UNITAT I PSICOLOGIA GENERAL: A/ INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA

UNITAT I PSICOLOGIA GENERAL: TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA I A LA SEVA HISTÒRIA A/ INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA • Definició de la psicologia: ♦ Abans dels anys 50 salut volia dir no tenir malalties, és a dir curar. ♦ Després dels anys 50 amb láparició de les sulfamides i la penicil·lina desapareixen les malalties agudes però persisteixen les malalties cròniques. Aleshores lÓMS defineix salut com mantenir una qualitat de vida, estat de benestar físic, mental i social.Com? ◊ Prevenció: aconseguir tenir un hàbit sa. ◊ Motivació: s´ha de motivar al pacient del que té. Ha de participar activament de la malaltia que té. ◊ Tractar−los com a persones. ♦ Psicologia per Eysenk: tasca que fan els psicòlegs. És lévaluació i intervenció, actuar davant dúna demanda.. ♦ La psicologia és la ciència que estudia la conducta, els processos mentals de l´ésser humà. • Diversitat de la psicologia: ♦ Diversitat al llarg del la seva historia. Estava relacionada amb la psique ( mental, anima). ♦ Al segle XVIII apareixen ◊ Psicologia científica ( biologia): modificacions de la persona humana a través dels fàrmacs, drogues... ◊ Psicologia conductista o betametista: el que es veu des de fora. ◊ Psicologia dinàmica o psicoanalista: enfocada des de dins, sobre les emocions. ◊ Psicologia humanista ( del jo): centrat en les relacions humanes. ◊ Psicologia cognitiva: apareix el PC i es pot simular la intel·ligència artificial(IA). ♦ Diversitat de objectes déstudi: animals, nens, malalts mentals... ♦ Diversitat de mètodes: clínics, experimentals, estadis... ♦ Diversitat de camps dáplicació: investigació, psicopedagogia... • Camps dáplicació de la psicologia: ♦ Es basa principalment en: ◊ La persona humana: realitat física. ◊ El comportament individual externa i intern. ◊ Dimensió social i cultural. • Objectius de la psicologia: ♦ Coneixement del comportament, la constitució i els estats de la consciència de la persona humana. ♦ Millorar la seva qualitat existencial. ♦ Intervenció en els diferents àmbits dáplicació ( escoles, centres docents..) • La psicologia és: ♦ Científica. ♦ Curiosa. ♦ Comprensiva. ♦ Pragmàtica. B/ HISTÒRIA DE LA PSICOLOGIA: 1 ÈPOCA CLÀSSICA: La psicologia era léstudi de l´ànima, conèixer les arrels. Es va formar en l´època de la Grècia Clàssica. Hi havia dos classes de éssers: • Sers inanimats. • Sers animats (vius): ♦ Animals: créixer, reproduir−se. ♦ Vegetals: créixer. ♦ Éssers humans(ànima racional): créixer, reproduir−se, sentir. El pensament humà partia dels sentits ( escoltem, sentim, olorem...)i a través dáquests sabem el que passa. L´ànima no se sabia on era, darrera dels sentits hi havia un sentit comú que coordinava les diferents informacions. En la societat hi havia gent amb sentit comú: saber captar les coses amb el seu vertader significat. Capacitat interna de l´ànima humana. Tenien poc interès per la física( cos), va ser a partir del Renaixement que van tenir−hi més interès. Creien que lo espiritual estava per sobre de lo corporal. Segons Aristotil no teníem res hereditari (innat), és a dir, quan neixes tot sánava adquirint. Líntel·ligència s´hereda o es va fabricant?. Avui en dia hi ha : • Genatistes: estudien la genètica, hereditari. • Ambientalistes: segons l´ ambient on creixes sáprendra una cosa una dáltre. EDAT MITJANA: A occident, durant lédat mitjana esta influint la psicologia amb la teologia ( ànima part immortal de l´ésser humà, connexió amb la divinitat). RENAIXEMENT (XVI): Es pot pensar amb les coses escrites. Hi ha més llibertat de pensament, ja que es descobreix que el món no és el centre de lúnivers com deia la bíblia( lo escrit no és sempre com és en la realitat). Hi ha la revolució científica. Amb tot una sèrie de descobriments canvia el sistema feudal i el absolut. Línterès de la teologia és substituït per Línterès material ( la física és molt més important).Conclusió: • la terra deixa de ser el centre de lúnivers. • La teologia i la metafísica es substitueixen per la física. • La bíblia es substitueix per mètodes científics. CORRENTS FILOSÒFIQUES: • Positivisme: només accepta coneixements observables i espirituals. • Empirisme: corrent típicament anglesa. • Materialisme: descarta la existència de entitats espirituals. • Evolucionisme: evolució de les espècies animals. Oposada al creacionisme religiós ( Darwin). 2 • Fenomenologia: els fenòmens tal i com són captats pel subjecte. INICI DE LA PSICOLOGIA CIENTÍFICA (XI): • ESCOLA ESTRUCTURALISTA (alemanya): ♦ Wundt (1832−1920): fundador de la psicologia com a ciència experimental. ♦ Ebbinhaus(1850−1909): estudis de la memòria. ♦ Tichener (1857−1927): va sistematitzar la psicologia estructural. Va analitzar la estructura de la consciència, dels processos elementals. Les sensacions són més objectives al igual que les imatges , les afeccions. És més teòric, més acadèmic. Léstructuralisme estudia la ment i es pregunta QUÈ?. Buscava el model científic, com estava estructurada la ment. Quina era lárquitectura de la ment al marge del seu entorn, o com dividir les parts de la consciència al marge del seu entorn, context. • ESCOLA FUNCIONALSITA(Estats Units): ♦ W. James (1842−1910): supervivència de líndividu amb la seva interacció amb lámbient. ♦ J.Dewuey ( 1850−1952): entendre el comportament a través dún esforç per adaptar−se al entorn. ♦ Bretano: les idees són actes de la ment i no continguts mentals. El funcionalisme es pregunta pel que fa el subjecte per sobreviure en el món. Es pregunta el PER QUÈ? Estudia el funcionament i les conseqüències pràctiques, comprendre les funcions en el continu esforç per adaptar−se a un entorn no complex( disciplina aplicada). La psicologia ha de tenir una teologia ( finalitat), una utilitat per modelar les nostres reaccions sobre el món extern. • PSICOLOGIA DIFERENCIAL: Va fer els primers estudis psicomètrics ( tests). Per mesurar les característiques, aptituds, intel·ligència de la persona. Parteix de la diferència entre els diferents individus. ♦ Galton: fundador de la societat psicometre. ♦ Cattell, J.M.: concepte de test mental. ♦ Binet: Escola Mètrica díntel·ligència Binet−Simon per nens. Va distingir entre nivell mental normal, avançat o retardat. Agafava nens de diferents edats i estudiava el nivell òptim dels nens, mirava si es comportaven ( equivalia) a lédat que els tocava. Mètodes experimentals: el control ( has de controlar totes les variables de suggestió possibles). ♦ L. Terman: Escola Standford−Binet als Estats Units. ♦ Roschach: làmina de test que porta el seu nom. • PSICOLOGIA CLÍNICA: ♦ Janet: precursor de lénteniment de les neurones ( va estudiar les histèries, lo conscient/ inconscient). ♦ Freud: fundador de la psicoanàlisis o psico dinàmica. Dualitat entre lo conscient i lo inconscient, Sexualitat infantil( el nen de ben petit ja tenia desitjos sexuals),parsexualisme ( actuem pel sexe). Darrera de la racionalitat hi havia desitjos, plaers, pors que estaven reprimides(a línterior de cada persona) per la societat. • PSICOFISIOLOGIA O REFLEXIOLOGIA ( Rússia): ♦ Pavlov: reflex condicionat. Quan léstímul inicial era neutra i acaba provocant un reflexe 3 condicionat. Tot és una suma de estímuls ( gos− campaneta− menjar). • CONDUCTISME: És molt científica. No hi pot haver subjectivisme. Diu que fem les coses pensant amb les conseqüències que ens portaran després. ♦ Watson: fundador del conductisme radical americà. Només es pot estudi lo observable, res démocions, ni idees, ni pensaments... ESTÍMUL−RESPOSTA: Es fa automàticament. Realment pensem entre léstímul i la resposta però Watson no ho creu, sobretot perquè estudiava amb animals o nens petits. ♦ Thorndike: escola sobre láprenentatge animal ( errors accidentat) i el condicionament operant. • PSICOLOGIA DE LA GESTALT: ♦ Koffka: estudis sobre la preocupació humana. ♦ Khöler: estudis sobre láprenentatge dels animals. Aquest diu que hi ha planificació. La Gestalt apareix en contra del conductisme. Els ser humà fa les coses perquè planifica i té en compte el context. Estudia les percepcions i sensacions ( diferent a Tichener) i com estan configurades. Dona lloc a una psicologia humanista. Mira què és el que té d´humà lánimal. ESTÍMUL−ORGANISME−RESPOSTA. Lórganisme és la ,ment, la consciència preo no li deien així perquè aleshores ja implicava subjectivisme. C/ GRANS CORRENTS DE LA PSICOLOGIA ACTUAL: • ORIENTACIONS PSICODINÀMIQUES: ♦ Adler: teoria dels complexes que estan a la base de moltes neurosis. Treu la sexualitat de Freud. ♦ Jung: estudis de línconscient de la col·lectivitat. ♦ M. Klein: estudis dels primers estadis de línfant ( abans del primer any de vida). ♦ Lacan: llenguatge i psicoanàlisis. • NEOCUNDICTISME: ♦ Skinner: condicionament operant. Estimula l´ésser per láprenentatge de coses automatitzades. Segueix lésquema de S−R. ♦ Tolman: conductista cognitiu. Segueix lésquema de S−Organisme−R. • PSICOLOGIA HUMANISTA ( GESTALT): ♦ C. Rogers: problemes humans i relació dájuda. • PSICOLOGIA COGNITIVA: ♦ Piaget: estudi del desenvolupament de la intel·ligència infantil ( hi ha diferents estadis i em de passar per tots ells abans de passar a un de superior. Per començar una cosa s´ha d´haver adquirit abans uns coneixements). ♦ Miller: Planes y estructura de la conducta. ♦ Neisser: Psicologia cognitiva. D/ LES PSICOTERÀPIES: • Teràpies dórientació psicodinàmica ( conscient− inconscient). • Teràpies cognitivo−conductistas: tècniques de relaxació, desensibilitazació ( és per les fòbies). • Teràpies dórientació− humanista Gestalt: suport emociona ( ajuden a desfogar−te quan has tingut un 4 problema). • Teràpies sistemàtiques, constructisme. TEMA 2: SENSACIÓ I PERCEPCIÓ. A/ LA SENSACIÓ: Tenim 5 sentits ( oïda, vista, olfacte, tacte, gust), on línformació que reben pot ser en paral·lel, com pot ser la visual, o pot ser informació serial, com línformació auditiva. Hi ha dos nivells: • Nivell de sensació: simple estimulació de qualsevol òrgan sensorial ( els sentits). • Nivell de percepció: fa referència a la informació de fora i que la percebem i que ja té un significat. És el reconeixement dúna estimulació de la qual ja tenim informació prèvia, que ja té un significat en la nostra ment. Els sentits o les sensacions es poden mesurar a través de: • Llindar absolut humà: mínima intensitat en la que determinem que em hem sentit. • Llindar Diferencial: entre dos estímuls quina diferència hi ha d´ haver per notar la diferència. Si els dos estímuls són molt febles, amb poca intensitat de canvi ja notes la diferencia. I al igual que si son forts amb poca intensitat de canvi ja notes la diferencia. La tolerància és la adaptació als canvis, adaptació al llindar diferencial. Ládaptació provoca experiments curiosos, variacions de la percepció. Aquesta mesura de les sensacions ens permetrà estudiar molt per sobre les sensacions Als anys 50 va sorgir la teoria de detecció dels senyals. Determinava què és el que intervé per dir que ho has o no ho has sentit. Consistia en introduir petits senyals casa x temps en una seqüència. Les condicions en les que es presenten els senyals podien ser: • Condicions d´hipersensibilitat: si dubtes digues que sí. Això tendeix a donar falses alarmes. Aquest era molt més sensible. • Condicions de rigorositat: si dubtes digues que no. Això tendeix a errors. Aquest era molt més específic. Les conseqüències d´ equivocar−se serà el que determini ser més sensible o més rigorós, encara que també intervé el context. ESTIMUL FORT(+) ESTIMUL RESPOSTA SI NO RESPOSTA CORRECTA ERROR FALSA ALARMA CORRECTE FEBLE(−) Només nosaltres diem que sí quan estem molt segurs.. segons les condicions les conseqüències serem més o menys rigorosos o sensibles. El cut off, el punt de tall, dependrà de les conseqüències, errors, falses alarmes... 