteri de la pregunta impossible.
CHANTAL MAILLARD
Una mujer temblorosa aprieta...
Una mujer temblorosa aprieta
el brazo de su acompañante.
Él vuelve hacia ella un rostro
tan largo como un número de serie
y dice: “El sesenta por ciento de los muertos
por accidente en carretera
son peatones”.
La mujer deja de temblar: todo está controlado.
A punto estuvo de creer que algo
anormal ocurría,
algo a lo cual debía responder
con un grito, un espasmo,
un ligero anticipo de la carne
ante la gran salida, pero no:
aquello es conocido y ya no la involucra;
le pertenece a otros. Y él añade: “Han llamado
a una ambulancia”, y ella se relaja,
su angustia la abandona:
el orden nos exime de ser libres,
de despertar en otro, de despertar por otro.
A punto estuvo de gritar, desde esa carne ajena,
pero el orden contuvo a tiempo ese delirio.
de Matar a Platon
http://www.inisoc.org/chanma75.htm
El teorema es formula així: “Quan un professor ha decidit una
pregunta per a un examen, una força superior empeny els
alumnes a estudiar totes les preguntes menys aquella”.
Per què? Què passa? Com s’explica? Moltes vegades hem
vist professors que trien les preguntes dels exàmens
expressament perquè els alumnes aprovin, trien les més
fàcils, els temes més explicats a classe... I resulta que
aquelles preguntes són justament les que els alumnes no
s’han preparat. Això sembla incongruent, i és irracional, però
és la pura veritat. I sembla que només s’expliqui per causes
sobrerreals.
Efectivament, quan un professor té una pregunta decidida, al
seu cap o ja escrita en el full d’examen, d’aquella pregunta en
surt una força màgica i misteriosa que fa que els alumnes
creguin que justament aquella pregunta és la que no sortirà.
D’acord. Però... d’on surt aquesta força? D’on prové? Qui la
provoca? Amb quina finalitat? Aquestes preguntes són les
que l’eminent neocientífic Friederich Ynoppo ha resolt en el
seu darrer estudi “De l’equilibri i l’equivalència en les forces
mentals”, on hi dedica un extens capítol.
Diu, en el fons, que no cal buscar-hi mans negres ni complots
terrestres o extraterrestres; que no és sinó producte de la
inèrcia còsmica que tenen totes les forces per estar en
equilibri. Que si una pregunta pesa molt en el plat del
professor, immediatament ella mateixa tendeix a no voler
pesar en l’altre plat de la balança, el dels alumnes, i se’ls fa
com invisible. I que no hi ha res a fer.
Només dóna una possibilitat: que el professor tingui la ment
en blanc fins el segon abans de celebrar-se l’examen i que
inprovisi les preguntes allà mateix. D’aquesta manera, si
l’alumne és prou ràpid a escriure, aconseguirà acabar
l’examen abans que les forces s’hagin equilibrat, quan encara
li quedi en la seva memoria i el seu cervell tot allò que sabia
de la pregunta en qüestió, abans que les forces de reequilibri
li esborrin.
Serà qüestió de provar-ho.
Heme aquí raíz,
savia de impulsos ascendentes,
madre aún,
posible siempre,
anticipada gestación
de un porvenir intruso,
intrusa de un presente
que desestima
el valor de nacer
a sí mismo de nuevo.
Heme aquí clavando
mis ojos
de savia encarcelada
en los troncos vacíos de los árboles
muertos,
heme aquí creyendo,
queriendo creer
en la impostura de las ruinas,
en el candor del desastre,
el valor de lo opaco,
la calidez del humo en los rescoldos.
Heme aquí,
heme aquí,
he aquí que me atrevo
a creer en las ruinas.