5 B/ LA PERCEPCIÓ: Les percepcions són aquells processos que intervenen a partir de la sensació per poder reconèixer, identificar lóbjecte. • Processos perceptius dórganització i configuració:− Percepció i Gestalt: Intervé léntrada de línformació però també el reconeixement del que jo estic veient perquè ja ho tenia acumulat a la memòria. En tota percepció hi ha una interpretació, en funció de léstil, cultura.... • Principis generals de la percepció: ♦ Organització figura− fons(figura: molt ben definida, determinada; fons: dubtós, difuminat): ◊ Simetria. ◊ Verticalitat, horitzontalitat. ◊ Taca blanca sobre la negra convexes sobre còncaves. ◊ Similitud. ◊ Constància malgrat una figura amb forats. ♦ Constància de la forma: percebem les coses tal com son malgrat la posició amb la que percebem lóbjecte en qüestió. ♦ Constància del tamany vers la distància: són més petites de lluny però en realitat són iguals de grans. La ment té aquesta capacitat de codificar. ♦ Constància del colors: si hi ha poca diferencia o molta llum no és el mateix color però sabem codificar. • Percepció de profunditat: els ulls ens permeten captar la profunditat. Com sáconsegueix aquests afecta de profunditat: ♦ Interposició: davant més pròxim, darrera més lluny. ♦ Elevació. ♦ Sombrejat: diferenciar una part més fosca dúna més clara. ♦ Perspectiva lineal: permet veure la visió de llunyania. Veure la profunditat , degut a això si posem dos figures iguals a diferents nivells de la perspectiva les veurem més gran i més petita respectivament, quan realment són iguals. ♦ Gradient de textura. Les il·lusions òptiques: predisposició i expectatives perceptives. Les expectatives ens donen la informació del que esperem veure. La base de la creativitat es la que sállunya, es distancia de les expectatives. En tota percepció hi ha una emoció ( plaer, fer riure...), hi ha una connotació emocional (segons el que hem viscut) i hi ha una expectativa ( esperar trobar una cosa segons léntorn). Léscola de la Gestalt diu que en els processos perceptius hi ha una configuració. Qualsevol percepció sempre esta situada en un entorn ( pot influir en la percepció i és inseparable de léntorn). En tota percepció cal diferenciar: • Una part física. • Una part psicològica. TEMA 3: APRENENTATGE 3.1.− BASES DE L ÁPRENENTATGE: 6 Som capaços de viure d´ aprendre molt sobre els errors. • Instin: comportament bàsic del ser humà que és innat i que ja té el coneixement. Fa processos complexes, complicats innats( que no són apresos), específics i adaptatiu( adaptar−se a léntorn). Línstin és tota conducta animal no apresa. • Reflexa: resposta automàtica que es dona a estímuls determinats. Resposta simple i condicional. • Aprenentatge: capacitat dels sers superiors de canviar els nostres hàbits a través dún aprenentatge simple. Hi ha un abans i un després. Fruit d´ un entrenament continuat amb una metodologia i una persona que tájuda. Requereix una disposició personal. Un cop apresa això es poden avaluar les capacitats adquirides amb una execució demostrable. • Memòria: procés mental amb el que podem retenir, emmagatzemar i recuperar línformació. És la base de láprenentatge. • Maduració: etapes diferents que et permeten aprendre a fer coses específiques després de létapa on ens trobem. • Desenvolupament: interacció entre maduració i aprenentatge. 3.2.− CONDICIONAMENT CLÀSSIC O RESPONENT( primer nivell dáprenentatge): Els reflexes es poden condicionar. Pavlov va ser un rus que va estudiar el SNC dels animals. Amb ell que va experimentar. ♦ Campaneta ( estímul neutra SN): no condiciona un reflex. ♦ Menjar ( estímul reflex condicionat SR): causa una resposta reflex (saliva). ♦ Menjar + campaneta (SN + SR):provoca una resposta reflex (salivera) ♦ Campana (estímul condicionat): provoca una resposta dún reflexa condicionat. • Generalització de léstímul: quan léstímul es pot generalitzar amb estímuls similars. • Discriminació déstímul: només quan hi ha léstímul condicionat que prèviament era neutra. • Neurosi artificial: creada per una ambigüitat en els estímuls ja apresos anteriorment. • Extinció de la resposta condicionada: léstímul neutra que s´ha condicionat i provoca una resposta condicionada i no es veu compensada sácaba extingint. • Recuperació de l´ estímul condicionat o recondicionament: és molt més ràpid que léstímul que torna a ser neutra sigui un altre cop condicionat. Segons Pavlov el comportament humà dels davant els diferents estímuls ens porta a láprenentatge( el nom substitueix les coses, molts comportaments només amb la paraula ja ens fa por). 3.3.− CONDICIONAMENT OPERANT ( Segon nivell dáprenentatge): Thornike va començar a treballar amb animals i en funció de la modalitat de resposta de léstímul. Un exemple és el del gat engabiat, li posava menjar fora i el gat no podia agafar−lo, i accidentalment tocava la palanca i sóbria la gàbia ( el gat ho aprèn a fer). Sistematitza la relació entre el comportament i les conseqüències del comportament. També va estudiar amb recompenses, va ser el promocionador del condicionament operant. Oferia al subjecte un comportament poc corrent o desagradable per obtenir una recompensa ( ex: concursos).obtens una resposta fent alguna conducta dínsatisfacció. Skinner a partir del model de Thornike va fer el següent: • Una gàbia amb dos modalitats: ♦ Un lloc amb menjar ♦ Un lloc amb descarregues elèctriques 7 ◊ Una palanca amb la que obtenies o menjar o paraves les descarregues elèctriques Va introduir dos elements nous: • Reforç: comportament que es fa més sovint ja que augmenta la taxa del comportament. • Aversiu: disminueix un tipus de comportament, provoca el deixar de fer−lo. CONDUCTA REFORÇ AVERSIO ESTÍMULS + − Reforç negatiu ( càstig, retirada del Reforç positiu (presència dálguna càstig o retirada de láversiu, pot ser cosa agradable, augmenta la taxa). dolorós o no). Aversiu positiu ( castiga els Aversiu negatiu ( retirada del reforç comportaments que no volem que es positiu, la gratificació, tendirà a facin) reduir−se). • Estímul reforç positiu: presència contingent( que passa alhora) a la resposta operant. Augmenta la possibilitat de que es torni a repetir. • Estímul reforç negatiu: estímul que fa que disminueixi la possibilitat de que es torni a repetir. • Estímul aversiu positiu: estímul que al ser aplicat fa que aquella conducta no es repeteixi o disminueixi. • Estímul aversiu negatiu: tot allò que al ser retirat fa baixar la conducta. El càstig com a un estímul per fer disminuir una conducta en situacions amb molt de perill ( nen que creua el carrer) va bé. Però no es bo aplicar−lo sempre perquè crea por, culpabilitat, perquè no sénsenya el que esta bé sinó que sénsenya el que no s´ha de fer. En tota conducta intervé: • Conducta, comportament. • Condicions ambientals • Conseqüències ambientals El control déstímul és una avis reflex condicionat( dofí). • Estímul discriminatiu positiu: ♦ Reforç positiu: léstímul discriminatiu esta a lámbient, segons com actuem obtindrem aquell reforç. ♦ Reforç negatiu: actuar per evitació ( p.e. home diu al cavall arri perquè camini i zoo per parar sinó ho fa tindrà una garrotada. El cavall ha après a discriminar entre arri (ED+), lóbliga a actuar, i soo (ED−) que lóbliga a parar. • Estímul discriminatiu negatiu: fa que el comportament baixi per la presència dún càstig Els programes de reforçament serveixen per reforça la conducta. Combinació de tots els processos conductivistes. Segons es distribueixen les conseqüències ( reforç, càstig) es constituiran programes perquè lánimal actiu dúna certa manera =conducta. Poden ser: • Programes díntrerval temporals: reforç de la conducta cada determinat temps, no sempre que es faci. 8 • Programes de raó: cada nombre de conductes, cada tantes vegades com ho faci demanarem el reforç. Aquest són els que acostumen a funcionar millor. I també poden ser: − Programes fixes (cada 10`la conducta serà reforçada). − Programes intermitents (cada ÷"5 conductes es veurà reforçada, és atzarosa, per exemple les màquines tragaperras). 3.4.− MODELS COGNITIUS DE LÁPRENENTATGE: Parteix de la base que en l´ésser humà també intervé la ment i les motivacions. Els models cognitius fan que no només hi hagi un reforç sinó que també hi ha un missatge, una informació. L´ésser humà també pot fer propostes per modificar léstímul i així tenir altres respostes. Fem moltes coses pel plaer de fer−les, que són fruit de láprenentatge de fer diferents coses. Tot això ho hem après per habilitats. La psicologia cognitiva va dir que l´èsser humà aprèn per lóbservació, que prové de la visió ( models clàssics a base dássajos i errors) ja que per aprendre necessitem models. 3.5.− FASES DE LÁPRENENTATGE: • Fase de lóbservació: prestar atenció i observar mentre láltre fa láctivitat que es vol aprendre. És important que la persona que ens ensenya ens vagi dient els passos a seguir, amb quines coses hem de tenir cura, i aleshores ho fem nosaltres mirant els nostres errors i els nostres encertes. Les expectatives d´èxit són molt important a l´hora dáprendre ja que hem déstar motivats. • Comprensió: es molt difícil aprendre coses sense entendre−las • Motivació: si una persona no té ganes dáprende no aprendrà encara que tinguis medis. 3.5.1.−INDEFENSIO ADQUIRIDA ( Selepman): És un model de treball que vol intentar estudiar les activitats de depressió, de pessimisme díndividus que pensen que facin el que facin passarà allò que té que passa, que no poden controlar la situació. • Defensar−se controlar la situació. • Indefensió no controlar la situació. ♦ Burn out: estar cremat, fastiguejat. ♦ Xoc post traumàtic: sensació dímpotència. ♦ Fracàs escolar. La indefensió té tres dimensions o dèficits: • Dimensió cognitiva: faci el que faci no hi ha res a fer ( pessimisme). • Dimensió motivacional: la motivació disminueix. • Dimensió emocional: ansietat, por frustració, irritabilitat, hostilitat ( emocions negatives perquè et provoquen malestar. La indefensió pot ser: • Indefensió universal: afecta a tothom, fa referència a que el problema no té solució per ningú ( xoc post−traumàtic dúna catàstrofe). • Indefensió personal: només afecta a una persona, pels altres hi ha solució, per mi no. Provoca 9 problemes emocionals més greus que lúniversal. El locus of control ( lloc de control) fa referència a les expectatives o creences que el subjecte fa respecte de les causes que li han passat. Pot ser: • Intern: creuen que el que li passa es perquè ell és lórigen , la causa dállò que li provoca malestar. Els dáquests locus acostumen a ser més responsables, amb el tractament de la seva patologia, són més participatius. Afecta a láutoetstima. • Extern: la responsabilitat de la situació és externa a ell. Són més passius, més fatalistes, responsabilitzen els sanitaris dels problemes o canvis que pateixen. Locus extern Mala sort Locus intern Indefensió universal Indefensió particular No sóc capaç El decantament hedònic és una tendència artificial a deformar la realitat (p.e. quan aprovem és gràcies a nosaltres, però quan suspenem és per culpa del professor). Les atribucions poden ser: • Globals: ens afecten globalment, a tota la nostra persona en totes les àrees que realitzem • Específiques: ens afecta a una sola àrea de la nostra vida. La duració pot ser: • Crònica estable: máfecten sempre, porta a dèficit dáutoestima. • Puntual inestable: máfecten temporalment. LOCUS CONTROL INTERN LOCUS CONTROL EXTERN CRÒNIC/ ESTABLE TEMPORAL/ INESTABLE CRÒNIC/ ESTABLE TEMPORAL/ INESTABLE GLOBAL Falta díntel·legència 10 (pereza) Cansament ( un refredat que m´ha deixat cansat) El tribunal posa exàmens injustos. La gent normalment té mala sort en els exàmens Avui és dimarts 13. el tribunal ha posat aquest dia que és molt difícil per a qualsevol ESPECÍFIC Falta d´habilitat en mates. Les mates máburreixen sempre Estic fart de fer problemes de mates. Tinc un refredat que anul·la la capacitat de calcular. El tribunal posa exàmens de mates injustos. La gent en general té mala sort en els exàmens de mates Léxàmen de mates va ser dimarts 13. totes les fotocopies dels exàmens de mates estaven borroses. Les atribucions globals tendeixen a un fracàs perquè la persona es pensa que no té cap capacitat ( indefensió apresa).això limita a la persona. Els dèficits de motivació seran més crònics. Segons el LC intern pot fer que sofreixi láutoestima. Davant dún malalt, aquest també té un locus de control, segons les causes pot sentir−se amb ganes de curar−se o en cavi amb una conducta de passivitat. TEMA 4: PROCESSAMNET DE LA INFORMACIÓ: ATENCIÓ I MEMORIA. 4.1.−PSICOLOGIA COGNITIVA I PROCESSAMENT DE LA INFORMACIÓ: Posner va fer el següent amb lórdinador va posar una sèrie de lletres i va preguntar si eren iguals: • A nivell físic: ♦ AA ♦ Aa ♦ Aa • A nivell fonètic: ♦ Aa ♦ Ab ♦ BA • A nivell semàntic: ♦ AB ♦ Bb ♦ CI El que trigava la gent a veure si eren iguals o diferents. El resultat és que el temps de resposta físic era més ràpid que el temps de resposta fonètic i més ràpid que el temps de resposta semàntic. Dáquí es dedueix la primera llei de la lògica: 1<2<3!1<3 Els processos mentals són interactius (mentals, emocionals, amnèsics...).Amb lórdinador és com ens comportem nosaltres en quant a memòria... hi ha una analogia ordinador = ésser humà. En tot procés mental 11 hi ha estructura, processos i representacions. 4.2.− LÁTENCIÓ: Atenció és esta despert, la consciència és la base de látenció, esta en atenció. La consciència ens permet conèixer el perquè fem una cosa o una altra en un determinat moment. Els diferents tipus dátenció són: • Atenció com a vigilància: atenció sostinguda, dáctivació. Fa que les activitats que realitzem les podem distingir entre les activitats que requereixen molta, durant un determinat temps aquesta provoca cansament, o poca atenció. El que estem fent implica un nivell dátenció, quan més interessant més atenció, quan menys interessant menys atenció. • Atenció com a filtre (selecció): filtrem i només prenem atenció dállò que ens interessa, p.e. la percepció figura−fons. Atenció selectiva. • Atenció com a recursos limitats: no es pot tenir una vigilància i un filtratge alhora ja que tenim recursos limitats. Podem funcionar perfectament amb recursos limitats perquè tenim processos automàtics rutinaris i processos controlats. Gràcies a láprenentatge tenim processos automatitzats i rutinaris. Aquest processos estan formats per les rutines apresses al llarg de la vida, que un cop adquirides les realitzem quasi automàticament i amb poca despesa atencional. Característiques dels processos automatitzats: • No tenen límits de recursos ( el saber no ocupa lloc). • Tenen baix consum atencional. • Sádquireixen mitjançant láprenentatge. • Un cop apresos es modifiquen difícilment. • No requereixen esforç conscient. • No sáfecten per les situacions déstrés elevat. Els processos controlats són aquells que es realitzen en tota activitat conscient i exigeixen utilitzant recursos atencionals. Les característiques dáquests processos són: • Tenen recursos limitats. • Consumeixen atenció. • No són apresos. • Són flexibles i sádapten a noves situacions. • Són conscients i sácompanyen de sensació subjectiva désforç. • Perden eficàcia davant situacions dés tres elevat. Freud deia que la consciència humà és com un iceberg. 4.3.− LA MEMÒRIA: La memòria és la capacitat de retenció dínformació, són tots aquests estats dínformació guardada i recuperada. Model del funcionament i característiques dels diferents magatzems de memòria: 12 I 250ns 15ns N P U!! T! ! • Memòria immediata: ♦ Amplitud limitada. ♦ Duració limitada. • Memòria a curt plaç: ♦ Amplitud limitada. ♦ Duració limitada: Aquesta és la memòria que fem servir quan som desperts, és la del treball, la de lára ♦ Capacitat limitada: podem recordar entre 7±2 coses o records. Tot desapareixerà excepte el que transvasem a la memòria a llarg plaç. • Memòria a llarg plaç: ♦ Amplitud il·limitada. ♦ Duració il·limitada. Hi ha tres dimensions en la memòria a llarg termini: • Memòria episòdica: episodis personals que tenim guardats i importa quan van passar, el context... • Memòria semàntica: coneixements aritmètics, socials, ... No importa quan vam adquirir aquests coneixements. • Memòria procedural: tots els processos adquirits com habilitats per escriure, llegir... 4.3.1.− PROCESSOS DE LA MEMÒRIA: • Procés dádquisició: fa referència a una informació que ens ve i com l´hem emmagatzemada. Per fer aquest procés hem de: ♦ Saber què és allò, informar−nos. ♦ Entendre què és allò. ♦ Contrastar−lo amb altres coneixements. ♦ Ordenar la informació. ♦ S´ha de repetir moltes vegades allò per a estudiar ( = codificació: traduir amb algo intel·ligible). • Procés dínterval de retenció: fonamental per què el material que volem aprendre s´ha de deixar passar un cert temps. has déstar actiu per aprendre. • Procés de recuperació: línformació esta accessible però no sempre esta disponible. Quan adquirim línformació és important el context. 4.3.2.− RELACIONS ENTRE MCT I MLLT: El record lliure: lórdre no té importància, encara que recordem millor les primeres i últimes paraules. La 13 memòria automàtica ve associada amb lépisòdica. La recuperació automàtica és patològica ( les situacions traumàtiques ens causen recuperacions automàtiques i involuntàries). Lóblit: per què oblidem les coses? • Per una desvanecència, pel pas del temps, sinó sáctiva la informació es perd. Amb les claus de recuperació podem recordar una informació que teníem disponible però no accessible. • Per interferència: fa que el que passi, pe, immediatament després dún accident sóblidi perquè es bloqueja el procés de transvasament. A més semblant siguin dos temes seguits més interferències creen. • Per un desplaçament: la nova informació desplaça a lántiga, p.e, en un llistat de paraules les últimes desplaçaran a les primeres. 4.3.3.− PATOLOGIA DE LA MEMÒRIA: La metamemòria és el coneixement que tenim de la nostra memòria. Saber el que sabem. Quant és dolent? • Pensar que es tenen molt coneixements (sobrevalor) • Pensar que es tenen pocs coneixements (infravalor). Tot allò que hem après durant la nostra vida, tots els coneixements estan sempre disponible però no sempre accessibles. Ebbinhaus retenia síl·labes sense sentit i veia que el pas del temps feia que es borres aquesta informació encara que ell poses mitjans per no esborrar−lo. 4.4.− CLAUS PER MILLORAR LA MEMÒRIA: • Posar atenció i voler aprendre. • Centrar−se en una sola activitat. • Tenir un ambient de treball amb poques distraccions ( a vegades una música de fons pot ajudar a la concentració). • Un excés dánsietat empitjora el rendiment de léstudi amb pauses entre tema i tema. 4.5.− ORGANITZACIÓ: • Estudiar és a més de emmagatzemar informació poder recuperar−la quan nosaltres vulguem. • Estudiar vol dir organització, estructures. • Hem déntendre tot allò que estudiem, sinó preguntem • Relacionar els nous coneixements amb els ja adquirits anteriorment. • Ordenar les diverses matèries seguint una seqüència lògica, organitzant cadascuna de la seva manera. • Estudiar amb persistència, millor poc i sovint que molt i de tant en tant. TEMA 5: PROCESSOS MENTALS SUPERIORS: PENSAMENT, INTEL:LIGÈNCIA I SOLUCIÓ DE PROBLEMES. 5.1.− EL PENSAMENT: El pensament és tots els processos mentals que fan us de la manipulació de la memòria. És una activitat bàsica del ser humà, a nivell conscient procedent de fora ( el que veiem, escoltem...) i de dintre ( coneixements passats). És quan sáctiva la MCT o de treball. Com pensem? Bàsicament hi ha dos sistemes de representacions del pensament. 14 • Registres mentals: ♦ Imatges mentals o Icones. ♦ Proposicions o conceptes. Les imatge mentals o icones són tot allò que fem quan visualitzem qualsevol cosa, les imatges a vegades ens ajuden molt. No tothom té la mateixa capacitat per visualitzar. És una forma de pensar. Característiques de les icones: • Són universals. • Són processos visuals, no verbals. • Processa en paral·lel ( tot alhora ho percebem). • Operen amb dades concretes no abstractes. • La informació es analògica, que opera amb dades que tenen una semblança entre el significat i el significant. Les proposicions són tot el llenguatge verbal, grup de signes i símbols que són convencionals. Característiques de les proposicions: • Són processos auditius. • Processa en serial, quan línformació ve a poc a poc. Entre el coneixement i el final passa un temps, p.e., llegir un llibre, escoltar música... • Opera amb dades concretes i abstractes. • La informació no és analògica, l´única relació que existeix entre el significat i el significant és la relació social, la relació semàntica. Utilitzen codis i regles ( mates). Les imatges mentals i les proposicions interactuen entre elles. Nosaltres podem visualitzar i amb això fer modificacions. Les proposicions conceptes estan classificats i ordenats per categories. Els conceptes són prototips, tenim totes les característiques essencials per poder dir que allò és allò i no una altre cosa. Quan definim conceptes fem servir sinònims,, i fem servir una definició, buscar la categoria superior més pròxima per poder explicar, i posem la deferència específica. Gràcies als conceptes nosaltres podem classificar i categoritzar. El surrealisme és lássociació incongruent de conceptes. Els processos mentals: • Deducció: va del general a lo concret. • Inducció: buscar la regla que determina alguna cosa. Va del concret a lo general. • Algoritmes: sempre que apliquem una regla coneguda per resoldre un problema desconegut. És un pla preestablert que farem servir per poder solucionar el problema. Són regles fixes i senzilles. • Heurística: problemes on no serveix només aplicar una regla fixa. No hi ha una teoria fixa Hi ha una acumulació per saber per on tirar per saber guanyar, vèncer el problema. L´heurística planteja, fa estratègia, aprendre les coses per anar acomodant−nos i saber fer noves estratègies en funció del que vagi passant. Aprenem a basa dels tantejos i dels errors. Passos que ens permeten resoldre un problema heurístic: ♦ Descriure el problema, marcar léspai inicial. ♦ Veure léspai final ( com serà la seva solució). ♦ Operadors ( mitjans amb els que compto per resoldre el problema). ♦ Espais intermitjos ( passos que haig de fer per anar de léstadi inicial a léstadi final. 