¡Me atrevo a creer en las ruinas!
http://www.enfocarte.com/antologia/maillard.html
…porque nos enamoramos a través de los sentidos. La vista, primer radar al
servicio del intelecto, nos da aviso de constituciones y sinuosidades
destacables, del brillo de unos ojos, de la forma de unas manos o del relieve
de una boca. Aceptamos como atractivo aquello que reconocemos como
atractivo. Pero tendemos a fijarnos, principalmente, en las formas al uso, a
identificar cánones y a extasiarnos con físicos que se asemejan a los modelos
imposibles de sastres y publicistas. Llegamos a creer que no hay más
atracción que la atracción por el cuerpo convenientemente esculpido, que no
puede haber más interés que hacia la forma definida y clasificada. Y así,
hablamos de torso de atleta, piernas de nadadora, brazos bien torneados,
cintura de avispa, busto perfecto... Todas estas imágenes responden a
estándares dictados por un contexto más o menos efímero, por una moda
pasajera. És cierto; a nosotros no nos conmoverían las bellezas que atraían a
nuestros abuelos, de la misma manera que ellos se sentirian indiferentes ante
la pasión por la anorexia imperante hoy dia.
Pero la razón no está de su parte ni de la nuestra. La razón se extiende más
allá de lo que puedan mostrarnos los ojos, nuestras ventanas al exterior. Y
pasado el momento fugaz de la primera impresión, de la percepción visual,
los demás sentidos reivindican su protagonismo y reclaman para sí el terreno
que les es propio. De este modo, y superada la fase de aprehensión visual, el
enamoramiento se alimenta del recorrido de los dedos por la piel del ser
deseado; el tacto toma relevo a la visión, que en los planos cortos ya no ve
más que ojos, poros o boca. Las manos revolotean ansiosas, ávidas de
información, locas por descubrir nuevos parajes recónditos, inexplorados, y
transmiten datos certeros sobre la calidad de una piel, sobre la curvatura
sugerente de un pliegue íntimo o sobre la consistencia específica del cuerpo
deseado; el olfato, a su vez, reclama analizar la sinfonia de olores atrayentes
que desprende el cuerpo excitado. También a través del gusto catamos las
sutilezas hormonales que desprende el cuerpo antagonista, a través del beso
y del recorrido ralentizado de los labios a ran de piel. Y percibimos
fugazmente, en los breves momentos de lucidez que nos permite el
entusiasmo, que nos da igual que las piernas sean largas o cortas, el vientre
plano o abultado, las facciones regulares o no. Y es que, superado el efecto
del primer reclamo, hallamos belleza en el reconocimiento de todo aquello
que el resto de los sentidos nos ha desvelado. Y los ojos nos permiten, al
mostrarnos un resquício de piel al descubierto, revivir el placer de gozar de su
calidez con los labios, evocar la dulzura del olor que desprende o revivir el
siseo imperceptible de las yemas de los dedos al recorrerla. Tacto, olfato,
oido y gusto, sentidos todos ellos primordiales en el arte de amar, para el
conocimiento y el reconocimiento del otro.
Sin embargo, sufrimos los rigores del régimenes de adelgazamiento
inhumanos en busca de un cuerpo imposible, de proporciones canonizadas,
olvidando que, más allá de la impresión que causemos en un primer visitazo,
seremos más atractivos con un cuerpo bien cuidado y descansado, con una
alimentación regular y equilibrada, sin aliento a tabaco ni a alcohol, sin toxinas
que enturbien nuestra mirada, enrojezcan los párpados o espesen la piel a
través de la que afloran.
…
Olvido
Amatoria
El llibre, que aparentment es trobava en bon estat de salut,
va romandre una estona a la vista de tothom i va fer-se
fonedís a partir de 2/4 d’11 sense deixar avís de la seva nova
destinació.
Tot i que existeixen dubtes raonables sobre la possibilitat
que es tracti del llibre de català perdut d’en Gerard
Juvanteny, preguem a qualsevol persona que pugui donar
raó de la localització de l’esmnentat llibre, que es posi en
contacte amb el FdR o amb el pobre Gerard.
FdR
BIBLIOTECA
Recordem a tothom que diàriament de 9:30 a 11:30
romandrà oberta la biblioteca de l’escola (a l’antiga sala
d’exposicions)
Així mateix es notifica que hi ha servei de fotocòpies per als
alumnes.
Ah, raje pozabiti, pozabiti vse, ker vedno znova dreza v
boleča mesta in ne bo dalo miru do smrti.
Pozabiti pozabiti.
Včasih je v moji sobi strašna tišina in še bolj strašna
tema.