15 Depenent de lánunciat del problema serà més o menys difícil resoldre´l. S´ha de plantejar bé lánunciat. El plantejament del problema determina molt la seva resolució. També hi intervé el context depenent de quin sigui faràs una o una altre cosa, faràs el que sigui més adequat. La manera de fer més adequada depenen del context, fent dáquesta manera seràs més intel·ligent. Línsight: veus la solució o no la veus, no hi ha planificació. Stenberg diu que davant línsight es realitzen tres processos selectius: • Codificació selectiva: davant dún problema has de seleccionar la clau del problema ( lo important) i rebutjar el que es rellevant, el que no és important. • Combinació selectiva: de tots els elements importants, rellevants, els hem de combinar, buscar−li un sentit. • Comparació selectiva: els hem de comparar amb altres vivències anteriors. Normalment es relacionen entre si i es troben en línsight i en els problemes heurístics. Moltes vegades apareixen descobriments gràcies a coses que eren rellevades, allò que descartem, ja que per casualitat els elements rellevants es tornen com a prescindible ( Fleming− penicil·lina). Les diferencies psicològiques són les que ens fan fer o tenir un valor objectiu o subjectiu de les coses. La creativitat és trobar una originalitat de fer diferents coses, trobar nous camins de veure , retrobar, viure les situacions. Amb la creativitat es pot valorar les diferents formes dábordar diferents situacions. El brain storming: en les empreses de publicitat séstimula la creativitat dels treballadors fent reunions amb tots ells i se'ls demana el màxim dídees que surtin. Així es desinhibeix a un mateix i séstimula al company a donar noves idees. Encara que siguin tonteries. I més tard es recullen totes i sánalitzen. 5.2.− LA INTEL·LIGÈNCIA: Hi ha qui defineix intel·ligència com la capacitat de resoldre problemes, tenir raonament lògic, saber utilitzar tots els elements possibles del problema i saber relacionar−lo. Altres defineixen com tenir una gran capacitat verbal, de comprensió escrita i llegida, dáltres diuen que ser intel·ligent equival a tenir una gran competència social, ha saber comunicar−se, saber escoltar... No hi ha prou en saber ,molt de tot sinó que també s´ha de tenir sentit comú per saber quan pots i quan no pots dir les coses. A aquest sentit comú se lánomena intel·ligència social. • Piaget va dir que intel·ligència era la capacitat per adaptar−se a lámbient. • Terman va dir que era la capacitat de pensar de forma abstracte. • Stenberg va dir que era tota conducta adaptativa que va dirigida a una finalitat . adaptativa perquè té en compte el context, el que tenim . hi ha una modificació tant de lámbient com de la nostra pròpia modificació. Així doncs, tenim que els tests díntel·ligència han de ser adaptatius a la població ja que la gents és més o menys intel·ligent en el seu entorn adaptat. La psicologia inferencial diu que a través de la psicometria ( mesura de les capacitats intel·lectuals) séstudia línel·ligència. Hi ha un enfoc psicomètric, seguint la psicomteria Cattell diu que hi ha dos tipus díntel·ligència: • Intel·ligència fluida. El que hem après abans intervé poc. Allò que té un paper molt important és la resolució de problemes utilitzant el raonament lògic. Té un desenvolupament en ládolescència. • Intel·ligència cristal·litzada: activitat on apliquem léxperiència o coneixements previs. Té un desenvolupament al llarg de tota la vida. A més cultura (gent gran) més intell3ligència cristal·litzada. 16 Lénfoc cognitiu: estudia com es resolen els problemes, com sárriba al subjecte final. Séstudia líntel·ligència des dún punt de vista qualitatiu. 5.2.1.− TEORIA TRIÀDICA DE LA INTEL·LIGÈNCIA: 1/ SUBTEORIA DELS COMPONENTS COGNITIUS: Tots els components que intervenen en láctivitat intel·lectual són: • Metacomponents: que són totes les funcions que ens permeten saber com es resol un problema. Tant es dolent que pensis que saps molt com que saps menys del que realment saps. Intervenen en totes les tasques que realitzem. • Components déxecució: funció que utilitzem quan volem resoldre un problema, poden ser activitats verbals, espacials o socials. Tenim que saber codificar. Ex: fer un crucigrama ( verbal), canviar una peça del cotxe ( espacial), portar la yaya al metge (social). • Components dádquisició: retenció i recuperació, que estan relacionats amb láprenentatge i amb la memòria. Hi ha tres fases: ♦ Codificació selectiva: estudiar allò important. ♦ Combinació selectiva: relacionar i resoldre el problema. ♦ Comparació selectiva: comparar, contrastar. 2/ SUBTEORIA EXPERIENCIAL: També anomenada d´habilitats per enfrontar−se a noves situacions. El factor temps ens permet adquirir léxperiència suficient 3/ SUBTEORIA CONTEXTUAL O ADAPTATIVA: Els problemes que es resolen mitjançant la intel·ligència, sempre estan en context, favorable o no. Davant el context tenim tres possibilitats: • Adaptar−nos a ell. • Modificar−lo per millorar−lo. • Escollir un altre. En totes les solucions de problemes intervenen aquestes tres subteories, hi ha una interrelació. Gadner: Intel·ligències múltiples. Diu que hi ha 7 tipus díntel·ligència: • Intel·ligència verbal−lingüística: es basa en les habilitats o professió que té cadascú entre dáltres. • Intel·ligència lògico−matemàtica: típica dels enginyers, químics, físics, informàtics... • Intel·ligència espacial: quan ens movem en dos o tres dimensions. Intervé la visualització ( delineants, constructors...). • Intel·ligència musical: el que es capaç de tenir una capacitat espacial per la música. • Intel·ligència corporal−cinètica: el que fan servir el seu cos en el seu treball ( esportistes...). • Intel·ligència interpersonal: possibilitza la relació entre persones. Requereix també de llenguatge no verbal ( sanitat). • Intel·ligència intrapersonal: capacitat déntendre´s a un mateix. Quan un té un problema, saber solucionar−lo. Es manifesta sobretot amb ests d´ànim baix. Relacionat amb léquilibri personal. 17 Totes aquestes intel·ligències estan relacionades entre elles. 5.2.2.− MESURA DE LA INTEL·LIGÈNCIA: En tots els tests díntel·ligència es mesura només la capacitat apresa a léducació escolar. El QI ens diu quin lloc de la teva població ocupes. Ex: al fer un examen s´ha de tenir en compte: • Performance ( actuació/ejecució): el que som capaços de demostra en un moment determinat. Dáquesta actuació que tu fas es dedueix que darrera hi pot haver unes capacitats. • Competence ( capacitat/competència): capacitats que tenim adquirides però que s´han de demostrar i no sempre es pot. Si vals o no vals. No sempre hi ha correspondència entre la performance i la competence. Els tests díntel·ligència estudiem la riquesa verbal entre dáltres. La validesa és saber que el que estem mesurant és el que estem estudiant. La fiabilitat és la confiança, ens determina si les puntuacions són degudes a les capacitats de les persones o altres motius. Per això es passa un mateix test a les mateixes persones en diferents dies, per veure si és vàlid. La fiabilitat sempre ha de ser rígida, el test ha de ser estable, ha de tenir estabilitat, les possibles variables que es donen són degudes a la persona no al test. Ho apliquem a una mostra representativa dúna població mitjançant la campana de Gauss. Binet va començar pels nens, va estudiar lédat mental. Va fer grups dédat i els hi va passar diferents tests i això va donar unes mitjanes dels tests passats. A més edat lédat mental era superior que a menys edat. Lédat mental és la mitja dels tests passats a cada grup. Aleshores passava els test individualment i dáquí treia que si: • Edat real era de 7 i lédat mental era de 8 estàvem davant dún nen superdotat. • Edat real era de 7 i lédat mental era de 6 estàvem davant dún nen amb retràs mental. Situen a cada nen a la mitja del seu grup. EM/EC · 100 = QI Quocient díntel·ligència. La QI es calcula en funció a la mitjana del seu grup. Aquests test serveixen fins els 14−15 anys aproximadament. Després el que es fa és fer grups que comprenguin diferents edats ( dels 18−25 anys, 26−35, 36−45,...) i es fa el mateix. En funció de la nota mitja del teu grup i la teva individual es tindrà un QI determinat. 5.2.3.− EL QI I DIFERÈNCIES INDIVIDULAS. ELS DEFICIENTS MENTALS. CRÍTIQUES AL QI: Durant ,molt de temps s´ha pensat que hi ha relació entre intel·ligència i herència, però no només hi ha un element genètic sinó que hi ha un element cultural i social. També en general les dones estan més adaptades per les llengües, léstructura verbal, per les habilitats socials i emocionals, i els homes estan més adaptats pel treball en tres dimensions, espacial. Amb lédat no canvia líntel·ligència, el que sí que la canvia és lámbient, la motivació, quan més gran ets, menys motivació tens. Els border lines que són delinqüents estan a la presó (70−85). Els deficients mentals poden tenir tres graus de subnormalitat: • Subnormalitat lleugera (50−69): Síndrome de Down. El nen pot parlar, pot sumar, restar escriure i 18 llegir. • Subnormalitat mitjana (25−49): el nen pot parlar però no pot ni sumar, restar escriure i llegir. • Subnormalitat profunda: el nen no pot fe res, ni tan sols parlar. Si hi ha estimulació precoç el QI pot anar augmentant. La crisi del QI és que aquests tests informen bàsicament a nivell escolar. Crítiques al QI: • No sempre hi ha correspondència entre la situació déxamen del test i les situacions de la vida real on el subjecte haurà de posar en pràctica les capacitats intel·lectuals. • El QI no permet explicar quins mecanismes o processos intervenen en la obtenció dún determinat nivell o dún determinat dèficit intel·lectual per tal dáplicar possibles programes rehabilitadors. És a dir, no permet avaluar el grau de modificació ni els mecanismes per aconseguir−ho. 5.2.4.− INTEL·LIGÈNCIA SOCIAL I INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL: Líntel·ligència social és l´habilitat per tractar i entendre´s amb la gent Líntel·ligència emocional és la capacitat que tenim dáprendre, controlar, jugar amb les nostres emocions i les dels altres ( és una branca de líntel·ligència social). És intentar ser congruents amb les nostres emocions i el context, el que sigui adequat. L´ execució fa que adoptis una o una altre emoció depenen de la situació en la que et trobis. El tipus de tracte, distància entre comportaments és el que ens dicta la intel·ligència emocional. El llenguatge no verbal intervé molt en la intel·ligència emocional. Les característiques són: • Adequació : ser oportuns, saber estar ( allò que val per una situació no val per láltre). • Sintonia. • Empatia: capacitat de saber posar−te en el lloc dún altre. És la base de la comprensió. • Comprensió del llenguatge verbal: fonamental ja que el cos, la cara,..., ens dona la resposta a léstat d´ànim dúna persona. TEMA 6: PULSIONS, EMOCIONS I MOTIVACIÓ. 6.1.− EMOCIONS I AFECTES: Lémoció canvia amb léstat d´ànim. És més intensa que léstat d´ànim però dura menys és un estat mental de pertorbació i agitació.. Les emocions poden ser: • Primàries: són pures, bàsiques. Tenen una expressió corporal i facial concreta. Reconeguda en tots llocs i en totes les cultures. Pròpies de l´home i de la bèstia ( ira, tristesa, por, alegria) • Secundaries: són sentiments de l´home. Intervenen varies emocions primàries ( amor, odi, gelós, vergonya...). • Simples ( por). • Complexes(amor). • Positives: provoquen plaer. • Negatives: provoquen malestar No sempre les emocions positives són les adequades i a línrevés. 6.1.1.−EMOCIONS NEGATIVES 19 CULPA/ VERGONYA: apareixen quan em causat mal algú o em fet algo mal fet. La vergonya fa referència a la sensació d´haver fallat a nosaltres mateixos. Sensació de fer el ridícul. Amenaça a la nostra autoestima TRISTESA: Sássocia ala depressió, sentiment associat a la pèrdua dálgú o dálguna cosa estimada, o alguna il·lusió. Les frustracions, les decepcions són sensacions que provoquen tristesa. És un sentiment que apareix després dún fet. La tristesa no és inadaptativa, s´ha dádaptar a la tristesa per poder tirar endavant. El dol és una situació que s´ha de viure. GELOS/ENVEJA: Fan referència a una tercera persona. Lénveja fa referència s dos persones. Si es por se li fa la punyeta. Els gelós és una situació de tres. REPUGNANCIA/ FÀSTIG: Relacionada amb lálimentació. Sempre té una expressió corporal, facial associada. Per extensió també sássocia a nivell emocional. 6.1.2.− EMOCIONS POSITIVES: FELICITAT/ALEGRIA: La felicitat esta relacionada amb lílusió, désperança, de com et prens les coses, no és la correspondència entre els bens material ( quan més diners, més felicitat no és veritat). ORGULL/ AUTOESTIMA: Quan sáconsegueix un propòsit ens sentim orgullosos, quan som capaços de fer allò que ens havíem proposat. Poder causar la sana envidia. Láutoestima és sentir−se bé amb un mateix. La timidesa fa referència a persones amb vulnerabilitat. Es cohibeix per evitar sensacions de ridiculesa i perdre autoestima. Els trastorns bipolars ( episodis maníacs; eufòria exageració de láutoestima, i episodis depressius, pèrdua de láutoestima. És una exageració de tots dos estats. AMOR/EFECTE: Inclou una intimitat, confidència, complicitat. Relació de dependència/independència, s´ha dádequar per anar bé. Líncapacitat de simbolitzar provoca el no saber estimar. ESPERANÇA/DESESPERANÇA: Emoció dálguna cosa que no tenim encara , és un sentiment ambivalent ( món díncertesa). COMPASSIÓ/LLÀSTIMA: El psicòpata és léxtrem de la no compassió. 6.1.3.− CARACTERÍSTIQUES DE LES EMOCIONS: A/ Són uns canvis fisiològics la intensitat dels quals dependrà del tipus démoció( primària, secundària) i del medi dáctivació que desperti: • Augment de la velocitat i el ritme respiratori. • Acceleració cardíaca i augment de la velocitat de sang bombejada. • Augment de la pressió sanguínia. • Arriba menys fluxe sanguini als òrgans interns i més a la massa muscular. • El fetge segrega més glucosa per proporcionar energia. • Dilatació de la pupil·la. • Decreix lágregació salivar i de la mucosa en el sistema respiratori, sequedat de la boca. • Augmenta de la conductivitat electro−galvànica. B/ Processos cognitivo−expressius: • Vivència de léstat emocional. Reconeixement dels sentiments, metacognició. • Expressions corporals, gestos de la cara, del cos, crits, riures, plors... que tenen una significació en la comunicació interpersonal i social. 20 • La presència dúna situació de perill, ens fa sentir por, ens fa cridar, saltar enrera o cobrir−nos el cap, cara braços, juntament amb les reaccions biològiques descrites ( taquicàrdia, sudoroció...) • Les emocions bàsiques són altament contagiables. El professional ha dáprendre la distància suficient per no deixar−se dur per les emocions dels pacients o familiars. • Els actors són experts en expressar emocions de manera que sembli que les senten. 6.1.4.− TEORIES SOBRE LÉMOCIÓ: La teoria clàssica deia que rea un procés lineal: Percepcióvivènciaresposta fisiològica La teoria de James− Lange deia que es donaven alhora tant la resposta fisiològica com la vivència psicològica • Percepció: ♦ Resposta fisiològica ♦ Vivència psicològica. ALHORA Qualsevol situació pot ser viscuda més o menys dramàticament en funció de la vivència viscuda i de la manera de respondrà fisiològicament de cadascú.. El detector de mentires avalua les reaccions fisiològiques davant dúna situació determinada. Post mesurar pressió, respiració, ritme cardíac... Primer es fan preguntes neutres i desprès les que volem saber a traves dels canvis fisiològics i les alteracions podem saber si diu la veritat o no. Ara bé es pot ensinistrar a una persona per saber enganyar. El realisme optimista: qualitat de vida, ens predisposa per afrontar el perill ( emocions adaptatives). Les emocions patològiques són aquelles emocions que no són adaptatives o aq1uelles que perdem el control. Les emocions patològiques ens perjudiquen davant dún perill. Són les que donen les fòbies, les paranoies. La negació de les emocions, a curt plaç és adaptatiu però a la llarga s´ha dácceptar la situació. 6.2.− LES MOTIVACIONS: 6.2.1.−DEFINICIÓ I BASES DE LA MOTIVACIÓ: La motivació és la base pel nostre comportament. Què és el que fa que fem això i no una altre cosa? Motivació = modus (llatí) = moviment, força que activa. Dirigeix i manté un determinat comportament. Poden haver−hi motivacions inconfessables, contradictòries... Entre causa i motiu hi ha diferència, no són sinònims. La causa sempre implica un efecte, és una conducta lineal, té un origen i una conseqüència. En canvi el motiu no és lineal sinó que té una retroalimentació un feedback cap a un mateix. Per exemple hi ha 2 coixos però un délls té un clau i per això va coix però láltre és fa el coix perquè no vol anar a treballar, ho fa veure, aquest té un motiu. Lorenz va ser un etòleg que va estudiar lánimal en el seu habitat. Ell va tracta línstín ( imprinting, procés instintiu que es donava en un moment determinat i que té molta relació amb el context exterior on lánimal es desenvolupa.), tendència innata dácció fixa, que comporta processos complexes i heretats. El conductivisme a aquest instin li deia Drive, impuls ( interior), és la força bàsica que mou el comportament, basat en la manca o necessitat, es mou perquè té alguna necessitat, és un impuls bàsic que ve donat per les 21 conseqüències ambientals. Aquesta conducta de fer si és positiva o negativa la reforçaran fent−la o deixant−la de fer si et provoca dolor. Líncentiu ( exterior) és quan fem les coses perquè ens dona més o menys interès, atractiu a part de la manca o dúna necessitat a nivell de motivació. Aquestes teories deixaren insatisfets els cognitius. No sempre la conducta busca reduir l átenció. Dáquí sortí el concepte dáctivació, estat dálerta o vigilància. Aquest concepte esta molt vinculat al concepte de látenció.. molts dels nostres comportaments es mouen gràcies a láctivació. Allò que pretén la curiositat és sortir de lávorriment. Aquesta no séxplica amb impulsos. El ser humà es regula els graus dáctivació depenent molt de les diferències individuals. Les personalitats psicopàtqiues necessiten constantment tenir emocions fortes, situacions excitants. • Teoria de línstin: patrons fixes de conducta. • Teoria de límpuls: patrons fixes de conductes bàsiques • Teoria de láctivació: límpuls busca el decreixement de látenció. No destrueix la teoria de límpuls. 6.2.2.−TIPUS DE MOTIVACIONS: • Primàries: estan relacionades amb necessitats bàsiques de la vida ( gana, set, sexe...). • Secundàries: estan relacionades amb necessitats més elaborades ( autoestima, satisfacció personal, guanyar diners...) ♦ Intrínseques: activitats que tenen la satisfacció en si mateixes( poden ser tant primàries com secundaries). ♦ Extrínseques: activitats que tenen la satisfacció en el exterior. Pot haver una gratificació. El que motiva no és el que fem sinó el que ens aporta el que fe ( diners). Moltes situacions tenen factors intrínsecs i extrínsecs alhora. Dins les motivacions secundaries intrínseques podem trobar: • Assoliment(= logos): motivació per aconseguir l´èxit o els objectius. Aquesta motivació pot ser elevada o baixa: ♦ Un es pot moure buscant l´èxit ( quan són tasques difícils). Per qüestió personal, perquè té una bona metacondició ( sap fins on pot arribar, sap les seves possibilitats). ♦ Un es pot moure evitant el fracàs ( quan són tasques fàcils). Per qüestió personal no soporta el fracàs, perquè té una bona metacondició. L´èxit és viscut de diferent manera en els dos sexes, ja que un noi té èxit tot són aspectes positius, i una noia té èxit tot són aspectes negatius. • Afiliació: necessitat que té l´èsser humà de relacionar−se amb altres persones. A la infància és molt important, primerament la relació pares− fill. Quan manca aquesta afiliació el nen tindrà dèficits, un retard social ( Spitz va estudiar a nens abandonats i va veure que el se desenvolupament era més lent). En els adults sácostuma a alternar situacions dáfiliació amb estats de soledat. ♦ El que afavoreix a láfiliació són situacions divertides, dángoixa o pors. ♦ El que no afavoreix láfiliació són situacions de vergonya, fer el ridícul. • Eficiència: quan un es demostra que és o que pot ser útil. Hobbies i activitats que es fan per la pròpia satisfacció del ser humà. En la jubilació hi ha una baixada d´ànim perquè la persona veu que ja no pot realitzar el seu treball. La solució seria veure si es pot fer activitats alternatives. 22 Dins de les secundàries extrínseques torbem: • Treball: la motivació bàsica del treball és els diners. Encara que també hi ha una motivació intrínseca, també es treballa per la satisfacció personal. El que motiva el treball són léconomia, les relacions socials i relacions personals, encara que totes tres motivacions estan relacionades entre sí, no són independents Les atribucions: davant de qualsevol fenomen, segons el que pensem o fem, així serà el nostre comportament. És la interpretació del que està passant. Les expectatives venen donades en funció de la pròpia experiència. 6.2.3.