AMIGUES MEVES
Amigues meves..
perquè us considereu tan diferents?...
pq una: "infantil" i l'altre "madura"?,
pq una:"gotika" i l'altre "pija"?,
pq una: "mort" i l'altre "amor"?,
pq una: "català" i l'altre "castellà"?,
pq una riu mentre l'altre plora?,
pq la insuportabilitat entre vosaltres és mútua?,
pq us estimo a les dues per igual?
PESCAT A LA XARXA
de Conjuros
Fonts fidelignes asseguren haver vist un llibre de català,
aparentment abandonat, a l’hora de pati del passat divendres
21 d’octubre a l’aula 13.
Desde un comienzo supe
que tu voz abría túneles y raíces
detrás de la sombra
y era la envidia
del agrio cielo de metales mojados.
Supe también
que la luna te ofrenda
los naufragios del agua quieta,
el traje agonizante de la noche
y el viento de mandarinas que la gente olvida.
Fue imposible no advertir
que tu vasta órbita de fuegos ancestrales
era el correr de ríos
de estrellas y de horas silenciosas
sobre el cálido manto de la mañana sudorosa.
Tu presencia hace eco
en la maravilla del trigo y los girasoles
dueña de los cielos y de la tempestad que nace
en rumores sanguíneos
en el caracol de sombras y en uvas brillantes.
Pero también en el silencio de nieves eternas
y la insolente indiferencia de sábados sin domingo.
...la veritat, no ho sé..
però encara que sigueu tan diferents, em feu
somriure,
m'aprecieu, em suporteu..(això és molt
important)..
pq sempre m'ajudareu i podré confiar en
vosaltres,
pq sé que sempre us tindré a prop meu, encara
que sigueu molt lluny, per tot el que m'heu
ensenyat i
tot el que us queda per ensenyar-me..
per això i molt més..us vull donar les gràcies...
..amigues meves..
-->[(("Píper"))]<-- ...segurament ja sabeu qui sóc...
Juan Diego Farello
COL.LECCIONISTES, RATES DE BIBLIOTECA I AMICS
DE LES RARESES EN GENERAL.
Ja podeu trobar a la venda a totes les llibreries serioses
de Vic la primera publicació de les reflexions didacticorecreatives d’aquests dos caps pensants PELAT i PELUT
(Emboscall Editorial)
Amb la seva mordacitat habitual i el seu minimalisme,
l’autor ens fa reflexionar, a través dels ulls i dels
pensaments dels seus protagonistes, sobre l’absurda
normalitat d’allò que ens envolta.
“La obra imprescindible de cualquier biblioteca que se
precie” W. Gateway. The Sunday Times
“Un punto y aparte en la picaresca del siglo XXI”
Juan Antonio Alcorcón. Nueva teoria de la viñeta como
exponente radical de la literatura popular en la Europa de
los quince.
Ediciones Castro Urdiales
Proposta Castanyada
Dime, amor, qué se siente al estar solo...
Dime, amor, con quién sueñas cada día…
Dime, amor, cuántos abrazos has dado,
Si tus besos son dulces y tus caricias eternas…
Dime, amor, por que tú corazón no sabe amar…
Dime, amor, quién está en tu mente…
Dime, amor, todo lo que siempre has deseado…
Dime, amor, por qué estás aquí...
Dime, amor, tú a mí...
Dime si todo sigue igual para ti
Arribat per e-mail: 25 d’octubre
Com tots sabeu, demà, divendres dia 28 d’octubre, celebrem la
Castanyada a l’Escola.
Per fer més amena la diada, proposem un petit joc:
Tots portarem un tret distintiu durant tot el dia, segons el grup de tutoria.
Per sortejar-ho hem introduït unes butlletes en una urna (una bossa, de
fet) i el resultat ha estat el següent:
1A - llacet [corbatí] (a manca de corbatí, pot ser de paper)
1B - barret
1C - gorra amb visera
2A - corbata
2B - gorro
Als tutors els toca portar el complement de la seva classe.
La resta del professorat i el personal no docent pot elegir amb quina
classe prefereix solidaritzar-se.
El grup amb més persones vestides amb el corresponent
complement rebrà un premi que anunciarem en el proper Full de
Ruta.