−TEORIA DE LA JERARQUIA DE MASLOW: Les necessitats estan jerarquitzades. Si les necessitats bàsiques no estan satisfetes no poden assolir altres de menys importants. De menys a més important: • Necessitat de trobar la nostra pròpia satisfacció. • Necessitats estètiques. • Necessitats de saber entendre y explorar. • Necessitat de guanyar el reconeixement dels altres. • Necessitat dámar. • Necessitat de seguretat. • Necessitats fisiològiques (fam. Set, sexe). Aquesta teoria va ser criticada perquè deien que les necessitats bàsiques si que estan jerarquitzades, però les altres no tenen perquè estar−ho. TEMA 7: PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT 7.1.− DEFINICIONS: Hi ha tantes personalitats com persones. • Jallis: un patró de trets de conducta, i allò que porta a comportar−se dúna manera determinada. • Rotter: formes relativament estables, característiques dún individu en quant al seu pensar, experimentar i comportar−se. La personalitat són aquells trets o característiques que estan relacionats amb léntorn més o menys adaptatius: • Específics (= diferenciadores). • Relativament estables. • Subjecte. 7.2.− DIFERÈNCIES INDIVIDUALS: 7.2.1.− TEMPERAMENT: Trets del subjecte que estan més relacionats amb la part biològica, amb els aspectes emocionals, 23 constitucionals, físics, genètics. Es moldeja quan som petits a nivell social. És el que un hereta. Kretshwer classifica el temperament segons la seva tipologia: • Picnic ( gras): atribuïa a les persones Picnic que eren maniacs−depressius. • Atlètic ( característica viscós): atribuïa a les persones atlètic que eren epilèptics. • Astènic ( prim): atribuïa a les persones astènic que eren esquizofrènics. Aquesta classificació és molt elemental, però no acaba de comprendre´s perquè no tothom quadra en aquests tres biotips. 7.2.2.− CARÀCTERS: Quan diem caràcter ens referim a aspectes morals: • Bon caràcter = afable. • Mal caràcter = irritable, hostil, agressiu. 7.2.3.− PERSONALITAT: • La personalitat és la manera de ser ( sense cap valoració). Conté trets psicològics i trets físics. • Els trets ( rasgos) són els components elementals i estables. • Els estats són trets temporals ( eufòric, emocionalment més afectat o més pertorbat). • Els tipus són conjunts de trets: ♦ Extrovertit: sociable, primària, activa, expressiva. ♦ Introvertit: distant, secundària passiva, reflexiva. ◊ Extrovertit/introvertit = actiu/passiu. ◊ Estabilitat/neurocitisme = estable/partidor. ◊ Control/psicoticisme = contenir desitjos/no controlar els impulsos. 7.3.− ESTABILITAT DE LA PERSONALITAT: Segons Mischel cap tret de la nostra personalitat és estable, diu que depenen del context. La psicologia sistèmica estudia la teràpia familiar. Intenta aglutinar persona i context. Estudia la relació dels principis de la biografia del subjecte ( vida, família). 7.4.− EL SUBJECTE: És la base de la personalitat. 7.4.1.− ACTES AUTOREFERENTS: Són comportaments referits a sí mateix. Poden ser actes físics o actes mentals. La psicologia del jo: • Jo ideal ( com mágradaria ser jo). • Jo real ( com sóc jo). El jo ideal esta per sobre del jo real. Quan hi ha molta deferència entre el jo real i i el jo ideal hi ha un procés de frustració. I quan el jo real i el jo ideal són bastant semblants hi ha un nivell dáutoestima bo. 24 7.4.2.− MECANISMES DE DEFENSA: Láutoprotecció, nosaltres actuem amb un mecanisme que ens defensa interna i externament. • Mecanisme de defensa intern: quan ens defensa de tot allò que ens pot pertorbar, guarda léstabilitat per a que no es perdin els nervis. • Mecanisme de defensa extern: tot el que fa referència amb les distàncies que pot ser simbòlica. 7.4.3.− DIMENSIÓ SOCIAL: Les coses que fa el subjecte no només les fa a nivell personal sinó a nivell social també. Intervé molt la comunicació u la interacció. Juguen molt els rols (=papers), allò que els altres veuen de nosaltres. nivell personal un es pot veure dúna manera però a nivell social ser dúna altre. Pot haver−hi un conflicte entre el rol i la persona. 7.5.− MESURA DE LA PERSONALITAT: 7.5.1.− PROVES DE PERSONALITAT: Sútilitzen trets que mesuren les tendències relativament estables( sentir, actuar, pensar) del subjecte amb lóbjectiu déstablir classificacions. 7.5.2.− PROVES OBJECTIVES: Són sobre qüestions personals. Avantatges: • molt simple de passar, corregir i interpretar pel psicòleg. • Són més objectives, el criteri del psicòleg no intervé. • Les dades són quantitatives. Desavantatges: • s´ha de tenir un nivell intel·lectual mínim ( llegir, escriure). • No es pot passar a tothom. • El subjecte pot mentir. 7.5.3.− QÜESTIONARIS: • MNPI ( Minnesota): són preguntes que es van fent. La resposta és vertadera o falsa. Defineix léstat i mesura aspectes psicopatològics. És un test clínic. • NEO−PIR: basats en els 5 factors de la personalitat. Avaluar els trets de la personalitat en persones normals. ♦ Introversio−extroversió: referits a la qualitat i intensitat de les reaccions interpersonals. Com el subjecte es comporta enfront els altres. ◊ Gregarisme: necessitat que tenen els humans de estar amb la gent. ◊ Asertivitat: capacitat dácertar. ◊ Busqueda démocions: necessitat déstar estimulat. ◊ Emocions positives. ♦ Amabilitat−oposicionisme: qualitat de la integració social. ◊ Empatia: capacitat de posar−se en el lloc dún altre. 25 ◊ Confiança. ◊ Franquesa: sincer, encara que una mica ingenu. ◊ Altruisme: preocupació pels altres. ◊ Actitud condicionadora: actitud de voler evitar les tensions excessives ne qualsevol situació. ◊ Modèstia: tendència a passar desapercebut, no lluir les nostres qualitats. ◊ Sensibilitat envers els altres: quan ens sentim bé amb més gent. ♦ Responsabilitat−irresponsabilitat: reflexa el nivell de organització i motivació en la conducta de fer una finalitat. ◊ Competència: consciència o metacondició, sabem el podem i el que no podem fer. ◊ Ordre: capacitat de ser organitzat i net. ◊ Necessitat dássoliment: persones que tenen un alt nivell dáspiracions, relacionat amb lámbició. ◊ Autodisciplina: força de voluntat, habilitat per iniciar−se a fer tasques. ◊ Delineació: pensar abans dáctuar. ♦ Neurolicisme−estabilitat emocional: ◊ Ansietat: tenir por de seguida. ◊ Hostilitat: no controlar lágressivitat. ◊ Depressió: veure les coses des del punt de vista negatiu. ◊ Ansietat social: vergonya davant els altres. ◊ Impulsivitat: dificultat de controlar els impulsos, sobretot els bàsics. ♦ Obert−tancat a léxperiència: relacionat amb líntel·ligència en la vida. ◊ Fantasia: tendència a imaginar o somiar. ◊ Estètica: tendència per lárt i per les coses boniques. ◊ Sentiments: receptivitat de les seves pròpies emocions. ◊ Accions: fer activitats. ◊ Idees: curiositat intel·lectual per temes dídees, vida, amics. ◊ Valors: tendència a examinar els valors que segueixen en la societat. 7.5.4.− ESCALES: 7.5.4.1.− PROVES PROJECTIVES: No consisteixen en preguntes concretes. Les proves projectives visuals són: • Tests de Rorschach: parteixen dún estímul visual, làmines amb taques. Mesura la forma de ser de casa persona. • TAT: a partir dúna làmina amb dibuixos el subjecte s´ha dínventar una historia amb això que hi veu. • Test de Rosenzweig: hi ha com unes vinyetes i de les persones que hi ha només parla una. S´ha de dir el que láltre respon. Hi ha tres possibles respostes: ♦ Agressiva. ♦ Autoculpativa. ♦ Tolerant. Les proves projectives gràfiques consisteixen en dibuixar temes concrets. A traves del dibuix es pot veure el grau de maduració i dévolució de la persona. • Figura humana: per estudiar el desenvolupament dún nen. • Família: com viu un nen dintre dáquesta família. • Arbre/casa. 26 Avantatges: • Simples, objectius, heurístics. • Són administrables pràcticament a totes les persones. • El subjecte difícilment falsejarà la resposta. Desavantatges: • El psicòleg ha d´haver estudiat ja que és molt difícil avaluar la resposta. • Perd objectivitat. • Els resultats són qualitatius i no quantitatius. • Poc heurístic. • La limitació que tenen és que són manipulables i falsejables. 7.5.5.− PATRONS DE CONDUCTA TIPUS A I TIPUS B: La personalitat i la salut estan estretament relacionats, ja que hi ha certs patrons de personalitat que estan relacionats amb el patir el riscs de patologies. El patró de conducta tipus A: • Gent impacient. • Competitiva. • El típic executiu és el que té més risc de patir un IAM. • Estan constantment en tensió, • Estrès i inquietud. • Són dominants i no toleren la frustració. • Control, necessiten controlar−ho tot. El patró de conducta tipus B: • Són poc competitius, ni ambiciosos. • Poca sensació de èxit. • Poca tensió muscular. • Toleren la frustració TEMA 8: MECANISMES DE DEFENSA: 8.1.− DEFINICIÓ DE MECANISMES DE DEFENSA: Hi ha dos mecanismes de defensa: • Mecanismes de defensa externes o físics: des dels vestits fins a la distància entre persones. • Mecanismes de defensa interns o mentals: activitats mentals que ens ajuden a protegir−nos de situacions que ens podrien desestabilitzar. Aquests regulen la estabilitat interna seguint una sèrie dáctituds. ♦ Negació: quant et donen carbasses, tu sempre negues que tímporti. ♦ Desplaçament de lódi, de lágressivitat: el cop de puny a la porta. ♦ Delegació: m´han suspès. ♦ Desconnexió: dissociar lo emocional de lo físic o racional. Els mecanismes de defensa són normals sempre que regulin léquilibri emocional i siguin adaptatius ( l´únic 27 que no té defenses és el boig). Si els mecanismes de defensa no són reguladors i adaptatius poden convertir−se en patologies, característic de les malalties psicològiques. Les característiques dels mecanismes de defensa són: • S´han dínferir, no són observables directament. • Desviació de lágressivitat. • Acostumen a ser ocasionals. • No són conscients, no es fan de forma racional, són de forma automàtica. 8.2.− ANSIETATS BÀSIQUES I MECANISMES DE DEFENSA: Els mecanismes de defensa són mecanismes de recuperació de léquilibri quan hi ha hagut un desequilibri, per tant estan molt relacionats amb l´homoestasi. Lánsietat és la típica emoció que generem davant dúna situació de por o amenaça. És molt adaptativa. Lánsietat a vegades apareix quan no hi ha perill i aleshores es torna en patologia. Hi ha tres tipus de reaccions amb les ansietats: • Ansietat confusional: quan el subjecte es troba en situació completament noves ( quan et perds, un accident i et trobes a l´hospital...). Estan relacionada amb la pèrdua de lórientació, aleshores es demanen informació per reorientar−se. Quan fem el ridícul apareix aquesta ansietat, també el pacte de silenci en famílies que no volen que es digui al malalt que esta greu. • Ansietats paranoides: mecanismes o sensació o vivència dámanaça dálgo o algú, que no té perquè ser la mateixa malaia de l paranoic. L´hem déntendre com a símptoma no com a malaltia. Relacionat molt amb les pel·lícules de por ( però aquestes quan volem les podem controlar). El pacte sanitari és el que intentarà treure aquesta ansietat. • Ansietats depressives: relacionada amb les pèrdues ( físiques o de salut) amb aquesta pèrdua també perd les il·lusions, les motivacions, les ganes de viure, les coses deixen de tenir interès. Lálcohol ajuda a oblidar la pèrdua, però crea una greu addicció, els porros, les drogues també són ansiolítiques. Láborriment com a ansietat depressiva és adaptatiu i tájuda a sortir i a animar−te. El malalt perd salut i llibertat, però no s´ha de confondre amb la depressió com a malaltia. 8.3.− TIPUS DE MECANISMES DE DEFENSA: • Projecció: és treure a fora allò que un té a dintre. Dipositar els problemes en un altre lloc per què sel´s endugui (confusió). Pretén alleugerar una tensió. És la base del xenofobisme i el racisme. Quan tenim enveja dálgú projectem totes les pestes possibles que no mágraden de mi cap a láltre. El pensament màgic apareix molt en aquest tipus, és atribuir vida a lo que no en té, el animisme, donem ànima allò que no en té ( tòtems, el domini...). • Dissociació: tallar, separar per una banda, ens quedem només amb una part de la realitat ( amb lémocional o amb la racional). Treure de context, descontextualitzar. Les histèries tendeixen a dissociar. També quan desplacem el fòbic té pànic. • Repressió: oblidar experiències desagradables o oblidar que les has oblidat. Síndrome dÉstocolmo, sentir el contrari del que realment sents ( secuestrador− secuestrat, l´home maltractador i la dona maltractada). Generes unes sensacions totalment contraries a les que realment sents. • Negació: negació vol dir minimitzar o no tenir res. Els malalts que no es mentalitzen del que tenen. La negació de la mort col·lectiva i per això després és tan difícil dássumir. 8.4.− MECANISMES DE DEFENSA I MALALTIES: El procés démmalaltir de forma brusca representa un procés de frustració, és una privació de la llibertat i et 28 limita. La malaltia provoca sempre dolor. Líncertesa de no saber què és el que tens provoca dolor. Quan estàs malalt temporalment pot ser un moment per reflexionar i pensar sobre el has fet i el que no ( factor positiu), hi ha un abans i un desprès en la vida del malalt perquè ajuda a replantejar−te la vida. En la malaltia hi ha una regressió de la vida. Et tornes egocèntric perquè ets el centre de la malaltia. El malalt pot ser una projecció cap a fora, cap els metges, hi ha una hipersensibilitat de què la malaltia sigui una negligència de la sanitat. El dol és la típica reacció que apareix davant la pèrdua dálguna cosa o algú. TEMA 9: PSICOMÀTICA I RELACIÓ ASSISTENCIAL. 9.1.− PSICOSOCIOLOGIA MÈDICA I CIÈNCIES DE LA SALUT: La medicina psicosomàtica intenta treballar o relacionar lo fisiològic amb lo psicològic. psique somàtic La psicosomàtica apareix a mitjans del segle passat. Anava dirigit a patologies on hi ha una relació intensa entre el malalt fisiològic i el malalt psicològic. Hi ha tres nivells dínteracció: • Malalties orgàniques on tot és imaginari. Léxploració no detecta res però psicològicament al malalt li fa mal. Són persones hipocondríaques, amb ansietat, neuròtics que senten dolor. Converteixen les emocions amb símptomes orgànics ( ceguesa, histèria...). • Malalties orgàniques on hi ha base orgànica però el trastorn ve causat per una base psicològica. Els pacients amb tipus de conducta A pateixen aquestes malalties i també els abusos de les drogues. • Malalties orgàniques que per la seva gravetat tenen relació amb problemes psicològics, tenen repercussió psicològica. Un exemple són els càncers. 9.2.− CONCEPTE DE PSICOMÀTICA: La psicosomàtica és léstudi de les interaccions entre factors psicosocials i biològics de la persona de cara al tractament de la malaltia. Intenta ser holístic, té una visió global. A partir dáquí no hi ha malalties sinó que hi ha malalts, no es pretén allargar la vida sinó tenir qualitat de vida.. 9.3.− HISTÒRIA DE LA PSICOSOMÀTICA: • ORIENTACIÓ PSICODINÀMICA: Al 1779 Gustav Canes ( metge de Goette). La psicoanàlisis treballa amb els mecanismes inconscients que tenim, mecanismes orgànics greus sense cap base biològica. Al 1940 Dunbar, metge psicosomàtic, intenta establir la relació entre perfils de certes personalitats amb certes patologies, que més tard donaran lloc a les patologies relacionades amb les persones amb conducta de tipus A i tipus B. Això passa cap els anys 60 amb Rosenman qui relaciona el risc de patir una malaltia amb léstil de vida tipus A i tipus B. A partir dels anys 50 els treballs de Alexander són importants. Va estudiar la correspondència entre els elements inconscients i les patologies, no tan amb la personalitat però si amb línconscient, però no ho va poder verificar. Als anys 70 Sifneos defineix la alexiquímia, manera de viure certes coses que són incapaços de connectar amb les seves emocions. Les emocions les transformen en símptomes orgànics. No poden verbalitzar els efectes emocionals. • ORIENTACIÓ PSICO−FISIOLÒGICA I MEDICINA CONDUCTUAL: Paulov, estímul− resposta, condicionament . Estudi de situacions déstrés sobre la salut baixa les defenses. Ajuda a les 29 persones amb aquests problemes a traves del bio feed−back, ens informa de tipus fisiològic que tenim elevats i així pots relaxar−te si tens la tensió alta per exemple. • ORIENTACIÓ PSICO−SOCIOLÒGICA: El metge de capçalera és molt important perquè porta totes aquestes malalties les i les que es barregen. Tizón en el seu llibre tracta els següents punts: ♦ Esperances del consultant: acudeix lliurement de dolor ( mal afectat) ajuda a suportar la malaltia. Espera ser escoltat, espera que el respectin. ♦ Pors del consultant: por que li trobin alguna cosa dolenta ( rera dáquella queixa). Que el culpabilitzin per la culpa que té. Que li fem mal. Por dábandonar ( no fer−li cas). ♦ Esperances del personal existencial: sentir−se útil, saber com actuar ( curar), saber fer les coses bé i comprendre el que està passant. Tolerar qualsevol cosa dramàtica que vingui. Ser reconegut pel pacient. Que el pacient col·labori, que el pacient digui les veritats, no ens enganyi. ♦ Pors personals: equivocar−se, faltar, ficar la pota, ficar−se massa en la vida dels altres, no ser útils, no comprendre, descobrir alguna cosa dolenta, no ser reconeguts. Important tenir en compte aquests punts perquè a vegades ( en el camp professional), es fan coses relacionades amb això. 9.4.− ACTITUDS POSITIVES EN LA RELACIÓ ASSISTENCIAL: S´han de controlar les transferències emocionals, projeccions que es fan a la resta de la gent. Quan un veu a fora sentiments i emocions que realment estan dins nostre. Freud tenia pacients que aquests lídealitzaven. H havia una projecció del pacient de sentiments que sentia ell vers a Freud. La transferència esta a la base de tota persona. La contratransferència és la projecció que diposita el professional sobre el pacient. És el mateix però en sentit contrari. Hem de saber controlar aquesta transferència perquè nosaltres realitzem un rol i nosaltres estem darrera dáquest rol. 9.5.− EL COS I ELS NIVELLS DE COMUNICAIÓ: Psicosomàtica: • Cos. • Ment No hi ha separació, la separació del cos−ment només existia en el món filosòfic, on hi havia una part espiritual (ànima) que era immortal i la part real ( cos). De sistemes de comunicació en tenim: • Parlat idiomàtic o llenguatge verbal( digital): és sempre un codi, és una correspondència social, un pacte. Exemple: garçon, boy, nen, zagal... totes són diferents però diuen el mateix. Depèn de la cultura. • Representacions analògiques: ♦ Llenguatge corporal o no verbal: el que expressem se sembla molt al que volem dir, és directa. És la correspondència entre el que volem dir i el que diem, no necessita cap codi, lénten tothom. És universal. 9.5.1.− LLENGUTAGE NO VERBAL: 30 • No cal tenir precisió, anar amb compte amb el que es diu, en canvi quan parles ( llenguatge verbal) si que has de vigilar. • No només signes, sinó el callar, léscolta, el to de veu. • Límportància del que sésta dient és léxpressió i la referència, límportància dállò que estic fent, els gestos, les postures... • Nivell de referència: fins a quin grau tolerem que la persona esta parlant abusi de nosaltres, es passi, bromegi, tingui confiança. • Grau dácceptació i rebuig. • Gran serietat o broma es dona quan estem parlant, el to, la postura, les mirades.... • Gran familiaritat i distància. • Estat d´ànim. • És sincrètic, no serial ( un gest) no cal res més. És una comunicació en paral·lel. 9.5.2.− LLENGUATGE VERBAL: • Digital, exemple són els números, les lletres ( codi): fa referència al llenguatge idiomàtic. • És analític, sentir tota la frase una rera láltre per entendre−ho. Té un contingut serial. 9.6.− LLENGUATGE NO VERBAL I TERRITORI EN LA RELACIÓ AMB EL MALALT: Les mirades, el moure el cap, els gestos són components de comunicació que no passa per lídioma. Per comunicar−nos utilitzem els dos llenguatges, tan el verbal i el no verbal.. El llenguatge no verbal complementa el verbal. Hi ha una correspondència amb el que la persona vol dir i com ho entén láltre. Si volem transmetre tranquil·litat farem servir el llenguatge verbal per dir tranquil i el no verbal amb el to de veu, els gestos.... A nivell no verbal la comunicació pot ser de dos tipus: • Kinèsia: estudia la expressió, llenguatge corporal, el moviment del cos, facial. • Proxèmia: són les distàncies que marquem quan estem amb contacte amb els altres. Hi ha diferents barreres a diferents distàncies, segons la situació deixem traspassar la barrera o no i també depenen de la relació. Aquesta distància té relació amb la cultura. Els nivells de proximitat depenen de la relació que establim, la distància marca léstatus social, el lloc que ocupem davant de láltre. Segons la distància marcada: ♦ Relació íntima: més aprop del nostre cos. La parella, la família. A vegades existeix aquesta distància i no és que siguin íntims sinó que les circumstàncies ho fan així, un exemple és en un ascensor. ♦ Relació personal. Interpersonal, exemple és léscola ( 60−70cm) parlar amb láltre amb certa intimitat. ♦ Relació social: relacions professionals, l éstablim quan parlem amb un professional. Aquesta distància va de ½ metre a 2 metres. ♦ Relació pública: algú ha de parlar en públic a un col·lectiu. Costa més controlar el llenguatge no verbal ( facial). Hi ha molta manipulació, les mentires es noten amb la cara si estàs amb una distancia personal o íntima, però de lluny no pots controlar la cara. Límportància en infermeria: el professional a vegades a déntrar a la zona íntima del pacient ( intrusions que es requereixen degudes al tractament), el pacient es pot sentir manipulat, introsionat i incomodat. Per això el millor és anar traspassen capes, comunicar al pacient el que se li ha de fer en cada moment, així es suavitza la situació i el pacient ho agrairà. En la relació és molt important la mirada, és com una prolongació de les nostres mans, podem agafar, significat simbòlic, pot ser descarada, agressiva, pot donar sensació de confiança. Saber mirar el pacient. 31 TEMA 10: ELS GRUPS I LA SEVA DINÀMICA. 10.1.− CONCEPTE DE GRUP I CATEGORIES GRUPALS: Grup: tot allò que passa quan hi ha més de dos persones juntes. Quan un esta sol pot ser encantador, però entre amics pot ser dúna altre manera i canviar ( intervenció dels fenòmens de grup). El grup es caracteritza perquè hi ha uns lligams ( interrelació, connexió, comunicació) i uns objectius. El grup es manté gràcies a que hi ha uns objectius i una cohesió. Estudi dels grups ( principis segle XX): • Levin: psicòleg americà de després de la Gerra Mundial: va estudiar els grups influenciats pel lideratge de grups, règim nazi. ( la població ho veia bé, després els feia raonar i no podien entendre com va poder guanyar el dictador). A partir de Levin els treballs amb grup tenen un gran avenç. • Anzien: en tot grup hi ha una xarxa de relació( poden ser 2,3,5,10)però a partir de cert número("8) els grups naturals es desfan. Els grups grans es subdivideixen. 10.1.1.− CATEGORIES I MODALITATS GRUPALS: Quan parlem de grups podem diferenciar diverses modalitats de grups: Estructura o organització interna Durada Nombre de subjectes Tipus de relació MULTITUD Molt feble De pocs minuts a pocs dies Gran Contagi démocions BANDA Feble De dies a mesos Petit ASSOCIACIÓ Mitjana De mesos a anys GRUP SECUNDARI O Molt forta ORGANITZACIÓ De mesos a anys GRUP PRIMARI O REDUIT De dies a anys Forta Recerca de semblants Relacions Petit o mitja o gran institucionals superficials Relacions Mitja o gran institucionals profundes Relacions humanes Petit intenses • Banda: tenir un estil propi: senyals exteriors que els diferencien. Poden arribar a matar−se entre ells si són rivals. • Associació: objectiu molt important( per qué estan aquí), pot ser de religió, literatura, política... Més estructurades que les bandes i la multitud. • Grup secundari o organització: molt jerarquitzades ( institut, escola...). finalitats creatives, forta administració, relacions autoritàries. • Grup primari o reduït: no hi ha jerarquització( grup d´´ amics íntims). Diferencia de rols interdependència entre els membres− regles implícites i explicites. Quan séstudia un grup té una xarxa de relació amb la que síntercomuniquen els subjectes: • Complerta o total: tothom es relaciona amb tothom. Tothom té dret a parlar o a callar. Grup de 2, 3, 5. tota mena dínteraccions. 32 • Estrella: una persona ho comunica a moltes però entre elles no s'ho diuen ( no necessiten comunicar−s´ho. Es poden o no conèixer. − Piramidals: primer parlar el secretari, després els professors, els conjugues, els estudiants. Per ordre dímportància. No pots anar a parlar directament amb el rector de lúniversitat, sinó que necessites parlar abans amb una sèrie de contactes ( secretari, professors). 10.2.− DINÀMICA DELS GRUPS PETITS: Grups: xarxes de comunicació. Segons línformació: • Energia: tensió /Anzien). Lénergia es pot dividir en dos factors: ♦ Energia que manté cap el progrés, lóbjecitu. ♦ Energia de manteniment o cohesió: facilitada línformació i la relació . Acostumen a mantenir un equilibri. Quan: • EM> EP: es poden oblidar els objectius fins que algú sánadona i aleshores EM<EP. • EM= EP: la gent esta satisfeta. ♦ Quan només hi ha EM : són grups de commemoració, celebracions, no hi ha progrés. ♦ Quan només hi ha EP: són grups dált risc o grups dácció. ( els astronautes. Lóbjectiu és el més important. El manteniment queda protocolitzat, esta resolt abans de començar la missió 10.3.− TIPUS DE COMANDEMAMENT: . El leader: persona triada democràticament, conscient del que pot ajudar a mantenir léquip i assolir els objectius. Pot tenir diferents formes dáctuar: • Autoritari: diu a cadascú el que ha de fer. És més sòlid i segur. • Democràtic: crea més inseguretat. • Liberal: no fa res, no dons ordres. Com més dácció és un grup més autoritari, té més risc la tasca. Com més commemoratiu és un grup més democràtic, té menys risc la tasca. Autoritari pren decisions el monitor, les activitat també les determina el monitor, distribueix les tasques, el nivell de satisfacció és feble. Lévaluació és arbitrària. Democràtic: el grup decideix qui serà el monitor, planteja objectius generals, distribueix de manera espontània el treball, lliure elecció de cadascú, nivell de satisfacció elevat. Lévolució és objectiva. Liberal: cadascú decideix el que volo , es pot fer el que es vol no hi ha grups individualitzats, el nivell de satisfacció és feble, hi ha indiferència respecte els resultats finals. 10.4.− GRUPS DE TREBALL DE BION: Amb gent que treballava a la sanitat va fer grups i va treballa les tensions que hi ha en els grups. Hi ha tres actituds o estructures bàsiques: • Actitud de dependència: depenen dún leader, algú que els dirigeix. ♦ Ex: el nen necessita el pare, la religió el seu déu, l´ exercit també funciona així. Tots els grups 33 poden tenir una major o menor actitud de dependència. Els seus individus es senten immadurs sinó esta el jefe, no els agrada donar decisions sinó esta el jefe. • Actitud dátac−fuga: estan per defensar−se dálguna cosa o dálgú, quan hi ha una amenaça es cohesionen per aglutinar el grup. ♦ Ex: els militars, té sentit si hi ha un enemic sinó no existirien. • Actitud messiànica: funciona perquè en el futur vindrà una figura i ens salvarà. Grups centrats en lésperança. ♦ Ex: sectes, grups revolucionaris. Són actituds inconscients en la majoria dels casos. En tot grup aquestes actituds poden passar dúna a una dáltre. Qualsevol grup pot sentir qualsevol dáquestes actituds. Tot grup té una historia i l´historia del grup dona una dinàmica a aquest grup. Els grups han de: • Intentar porta el grup al seu objectiu: ♦ Estimulant el grup. ♦ Buscant informació, opinions... • Intentar aporta coses per una millor cohesió del grup. • Actituds o rols paràsits: ♦ Persones agressives, que sempre estan en contra, ♦ Fer−se línteressant, el dominador. TEMA 11: AMOR I SEXUALITAT: 11.1.− CONCEPTES GENERALS: La sexualitat forma part de la persona, és una modalitat de viure, no només hi ha un comportament sexual, sinó també persona sexual. La sexualitat és una via íntima de sensacions de plaer relacionat amb sentiments. La sexualitat humana no depèn de cicles com en els animals. Es pot dur a terme sense lligams afectius, i esta íntimament vinculat al gènere ( part psicològica i social). HI ha un triple enfoc de la sexualitat: • Biològic: funció fisiològica, aparells reproductor, el coit i les malalties. • Psicològica: comportament sexual, com viu la sexualitat, com es relaciona, modalitats i disciplines. • Social i cultural: conviccions, regulacions, cultura, lárt... 11.2.− HISTÒRIA DE LA SEXUALITAT A OOCIDENT: No sempre a tingut la mateixa definició. A lédat clàssica la societat era una societat masclista, era el dante i el tomante. Els grecs i els romans tenien una gran llibertat sexual. El cos de l´home era el màxim patró. A la cultura hebrea i més tard cristiana no existia aquesta llibertat. A lédat mitja el cos és dolent. La dona és portadora de pecat i s´ha de tapar, fins el segle XVIII, XIX, l´època victoriana el sexe era una cosa dolenta. Línquisició es va dedicar a perseguir tots els pagans i els feia crema a la foguera. A partir dels anys 50−60 hi ha un canvi i el sexe passa a ser de tabú a tenir llibertat. La fi del silenci, del misteri, de prohibicions de convivència de sexes. 11.3.− APORTACIONS DE LA SEXOLOGIA: Master i Johnson van estudiar les relacions sexuals a partir délles mateixes. Les observacions van permetre saber tot allò que fa referència a les relacions sexuals. Ells van estudiar les zones erògenes que van permetre a 34 no limitar lácte sexual a penis− vagina, per tant permet tenir les relacions sexuals sense tenir el coit. El cicle del coit 11.4.− PROBLEMES QUE PLANTEJA LA SEXOLOGIA ACTUAL: • Pedofília: es refereix a una inclinació cap a una sexualitat enfocada cap als nens que encara no han passa la pubertat. El 65% sent una gran inclinació per les nenes. No fan cap agressió física sinó que ho fan a través de festes, mirades, ... • Transexualisme: persona que no se sent amb el seu sexe biològic que li ha tocat i se sent més home que dona o al revés. La majoria acaben operant−se i per fer el canvi de sexe. • Travestisme: gran afiliació que sent un home per sentir−se dona. La majoria d´homes disfruten vestint−se de dona. Aquestes persones són heterosexuals. En la base de la sexualitat hi ha la solitud. 11.5.− LA RELACIÓ AMOROSA: La sexologia ha trencat amb molts tabús i ha portat la sexualitat a al anormalitat. En les relacions amoroses hi ha la química, lélement no racional, intervé en les relacions. No hi ha prou amb la voluntat, sempre hi ha un element irracional. La condició inicial per començar una relació és estimar−te a tu mateix. Lágressivitat surt quan la persona estimada ens decepciona. És important saber dirigir aquestes situacions, ja sigui parlant o dálguna altre forma. Hi ah dos tipus de parelles: • Parelles similars: els dos són idèntics. En tensions dágressivitat exploten tots dos alhora. • Parelles complementàries: els dos són diferents, senten perquè els dos es complementen. Un té el que li falta a láltre i a línrevés. Són les que suporten millor les situacions dágressivitat perquè quan un esta enfadat láltre esta tranquil. La por al rebuig: quan comencen les relacions, això fa que no siguis del tot sincer, i la sinceritat al final sempre acaba per sortir a fora, la sinceritat és fonamental perquè téstalvia situacions comprometedores més tard. El simbolisme: és la separació física de la persona estimada mantenint sempre els lligams amorosos. No representa separació emocional. Per superar aquesta separació fem símbols ( una foto, un anell...). Els gelos és el fracàs dels símbols. El respecte: quan es perd el respecte es trenquen coses de la relació que desprès no es poden arreglar. Si això va a més la relació sácaba trencant del tot. 11.6.− SEXE I GÈNERE: Elements identitaris de la persona: • Subjectiva: percepció personal dún mateix i des de fora també ens atribueixen identitats. • Objectiva: els altres també ens atribueixen identitats. De cada identitat sésperen unes expectatives. 35 • Gènere: és la part social, uns rols femenins i uns de masculins, elements cultural del sexe. • Sexe: elements objectius, biològics ( físics, genitals). Ets homes o dona. La crisi de rols provoca una crisi déstereotips: Estereotips sobre els rols Home Porta líniciativa sexual Responsable de lórgasme Només ell pot sentir plaer El plaer es troba en el penis Només aconsegueix plaer amb la penetració Ha de ser dominant Actiu 0 Dona Espera ser necessitada Ha désperar que li donin plaer o el fingeix Es frígida per naturalesa El plaer només es troba en el clítoris Només sáconsegueix plaer amb la paraula i la carícia Es submisa i obeeix Passiu Superació : els dos sexes. Porta líniciativa ell o ella segons els desitjos. Buscar activament el plaer propi i mutu El plaer es possible sentir−lo amb tot el cos i tots els sentits. Totes les formes de comunicació són possibles Han de manifestar els seus desitjos, la tendresa i seduir−se mútuament Son actius o passius segons els seus desitjos. Els dos sexes poden sentir plaer per igual 33 MEMÒRIA IMMEDIATA MEMÓRIA A CURT PLAÇ MEMÒRIA A LLARG PLAÇ RESPOSTA Estad no excitat Exitació Fase de meseta Orgasme 36

UNITAT I PSICOLOGIA GENERAL: A/ INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA

Productos

Apoyo

UNITAT I PSICOLOGIA GENERAL: A/ INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA

Añadir este documento a la recogida (s)

Añadir a este documento guardado

Sugiéranos cómo mejorar StudyLib